«Amb la família de Josep Iborra, admirant el seu treball», un article de Francesc Pérez Moragón

Francesc Pérez Moragón ha publicat en elDiario.es un article sobre la família de Josep Iborra i el procés d’edició de la seua obra inèdita. Al començament d’aquest article escriu: «Per una concatenació d’atzars vaig poder ajudar a l’edició d’una obra intel·lectual sense equivalència al País Valencià dels nostres dies: els originals de Josep Iborra, la majoria inèdits que la Institució Alfons el Magnànim començà a publicar el 2021 i dels quals han arribat a les llibreries tres volums. En l’atonia mental del país, quan es tracta de considerar obres d’aquesta mena, aquest seguit de textos d’enorme qualitat probablement passaran desapercebuts. Si alguna persona vol prendre en consideració la meua humil opinió, revelen una solidesa cultural, una perseverança en la lectura i en la indagació moral del que Iborra llegia i vivia, que el fan superior a molts escriptors que fa anys són considerats com a excelsos».

Podeu llegir complet aquest article fent clic en el següent enllaç: Amb la família de Josep Iborra, admirant el seu treball.

Els escrits de crítica cultural de Joan Fuster

Un dels efectes més positius que està tenint la celebració de l’Any Fuster, potser l’únic, és la reedició d’alguns dels seus llibres en volum solt, com ara el Diari 1952-1960 o Consells, proverbis i insolències, l’aparició de nous volums de l’Obra completa o la traducció a altres llengües d’algunes de les seues obres. En la part negativa, constatem la insistència rutinària de molts dels seus glossadors a enganxar a Fuster una sèrie d’etiquetes que ho diuen tot i, és clar, no diuen res: antidogmatisme, escepticisme, la filiació amb Montaigne… Ho fan amb la millor intenció, això sí. Deixem-ho córrer, per tant, i refugiem-nos en la part positiva. Entre els llibres de Fuster apareguts o reapareguts enguany un dels més atractius és sens dubte Escritos de crítica cultural, una antologia dels seus assaigs de crítica literària, pictòrica i musical. Fuster era un escriptor que no reduïa la cultura, només, a la literària, cosa que resulta exòtica a hores d’ara. El volum, l’edició del qual ha estat a cura de Francesc Pérez Moragón i Salvador Ortells, l’ha publicat la Universitat de València en la col·lecció Estètica & Crítica que dirigeix Anacleto Ferrer.

La majoria dels assaigs seleccionats es van publicar en castellà originalment, com a articles en la premsa periòdica. S’han complementat amb uns altres del Diccionari per a ociosos i d’El descrèdit de la realitat, transcrits de les primeres edicions d’aquests llibres en les seues versions en castellà. Salvador Ortells, responsable de la tria, que ha estat supervisada per Francesc Pérez Moragón, es lamenta de no haver-hi inclòs cap dels assaigs de Fuster sobre els clàssics del segle d’Or, ni els pròlegs a autors contemporanis com ara Pla i Espriu, per no citar el Diari i la Literatura catalana contemporània. A canvi, el lector podrà llegir una sèrie de textos que, amb poques excepcions, no s’havien recollit mai en forma de llibre. Dispersos en arxius i hemeroteques, no eren al seu abast. És per això que Ortells pot afirmar amb raó que aquests «Escritos de crítica cultural constituye una auténtica operación de rescate intelectual». Adreçat en principi al lector hispànic, té també un gran interès, a causa d’aquest material «inèdit», per al lector que ja coneix Fuster.

Ha mort Vicent Raga

Ahir va morir Vicent Raga, als setanta anys d’edat. Va ser professor de filosofia, editor i col·laborador de les revistes Caràcters i L’Espill. Durant els anys 70 va impulsar, a més de la col·lecció d’assaig de l’editorial Albatros, la traducció al català de textos de Gombrich, Althusser, Habermas, Adorno o Luckács També va traduir obres com De la certesa de Wittgentsein.

Va ser molt amic del meu pare, i sentia una autèntica veneració per la seua memòria. Recorde, ara, l’entusiasme amb què va acollir la publicació de L’estupor. En els últims anys vaig tenir la sort de tractar Vicent Raga amb una certa regularitat. Sempre em mostrava un gran afecte. Se’m queda el record d’una persona molt generosa, d’una gran cultura.

Francesc Pérez Moragón va publicar ahir en eldiario.es un article excel·lent sobre la seua figura: Discreció i dignitat.

Una ressenya de Francesc Pérez Moragón sobre «L’estupor» i «La literatura recordada»

Francesc Pérez Moragón

Francesc Pérez Moragón ha publicat en el número 86 de la revista Caràcters (p. 35) una ressenya amb el títol de Dues savieses que s’encreuen en què comenta L’estupor de Josep Iborra i La literatura recordada de l’autor d’aquest blog. Per a Pérez Moragón, tots dos llibres estableixen un diàleg implícit, i no únicament perquè els autors respectius tenen molt a veure entre ells. Destaca la nota autobiogràfica que fa d’epíleg a L’estupor, que el porta a imaginar «un reportatge, ja impossible», sobre la personalitat de Josep Iborra. Aquesta nota «relata el pas d’una llar familiar sense llibres al descobriment d’una riquesa inacabable de lectures que es desplegaven davant d’una curiositat mai assaciada, com un panorama fascinador, il·limitat». Molts dels assaigs de L’estupor són suscitats per «una lectura excepcionalment sagaç de pensadors i literats, en general europeus, de diferents èpoques i tendències: sant Agustí o Karl Marx, Montaigne o Pascal, Voltaire o Nietzsche, Shakespeare o Swift, Thomas Mann, Paul Valéry, Homer, Franz Kafka». La literatura recordada, per la seua banda, «deriva de la passió, transmesa o heretada, per la lectura, però en unes condicions més favorables». Al contrari del meu pare, jo vaig nàixer en una casa plena de llibres i de discos de música clàssica. Pérez Moragón conclou que «la lectura successiva dels dos llibres, per ordre cronològic dels autors o no, resulta un exercici ple d’interès, per descobrir obres o autors que ja coneixíem o d’altres de nous, per trobar matisos o interpretacions que se’ns havien escapat».

Podeu llegir completa aquesta ressenya fent clic en aquest enllaç: Dues savieses que s’encreuen.

Parlament de Francesc Pérez Moragon pronunciat en el funeral de Josep Iborra

Comiat a Josep Iborra. 25 de febrer de 2011

Benvolguda Joana, benvolguts Eugènia, Enric i Joaquim, amigues i amics.

En una societat com la nostra, es pot arribar a pensar si allò que abans es consideraven virtuts i mèrits personals, com ara l'honradesa, la modèstia i la discreció, la saviesa i la sensibilitat, no són més aviat obstacles per a qui els posseix, per compte de representar valors que l’ajuden a progressar en la vida.

És una pregunta que podem fer-nos avui, quan ens reunim per donar les gràcies, amb un dolor immens, al nostre Josep Iborra. Ell exercia aquestes virtuts i aquests mèrits amb una fermesa singular, i potser per això no podia triomfar mai en la mena d’espectacle penós en què s’ha convertit el nostre entorn, aquest país que ell estimava tant i del qual tenia una idea tan clara i, per això mateix, tan desesperançada.

Ell, que havia estudiat els vells filòsofs, que havia meditat sobre les pàgines de tants pensadors i homes de lletres, no ignorava que el treball obscur i tenaç, la fidelitat a les idees i a les persones, la dignitat i el rigor també paguen a qui fa de la seua vida un exercici constant d’aquests valors.

No paguen amb diners o amb fama, ni amb títols de paper o medalletes de llanda, o altres retribucions d’aquest caire, però sí amb la satisfacció personal i de vegades silenciosa de continuar una línia dreta, de mantenir-se en peu quan seria tan fàcil —i materialment tan beneficiós— inclinar-se a favor del vent.

Aquesta satisfacció se la va guanyar ben guanyada el nostre Josep Iborra, des que, ja de ben jove, es va encarar amb circumstàncies molt difícils, decidit a crear-se una trajectòria pròpia, sobre la base del coneixement i de la cultura.

Quan mire cap arrere, cap a les primeres impressions que vaig tenir d’ell, em ve al cap un comentari que em va fer Fuster, fa ja vora quaranta anys: “és que Iborra té una gran cultura”. I això, dit per ell, era un elogi molt ben sospesat que no hauria atribuït a moltes altres persones, si més no, pròximes. Un elogi veritablement admiratiu i meditat, que no estava estava originat simplement per l’afecte personal.

Els lectors dels seus treballs o qui conversava amb ell comprovava de seguida que l’elogi era ben merescut. Iborra tenia una gran cultura, composta de materials molt diferents i articulada en una concepció del món d’una gran coherència. Adquirida al llarg de molts anys i constantment renovada, perquè ell no es tancava enfront de les innovacions ideològiques o estètiques, sinó que sabia obrir la seua gran curiositat intel·lectual cap als canvis, disposat a analitzar-los i jutjar-los.

De vegades, escoltant parlaments formulats en situacions com aquesta, he pensat que en aquesta mena d’oracions laiques hi ha sempre un difícil equilibri, entre els sentiments de qui parla i la seua voluntat de dir alguna cosa que represente el pensament de totes les persones presents. Ara veig que, més que difícil, l’equilibri és impossible, perquè una personalitat com la d’Iborra passa pel món deixant tants ecos distints com diverses són les persones que han tingut la fortuna de conèixer-la i d’estimar-la.

Permeteu-me, per tant, una última apreciació, ja directament personal. Quan vaig conèixer Iborra, jo era el més jove i més silenciós en un cercle, en una tertúlia on acudia molta gent, no sempre la mateixa ni alhora, però on destacaven Joan Fuster i Vicent Ventura, acompanyats d’amics de molts anys com ara Xavier Marco, Josep La Roca o Iborra, amb d’altres afortunadament vius. És tot un món que ha anat esvaint-se i que irremeiablement em porta a la memòria el sentit més profund d’un vers mal recordat de Salvador Espriu: “els últims del llinatge dels senyors”.

La memòria, la bona memòria de Josep Iborra ens acompanyarà des d’ara a tots nosaltres, adolorits per haver-lo perdut, però més savis i més forts per tot allò que d’ell vam rebre i per tot allò que ens va ensenyar. Discretament, amb una veu sense estridències, amb la seua rica capacitat d’anàlisi i de reflexió i un sentit de l’humor que feia més agudes les seues observacions. En un aforisme ens recomanava: “Mira’t amb sentit de l’humor i et sentiràs millor”. Potser per això, en un altre fabulava: “En entrar al meu estudi, m’hi vaig veure assegut, llegint”. Així el recordarem: llegint, escoltant música, escrutant la vida i el món. Amb el somriure irònic de qui ja ha comprès el fons de tantes coses de tota mena i ens n’ha regalat tantes, de bones.