Crec que la lectura de Pasolini és encertada i efectiva alhora: la seua pel·lícula, a més del text d’Èdip rei, reprodueix visualment una societat arcaica i intemporal, com el mite d’Èdip. La desolació i la buidor del paisatge (ni una sola olivera!) retallen amb més precisió, com en un dibuix a la punta seca, les línies del drama de Sòfocles.
Pasolini va adaptar al cinema altres obres literàries, com ara Medea d’Eurípides, amb la intervenció com a actriu de Maria Callas. I, sobretot, l’anomenada trilogia de la vida, basada en els tres grans reculls de contes de la literatura universal: el Decameró, els Contes de Canterbury i Les mil i una nits.
En l’últim any de la seua vida Pasolini va fer una altra adaptació cinematogràfica que constitueix el contrapunt d’aquesta trilogia: Salò o els 120 dies de Sodoma, basada en l’obra del mateix títol del marqués de Sade. És una pel·lícula molt dura, no apta per a menors, ni per a adults, però constitueix una lectura profunda tant de Sade com del feixisme.
Les adaptacions al cinema de grans obres literàries solen ser sempre un fracàs. Aquestes pel·lícules de Pasolini i El procés d’Orson Welles, com a mínim, són l’excepció que confirma la regla.