Una entrevista amb Albert Hauf de Lourdes Toledo

Lourdes Toledo ha publicat en eldiario.es una entrevista amb Albert Hauf que m’afanye a recomanar-vos (podeu llegir-la completa fent clic en l’enllaç anterior). Albert Hauf és una de les personalitats més sòlides i més brillants del nostre món cultural. Sap moltíssim, però no té ni una gota de pedanteria i sí, en canvi, una visió integral de la cultura literària que en la majoria dels seus col·legues brilla per la seua absència. Escriu molt bé. Afegiu a tot això la seua fina ironia, la claredat i l’amenitat sempre presents en els seus assaigs, en les seues conferències o en les seues classes. L’únic que lamente és que ha escrit i publicat poc. 

A la pregunta de Lourdes Toledo de quina pensa que ha estat la seua aportació més rellevant, Hauf respon que «me’n quede amb la versió crítica i anotada del Tirant. El llibre més divertit que he estudiat». En el contrapunt 95 de La literatura recordada em vaig referir a aquesta edició. Hi destacava, entre altres coses, que «les notes, situades al final de cada capítol, van molt més enllà d’una funció merament auxiliar i es converteixen sovint en una mena de microtextos de crítica literària de la més alta categoria».

Torne a insistir que llegiu completa aquesta entrevista. De tota manera, no puc resistir la temptació de destacar-ne algunes coses. Sobre la situació de les humanitats en els estudis universitaris, Hauf assenyala que un dels factors que les han portat a la precarietat actual és que els mateixos filòlegs, els mateixos estudiosos de la llengua i la literatura, han volgut fer-ne ciència i «s’ho han carregat tot amb les seues obsessions i modes fugisseres, com ara la gramàtica estructural, en comptes d’ensenyar a llegir i escriure».

Un altra qüestió que toca en la seua conversa amb Lourdes Toledo és la comparació dels seus anys de professors a Gal·les, a Cardiff, amb els que ha passat a València. Encara que prefereix callar, amb fina ironia britànica deixa anar alguna puntada sobre el departament de filologia catalana de la nostra universitat. Evidentment, Cardiff era un món molt diferent. Allí, «confeccionàvem una reading list, una llista de llibres amb més de dos-cents títols per tal que els estudiants anaren llegint durant tota la carrera, i per això les vacances eren llarguíssimes, el curs durava només cinc mesos, la resta era temps per a llegir i això era un gran enriquiment. A més, els professors, a banda de ser especialistes en un aspecte, també en tocaven d’altres i discutien amb els col·legues i hi col·laboraven, la qual cosa enriquia molt. Aquí te trobes que cadascú és especialista d’un tema, i punt, s’ha acabat». Hauf reconeix que el temps ha temperat el seu entusiasme inicial en comprovar, una vegada i una altra, les limitacions del nostre panorama cultural: «organitzes actes i presentacions i vénen els de sempre: un nucli de convençuts i entusiastes».

Un motiu en què Albert Hauf sempre ha insistit molt és que els llibres es fan de llibres, que cap obra literària té una existència aïllada, de manera que «en la literatura cada llibre connecta amb una tradició que renova, i així és com s’ha d’ensenyar a escriure i a pensar, a través dels models de lectura». La lectura profunda es caracteritza per aquesta capacitat d’establir connexions i contrastos amb la tradició literària: «el meu lema sempre ha sigut que tot lliga si tens la cultura suficient per fer-ho lligar». 

Per acabar, no puc deixar d’anotar la referència de Hauf a un dictum de Manuel Azaña, que no coneixia: «com va dir Manuel Azaña, si tota la gent que opina de coses que no sap es quedés callada hi hauria un gran silenci en aquest país, que es podria aprofitar per a estudiar».

El joc d’espills del Tirant

Aquest trimestre he dedicat les classes de primer de batxillerat a la literatura medieval catalana del segle XV, que he alternat amb la lectura i el comentari d’una antologia del conte modern. Pel que fa a la literatura medieval del Segle d’Or, m’he centrat sobretot en el Tirant lo Blanc. Els alumnes han llegit pel seu compte una selecció de la novel·la, adaptada a la llengua moderna (la de Vicens Vives) i en l’aula hem llegit i comentat una sèrie de capítols en la versió original. N’he triat, per començar, el capítol 68 de la primera part, situada a Anglaterra, que narra la lluita de Tirant cos a cos amb un gos alà. M’hauria agradat llegir també alguns dels episodis tan divertits de la cort de Sicília, de la segona part, però hem passat directament a la tercera, quan l’acció es trasllada a Constantinoble. 

D’aquesta part hem llegit, d’entrada, el capítol 111. Tirant acaba d’arribar a Constantinoble i demana a l’emperador de saludar l’emperadriu i la princesa, que s’estan vestides de dol, juntament amb altres dames i donzelles, en una sala amb les finestres tancades. Tirant demana que entren una antorxa i fa obrir de bat a bat les finestres i les portes. Com comenta Albert Hauf en una de les notes a la seua edició de la novel·la de Martorell, Tirant personifica ací la llum i la seua arribada s’equipara a la redempció del poble entristit i subjugat. «L’escena ―escriu Hauf― és d’una extraordinària plasticitat i evoca l’efectivitat dels grans mestres del clarobscur i el tenebrisme.» Tot seguit, Tirant veu Carmesina per primera vegada i se n’enamora perdudament: «E per la gran calor que feia, perquè havia estat amb les finestres tancades, estaba mig descordada, mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als ulls de Tirant que, de allí avant, no trobaren la porta per on eixir e tostemps foren apresonats en poder de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu separació». La fixació del desig amorós de Tirant en la persona de Carmesina complica molt l’esquema linial del croat només dedicat a fer la guerra a l’infidel i introdueix «sortosament ―comenta Hauf― una major complexitat psicològica i de motius, ja detectable en certs episodis i anècdotes precedents». 

Literatura medieval en primer i segon de batxillerat

En les classes de literatura universal hem acabat ja el primer bloc de la programació, Les literatures en l’antiguitat, i hem passat al segon, Formació literària de la consciència europea, que inclou els temes dedicats a la literatura medieval amb l’ Infern de Dante com a lectura. En aquest moment, doncs, els continguts de literatura que estic donant en primer i en segon de batxillerat coincideixen, com a mínim cronològicament. 

He preferit començar directament amb Dante el segon bloc de la programació de literatura universal. De tota manera, he dedicat una classe a comentar, molt sumàriament, el pas de l’antiguitat a l’edat mitjana, i les característiques generals que presenta aquest últim període. M’hauria estat molt útil disposar d’un bon llibre, confortable i intel·ligent, de caràcter introductori, sobre la literatura medieval europea. Per què no l’escriu Albert Hauf?