Escriure sobre el que vaig llegint

El narrador protagonista del Tristram Shandy, de Laurence Sterne, constata en un moment del seu relat que al cap d’un any de començar a escriure la seua vida i opinions no ha anat més enllà del primer dia. Perplex, es confessa que per molt que escriga la vida sempre anirà per davant, sempre hi haurà alguna cosa més que contar, perquè demana més temps narrar una vida que viure-la. És una paradoxa a què es pot veure abocat també qualsevol que porte un diari, sobretot quan el seu autor el planteja com un report fidel del dia a dia de la seua vida. Una solució en aquests casos és reduir el volum d’experiències reportades, concentrant-les en una obsessió o altra. Com ara el fet mateix d’escriure un diari. Encara així… 

Jo he experimentat aquesta mateixa paradoxa o inquietud quan veig que no puc escriure sobre tots els llibres que vaig llegint, ni tan sols sobre els que m’interessen o que m’agraden més. Cosa que em dol, perquè, per a mi, escriure sobre el que acabe de llegir és una manera de completar-ne la lectura, d’aprofundir-la i de precisar-la. I això demana temps, sempre que vulga anar una mica més enllà de la nota de lectura apressada, del resum purament descriptiu, del subratllat o de la citació, de consum purament personal. A més, la lectura s’ha de sedimentar, i això també demana temps. Mentrestant, no deixe de llegir altres llibres. La lectura va sempre més ràpida que l’escriptura. Al final, és clar, s’imposa la tria.

Ara mateix tinc un grapat de llibres llegits de fa poc, esperant que m’arribe la inspiració i el moment per dir-ne alguna cosa, com ara La búsqueda de las raíces, de Primo Levi, una mena d’autobiografia molt personal, construïda a partir d’una tria de textos d’alguns dels llibres que l’han marcat més, acompanyats d’un breu comentari introductori. També m’agradaria parlar d’una altra autobiografia, més estrictament autobiogràfica que la Levi, la que va escriure Gerolamo Cardano, un metge i matemàtic del renaixement, genial i estrafolari alhora. Té la peculiaritat de no seguir una línia cronològica, sinó d’estar organitzada per temes: els descobriments que va fer, els amics i els enemics, els llocs on havia viscut, el que li agradava menjar… També, els Dietaris 1984-1989 de l’escriptor hongarès Sándor Marai, que he llegit per recomanació de Laura Rambla. Són uns diaris d’una rara intensitat —en aquest gènere el més difícil és aconseguir una tensió sostinguda. La seua lectura m’ha resultat angoixant. 

Aquests diaris de Márai els vaig llegir dilluns passat. La resta de la setmana l’he dedicada a la lectura, i a la relectura, una mica obsessiva, de les Odes d’Horaci, en l’excel·lent traducció en vers de Jaume Juan Castelló que acaba d’editar Adesiara. Després de llegir i rellegir aquestes Odes, no he agafat encara cap altre llibre, perquè en certa mesura encara estic llegint-les, rumiant-les i assimilant-les. Horaci, el més clàssic dels clàssics, aquesta ànima bessona de Montaigne!

Seriositat grandiloqüent i mentida

En l’obra del crític literari rus Mikhaïl Bakhtín (1895-1975), Rabelais és una referència i un objecte d’estudi constants. Aquest interès va culminar en el seu llibre La cultura popular en la edad media y el renacimiento: el contexto de François Rabelais (Alianza Editorial). Rabelais també apareix esmentat sovint en Esthétique et théorie du roman (n’hi ha traducció al castellà en Taurus: Teoría y estética de la novela). En aquest llibre, una mina d’observacions valuoses sobre la novel·la, Bakhtín hi destaca que Rabelais va tractar paròdicament gairebé totes les formes del discurs ideològic (filosòfic, ètic, erudit, retòric, poètic) i sobretot les seues formes patètiques, que per a ell estaven indissolublement lligades a la mentida. Per mitjà de la paròdia, va desacreditar, reduint a l’absurd, la seriositat grandiloqüent dels diversos discursos ideològics. Per a Rabelais, la veritat no estava dotada de cap expressió verbal directa i només podia trobar la seua ressonància en la revelació paròdica. 

Com a mostra de l’enorme influència de la filosofia del discurs de Rabelais sobre la prosa novel·lesca posterior, Bakhtín cita un fragment del Tristram Shandy, de Laurence Sterne, que val la pena de retenir en la memòria. El reproduesc en la traducció al català de Joaquim Mallafrè, publicada el 1993 per Proa:

«Perquè, si hem de dir la veritat, Yorick sentia una aversió invencible per la seriositat, i hi era contrari per naturalesa; no a la seriositat de debò —perquè quan calia ell era l'home més greu i seriós del món, els dies i setmanes que convinguessin—, sinó que era enemic de l'afectació de seriositat, i li tenia declarada la guerra només en la mesura que servia de tapadora de la ignorància o de la ximpleria, i per això, sempre que s'hi ensopegava, per amagada i dissimulada que fos, quasi mai no li donava gaire treva.

De vegades, amb el seu parlar exaltat, deia que la seriositat era com un poca-vergonya perdut —i afegia que dels pitjors que hi havia, perquè dissimulava—, i creia verament que feia volar els béns i diners de més homes honrats i ben intencionats en un any, que tots els pispes i atracadors en set. El caràcter obert manifestat per un cor alegre només es posava en perill ell mateix; en canvi l'autèntica essència de la seriositat era l'aparença i, per tant, l'engany. Era un truc après per guanyar, als ulls del món, fama de més seny i més saviesa que les que mereixia, i això, malgrat les pretensions, no era millor, sinó sovint pitjor, que allò que un pensador francès va definir fa temps: Un reservat capteniment del cos per a amagar els defectes de l’ànima; definició de la seriositat que Yorick, amb imprudència, deia que mereixia ser escrita amb lletres d'or».

Vuitena sessió del curs de literatura universal a l’Octubre: Shakespeare, Rabelais, l’entrada en l’edat moderna

La feina se m’acumula. Dimarts passat vam tenir la novena sessió del curs de literatura universal a l’Octubre i encara no havia publicat el corresponent report de la vuitena. S’està complint l’aporia que plantejava Sterne en el volum quart del Tristram Shandy, quan Tristram constata que al cap d’un any de començar a escriure la seua vida i opinions no ha anat més enllà del primer dia. Perplex, es confessa que per molt que escriga la vida sempre anirà per davant, sempre hi haurà alguna cosa més que contar, perquè demana més temps narrar una vida que viure-la. Sort que ara hem tingut un pont de quatre dies. A més, com que demà és festa, no hi ha sessió del curs i ho podré aprofitar per posar-me al dia.

En la vuitena sessió, del 24 de novembre, vam acabar amb Shakespeare. Vam llegir i comentar el soliloqui de Ricard II que pronuncia el rei quan és a la presó. Ricard II és una obra que avança les tragèdies fosques i violentes: Hamlet, Macbeth, El rei Lear, Otel·lo… En aquest bloc ja vaig dedicar una entrada a aquest soliloqui de Ricard II, que podeu llegir clicant l’enllaç anterior. El rei l’inicia comparant la presó que l’acull amb el món. Com que el món és populós, mentre que a la presó no hi ha ningú, llevat d’ell, decideix poblar aquest petit món amb el seu pensament, «amb fantasies tristes, com si fossin homes». Però els pensaments tampoc no estan contents. Els més alts, es mesclen amb escrúpols i es contradiuen. Els ambiciosos, com que no poden res, moren dintre del seu orgull. I els pensaments de resignació s’adulen llastimosament dient-se que «d'altres han estat esclaus de la fortuna / i d’altres en vindran». Ricard constata que juga a ser molts personatges, cap dels quals no és feliç. És a dir, juga a posar-se diferents màscares, cap de les quals no el satisfà, perquè «ni a mi ni a un home que no sigui més que un home, / res no ens complau fins que arriba la calma / de no ser res». En els versos següents, el rei s’identifica amb un rellotge: abans vivia el temps. Ara, empresonat, l’únic que pot fer és comptar-lo. Després d’aquest soliloqui, vam llegir tres sonets de Shakespeare: el 18, el 23 i el 73, en la traducció de Gerard Vergés.

Una nota de lectura sobre l’«Ulisses» i el «Tristram»

Enguany he tornat a llegir l’Ulisses de Joyce i el Tristram Shandy de Sterne, tots dos en la traducció catalana de Mallafré. Ja fa més de vint anys que els vaig llegir per primera vegada. Del Tristram, llevat d’alguns incidents aïllats, recordava, només, el seu to enjogassat i divertit. Però havia oblidat del tot —o se’m va passar per alt en aquella primera lectura— la melancolia de moltes de les pàgines d’aquesta novel·la, corol·lari, potser, de la percepció dolorosa del temps que molt sovint mostra el seu narrador. 

Aquesta sensibilitat envers el pas del temps apareix, per exemple, en l’aporia que es planteja en el volum quart, quan Tristram constata que al cap d’un any de començar a escriure la seua vida i opinions no ha anat més enllà del primer dia. Perplex, es confessa que per molt que escriga la vida sempre anirà per davant, sempre hi haurà alguna cosa més que contar, perquè demana més temps narrar una vida que viure-la. En un altre moment de la seua narració, Tristram torna a constatar, desolat, que «el Temps s’escola massa de pressa». El sentiment de la mort que s’acosta intensifica encara més la melancolia d’aquest llibre. Sterne estava ja molt malalt quan va escriure la seua novel·la, i sabia, com fa dir a Tristam, que «la mort ja m’ha agafat pel ganyot». I això «no és viure, perquè com que aquesta filla de puta ha descobert on visc...» 

Les millors novel·les de la literatura universal

Porte ja uns mesos indexant i organitzant els escrits del meu pare. Ni tan sols els qui estàvem més a prop d’ell ens podíem imaginar que havia escrit tant. Inflexions i Breviari d’un bizantí ofereixen, fins ara, una selecció mínima de tot aquest material inèdit. Són quaderns i més quaderns de reflexions assagístiques, sense comptar-hi els seixanta blocs del dietari, i carpetes que apleguen fulls de totes les mides. Aprofitava qualsevol paper per a escriure. De vegades, la tarja d’invitació a la presentació d’un llibre o a la inauguració d’una exposició. Quan se li acabava l’espai, la línia de l’escriptura, fina i menuda, canviava de direcció i començava a discórrer pels marges, fent com un marc que envoltava el text central. 

Mentre faig l’índex dels manuscrits, procure no parar-me a llegir massa, perquè, si no, seria impossible avançar en la catalogació. Però ahir, revisant una carpeta plena de mitges quartilles, em va cridar l’atenció una nota en què assenyalava quines eren, per a ell, les millors novel·les de tots els temps. N’havia triat una per a cada segle, del XVII al XIX, i dues per al segle XX. 

Ací teniu aquesta nota de Josep Iborra, per si la voleu aprofitar per a llegir o rellegir durant les vacances: 

“La millor novel·la del segle XVII, el Quijote; del XVIII, el Tristram; del XIX, Guerra i pau; del XX, La muntanya màgica. 

No és La muntanya màgica de Thomas Mann la millor novel·la del segle XX? Altres grans obres com la Recherche de Proust o l’Ulisses de Joyce són monstres literaris. 

Ara, fent parella amb la novel·la de Mann, com a contrapunt, la novel·la Contrapunt d’Aldous Huxley. Totes dues es van publicar en la dècada dels anys vint, crec que la de Mann a principis i la de Huxley a finals. Dues visions antitètiques de la burgesia: l’alemanya, per un costat, i l’anglesa, per l’altre. 

Huxley i Mann: dos autors paradigmàtics de la novel·la del segle xx, de la burgesia europea en el seu moment més crític, entre les dues grans guerres. És, sobretot, la dècada dels anys vint, la d’una belle époque que és ja un carnaval.”

4.1. Il·lustració i neoclassicisme

Havíem acordat de començar el comentari a classe de Madame Bovary a la segona setmana de febrer. Per a arribar a hora, no hi ha hagut més remei que accelerar i cremar etapes. Una de les “solucions”, que no és la primera vegada que posem en pràctica, ha estat botar-nos temes. És el que hem fet amb el 3.1. La lírica petrarquista en el renaixement i el barroc, cosa que no m’ha sabut gens greu i això que guanyen els alumnes. Però també hem hagut de botar el 3.2. Teatre clàssic francés. I això sí que em sap greu i sí que s’ho han perdut. Racine i Molière! Poques bromes! En fi, com deia aquell personatge de Pla, no es pot pas matar tot el que es gras.

Sí que hem donat, però molt per sobre, els dos temes que hi ha abans de Flaubert: el 4.1. Il·lustració i neoclassicisme i el 4.2. Romanticisme europeu, simplement com una introducció per a situar Madame Bovary en el marc de la literatura europea. Aquesta va ser una de les raons de comentar el Quixot, perquè és un llibre que forma part del rerefons literari de Madame Bovary. També per tocar el nas a les ments quadriculades que consideren que el Quixot només es pot tractar en l’assignatura de literatura espanyola. I, last but not least, pel gust de parlar del Quixot en català.

De tota manera, tots aquests quatre temes, els que no he donat, i els que he donat per sobre, els penjaré en el bloc. És un compromís que m’he autoimposat des de principi de curs, que no m’ha demanat ningú, i m’agradaria complir-lo.

En les poques classes que vaig dedicar a la Il·lustració em va interessar més que res ressaltar-ne alguns punts i pistes. Primer de tot: quan es parla de la Il·lustració es pensa en França, en els philosophes, però en realitat el pensament il·lustrat té l’origen a Anglaterra. D’altra banda, la Il·lustració és un corrent ideològic o de pensament. Si parlem en termes de moviment artístics o literaris, hem de referir-nos, al segle xviii, al rococó, al neoclassicisme i al preromanticisme. El neoclassicisme, que és el que hi predomina, va donar fruits importants en arquitectura, en música, en pintura, però no en literatura. Més exactament: no en la poesia o el teatre que seguien les normes neoclàssiques. La literatura que val la pena de la Il·lustració és la literatura d’idees, l’assaig. De les tragèdies i les poesies que va escriure Voltaire, avui ja no se’n recorda ningú. En canvi, com va afirmar Borges, Voltaire va escriure la millor prosa del món: la del Diccionari filosòfic, la de les Cartes filosòfiques, la del Càndid, ple d’aquella gaieté infernale que en deia Madame de Stäel.

Les novel·les les hem de buscar a Anglaterra, que és on sorgeix la novel·la moderna, de la mà d’autors com Richardson i Fielding. I de Daniel Defoe. A més de Robinson Crusoe, Defoe va escriure una altra gran novel·la: Moll Flanders. A Josep Pla li agradava molt. En les seues Notes disperses va escriure: “Per quarta o cinquena vegada a la vida, llegeixo Moll Flanders, de Daniel Defoe. Un llibre que no he pogut mai deixar, d’una extraordinària simplicitat, que resisteix el pas del temps. Escrit al segle xviii, en ple barroc continental, ofereix una curiosa característica: la justificació que en aquest llibre es fa de les accions humanes pels diners. Això el fa molt comprensible, tant en l’època en què fou escrit com en l’època present. La primera cosa que cal saber d’una persona és amb què pot comptar, cosa que no és fàcil. Si això no sse sap, però, no hi ha manera de comprendre res.”

Una mica després, van aparèixer Laurence Sterne, amb el Tristam Shandy, que per a mi haurà de figurar sempre en qualsevol hit-parade de les deu millors novel·les del món. El podeu llegir en català en l’excel·lent traducció de Joaquim Mallafré. I Jane Austen, que me l’estime molt, entre altres raons perquè vaig aprendre a llegir en anglès en les seues obres. Vull dir que la primera vegada que vaig sentir que llegir en anglès no em suposava una tortura va ser en les novel·les de Jane Austen.

Hi ha un estudi bàsic sobre la aquest període de la novel·la europea, que no està traduït ni al castellà ni al català: The Rise of the Novel de Ian Watt.

I si parle del segle xviii a Anglaterra, he d’esmentar un dels meus ídols: el doctor Johnson, el gran Johnson. Per a mi és una de les figures més vívides, més properes de la literatura universal. Em fa la impressió que l’he arribat a conèixer realment. La millor obra de Johnson no la va escriure ell, sinó el seu biògraf James Boswell. La tinc en anglès, en dos volums molt ben editats de l’Oxford University Press. Però m’agradaria molt que algun dia Mallafré la traduís al català.

En contrast amb els philosophes, Johnson era conservador i religiós, però en el fons potser resultava molt més dissolvent que no aquells. El seu lema era Clear your mind of cant. L’Oxford Dictionary defineix cant com a “affected or insincere phraseology”. El Chambers, com a “a hypocritical or affected or perfunctory style of speech or thought: the language peculiar to a sect: odd or peculiar talk of any kind”. Johnson va ser un desinfectant de mistificacions, de sofismes, de retòriques, de jocs de paraules, d’absurds i de contrasentits.

Johnson reivindicava la humanitat real, amb totes les seues pors i febleses, amb tots els seus prejudicis també, i el sentit comú, entès com a sentit de la realitat. Vegeu-ne algunes mostres. Contra els qui defensaven els beneficis morals de la pobresa, Johnson retrucava: “La pobresa és enemiga de la felicitat humana; destrueix la llibertat, i fa algunes virtuts impracticables i d’altres extremadament difícils”. I ell, que va ser un lector voraç i compulsiu, deia que la lectura era un mitjà incòmode i imperfecte d’adquirir informació, i que ningú no llegiria si tinguera alguna cosa millor a fer. Finalment, aquesta frase sobre escriure: “No man but a blockhead ever wrote, except for money”. La deixe en anglès, i així em sembla que jo no quede tant en evidència.

Johnson reivindicava i practicava els seus prejudicis com una expressió de la seua humanitat. Així, com a bon anglès, tenia tírria als escocesos. Boswell, que era escocès, li va dir un dia: “Doctor Johnson, haurà de reconèixer que Edimburg és una ciutat molt bonica.” Resposta de Johnson: “Senyor, la millor vista d’Edimburg és la del camí que porta a Londres.” Una altra: a prop de la universitat d’Edimburg hi havia un camí vorejat per una tanca de pedra. La llegenda deia que algun dia aquella tanca cauria sobre un home savi. El cas és que van haver de fer unes obres i la van enderrocar. Comentari de Johnson: “Devien témer que no caiguera mai.” Per acabar, el rebolcó que es va endur el pobre Boswell quan el van presentar a Johnson. Per fer-se el simpàtic, Boswell li va dir: “Doctor Johnson, sóc escocès, però no puc fer res per evitar-ho.” Johnson: “Senyor, aquest és precisament el defecte de tots els seus compatriotes.”

Vaig acabar aquesta panoràmica introductòria a la Il·lustració destacant la relació, més que l’oposició, entre aquest moviment i el romanticisme. Encara que la Il·lustració es relaciona amb el neoclassicisme en el camp artístic, el fet és que la crítica dels il·lustrats destrueix la noció clàssica de l’home, la noció que hi havia una essència humana, intemporal, que l’art expressava segons unes formes immutables i universals.

La crítica racionalista qüestiona tot això: el coneixement s’afirma cada vegada més com a experiència i posa l’accent sobre allò particular o excepcional. El sentiment que l’individu té d’ell mateix és l’únic que sobreviu a la ruïna de totes les autoritats destruïdes per la crítica dels il·lustrats. Pel que fa a la literatura, només l’experiència de l’escriptor decidirà el contingut i la forma de la seua obra. Com que no hi ha cap model decisiu, l’única regla de l’escriptor serà ell mateix. Per això el romanticisme contraposa el principi d’originalitat al principi clàssic de la imitació.

Per tant, a causa dels seus aspectes racionalistes, la Il·lustració determina el romanticisme, ensenyant-li la llibertat davant les regles i els models, i l’afirmació de l’individu. Demà publicaré un assaig de mon pare en què tracta aquest punt.

I acabem. Per cobrir l’expedient acadèmic de cara a la selectivitat, ací teniu el tema 4.1. Il·lustració i neoclassicisme. Està bastant coix i excessivament centrat en França. A més, no dic res de Diderot, que és segurament el més important, el més complex i el més interessant dels il·lustrats francesos. Ja el refaré més endavant amb més calma.