Albert Thibaudet, el gran crític literari francès, remarcava que si Flaubert va dir «Madame Bovary, c’est moi», hauria pogut afirmar igualment que «L’éducation sentimentale, c’est mon temps», en el sentit que aquesta era la novel·la de la seua generació, de la seua època. El mateix Thibaudet comparava aquestes dues novel·les de Flaubert a dos quadres de Courbet. El primer, Un enterrament a Ornans, es podria considerar l’equivalent pictòric de Madame Bovary i, també, un manifest del realisme:
El quadre de Courbet, com la novel·la de Flaubert, constituïa una mena de retaule de la gent d’un poble, del seu concretament. Tots els personatges que hi apareixen estaven presos del natural; de la mateixa manera, l’argument de Madame Bovary partia d’un fet que s’havia esdevingut realment. Un enterrament a Ornans va trobar una recepció semblant a la que obtenir Flaubert. El quadre va ser acusat de lleig, de trivial i de depriment. Els colors, terrossos i apagats, eren lletjos; els personatges, dividits en tres blocs —les dones a la dreta, els homes al centre i els oficiants a l’esquerra de la tela—, no eren cap model d’elegància. Lletjos, per tant. El rostre envermellit d’alguns dels homes delatava els borratxets, que sempre tenen set. I, just al mig de la tela, a la part inferior, la visió mortificant de la fossa oberta.
L’altre quadre de Courbet, que Thibaudet comparava a L’educació sentimental, era El taller del pintor . Molt semblant en la seua composició a l’anterior, Courbet s’hi va autoretratar i hi va va retratar els seus amics, la seua generació, que és una manera de dir «els meus amics i jo»:
La figura que hi ha a l’extrem dret de la tela és Baudelaire, llegint. Courbet va reciclar aquesta figura a partir de l’extraordinari quadre que li havia dedicat:
Feta aquesta introducció, de seguida vaig plantejar als assistents al curs quina de les dues novel·les de Flaubert els agradava més: de quin bàndol eren, vaja. D’entrada, la majoria es va decantavar per Madame Bovary. Em va fer la impressió, però, que aquesta preferència era una conseqüència, en part, de la valoració moral que cadascú feia dels protagonistes de cada novel·la. Per al lector, Frédéric Moreau resulta moltes vegades exasperant. A diferència d’Emma Bovary, Frédéric Moreau té moltes coses a favor: és home, és solter i és ric. Però no sap el que vol, mentre que Emma, malgrat la seua mediocritat provinciana, mostra una capacitat de decisió i una determinació que en el protagonista de L’educació sentimental brillen per la seua absència. Tot això demostra que no sempre és fàcil separar la valoració moral d’una obra artística de la seua valoració estrictament estètica. De tota manera, això va ocupar només la part inicial del debat. Formava part, en diríem, de la primera reacció, purament espontània. Els qui es van decantar més per L’educació sentimental van destacar des del primer moment la presentació d’una panoràmica social més àmplia, més diversa i més complexa. Evidentment, no és el mateix situar l’acció en un poblet de províncies que a París. En L’educació sentimental hi ha una varietat més gran de personatges i, a més, s’estableix un paral·lelisme entre el marc social i polític, i la peripècia individual del protagonista. La decepció sentimental de Frédéric és semblant a la decepció de la societat francesa després de la revolució del 1848. En aquesta obra, Flaubert hi va dur a la perfecció una de les novetats fonamentals de la novel·la realista: la síntesi equilibrada entre sociologia i intimisme, entre la descripció de l'estructura col·lectiva i el retrat individual.
