Dimarts de la setmana passada vam dedicar la sessió del curs a la lectura i comentari de dos poemes de François Villon, d’uns altres dos d’Ausiàs March i del cant cinquè de l’Infern de Dante.
Villon i March són els poetes més grans del segle XV. Profundament medievals, la seua obra se situa a banda del corrent humanista i de la nova concepció de la literatura inaugurada per Petrarca. Al mateix temps, gràcies a la seua poderosa personalitat, tots dos trenquen els motles de la literatura medieval i es pot dir que la renoven des de dins. Són dos poetes antilírics, capaços d’establir una distància envers els temes de la tradició poètica i envers l’expressió de la pròpia experiència, com un Bertolt Brecht segles més tard o un Arquíloc segles abans. Així, encara que la major part de la poesia d’Ausiàs March expressa l’anhel d’aconseguir un amor purament espiritual, en què el cos se sotmet a l’ànima, i el desig de la carn al desig de l’enteniment, March no deixa de constatar que aquest amor és irrealitzable per causa de la dama i d’ell mateix. L’ideal d’un amor exclusivament intel·lectual va acompanyat de la consciència, o l’experiència, de la seua impossibilitat. Aquest reconeixement del fracàs és el que fa convincent i versemblant psicològicament la seua poesia, més enllà del convencionalisme i de la retòrica.
