Impulsada per la Càtedra Màrius Torres d’Estudis de la Universitat de Lleida i coeditada per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, s’ha presentat recentment «Primera lliçó», una col·lecció dedicada a oferir visions sumàries de diferents matèries relacionades amb la literatura en general i la catalana en particular, amb to sintètic i divulgatiu, en volums de petit format i extensió. Està adreçada a qualsevol persona interessada en la literatura i, més particularment, als alumnes universitaris d’estudis humanístics, sobretot als de filologia catalana.
El primer títol de la col·lecció, Primera lliçó sobre literatura, de Pere Ballart, té com a objectiu explicar què és la literatura i per què continuem donant aquest nom a una sèrie de textos a què la gent sembla atribuir característiques comunes. Concebuda en dues parts, la primera gira, en paraules de l’autor, «a l’entorn de la seva definició i dels problemes que la compliquen, mentre que la segona s’obre a considerar, un per un, de manera sumària, els tres grans gèneres que convencionalment la representen: poesia, narrativa, teatre».
Tots sabem què és la literatura. O això pensem. Però quan intentem definir-la comencen els problemes. Fins al segle XVIII la «literatura» comprenia tot el conjunt de llibres i escrits: de tema filosòfic o científic, narratiu o històric. Després, aquest concepte es va especialitzar i es va referir només a certes classes d’escriptura: el que es podria anomenar l’escriptura imaginativa i creativa, bàsicament la novel·la, el teatre i la poesia. Hi ha una separació, per tant, respecte a la ciència, la filosofia i la història. Però això no està tan clar: alguns llibres de filosofia o d’història també es considera que són literatura o, si més no, que tenen valor literari. I la literatura inclou també llibres que no es poden considerar d’imaginació o de ficció, com els diaris i els llibres de memòries.
