Tocar el cel, per Diana Buigues

Fotografia de Joan Andreu Quiles

Només d’arribar-hi, l’ambient de la ciutat ja donava a entendre que no era un dia qualsevol. Hi havia alguna cosa, fàcilment perceptible d’un colp d’ull, que trencava amb la tranquil·litat habitual dels carrers i carrerons de la històrica ciutat. Cartells ací i allà, façanes decorades, mocadors rojos lligats al coll dels vianants que, alhora, lluïen samarretes de colors, tensió per tot arreu, somriures i un únic tema de conversa entre els tarragonins: «saps, diuen que la canalla ha aconseguit l’equilibri sense problemes», «és la primera vegada que el carreguen a la plaça, ha estat espectacular», «doncs a mi em sembla que aquests solament saben carregar-los, haurien d’aprendre a descarregar-los també». I és que els castells humans han estat —i són— un dels espectacles més dignes d’admirar. Ho dic jo, que fins fa poc més de dues setmanes no sabia què era allò del ‘folre’ i les ‘manilles’.

El XXV Concurs de Castells, celebrat a Tarragona durant el cap de setmana del 4 i el 5 d’octubre, va acollir al Tarraco Arena Plaça una multitud d’assistents d’arreu de les comarques catalanes i de més enllà. La plaça estava plena de gom a gom: gent dreta, asseguda als escalons, als corredors, mitjans de comunicació d’arreu del món, autoritats, famílies senceres, grups d’amics, gent que hi anava per primera vegada, grans i menuts. Això sí, si havies tingut sort i havies aconseguit l’entrada a temps, cosa que no va ser gens fàcil.

Una exposició sobre Corella i el seu temps, per Diana Buigues

Fa poc vaig estar al monestir de Sant Miquel dels Reis i, tot i que no era exactament el motiu de la meua visita, vaig passejar entre claustre i claustre una bona estona. Gairebé no hi havia gent, llevat d’una guia que explicava ràpidament els trets bàsics de les parts renaixentistes més significatives de l’edificació a un grapat d’excursionistes ociosos. «No passeu» o alguna cosa semblant posava en moltes de les portes que amagaven racons històrics. Per als més curiosos, el rètol constituïa una incitació a descobrir-hi racons inèdits.

Vaig deixar per al final de la visita l’exposició que han organitzat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Universitat de València i la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu amb motiu de l’Any Joan Roís de Corella, que va ser el 2013. A la Sala Capitular del monestir no hi havia ningú. Vaig aprofitar per observar i llegir amb deteniment cada exemplar exposat. Just a l’entrada hi havia una breu explicació de la figura de Corella i, tot seguit, la impremta, mostres de la literatura del XV i la Inquisició completaven el gruix temàtic de l’exposició. El que més em va cridar l’atenció, sens dubte, els exemplars de les edicions d’Ausiàs March que es difongueren per tota la Península a partir del segle XVI, tant en català com traduïdes, amb les referències dels aleshores tres en un, editors-impressors-llibreters.

La nostàlgia té forma de casset, per Diana Buigues

Inevitablement, parlar de Xavi Sarrià és parlar de música, d’Obrint Pas, d’acords i versos combatius. Aquesta vegada, però, la literatura és el motiu per parlar-ne. La setmana passada va sortir a la llum el seu segon llibre, Totes les cançons parlen de tu, la primera llavor de la nova editorial valenciana Sembra Llibres. I com si d’un nou disc de la banda valenciana es tractés, no vaig esperar ni un dia a visitar la llibreria. És curiós. Quan un grup de música t’ha marcat a fons, tot el que orbita al seu entorn esdevé simbòlic.

Així, Xavi Sarrià ens endinsa en un record de joventut d’un testimoni de la València dels anys noranta, l’Ivan, amb qui assistim a la narració d’una història crua i colpidora, on la mort és present com un fantasma i on les desgràcies s’acumulen en qüestió de línies. I com si les lletres de les cançons compromeses culturalment i socialment amb què molts hem crescut s’hagueren disposat en forma de novel·la, hi trobem un rerefons històric i social que marca el tempo dels esdeveniments. La caiguda del mur de Berlín, la consolidació dels mercats que regeixen l’economia mundial, la immigració, la nova societat de consum... una sèrie de canvis que emmarquen, determinen i trenquen l’evolució natural de la quotidianitat de la València de fa dues dècades.