Joan Fuster deu ser a hores d’ara un dels autors de la literatura catalana que disposa d’una bibliografia més abundant sobre la seua obra. En la major part, és una bibliografia de procedència acadèmica, sovint de caràcter una mica maquinal: tesis doctorals, ponències presentades en jornades, simpòsiums i altres saraos. Per això, llegir el llibre que ha publicat fa poc Enric Sòria, I morir deu ser deixar d’escriure. Joan Fuster o l’escriptura com a autoretrat en moviment (Editorial Afers), escrit per algú que, com ell, ha llegit Fuster a fons, i que és escriptor ell mateix, produeix una gran sorpresa. I una sensació de confort molt agradable.
En el pròleg amb què l’encapçala, recorda que «de vegades per encàrrec i de vegades no, al llarg dels anys he hagut d’escriure sovint sobre l’obra de Fuster, en ocasions sobre un llibre concret, o sobre un aspecte més o menys tècnic, i en altres des d’una òptica més general». Són trenta-vuit assaigs —si he comptat bé—, d’extensió diversa, que ha arreplegat en aquest volum amb la intenció de constituir, «amb aquest mosaic de textos, el meu Fuster». Ha preferit no refer-los, perquè «això hauria significat transformar de cap a cap els textos, cadascun dels quals té una data i un projecte precís». Quan ha cregut convenient matisar algun punt, ho ha fet en postdates, redactades expressament per a aquest llibre. Adverteix també que un recull d’aquestes característiques inevitablement ha de ser repetitiu. Però aquestes repeticions, quan es produeixen, són útils per al lector, com uns subratllats dels punts que l’autor considera més importants.
Convençut que Fuster és sobretot un escriptor, i dels millors que hem tingut, Enric Sòria dedica moltes de les pàgines del seu llibre a justificar aquesta afirmació, que d’una altra manera hauria quedat com un simple compliment hagiogràfic. El que realment el captiva i el desconcerta alhora «és l’espectacle d’un escriptor que pensa discutint-se i que filtra aquest debat íntim, sense gaires inhibicions, en l’escriptura». Aquest debat intern «d’una intel·ligència que va perfilant i discutint el seu pensament mentre l’escriu» és la qualitat més singular de l’assaig fusterià; és «el que li dona tensió i el vivifica». Sòria analitza el peculiar ritme de la prosa fusteriana, «un discurs desimbolt, que avança, de fet, en espiral», un flux de consciència intel·lectual que fa d’alguns dels seus assajos «uns esplèndids documents literaris». Precisa també la influència del Glosari d’Eugeni d’Ors en la gestació de l’assaig fusterià, una qüestió que sempre se sol tractar de passada.
