En un passsatge del seu Livre de lectures Marthe Robert cita aquests mots del poeta alemany August von Platen: «he consumit la meua vida en lectures, he llegit en lloc de viure, els llibres han mort la meua vida». Per a Marthe Robert, l’autor d’aquesta frase, terrible en la seua banalitat, té don Quixot com a mestre, que experimentava pels llibres la mateixa passió desencaminada i les mateixes raons per abandonar-s’hi. Si el lector quixotesc confon la vida amb l’escriptura no és únicament per una necessitat legítima de l’esperit, diu Robert, sinó més profundament per compensar una feblesa nativa del seu organisme espiritual, una mena de defecte de l’ésser que l’aparta del món. Entre els llibres, es troba deslliurat de la necessitat de ser home entre els homes. Gràcies a la complicitat de la literatura, la seua vida no és que un llarg suïcidi diferit. El lector inveterat, el que es mata a llegir, no denuncia únicament una perversió de l’esperit portada a l’extrem, sinó que planteja la duplicitat de la naturalesa de la literatura, que li permet secundar la mort mentre sembla representar la vida.
Fins aquí, Marthe Robert, que he intentat de resumir. El text està bé, è ben trovato, però hi ha més d’una cosa que m’ha fet arrufar les celles. Per començar, la consideració de don Quixot com a prototipus del lector inveterat. Don Quixot, un lector? Un exlector, si de cas. Va llegir molt, i mal, i se’n va jubilar. Ja n’havia tingut prou. El fet és que en la novel·la de Cervantes don Quixot no llegeix res, ni una ratlla. Va amunt i avall, no para en torreta, perora incansablement. Però no llegeix. El mateix es podria dir d’una descendent literària seua: Emma Bovary. Tant que s’avorria després de casar-se amb Charles, i en cap moment se li ocorre de llegir una novel·leta, cosa que resulta poc versemblant. L’únic que llegeix són les cartes dels amants i les factures dels creditors. Les heroïnes romàntiques de les novel·les que llegia, en canvi, ho tenien tot pagat.
