Els diaris de Victor Klemperer

Repasse la llista de llibres que he llegit aquests últims cinc anys, des del 2021 fins ara. Entre els que m’han absorbit més i han tingut una postlectura més intensa —els he recordat amb insistència, n’he pres moltes notes, m’han impulsat a escriure—, hi ha, en primer lloc, la correspondència de Flaubert, en l’edició dels cinc volums de La Pléiade. També, Cultura i literatura, el recull d’escrits d’Antonio Gramsci que va publicar Edicions 62 el 1966, en traducció al català de Jordi Solé-Tura. Tres novel·les: Els virreis, de Federico De Roberto, Middlemarch, de George Eliot, que vaig llegir en anglès i que vull tornar a llegir en la traducció al català recentment publicada, i Ànimes mortes, de Gógol, potser la que em va agradar més de les tres, o amb la que m’ho vaig passar més bé. I una narració breu de Joseph Conrad, The Secret Sharer, que Lionel Trilling considerava una de les millors, si no la millor, de la literatura universal. N’hi ha traducció catalana a Joventut i altres narracions.

A tots aquests llibres hi he d’afegir ara les mil sis-centes pàgines dels diaris de Victor Klemperer, publicats per Galaxia Gutenberg en dos volums: Quiero dar testimonio hasta el final. Diarios 1933-1945. M’agrada mantenir un equilibri entre el temps que dedique a llegir i altres activitats, com ara sentir música, escriure, o badar i no fer res, que al final és el que dóna més gust. De res, massa. Però amb els diaris de Klemperer no hi ha hagut manera. M’han reclamat l’atenció en exclusiva. L’endemà d’acabar-ne la lectura, no vaig pegar brot en tot el dia. Una conseqüència de la ressaca produïda per la borratxera de la lectura.

Victor Klemperer (1881-1960), en el moment en què Hitler pren el poder, era professor de llengües i literatures romàniques a l’Escola Superior Tècnica de Dresden. Deixeble de Karl Vossler, com Carles Riba, era cosí d’Otto Klemperer, el gran director d’orquestra. Havia lluitat en la primera guerra mundial, on va ser condecorat diverses vegades. Casat amb la pianista Eva Schlemmer —ària, en la terminologia nazi—, era un exemple clar del procés d’assimilació que havia experimentat la comunitat jueva alemanya durant les dècades anteriors. Encara que el seu pare era un rabí, Victor Klemperer, igual que els seus germans, no mantenia cap relació amb el judaisme. Ell era i se sentia alemany, però la pujada al poder dels nazis el va convertir en un apàtrida. Ja no era un ciutadà alemany, sinó un no-ciutadà jueu. Reticent a abandonar Alemanya, com va fer bona part de la seua família, quan es va fer l’ànim ja era massa tard.

Com va poder sobreviure? D’entrada, perquè estava protegit pel seu matrimoni. La «puresa racial» d’Eva Schlemmer, que es va negar a divorciar-se, malgrat les pressions del règim nazi, el va salvar de la deportació a l’est. El 1945, els jueus casats amb aris eren els únics que quedaven a Dresden, obligats a viure en habitatges per a jueus, cada vegada més estrets, sempre sota l’amenaça de ser separats del seu cònjuge, abocats al pogrom final. Una mica més, només una mica més, i Klemperer no ho hauria contat. I aleshores, entre el 13 i el 15 de febrer de 1945, es va produir el bombardeig que va destruir Dresden. Aprofitant el caos i la confusió, la seua dona li va arrencar l’estrella groga de l’abric, el va fer passar com un alemany ari que havia perdut els seus papers, i tots dos van emprendre una fugida fins a arribar al territori alliberat pels nord-americans. El matrimoni Klemperer va tenir sort. No va formar part de les vora trenta mil víctimes del bombardeig, segons les xifres acceptades pels historiadors actuals.

Ars longa, vita brevis

La vida és breu e l’art se mostra llonga. Així traduïa Ausiàs March en un dels seus versos el vell apotegma llatí: Ars longa, vita brevis. El seu sentit desolat al·ludeix a una característica fonamental de la vida humana: aprenem a viure quan estem a punt d’anar-se’n. Una vegada deixat enrere el desfici de la joventut i les perplexitats de la «maduresa», arriba el moment en què, finalment, trobem el nostre lloc i més o menys ens acomodem. Però ja no queda gaire temps, o el que ens queda sabem que ens abocarà, si no s’interromp abans, a una decrepitud progressivament incapacitant. La vida és massa breu per a aprendre a viure tal com la vida es mereix. Tot això, és clar, parlant en general. N’hi ha que naixen ensenyats. L’ars, per a ells, llarga o curta, no es planteja per a res.

Com la majoria de les màximes, taxatives i d’estructura sospitosament simètrica, aquesta també es pot girar com un mitjó. Ho va fer Carles Riba en un text de … Més els poemes, en què escrivia: «Res d’afició. Detesto el diletantisme en art. No basta tota una vida perquè l’artista, practicant-se en els recursos del seu ofici, arribi a emprar-los amb aquella llibertat sobirana, amb aquella independència, generositat i desimboltura que admirem en certs grans artistes que de la maduresa van cap a la vellesa. L’aforisme d’Hipòcrates continua essent vàlid: “L’art és llarg, la vida és breu”. També ho és, en un altre sentit, si s’inverteix: “L’art és breu, la vida és llarga”, és a dir, la vida és rica, fins a desbordar l’art; l’art necessita i demana tot la vida i no la pot omplir». Per a Riba, la riquesa infinita de la vida desbordava l’art. El poeta no pot copsar-ne sinó aspectes molt parcials, entre altres raons perquè la pròpia vida no és viscuda en la seua totalitat per ningú, si més no d’una manera conscient.

Una nota sobre els dietaris de l’exili de Ferran Soldevila

Després de la sèrie de cinc articles que he dedicat al diari com a gènere literari, m’he fet el propòsit de llegir-ne alguns dels que encara tinc pendents. Deixe per a més endavant els tres gruixuts volums, en paper bíblia, del Journal littéraire de Paul Léautaud, que a Pla li agradava tant. De moment, aquesta setmana he llegit els dietaris de Ferran Soldevila corresponents al període des de finals del 1939 fins a mitjan del 1941, editats per Tres i Quatre en el volum Dietaris de l’exili i del retorn. 1. L’exili.

De Ferran Soldevila ja en coneixia un altre dietari, que va publicar el 1938 amb el títol d’Hores angleses, un dels millors que s’han escrit en català, molt diferent del que he llegit ara. En vaig parlar en el contrapunt 44 de La literatura recordada. Publicat en vida del seu autor, Hores angleses és una obra deliberadament literària, caracteritzada per l’equilibri i la concentració, mentre que els dietaris de Soldevila editats per Tres i Quatre són de publicació pòstuma i tenen un caràcter de material en brut, no reelaborat a posteriori. La concentració i l’equilibri d’Hores angleses és una conseqüència en bona part de les omissions. El lector d’aquest dietari té la sensació que Soldevila és un viatger solitari. En realitat, durant els dos anys que va passar a Anglaterra va estar acompanyat de la seua dona, que no menciona en cap entrada. En aquests dietaris de l’exili, en canvi, apareix en la majoria. És un dels aspectes, no l’únic, que ens acosta a la realitat de la vida quotidiana de Sodevila durant aquells anys. Des del punt de vista literari, aquests dietaris presenten un caràcter més dispers, més fragmentat, més variat també, d’interès desigual, però bastant mantingut. Hi ha, d’entrada, el drama de l’exili, que esdevé angoixós quan els nazis envaeixen França. L’emigració a Amèrica esdevé aleshores per a molts l’única via de salvació. Hi ha, també, al començament sobretot, la il·lusió de tornar aviat a Catalunya, més que res perquè estava clar per a tots que Franco no podia durar més de quatre dies. Alguns veien possible una restauració monàrquica, que com a mínim restauraria un cert ordre de convivència i permetria respirar. D’altres, s’esporuguien pensant que la pròxima revolució, amb ganes de revenja, seria d’efectes més sagnants i destructors que la primera.

Els fundadors: una història a tres bandes

Els fundadors, de Raül Garrigasait, aparegut recentment, és un llibre que ressegueix la creació i la història de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, centrant-se en les tres figures —els fundadors— que la van fer possible: Francesc Cambó, Joan Estelrich i Carles Riba. Tot i que està rigorosament documentat, i que ofereix valoracions molt matisades, no es pot considerar una obra acadèmicament erudita. Com un novel·lista, Raül Garrigasait ha presentat dramàticament els tres fundadors en tensa dialèctica amb la seua societat i el seu temps, descrivint i narrant el joc de tensions que es va establir entre unes personalitats fortament marcades i el moment històric tan trasbalsat que els va tocar viure. 

El mateix títol d’aquest llibre ja pot fer sospitar una mica al lector aquest enfocament. Els fundadors és un títol de novel·la —em va recordar de seguida, en un acte reflex, The Ambassadors, de Henry James. A més, es llegeix com una novel·la i està plantejat com una novel·la. I comença com una novel·la: «El 25 d’octubre del 1909, en una cisterna de la zona dels santuaris de la ciutat grega d’Empúries, davant les restes de dos templets, es va desenterrar el bust nu d’una estàtua masculina…» El subtítol en reforça la connotació dramàtica: Una història d’ambició, clàssics i poder. Els tres personatges protagonistes apareixen en el relat de Garrigasait com unes figures tràgiques, esquinçades, sacsejades pels esdeveniments històrics, abocades a un carreró sense sortida, més Cambó i Estelrich que no Riba. Tots tres, inevitablement, van entrar en conflicte entre ells. Tots tres, paradoxalment o no, van col·laborar en una empresa que va reeixir. L’autor assenyala al començament del seu llibre que «no seria fàcil trobar a la Catalunya d’aleshores tres personalitats més diferents. Cambó hi posava l’empenta inicial, una passió ingènua pels antics, típica dels homes d’acció de l’època, i els diners necessaris. Estelrich, el primer director, hi afegia ideologia humanística i mà esquerra. I Riba tota la resta: els coneixements, el mètode, la sensibilitat literària, la profunditat».

La veritat literària

En La literatura recordada he dedicat dos contrapunts —l’11 i el 12— al Livre de lectures de Marthe Robert, crítica literària francesa, molt reconeguda pels seus estudis sobre Kafka i per les seues traduccions de la literatura alemanya. De fet, aquest llibre de Marthe de Robert em va servir d’inspiració, en part, per al meu. Fins i tot, en un primer moment vaig pensar de titular-lo de la mateixa manera: Llibre de lectures. Al final, ho vaig deixar córrer. El plagi era massa servil i el títol quedava massa genèric. 

El Livre de lectures de Robert és el primer volum d’una sèrie de quatre. Els altres tres són La vérité littéraire, La tyrannie de l’imprimé i Le puits de Babel. Ja els tinc tots en la meua biblioteca. De moment, a més del Livre de lectures, he llegit La vérité littéraire. El títol em feia el llibre suggestiu i atractiu, i intrigant. Hi ha una veritat literària? Hi ha una veritat que només la literatura és capaç de copsar?

Marthe Robert no contesta directament aquesta qüestió. La vérité littéraire és un recull de textos miscel·lanis articulats entorn d’una sèrie de motius, entre els quals hi ha l’enunciat en el títol. Només en algun pas, de manera molt breu, l’autora hi al·ludeix més directament. Així, interrogant-se sobre el sentit del mot «literatura», Robert afirma que la literatura té la capacitat «de relacionar el que la naturalesa de les coses tendeix a mantenir fortament separat». Aquesta seria, per tant, la «veritat» o una de les veritats que la literatura podria copsar, molt més que no altres mitjans de coneixement. La literatura seria el mitjà en què la imaginació moral es manifesta més lliurement, més intensament, entenent la imaginació com la capacitat de percebre relacions i semblances que no són evidents a primera vista, ocultes sota l’aparença quotidiana de les coses, sota el tel de convencionalisme —de costum— que ho impregna tot. Convé matisar que no és una qualitat exclusiva de la literatura. Les disciplines científiques i tècniques la fan servir també i d’una manera més espectacular. Només que els respectius camps en què s’aplica són diferents.

Ja tinc el meu exemplar

Ja estic tranquil. Ja tinc el meu exemplar de la Ilíada amb la traducció al català, en prosa, de Montserrat Ros. El volum, de 1168 pàgines, presenta acarat el text grec i conté, a més, una nota de l’editor, dos estudis introductoris, a càrrec de Jaume Pòrtulas i de Francesc J. Cuartero respectivament, i un índex de noms i una sèrie de notes a la traducció a cura de Joan Alberich. 

L’estudi de Francesc J. Cuartero tracta els següents punts: la Ilíada com a poema èpic, la llengua de l’èpica grega, Homer, el contingut i estructura de la Ilíada, la transmissió de la Ilíada, la Ilíada i la història, i la Ilíada com a poema panhel·lènic. Hi he trobat a faltar alguna consideració sobre el valor de la Ilíada com a obra literària i sobre la seua repercussió en la literatura universal.

L’assaig de Jaume Pòrtulas es titula A propòsit dels traductors i les traduccions d’Homer al català. Hi assenyala que la traducció dels poemes homèrics en les diverses llengües il·lustra «una llibertat i una flexibilitat gairebé exuberants, en contrast amb la rigidesa predominant a casa nostra». En el cas de la literatura catalana, l’exemple de Carles Riba potser ha pesat massa. Ha fet pensar que les traduccions dels poemes d’Homer han de ser necessàriament en vers. El fet és, com afirma Pòrtulas, que «les diferències de qualitat poètica —quelcom que no té res a veure amb el simple rigor tècnic— entre els diversos adaptadors al català de l’hexàmetre són abismals». 

Les «Cartes» de Plini el Jove

He llegit les Cartes de Plini el Jove (Como, aprox. 61 dC — Bitínia, aprox. 112 dC) en la traducció al català de Marçal Olivar, publicada per la Bernat Metge en dos volums el 1927 (Lletres I i Lletres II). No pensava que m’agradarien tant, i això ha fet que encara m’hagen agradat més. És cert que moltes de les cartes —lletres o epístoles—, són formulàries i convencionals: elogis, invitacions, agraïments… Però en moltes altres Plini conta coses: la mort d’una xiqueta i el dol del seu pare, una inundació, la descripció detallada, plena de complaença, de les seues vil·les, els debats al senat, la narració impressionant de l’erupció del Vesubi que va destruir Pompeia i Herculà, i on va morir el seu oncle i pare adoptiu, Plini el Vell, la mort d’un home tirànic a mans dels seus esclaus… Plini és molt bo contant una anècdota o descrivint una escena. En una de les cartes combina aquests dos talents en la narració d’una extraordinària història de fantasmes.

Plini va dur a la pràctica el que per a Pla era l’obligació de tot escriptor: «observar, relatar, manifestar l’època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per a arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex d’una societat determinada en un determinat moment». Les Cartes de Plini són unes memòries de la seua època, una sèrie de retrats vívids i variats, que evoquen una vida plena d’urbanitat, molt civilitzada, plena de complits, d’invitacions i d’accions de gràcies. Unes altres són més severes i discuteixen problemes morals i, sobretot, qüestions literàries: algunes són històriques, com la narració de l’erupció del Vesuvi; d’altres, finalment, estan dedicades a la descripció de paisatges i de vil·les. 

Antologia portàtil de la poesia universal (68): Carles Riba

7

Hi ha estones que el pensament
és sol i ert com una timba
desesperada sota un vent
que mai no s'atura ni minva.

L'eternitat dels anys difunts
i els que han d'ésser comptats encara
travessen la buidor que brunz,
empentejant-se, amb una rara

fúria d'exèrcit comandat
pel pànic: així, quan fa via
Déu sobre el món, l'home astorat
perd la rialla i fugiria.

Sols tinc una esma que és llavors
que sóc i visc el que em pertoca;
que no em val ser gasiu d'esforç
i creure'm ferm sobre una roca

tranquil-la amb l'amor i ia llar
i el meu jardinet. Tot navega:
cada vaixell, és tot el mar
que li fa força i l'arrossega.

I quan una onada de dol
o de goig ens bat i ens inclina,
no és res el que és nostre sol:
dins la nostra fusta mesquina

ressonen homes i ciutats,
tot el temps sens fi que ens circumda.
Cal fer rem, per no ser negats
dins la vida abstracta i profunda.

                                   [(Nuremberg) Dresden,
                                      22 d'agost de 1922]

Carles Riba (1893-1959)

(Carles Riba, Estances. Llibre segon A (1920-1928), dins Obra completa, I. Edicions 62)

«Agamèmnon»: unes notes de lectura (i 2)

Diverses escenes del passat es rememoren en Agamèmnon molt vívidament: la destrucció i l’incendi de Troia, tal com se l’imagina Clitemnestra, els averanys que van precedir la partida de l’expedició dels grecs, el sacrifici d’Ifigènia… En aquesta última escena, d’un gran patetisme, Agamnèmnon s’hi troba encarat a un dilema. Dues aguiles han atacat i han devorat una llebre prenyada. Calcas, l’endeví dels grecs, ha interpretat aquest fet com una premonició de la presa de Troia —la llebre prenyada— pels dos Atrides —les dues àguiles. Però Àrtemis, deessa de la natura i de la caça, protectora de mares i fills, irritada per la mort de la llebre, exigeix el sacrifici d’Ifigènia, filla d’Agamèmnon, perquè s’aturen els vents adversos que impedeixen la partida de l’estol grec. Certament, Agamèmnon no és responsable del crim de les àguiles. Potser, els Atrides han comès alguna ofensa contra Àrtemis. Però això queda implícit i Èsquil no ho precisa. Amb la seua exigència, Àrtemis aboca Agamèmnon a un dilema tràgic: «llavors el rei gran parla així: “Cruel és el meu fat si no obeeixo; però cruel també, si he de trossejar el meu infant, l’orgull de casa meva, sollant, vora l’altar, les meves mans paternes amb els raigs de la degollació d’una verge. ¿Quin dels dos partits és sense mals? ¿Com puc fer-me un desertor de l’estol faltant a la meva aliança? Perquè si aquest sacrifici i aquesta sang virginal calma els vents, amb daler, ben dalerosament es pot desitjar sense crim. Que sigui per a bé!”» (línies 208-217). Enfrontat a un dilema, Agamèmnon tria, i aquesta tria és l’expressió de la seua responsabilitat moral. En aquest crim en ressona un altre, el del seu pare Atreu, que va matar els dos fills del seu germà Tiestes. 

El cor el censura amb aquestes paraules: «i quan s’hagué acotat a l’arnès del destí, es fa en el vent del seu esperit una revirada impia, impura, sacrílega: des de llavors es repensa, fins a resoldre aquell acte de tota audàcia. Perquè els moridors, els encoratja la pròpia demència, consellera de vileses, font primera de mals. Ell, doncs, gosà esdevenir el sacrificador de la seva filla, en ajut a una guerra per a vindicar una dona, en ofrena per al camí d’uns vaixells!» (línies 216-227).

«Agamèmnon»: unes notes de lectura (1)

En les últimes sessions del curs de literatura universal hem comentat Agamèmnon d’Èsquil. Vam coincidir, d’entrada, a destacar la sensació inicial d’estranyesa i de dificultat que la lectura d’aquesta obra ens havia produït. Aquesta reacció no és una conseqüència només de la distància cultural. Èsquil, el més antic dels tres grans tràgics grecs que ens ha arribat, ja era estrany i abrupte per als seus contemporanis. A nosaltres també ens sorprèn el seu llenguatge densament poètic, el·líptic, i el hieratisme de l’acció dramàtica, on a penes passa res. De fet, l’argument d’Agamèmnon es podria resumir en una sola frase: Agamèmnon torna a Argos, després de la caiguda de Troia, i és assassinat per Clitemnestra. El paper preponderant del cor reforça el hieratisme d’aquesta tragèdia, que es podria definir com el cant d’un cor amb diàlegs intercalats. El cor s’interroga, expressa la seua ansietat i els seus temors davant uns fets que el fan retrocedir en el temps constantment. 

En les dues sessions dedicades a Agamèmnon hem fet una relectura en veu alta dels passatges més importants d’aquesta obra, intentant fer un exercici de close reading. Cada vegada estic més convençut que la lectura de prop, la lectura atenta i concentrada, és l’única aproximació als textos literaris que val realment la pena. És la millor manera de copsar la xarxa espessa de relacions que s’estableix dins d’un text i les al·lusions que s’hi fan a altres textos. També ajuda a destriar els implícits principals que hi ha darrere de cada text, cosa que permet dirigir la mirada enfora. En el cas d’Agamèmnon aquesta manera de llegir s’imposa com una necessitat. 

Antologia portàtil de la poesia universal (15): Carles Riba

El darrer freu

El vent, el vent llagotejà ma nau feliç,
el vent que mesurava de banda a banda el freu
¿Quin amor aquell dia domà l’imperi greu
del vent, que sobre el mar m’obrís un calladís
d’ones blaves, per on volés ma nau feliç?

Com a un fat que somriu t’abandoní ma fe,
oh vent! i m’asseguí sota el velam inflat.
Tot d’una, com un vel amb què es cobrís el fat,
va entenebrir-me un son profund com el no-re;
de mi només vetllava, nua i ardent, ma fe.

I, per ventura, al llarg de l’onejant camí
l’abís guaitava sota cada alegre esqueixai;
s’esbatia l’ocell, com un pols de l’espai;
i el núvol gras, com altra nau feliç damunt mi,
vogava: un mateix vent ens dava a tots camí.

Jo dormia… No fores per mi, joia vivent,
no sotjàreu per mi, ulls foscos de la mort!
Em deixondí la mansa felicitat d’un port;
i hi vaig bastir ma casa de cara al vent, al vent!
… Son del freu, tu ets ara ma llibertat vivent.

Carles Riba (1893-1959)

(Carles Riba, Primer llibre d’Estances (1918), dins Obra completa, I. Edicions 62)

Una recomanació

De vegades, voldria recomanar algun llibre als lectors de la serp blanca, però resulta que està exhaurit i descatalogat de fa temps, cosa que no deixa de ser un inconvenient i una incomoditat, encara que se’n puguen aconseguir còpies de segona mà. És el que passava, fins fa molt poc, amb els poemes de Kavafis traduïts per Carles Riba, un llibre que no hauria de faltar en cap biblioteca personal mínimament decent. Publicat per primera vegada el 1962 en l’editorial Teide, amb un pròleg de Joan Triadú i il·lustracions de Josep Maria Subirachs, es va tornar a editar quinze anys més tard, el 1977, en Curial Edicions, amb un pròleg d’Alexis E. Solà. En Curial es va reeditar diverses vegades, crec, però ja feia anys que no es podia trobar, ni tan sols en llibreries de vell. 

Ara, però, Edicions Cal·lígraf ha tornat a editar els Poemes de K.P. Kavafis traduïts per Riba, igual que va ver amb els seus Resum de literatura llatina i Resum de literatura grega, que ja vaig recomanar en aquest blog (vegeu Algunes novetats bibliogràfiques importants i "Resum de literatura llatina", de Carles Riba). Aquesta nova edició porta un pròleg de l’hel·lenista Eusebi Ayensa que permet situar la traducció de Kavafis en l’obra de Riba a partir, sobretot, de la correspondència fins fa poc inèdita que va mantenir amb Júlia Iatridi. La hispanista grega va ser, de fet, qui va descobrir Kavafis, a la dècada dels cinquanta, a Riba, que en faria «la primera i millor traducció al català», segons constata amb exactitud el responsable d'aquesta reedició. Ayensa, traductor així mateix de Kavafis, ha aprofundit tant en la lectura ribiana dels poemes com en el sentit que va donar-hi el mateix poeta grec amb una immersió en el seu arxiu particular, conservat a la Fundació Onassis i a l'Arxiu Literari i Històric Grec d'Atenes.

Sobre aquesta traducció, Josep Pla va escriure que «dóna una idea tan clara de l'esperit cordialíssim que hi posà Riba, que sembla constantment que el llibre és del mateix Riba —i a més a més que és el seu millor llibre de poesies: el llibre que hauria hagut de fer, el de la seva precisa i autèntica cultura».

Si encara no teniu els Poemes de Kavafis traduïts per Riba, us pregue que correu a la vostra llibreria habitual a encomanar-ne de seguida un exemplar. També el podeu adquirir en el web de l’editorial o via Amazon. No us en penedireu pas. Aquí en teniu una mostra:

Jònica

Per bé que trossejaren llurs estàtues,

per bé que els bandejaren de llurs temples,

no per això moriren pas els déus.

Oh terra de la Jònia, a tu encara t'estimen,

guarden els teus records llurs ànimes encara.

Quan un matí d'aquests s'aixeca damunt teu

per la seva atmostera

revé com una saba de llur vida,

i de vegades una aèria, jovenívola forma

indefinida, amb trànsit prompte

pels cims dels teus pujols es veu com passa. 

K.P. Kavafis. Traducció de Carles Riba

Antologia portàtil de la poesia universal (5): Carles Riba

ELEGIA II
Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
   tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
   amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
   que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
   pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
   ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
   súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
   ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.


Carles Riba (1893-1959)

(Carles Riba, Elegies de Bierville. Edicions 62)

Tercera sessió del curs de literatura universal: final de la literatura de l’Antiguitat

Dimarts de la setmana passada, 20 d’octubre, vam dedicar una última sessió a la literatura de l’Antiguitat. En la pràctica, però, hem tractat també autors d’altres èpoques: Dante, Cervantes, Kavafis, Riba… Al final vaig repartir un altre dossier de textos, en aquest cas de literatura medieval, per a la pròxima sessió. Cal fer via i continuar endavant.

Vaig començar aquesta tercera sessió del curs amb la lectura i comentari de la setena de les Elegies de Bierville de Carles Riba. Riba hi va fer servir la figura d’Ulisses com a correlatiu de la seua experiència personal. Ulisses és, com el poeta ho voldria ser, el viatger que torna a la pàtria després d’una llarga peripècia, que podria ser un exili. Exiliat després de la derrota de la República, Riba ho havia perdut tot i el seu món s’havia esfondrat. Aquesta realitat el va abocar a encarar-se amb la seua veritat, amb el seu jo despullat i nu. Des de l’exili, el retorn a la pàtria col·lectiva es plantejava paral·lelament al retorn al seu jo essencial, com una tornada a la disponibilitat que tenim els humans abans de nàixer, quan encara no se’ns ha format un destí.

D’altra banda, l’episodi de l’arribada d’Ulisses a Ítaca es converteix en un referent per investigar la naturalesa de l’expressió poètica, l’«interior treball» a que fa referència el desè vers de l’elegia setena. Riba assimila l’arribada d’Ulisses a Ítaca a la il·luminació que dóna lloc al naixement del poema. La pàtria d’Ulisses és també la pàtria del poeta i és també la poesia: 

Segona sessió del curs de literatura universal de l’Octubre: el tema d’Ulisses

Dimarts passat, a pesar del dia núvol i aspre, vam fer la segona sessió del curs de literatura universal a l’Octubre. Primer de tot, vam triar les obres que llegirem i comentarem durant el curs, a més dels dossiers de textos que repartiré de tant en tant. A l’hora de fer aquesta tria, ha calgut tenir en compte un condicionament important: la disponibilitat editorial. Hi ha molts títols importants que només es poden trobar amb penes i treballs, si és que es troben, a les llibreries de vell. Fet aquest advertiment, els vaig mostrar una llista inicial d’obres que m’havien vingut al cap, a partir de l’edat moderna, i els vaig indicar les que jo preferiria. El públic assistent, amablement, va donar per bona la meua tria. Aquesta:

Shakespeare, Macbeth. Vicens Vives. 

Heinrich von Kleist, Michael Kohlhaas. Riurau Editors.

Tolstoi, Khadjí-Murat. Destino.

Gustave Flaubert, L’educació sentimental. Labutxaca.

Anton P. Txékhov, Contes. Quaderns Crema.

Thomas Mann, La mort a Venècia. Labutxaca.

James Joyce, Dublinesos. Labutxaca.

Evidentment, la llista la podrem modificar i ampliar sobre la marxa. Aquests són els altres llibres que havia considerat i que deixem de moment en la recambra:

Voltaire, Càndid. Labutxaca.

Jane Austen, Emma. Adesiara.

Jonathan Swift, Viatges de Gulliver. Adesiara.

Guy de Maupassant, Bola de greix i altres contes. Edicions 1984.

Stendhal, El roig i el negre. La butxaca.

Emily Brontë, Cims borrascosos. La butxaca.

Nathaniel Hawthorne, La lletra escarlata. Traduccions Inèdites en Línia.

Herman Melville, Bartleby, l’escrivent. Labutxaca.

Giusseppe Tomasi di Lampedusa, El Gattopardo. Labutxaca.

Llegint Heròdot

Lectura de la Història d’Heròdot, en la traducció de Rubén J. Montañés publicada per La Magrana. Un volum d’una mica més de vuit-centes pàgines, que inclou també una introducció del mateix traductor i un pròleg de Joan Francesc Mira. En fi, un dels llibres que per la seua extensió se solen reservar per a les vacances. Encara que fa embalum, us el podeu endur a la platja i tot: és de lectura agradable i no demana gaire esforç. I, sobretot, conta moltes històries. Algunes ja les coneixia, perquè les havia llegit resumides per Montaigne en els seus Essais. 

Rubén J. Montañés remarca en la introducció que Heròdot és qui va consagrar el mot d’«història», que ell entenia com a recerca, investigació, en sentit general. Aquesta recerca la du a terme en un sentit espacial i temporal alhora. D’una banda, reporta els resultats dels seus viatges a pobles i països molt diferents. De l’altra, narra la història de les guerres entre els grecs i els perses, que van culminar en les gran victòries de Salamina i Platea. 

Heròdot es mostra, molt abans del renaixement, plenament conscient de la relativitat d’usos i costums entre els diferents pobles del món que ell coneixia. El seu llibre proporciona informacions molt abundants sobre la civilització egípcia, incloent-hi el fet que a l’Egipte les dones pixen dretes i els homes asseguts. O sobre els escites, aquest poble que si no fos pel seu llibre hauria desaparegut de la història. La majoria de les vegades es limita a informar sense fer-ne cap comentari. Així, conta que «quan un baró nasamó es casa per primera vegada, és costum que la núvia, la primera nit, s’uneixi successivament a tots els invitats, cadascun dels quals, un cop s’ha unit a ella, li dóna el regal que hagi portat de casa seva». Hi ha un pas, però, en què reflexiona sobre aquestes diferències etnogràfiques. Sembla que estiguem llegint Montaigne:

«Per tots els conceptes, doncs, és evident per a mi que Cambises era un foll rematat; en efecte, altrament no hagués intentat burlar-se de coses sagrades i sancionades pel costum. Perquè si hom exhortés tots els homes, fent-los la proposta de triar els millors costums de tots, després de reflexionar-ho cadascun escolliria els propis; de tal manera creu cadascun que els propis costums són, de molt, els millors. No és versemblant, doncs, que ningú, sinó un home enfollit, ridiculitzi tals afers. Que així han considerat tots els homes allò que els costums afecta, val a concloure-ho, entre molts altres testimoniatges, pel següent: Darios, durant el seu govern, va cridar els grecs que eren amb ell i els va preguntar per quants diners estarien disposats a devorar els seus pares morts; i ells van afirmar que no ho farien a cap preu. Llavors Darios va cridar els indis anomenats callaties, que devoren els seus genitors, i els va preguntar en presència dels grecs, que s'assabentaven mitjançant un intèrpret del que es deia, per quants diners acceptarien cremar els seus pares en una foguera, quan finessin; i ells, amb grans crits, l'apressaren a parlar pietosament. Així s'ha considerat, doncs, i em sembla que Píndar va afirmar correctament que el costum és rei de tot.»

Una conversa de Karel Čapek amb T.G. Masaryk sobre la novel·la

Llegint On realism, de J.P. Stern, em crida l’atenció, en una nota a peu de pàgina, una citació d’un llibre de l’escriptor txec Karel Čapek, que porta per títol Converses amb T.G. Masaryk, el qui va ser president de la república txecoslovaca del 1918 al 1935. Stern reprodueix aquest fragment en què Čapek i Masaryk comenten algunes de les condicions necessàries per al sorgiment en una societat d’una novel·la realista:

«Čapek.— El que activa els recursos de la novel·la realista no és únicament la inspiració individual, sinó el talent individual juntament amb una tradició social i literària compromesa clarament amb el món; una tradició en què l’observació és tan important com la creació.

Masaryk.— Els txecs tenim una bona poesia, però ens manquen la novel·la i el teatre. Per a la poesia, la vida personal és suficient; la novel·la i el drama pressuposen l’experiència acumulada de generacions. Les novel·les són l’obra de tota una època.» 

Són unes observacions molt intel·ligents que poden explicar també algunes de les mancances que presenta la novel·la en la literatura catalana. A lligar amb l’assaig de Carles Riba, Una generació sense novel·la, i amb les pàgines que Gabriel Ferrater va dedicar a aquesta qüestió en les conferències recollides en Tres prosistes (vegeu «Tres prosistes» de Gabriel Ferrater). Més endavant m’agradaria tornar-hi. Ara ho deixe apuntat, només.

L’hàbit de la dificultat

He aprofitat aquestes vacances de Pasqua per llegir en profunditat, llapis en mà, L’hàbit de la dificultat. Wilhelm von Humboldt i Carles Riba davant l’Agamèmnon d’Èsquil, tesi doctoral de Raül Garrigasait, guanyadora de la cinquena edició del premi Cum Laude, que ha estat publicada recentment per l’Institut d’Estudis Món Juïc

Per la varietat de temes tractats, per la seua escriptura clara i efectiva, aquest llibre va molt més enllà del que sol ser una tesi doctoral. En realitat és un assaig apassionant, ambiciós, enormement suggestiu, un exercici brillant de literatura comparada sobre aspectes fonamentals de la cultura europea en general i de la catalana i alemanya en particular. A més, la lectura de L’hàbit de la dificultat ha tingut en el meu cas uns efectes col·laterals que no puc deixar d’agrair: ha fet més gran, encara, l’admiració i l’estima que sent per l’obra de Riba, i m’ha obligat a rellegir la seua traducció d’Èsquil, «la més esclatant, la més fulgurant i potser la més decisiva per al català literari», en paraules de Carles Miralles.

«El darrer freu», de Carles Riba: el darrer pas de mar d’Ulisses

En el cant XIII de l’Odissea es relata l’arribada d’Ulisses a Ítaca des de l’illa dels feacis. Ulisses no ha acceptat de casar-se amb Nausica, tal com li ofereix el seu pare Alcínous, rei d’aquell país, però Alcínous, comprensiu, decideix ajudar-lo, l’omple de regals i ordena als seus mariners que el porten, en un viatge velocíssim i màgic, a Ítaca, després de parar-li un llit al vaixell. Ulisses fa adormit aquest viatge que el porta a la seua pàtria. En aquest episodi central de l’Odissea hi ha una paradoxa formidable: l’heroi, que ha sobreviscut a tants perills gràcies a la seua astúcia i a la seua vigilància, fa el darrer pas de mar adormit, confiat a uns mariners que ni són els seus. 

Comentant les Elegies de Bierville, Gabriel Ferrater va escriure que «aquest tema, a Riba, sempre l’havia obsessionat: el fet que, en el periple d’una persona, el símbol que consisteix en el fet que en el moment decisiu, el moment abans de l’arribada final, l’home estigui adormit». Carles Riba va refer aquest episodi central de l’Odissea en la setena elegia de les Elegies de Bierville i com va explicar ell mateix en les notes amb què va acompanyar l’edició d’aquest llibre, el poema era una «represa, més ambiciosa, d’un tema ja tractat per mi en les Estances (Primer Llibre, 37: El darrer freu): el del son profund que caigué sobre els ulls d’Ulisses, quan s’hagué ajagut al pont del vaixell dels feacis. Adormit va fer Ulisses, l’heroi de la vigilància el seu darrer pas de mar, des del país on Nausica l’havia acollit, fins a Ítaca, l’illa paterna». 

«El darrer freu» va ser la primera variació d’aquesta tema de l’Odissea, que va culminar en la complexa la setena elegia de Bierville. És un poema molt concentrat, d’una gran fluïdesa, un dels més bonics de Riba, i ha estat musicat per Rafael Subirachs, juntament amb altres poemes de les Estances en els Cants de la partença, l’absència i el retorn, tres cicles de cants per a quintet vocal amb acompanyament de piano sobre poesies de Carles Riba, publicats en un CD doble. Abans de dir alguna cosa sobre «El darrer freu», ací en teniu el text (hi he afegit unes notes sobre el lèxic) i el vídeo que recull la interpretació de Rafael Subirachs: 

«Resum de literatura llatina», de Carles Riba

Fa poc més d’un any, Edicions Cal·lígraf va reeditar el Resum de literatura grega de Carles Riba (vegeu Algunes novetats bibliogràfiques importants), un petit volum de 62 pàgines publicat el 1927 en la Col·lecció Popular Barcino, que recollia les lliçons professades per Riba sobre els autors grecs en l’Escola de Bibliotecàries. La reedició ampliava aquell volumet inicial amb una introducció de l’hel·lenista Eusebi Ayensa i una antologia de textos en traducció catalana, que il·lustraven la presentació dels principals autors de la literatura grega. 

Ara acaba d’aparèixer el Resum de literatura llatina, del mateix autor, publicat el 1928, fruit també d’aquelles lliçons. Com en el volum anterior, la reedició d’aquesta obra ha estat a cura d’Eusebi Ayensa, que ha redactat un pròleg i també hi ha afegit una antologia de textos de la literatura llatina. Molts d’aquests fragments estan traduïts pel mateix Riba, ja que Ayensa hi ha incorporat un breu recull de textos originals en traducció catalana que acompanyava l’opuscle Nocions de literatura llatina, més breu encara que el Resum de literatura llatina, publicat per Riba cap a finals dels anys vint.

Encara que han passat molt de temps des de l’aparició d’aquest petit llibre, Eusebi Ayensa remarca que «els judicis de Riba segueixen essent, avui dia, perfectament vàlids, sobretot perquè el que el lector té a les mans no és pas un manual d’investigació, sinó simplement un resum dels principals autors, moviments i obres de la literatura llatina, sense cap altra finalitat, com reconeixia el mateix Riba en la nota final que clou el llibre, que “fornir la [informació] indispensable per a satisfer una primera curiositat de conjunt”».

Com destaca  Ayensa en el pròleg, la concisió i la claredat és un dels principals atractius d’aquest llibre, i tot això, «que no és poc, presentat amb un to gens fred ni academicista, sinó amb un escalf d’humanitat i ensems de passió». Aquesta observació és exacta i es pot comprovar només que fullegem una mica el volum. Així, Riba caracteritza la prosa de Cèsar com a «nua, viva, lluminosa i breu» i assenyala que l’estil de Sal·lusti «té un no se sap què de ràbia concentrada: és concís, reservat, enèrgic, consirós, ara i adés cabalístic», mentre que el de Sèneca és «alguna cosa de nou: tallat a frases curtes, transparent i d’un continu guspireig».