El doble de Freud

Encara que vivien en la mateixa ciutat, i que es llegien, a penes es van tractar personalment. Una de les poques vegades que van coincidir va ser a l’estiu del 1922. Schnitzler va anotar en el seu diari que Freud «es va mostrar molt cordial», que li va ensenyar la seua biblioteca, li va regalar una edició de les seues conferències i el va acompanyar de tornada a casa, moment en què «la conversa es torna més càlida i personal; sobre la vellesa i la mort». Un altre dia del mateix estiu, Schnitzler va anar a visitar-lo un matí. El va trobar que tornava del bosc amb la filla, el fill i un germà, tots carregats de bolets. Freud li va parlar del treball que portava entre mans i ell, per la seua part, li va contar un somni que havia tingut. Schnitzler recorda en el seu diari que van dinar en una terrassa molt bonica, i que la conversa va ser alegre i innocent. I que van parlar de Mahler. Però no diu què van dir. Comenta que advertia un aspecte monomaníac i també una mica lúdic en la manera de veure les coses de Freud. Així i tot, reconeixia que «tota la seua personalitat em va tornar a atreure i note ganes de parlar amb ell sobre certs abismes de la meua creació ( i de la meua vida) encara que m’estime més abstenir-me’n». 

Uns mesos abans, Freud li havia escrit una carta on confessava a Schnitzler que en ell hi havia vist sempre l’ombra d’un doble. Per això l’evitava. Li feien por les afinitats que hi havia entre tots dos. És una carta molt coneguda, que val la pena de citar per extens: «Li he de confessar una cosa que per consideració amb mi, li pregue que no compartesca amb ningú, amic o estrany. Hi ha una pregunta que m’aturmenta: per què durant tots aquests anys no he intentat mai de posar-me en contacte amb vostè i mantenir una conversa? […] La resposta implica una confessió que és, em sembla, massa íntima. Crec que l’he evitat per una espècie de temor o recel a trobar en vostè el meu doble. No perquè em senta inclinat fàcilment a identificar-me amb un altre o perquè he volgut passar per alt la diferència de talent que em separa de vostè; però al submergir-me en les seues esplèndides creacions sempre em va semblar trobar, rere l’aparença poètica, hipòtesis, interessos i resultats que coincidien justament amb els meus. El seu determinisme i el seu escepticisme —que la gent anomena “pessimisme”—, la seua obsessió per les veritats de l’inconscient, pels instints humans, la seua disecció de les nostres certeses culturals convencionals, l’examen minuciós de l’amor i la mort, tot això despertava en mi un inquietant sentiment de familiaritat (en un petit assaig escrit el 1920, Més enllà del principi del plaer, vaig intentar demostrar que Eros i l’anhel de mort són les forces bàsiques i que la seua interacció domina tots els enigmes de l’existència). Vaig tenir així la impressió que vostè coneixia intuïtivament —o, més bé, com a conseqüència d’una subtil autopercepció— tot el que jo vaig descobrir en el transcurs d’un laboriós treball amb els altres. Crec, sí, que en el fons és vostè un autèntic investigador de les profunditats psicològiques, més sincerament imparcial i intrèpid que ningú fins ara». 

Una madame Bovary austríaca

Lectura de La senyora Berta Garlan, d’Arthur Schnitzler, en la traducció d’Ernest Martínez Ferrando, apareguda el 1930 i reeditada el 1982, que es llegeix molt bé. Els crítics s’han referit sovint a aquesta novel·la ha com la Madame Bovary austríaca. El mateix Ernest Martínez Ferrando, en el pròleg —molt bo—, que va redactar per acompanyar-ne la traducció, la compara amb la novel·la de Flaubert de manera matisada i intel·ligent. En destaca, d’entrada, algunes diferències, com ara que en la novel·la de Schnitzler la descripció de la vida provinciana no constitueix un dels motius principals de l’obra, com en Madame Bovary, encara que aquest aspecte social també hi apareix, en contrast amb l’ambient de la gran ciutat, Viena en aquest cas. D’altra banda, el personatge principal, que dóna títol a la novel·la, no comet adulteri tècnicament, ja que és viuda. És clar que, d’acord amb les normes de la vida burgesa o petitburgesa de la ciutat on viu, Berta Garlan s’ha de mantenir fidel al record del marit mort o, si més no, tornar a casar-se. Tenir un amant ja és una altra cosa. 

En realitat, com destaca Martínez Ferrando en el pròleg, el tipus d’Emma Bovary d’aquesta novel·la cal cercar-lo en un personatge secundari, la senyora Rupius. Casada amb un home que s’ha quedat paralític, personatge patètic i torturat, la senyora Rupius viatja de tant en tant a Viena, cosa que fa malparlar la gent. La gent és malpensada, però l’encerta. Un dia, cap al final de la novel·la, de tornada d’una de les seues misterioses anades a Viena, la senyora Rupius emmalalteix sobtadament i mor, a causa d’un avortament clandestí. La seua agonia, sense arribar a la truculència de Flaubert, recorda de prop la d’Emma. Siga com siga, la protagonista de la novel·la de Schnitzler és Berta. El punt de vista narratiu de Schnitzler està focalitzat, gairebé exclusivament, en aquest personatge, del qual ressegueix amb una gran fluïdesa la subjectivitat, amb incursions constants en l’estil indirecte lliure. És un punt de vista narratiu més flexible i menys unilateral que la tècnica del monòleg interior que va fer servir en El tinent Gustl o La senyoreta Esle.

Una obra teatral d’Arthur Schnitzler sobre l’antisemitisme

El mes passat vaig publicar una nota sobre una novel·la d’Arthur Schnitzler, Der Weg ins Freie —Camino a campo abierto, en la traducció castellana—, que té com a motius recurrents l’antisemitisme, el naixent sionisme i la psicologia social dels jueus. Schnitzler va tractar a fons l’antisemitisme en la seua obra teatral El professor Bernhardi, que va ser representada fa poc més d’un any en català pel Teatre Nacional de Catalunya en una traducció de Feliu Formosa. M’hauria agradat molt veure-la, però no va poder ser. Fa temps que havia llegit El professor Bernhardi i ara l’he tornat a llegir, en francès, com la primera vegada.

Allà va l’espòiler: el professor Bernhardi és metge i director d’una clínica de Viena. Un dia, a la sala de malalts, una noia a qui s’ha practicat un avortament està a punt de morir a causa d’una septicèmia, però no és conscient del seu estat terminal. Creu que es curarà, que el seu enamorat vindrà de seguida i que podrà abandonar l’hospital. Està eufòrica i tot. Una de les infermeres és monja i crida un capellà, però Bernhardi li impedeix accedir a la malalta per a estalviar-li el sofriment de saber que morirà ben aviat. Els medis nacionalistes alemanys i els catòlics en fan un escàndol i porten l’assumpte al parlament. Bernhardi és condemnat a dos mesos de presó. De fet, l’escàndol s’ha produït perquè Bernhardi és jueu, encara que la majoria dels seus detractors ho neguen i vénen a dir que, en realitat, l’antisemitisme ve provocat pels mateixos jueus.

Una novel·la de Schnitzler: antisemitisme, sionisme, autoodi

Lectura de la novel·la d’Arthur Schnitzler, Camino a campo abierto (Der weg ins Freie), editada en castellà per El olivo azul. Publicada el 1908, té com a motius recurrents l’antisemitisme, el naixent sionisme i la psicologia social dels jueus. Lectura ràpida, amb interès. La novel·la a penes té argument: simplement els personatges es visiten els uns als altres perquè l’autor puga redactar una sèrie de diàlegs. És pràcticament l’únic procediment que fa servir Schnitzler perquè els personatges parlen entre ells: la visita. Queda massa insistit. El més interessant de la novel·la són les observacions de Schnitzler, expressades sovint en forma aforística, que posa en boca dels diversos personatges. L’aforisme, un altre procediment insistit, i inversemblant en la conversa. El pes que té en la novel·la l’anàlisi psicològica reforça la morositat de la història. 

Schnitzler focalitza el narrador, com és habitual, en el personatge protagonista —Georg— , cosa que ressalta el silenci d’Anne, pacient, esperant que els esdeveniments arriben a terme, sense forçar res, sense enganyar-se tampoc. La perplexitat de Georg en veure que els altres s’adonen abans que ell mateix que la seua relació amb Anne ha acabat. La tendència a postergar tot allò que és incòmode, desagradable, tot allò que representa treball i compromís. També, la seua incapacitat de reconèixer de bones a primeres els seus veritables sentiments, perquè no pot acceptar l’egoisme frívol com el motiu que guia el seu comportament. I el conflicte que pateix entre reprimir el propi impuls o ferir els altres. L’espontaneïtat i la sinceritat són complicades perquè els altres ens importen. 

Uns aforismes d’Arthur Schnitzler

Revisant el meu disc dur, m’he trobat un fitxer amb una tria molt breu dels aforismes d’Arthur Schnitzler. He recordat que, ja fa anys, vaig posar com a llibre de lectura en un grup segon de batxillerat Història somiada, de Schnitzler. Aquesta novel·la estava una mica d’actualitat aleshores com a conseqüència de l’adaptació al cinema que n’acabava de fer Stanley Kubrick amb el títol d’Eyes Wide Shut. Com a complement del comentari de la novel·la en classe, vaig passar als alumnes una tria dels aforismes de Schnitzler, traduïts del volum publicat per Cátedra amb el títol de La ronda; Anatol; Ensayos y aforismos. Ara els publique ací, per si són del vostre interès:

Cap fantasma ens assalta amb disfresses tan diferents com la soledat, i una de les seues màscares més difícil de penetrar és l’amor.

*

Ser artista significa saber polir les aspres superfícies de la realitat tan llisament que puguen reflectir tota la infinitud, des de les altures del cel fins a les profunditats de l’infern.

*

No és cortesia voler portar el bastó a un coix.

*

Porta compte amb els modestos: no t’imagines amb quin orgull tan sensible tenen cura de les seues debilitats.

*

Per a aquell que alguna vegada haja comprés totalment que és mortal, l’agonia ha començat ja.

*

Tant el passat per a la memòria més fidel, com el futur per al talent profètic, són només un somni, encara que l’un haja estat veritat i l’altre tinga intenció de ser-ho. En la seua relació a la realitat present no són més reals que els somnis. Per a l’impacient, però, ni tan sols existeix el present i per això fins en la més modesta realitat que és concedida als homes, el moment, se sent enganyat.

*

La falsificació del record és la venjança impotent que es pren la nostra memòria del caràcter irrevocable de tot esdeveniment.

*

La incapacitat dels homes, fins i tot dels més imaginatius, per imaginar-se alguna cosa, la seua falta de fantasia, és extraordinària, quasi sorprenent. Només pot explicar-se com a resultat d’un intent de defensa sorgit paulatinament amb el transcurs del temps davant de la intolerable crueltat del món per als sentits humans. Si un poguera imaginar la mort, la vida seria impossible. I el mateix passa amb el final, la separació, el patiment. El que normalment es denomina indignació és record, i no record de fets, sinó memòria de paraules i d’imatges. El que tot el que existeix es faça ja record al moment següent és el que fa possible la seua existència.