Uns mesos abans, Freud li havia escrit una carta on confessava a Schnitzler que en ell hi havia vist sempre l’ombra d’un doble. Per això l’evitava. Li feien por les afinitats que hi havia entre tots dos. És una carta molt coneguda, que val la pena de citar per extens: «Li he de confessar una cosa que per consideració amb mi, li pregue que no compartesca amb ningú, amic o estrany. Hi ha una pregunta que m’aturmenta: per què durant tots aquests anys no he intentat mai de posar-me en contacte amb vostè i mantenir una conversa? […] La resposta implica una confessió que és, em sembla, massa íntima. Crec que l’he evitat per una espècie de temor o recel a trobar en vostè el meu doble. No perquè em senta inclinat fàcilment a identificar-me amb un altre o perquè he volgut passar per alt la diferència de talent que em separa de vostè; però al submergir-me en les seues esplèndides creacions sempre em va semblar trobar, rere l’aparença poètica, hipòtesis, interessos i resultats que coincidien justament amb els meus. El seu determinisme i el seu escepticisme —que la gent anomena “pessimisme”—, la seua obsessió per les veritats de l’inconscient, pels instints humans, la seua disecció de les nostres certeses culturals convencionals, l’examen minuciós de l’amor i la mort, tot això despertava en mi un inquietant sentiment de familiaritat (en un petit assaig escrit el 1920, Més enllà del principi del plaer, vaig intentar demostrar que Eros i l’anhel de mort són les forces bàsiques i que la seua interacció domina tots els enigmes de l’existència). Vaig tenir així la impressió que vostè coneixia intuïtivament —o, més bé, com a conseqüència d’una subtil autopercepció— tot el que jo vaig descobrir en el transcurs d’un laboriós treball amb els altres. Crec, sí, que en el fons és vostè un autèntic investigador de les profunditats psicològiques, més sincerament imparcial i intrèpid que ningú fins ara».
