Recupere, retocant-lo una mica, un text que vaig escriure fa temps sobre Michel Foucault. Es va publicar en la revista Lletres Valencianes, no recorde ara en quin número. Foucault (1926-1984) ha estat un dels filòsofs més importants i coneguts de la segona meitat del segle XX, i la seua obra ha suscitat, i continua fent-ho, tanta admiració com aversió. La seua influència no s’ha limitat a la filosofia, sinó que ha impregnat disciiplines tan diverses com la crítica literària, la sexualitat o la criminologia. De manera més o menys directa, aquesta influència es pot detectar en bona part del «sentit comú» del feminisme o del que es considera políticament correcte. I es fa inevitable referir-s’hi en qualsevol debat sobre allò que se sol anomenar postmodernitat.
Una de les constants que recorre l’obra de Foucault és el que es podria anomenar un escepticisme sistemàtic envers tots els universals antropològics: no hi ha, prèviament a tot coneixement, cap individualitat o consciència unificadora, ni objectes naturals o positius.El subjecte i l’objecte de qualsevol coneixement no són instàncies primigènies. Per això, per a Foucault, el treball de l’intel·lectual consisteix a efectuar un diagnòstic de les coses que són, fent-les aparèixer com coses que podrien no ser o que podrien ser d’una altra manera. No es tracta de fer una història de les idees, sinó de veure per sota d’aquestes com han pogut aparèixer determinats objectes com a objectes possibles de coneixement. Així, en la Història de la sexualitat, una de les seues obres més conegudes, Foucault va assenyalar, contra el que pensa el sentit comú, que el sexe no és una realitat natural que ha estat reprimida, sinó una idea complexa creada per la confluència en el segle XIX de tot un conjunt de pràctiques socials, investigacions, escriptures, etc., que anomena pràctiques discursives. Amb això Foucault no pretenia negar que hi ha actes físics de relació sexual o que els humans tenen un sexe biològic i òrgans sexuals, sinó que el segle XIX va trobar noves maneres d’agrupar sota una única categoria —«el sexe»— tota una sèrie de coses bastant diferents: actes que anomenem sexuals, distincions biològiques, reaccions psicològiques i, sobretot, significats socials. El «sexe», per tant, és construït per discursos relacionats amb pràctiques i institucions socials de diversa classe. El punt important que denuncia l’anàlisi de Foucault és que aquests discursos representen el sexe com si fos previ a ells. Però el sexe seria, en realitat, un producte dels discursos que intenten analitzar, descriure i regular les activitats humanes.
