The uncertain glory of an April day

En un passatge dels seus diaris, Victor Klemperer anota: «d’alguna cèlebre novel·la (quina?) francesa se’m va quedar gravada aquesta frase catòlica: “Le leurre éternel du printemps.” [L’engany etern de la primavera.] Me l’he repetida moltes vegades, però mai no m’ha perseguit tant com ara.»

Cada vegada li costava més fer-se esperances. Quan li arribava la notícia d’alguna derrota militar dels nazis, es deia que potser sobreviuria, a pesar de tot. Però s’ho deia gairebé d’esma, sense convicció. No deixava de ser una esperança enganyosa, un esquer o un parany: un leurre, que només enganya a qui es vol enganyar. La frase citada per Klemperer té l’aire d’una sentència proverbial de caràcter apodíctic: «l’engany etern de la primavera», perquè tot el que neix està destinat a morir, de manera sobtada o amb una degradació prèvia.

La citació d’aquesta frase, que no coneixia, em va picar la curiositat. En quina novel·la francesa, cèlebre a més a més, hi apareixia? Vaig recórrer, com se sol fer en aquests casos, a Google. Debades. El xatbot d’intel·ligència artificial em deia que «no s’ha pogut trobar la novel·la francesa que conté la frase “Le leurre éternel du printemps” amb la informació disponible. Podria ser que la frase no sigui exacta, que no sigui d’una novel·la molt coneguda o que la cerca no hagi estat prou específica». Vaig provar amb uns altres xatbots d’IA, amb el mateix resultat. Aquesta vegada, la llei del mínim esforç em va fallar. Reconec que em vaig quedar una mica despagat.

Me’n vaig consolar de seguida, perquè «Le leurre éternel du printemps» em va recordar aquell vers de Shakespeare, tan bonic, «the uncertain glory of an April day», que pronuncia Proteu en l’escena tercera del primer acte d’Els dos cavallers de Verona, quan llegeix una carta que li ha enviat Júlia, la seua enamorada:

O, how this spring of love resembleth

The uncertain glory of an April day,

Which now shows all the beauty of the sun,

And by and by a cloud takes all away.

Sagarra tradueix així aquests versos: «Oh, com s’assembla, aquest amor en brot, / a aquell dia abrilenc de gràcia incerta / que ara, amb la llum del sol, net es desperta / i ara ve un núvol i s’ho emporta tot!»

A diferència de la sentència francesa, tan desolada, el vers de Shakespeare no parla d’engany, sinó de glòria. Aquesta, sens dubte, és incerta, però no ineluctable com l’éternel que acompanya leurre. Finalment, el vers de Shakespeare no esmenta la primavera, sinó un dia d’abril. És més concret, i per això mateix més precís, més gràfic i suggestiu.

La cosa no va acabar aquí. A la memòria de qualsevol lector habitual li agrada jugar i fer saltirons. De la mateixa manera que «le leurre éternel du printemps» em va recordar «the uncertain glory of an April day», el vers de Shakespeare va fer el mateix amb un altre d’Eliot, el que obri The Waste Land:

April is the cruellest month, breeding,

Lilacs out of the dead land, mixing

Memory and desire

La traducció d’aquests versos és més problemàtica que la dels que he citat de Shakespeare. Potser la més efectiva que se n’ha fet al català és la d’Agustí Bartra: «El més cruel dels mesos és l’abril: engendra / lilàs que broten de la terra morta, / mescla records i anhels.» (He d’advertir que no conec la traducció de Neus Nadal, publicada per Lleonard Muntaner.)

Ara, la semblança entre el vers de Shakespeare i el d’Eliot és només aparent, un caprici de la memòria del lector. Eliot, escrivint en els anys depressius que van seguir la primera guerra mundial, presenta un abril que és cruel perquè desperta la memòria i el desig en una terra eixorca. Impossible fer-se il·lusions. Una mica més avall, a partir del cinquè vers, llegim que «L’hivern ens escalfà cobrint la terra / Amb neu oblidadissa, / Nodrint un xic de vida amb secs tubèrculs». L’hivern, amb la seua «neu oblidadissa», oferia una mena de calidesa i oblit, mentre que l’abril força a enfrontar-se amb una realitat que no ofereix cap motiu d’esperança. La promesa de vida de la primavera l’únic que aconsegueix és pertorbar, inútilment, el repòs i la immobilitat. Ja anava bé així.

Antologia portàtil de la poesia universal (17): Josep Maria de Sagarra

GIRONA A LA TARDOR
Sota del pont camina l'aigua trista
és l'aigua de la pluja de Tots Sants;
el cel és malva i rosa i ametista,
hi ha un or de fulles pels camins forans.

La Seu dreça la pàl·lida harmonia
de pedra grisa vers el cel llunyà,
i l'àngel guaita la caputxa pia
de Sant Feliu una miqueta enllà.

Sota les Voltes, la ciutat encesa,
és estrident de riures i fanals,
i cenyida de fosca, la Devesa
dreça milers de branques immortals.

Fa una boira que sembla un vel de fada,
sonen el clarinet i el tamborí...
I el cor, com una nit molt estrellada
espera l'hora d'estimar i llanguir.


Josep M. de Sagarra (1894-1961)

(Josep M. de Sagarra, Cançons d'abril i de novembre, dins Poesia 1. Tres i Quatre)

Setembre, the yellow leaf

El passat cap de setmana haurà estat l’últim d’aquest estiu a Navaixes. Divendres de vesprada, quan hi vaig arribar, feia una mica de fresca. Sobre el cel d’un blau intens, mineral, sense ni un tel de calitja, els núvols s’estiraven i es desfeien. La muntanya de Rascanya semblava més a prop. Una mica abans de pondre’s, el sol la va inflamar de sobte amb una llum intensa, daurada, oliosa. Va durar poc. Després, els pins es van enfosquir i tot va començar a agrisar-se.

Setembre és el millor mes de l’any, si no fos perquè hem d’anar a escola. A escola o al que siga. Com fa dir Martorell en un pas del Tirant a l’emperadriu, quan sent que el seu marit truca a la porta de l’habitació on s’està amb el jove Hipòlit, «en aquest món no es pot atényer un goig complit».

L’endemà, al matí, em vaig acomiadar del meu lloc de lectura davall de les moreres, que ja estan començant a perdre la fulla. A terra, n’hi havia algunes d’un groc intens, sense gens de rovell, que em van fer venir a la memòria aquells versos de Macbeth, en l'acte cinquè: «I have lived long enough. My way of life / Is fall'n into the sere, the yellow leaf». Sagarra tradueix així aquests dos versos i els que segueixen: «Ja he viscut prou; el meu camí de vida / s’inclina a la tardor, i les fulles grogues, / i tot el que acompanya la vellesa, / el respecte, l’amor, l’obediència / i els amics acoblats, no puc pretendre-ho». La traducció és efectiva, però no em convenç del tot; «the yellow leaf» és una aposició de «sere», de tardor. Sagarra, a més de desfer el singular de l’original, desfà també l’aposició i la lliga amb una conjunció als versos següents. Em té igual. Per a mi el Shakespeare de Sagarra és intocable i no se’n parle més. 

Davall de les moreres s’hi estava tan bé que donava ganes de no fer res. Vaig començar a llegir The Ulysses Theme, de W.B. Stanford, un llibre clar i intel·ligent, tònic. Llegia seguit seguit, sense esforç; de tant en tant, subratllava amb plaer algun fragment. Un altre llibre que podré aprofitar en el curs de literatura universal de l’Octubre. La lectura, l’ombra davall de les moreres, el silenci i la solitud em produïen una sensació de benestar fisic molt agradable.

L’elogi d’Anglaterra de Shakespeare

Lectura de Richard II. Un dels passatges més recordats d’aquesta obra és l’elogi d’Anglaterra —the England speech— que Shakespeare posa en boca d’un personatge en l’escena primera de l’acte segon. Aquí el teniu, per si teniu ganes de llegir-lo, en la versió original en anglès i en la traducció al català de Salvador Oliva. Incomprensiblement, Oliva no tradueix un vers, el desè, que és el que dóna més gràcia a aquest fragment. Una badada? El marque en cursiva: «aquest afortunat llinatge d'homes, aquest món petit, / aquesta pedra preciosa sobre el mar platejat / que, fent-li de muralla, la defensa / com els valls protectors dels grans castells, / contra l’enveja dels qui són menys feliços que nosaltres». Literalment: «contra l’enveja de terres menys felices». Ricard II és una de les obres de Shakespeare que Sagarra no va arribar a traduir. Snif!

This royal throne of kings, this scepter'd isle,

This earth of majesty, this seat of Mars,

This other Eden, demi-paradise,

This fortress built by Nature for herself

Against infection and the hand of war,

This happy breed of men, this little world,

This precious stone set in the silver sea,

Which serves it in the office of a wall,

Or as a moat defensive to a house,

Against the envy of less happier lands,

De Verdaguer a Ferrater. Aproximacions a tretze escriptors

Angle Editorial acaba de publicar De Verdaguer a Ferrater. Aproximacions a tretze escriptors catalans, un recull d’assaigs de Narcís Garolera apareguts prèviament en diverses publicacions sobre aspectes de l’obra i la personalitat dels tretze escriptors catalans a què fa referència el títol. Concretament, es tracta de Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Joan Puig i Ferreter, Víctor Català, Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Josep Pin i Soler, Francesc Pujols, Josep Carner, Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener, Joan Coromines i Gabriel Ferrater. En aquest llibre, d’un interès enorme, Narcís Garolera centra la seua atenció en Jacint Verdaguer, Josep Maria de Sagarra i Josep Pla. 

A més dels seus estudis sobre literatura catalana contemporània, Narcís Garolera està duent a terme des de fa temps una feinada impagable, decisiva,amb les seues edicions crítiques de l’obra de Verdaguer i de Sagarra, i, pròximament, d’El quadern gris de Josep Pla. El fet és que fins a les edicions de Garolera no hem pogut llegir Verdaguer en un text plenament fiable. I, com es demostrarà quan es publique la seua edició d’El quadern gris, aquesta obra fonamental de la literatura catalana l’hem llegida des de la seua publicació en un text amb nombroses errates, males lectures del manuscrit, correccions gratuïtes i incomprensibles i modificacions degudes a criteris morals. 

Vinyes verdes

Després de dedicar unes classes als autors principals del noucentisme, he passat directament a Josep Maria de Sagarra. Perquè al costat dels noucentistes hi ha, també, els antinoucentistes. No estic pensant, només, en els modernistes arraconats, com Prudenci Bertrana o Puig i Ferreter, ni en Salvat-Papasseit, sinó, sobretot, en Sagarra i en Josep Pla. Pel que fa a Sagarra, Fuster constatava que «és un dels comptats escriptors de la seva generació que realment sembla “immune” al Noucentisme».

En la seua obra, la referència a les coses immediates —la varietat de la gent i del paisatge, els objectes i les sensacions—, el que ell mateix anomenava «la literatura del món», pren tot el protagonisme enfront del voluntarisme culturalista del noucentisme. Sagarra va defugir també l’actitud elitista típica d’aquest moviment, perquè estava convençut que «l’escriptor havia d’anar al camp del lector, i no del lector erudit o savi, sinó de l’home del carrer». Per això se’n separa en l’ús i en la concepció de la llengua literària. En prosa i en vers, Sagarra va fer servir un català literari àgil i ric de matisos, que no perd mai el contacte amb la llengua col·loquial. Al mateix temps, com va remarcar Fuster, la riquesa lingüística de Sagarra és infinitament superior a la de qualsevol noucentista: «ens trobem davant d’un aparat lexicogràfic d’inexhauribles recursos, en el qual cada paraula val pel seu color i pel seu so gairebé tant com per la seva funció semàntica». Amb el recurs de les fórmules col·loquials més típiques guanya «una presència estranyament i multiplicadament significativa». 

A classe, entre altres textos seus, vam llegir Vinyes verdes, un poema que sempre apareixerà en qualsevol antologia de la poesia catalana. Em va servir per establir un contrast amb Avets i faigs de Guerau de Liost, que havíem llegit uns dies abans com a il·lustració l’estètica noucentista. Tots dos poemes estan centrats en la descripció de l’element paisatgístic a què fan referència els títols respectius, però mentre que Guerau de Liost manté una actitud objectiva i distanciada, Sagarra desplega sobre el paisatge exterior uns sentiments que recorren de cap a cap tot el poema, com s’explicita en el primer vers de la penúltima estrofa: «Vinyes verdes del meu cor…» Abans d’arribar a aquest vers, les vinyes ja han estat relacionades amb la «soledat» (vv. 16 i 20) i el «dolç repòs» (vv. 11 i 15). D’altra banda, la repetició insistida del color verd de les vinyes, amb la seua connotació de joventut i d’esperança, explica la implicació emocional del poeta en aquest paisatge.

Els comentaris de Sagarra sobre la Divina Comèdia i unes consideracions sobre el comentari de text

Em plau comunicar-vos que ja he acabat de penjar en el web de literatura universal de la serp blanca els comentaris de Sagarra dels vuit primers cants de l’Infern. El procés d’escaneig dels textos, a causa de la tipografia original, ha estat una mica laboriós. Els he acompanyat d’il·lustracions ad hoc, sobretot de William Blake i de Gustave Doré. Ací teniu els enllaços per a cada un d’aquests comentaris, per si voleu fer-hi una ullada des d’ací: 

Josep M. de Sagarra, Comentari del cant I de l'Infern

Josep M. de Sagarra, Comentari del cant II de l'Infern

Josep M. de Sagarra, Comentari del cant III de l'Infern

Josep M. de Sagarra, Comentari del cant IV de l'Infern

Josep M. de Sagarra, Comentari del cant V de l'Infern

Josep M. de Sagarra, Comentari del cant VI de l'Infern

Josep M. de Sagarra, Comentari del cant VII de l'Infern

Josep M. de Sagarra, Comentari del cant VIII d l'Infern

En una entrada anterior ja vaig assenyalar que aquests assaigs són comentaris complets de cada cant, que es llegeixen molt bé i que poden ser molt útils per als alumnes. La setmana passada vaig dir als meus que feren un comentari d’un fragment de l’Infern (els vaig donar a triar entre els versos 1-57 del cant III i els versos 28-49 del cant V) i els vaig recomanar que llegiren i aprofitaren, com a guia i com a model alhora, els comentaris de Sagarra. 

Els comentaris de la Divina Comèdia

Amb l’excepció de la Bíblia, pocs llibres deuen tenir una tradició crítica tan densa i continuada com la Divina Comèdia. Una bona eina per accedir-hi és el web The Dartmouth Dante Project, una base de dades que conté el text íntegre de la Divina Comèdia i més de setanta comentaris complets, vers a vers, d'aquesta obra. Són una mostra de la millor tradició crítica entorn del gran poema, des del Comento de Jacopo Alighieri, fill de Dante, publicat el 1322, fins al de Nicola Fosca, del 2003-2007, passant pel de Boccaccio, Momigliano o Sapegno. Hi podeu cercar qualsevol tercet, o un vers concret, o un cant complet de la Comèdia i, al mateix temps, llegir els comentaris dels diferents editors. 

De tota manera, crec que la primera lectura de la Divina Comèdia, com la de qualsevol altra obra, per complicada que siga, per allunyada que estiga en el temps, s’ha de fer sense notes. Les notes que acompanyen les edicions poden impedir paradoxalment la lectura de l’obra o, el que és el mateix, que la lectura esdevinga una experiència personal. Notes, pròlegs, introduccions, s’han de llegir sempre després, quan ja podem contrastar i completar la nostra lectura amb les dels altres. La primera, doncs, és millor fer-la a pèl, però s’ha d’afegir que quedarà mancada si no es continua amb la lectura de la literatura crítica sobre l’obra, si n’hi ha i val la pena, és clar. 

Nel mezzo del cammin di nostra vita

Nel mezzo del cammin di nostra vita

mi ritrovai per una selva oscura,

ché la diritta via era smarrita.

Josep Maria de Sagarra, en el seu comentari del primer cant de l’Infern, escrivia que “encara que no siguin moltes les persones que posseeixin de cap a cap la divina comèdia, com una arma espiritual completament coneguda i digerida, són escassíssims aquells que, partint d’una mitjana cultura, no sàpiguen de cor els tres primers versos del poema. Aquests tres compassos magnífics que volen dir tantes coses, i en els quals es troba la clau del perquè de tota l’obra”.

Sense cap preàmbul, amb l’energia, la franquesa i la precisió tan característiques de Dante, el lector es troba des d’aquests versos inicials immers en una ràpida successió de sentiments, en un tumult d’experiència, en una crisi de l’ànima que és alhora un final i un començament.

Quin és el mezzo del cammin di nostra vita? Segons declara el mateix Dante en el Convivio, la “nostra vita procede ad immagine d’arco, montando e discendendo” i “il punto sommo do questo arco, nelli perfettamente naturati, è nel trentacinquesimo anno”. Els trenta-cinc anys correspondrien, per tant, al moment de plenitud de les facultats humanes. Paradoxalment és justament en aquesta edat de culminació i de maduresa quan Dante sent que el terra li falla sota els peus. Hi té a veure, potser, que el mezzo se situa en el punt més alt d’un arc, no enmig d’una línia recta, de manera que la culminació és també el començament de la decadència. Hi ha, però, un fet més decisiu: el mezzo del cammin  de la vida de Dante coincideix amb el seu exili de Florència, que va partir la seua vida en dos. Aquest trencament biogràfic, inevitablement, va comportar un trasbalsament moral, un replantejament de la direcció i del sentit de la seua vida. 

El tercet inicial sintetitza, alhora, l’experiència de perdre’s i de retrobar-se. El mi ritrovai del segon vers assenyala el desvetllament sobtat de la consciència. Fins aleshores havia viscut ensonyat, tant’era pien di sonno a quel punto, dirà uns versos més avall. El primer pas per a la salvació de Dante va ser adonar-se de la condició de vici i ignorància, la selva oscura en què havia caigut. El seu intent de pujar a la muntanya, vestite già de’ raggi del pianeta,   representa l’aspiració esperançada d’una vida millor, i inicia el moviment de la foscor a la llum que recorre tot el poema.

Al mateix temps, el nostra vita del primer vers atorga a l’experiència intensament personal de Dante  un caràcter genèric. De fet, aquest motiu de la crisi individual, de l’ensorrament d’un món i d’una identitat personals, el retrobarem en moltes obres fonamentals de la literatura universal, com ara La mort d’Ivan Ílitx de Tolstoi, o El procés  de Kafka, o La mort a Venècia de Mann.

Quina és la diritta via? Quina és la vida recta, la vida correcta? Com s’ha de viure? Els comentadors de la Divina Comèdia fan referència a la vida que s’allunya del vici i de la ignorància, de la selva oscura. Però Dante no en concreta el significat, i el vers ressona per al lector ple de suggestió.