Antologia portàtil de la poesia universal (29): Guerau de Liost

EL GORG NEGRE
Sinistre gorg de condormides aigües
que el visitant conjures, impassible,
amb veis metàl·lics que en ton gruix fulguren,
filets sanguinis de ton ull ciclopi.

T'és, un penyal, parpella monstruosa
que un regalim adollaria tebi,
com una trena càustica de llàgrimes.
Tan absolut seria ton mutisme!

En tes riberes s'aplegà una ossera
de branques nues, de clofolles buides,
cranis baumats i rierencs compactes
i anònima barreja de polsines.

Arbres no tens que a ton espill s'aboquin
fora del tronc espellofat d'un roure.
L'aigua que et sobra, com un tel llenega
al gorg de més avall que se't retira.

Un laberíntic corriol, per sota
d'alzines corbes i pollades, mena,
llimant esqueis, a ton recinte mític.
Si un roc et tiren, treus bombolles d'ira.

Oh gorg! Debades ton secret pouava:
res no copsà, l'esguard, de ton misteri;
però ton ull ciclopi, que no mira,
sí que m'entrà per sempre més a l'ànima.

Guerau de Liost (1878-1933)

(Guerau de Liost, Obra poètica completa. Editorial Selecta)

Vinyes verdes

Després de dedicar unes classes als autors principals del noucentisme, he passat directament a Josep Maria de Sagarra. Perquè al costat dels noucentistes hi ha, també, els antinoucentistes. No estic pensant, només, en els modernistes arraconats, com Prudenci Bertrana o Puig i Ferreter, ni en Salvat-Papasseit, sinó, sobretot, en Sagarra i en Josep Pla. Pel que fa a Sagarra, Fuster constatava que «és un dels comptats escriptors de la seva generació que realment sembla “immune” al Noucentisme».

En la seua obra, la referència a les coses immediates —la varietat de la gent i del paisatge, els objectes i les sensacions—, el que ell mateix anomenava «la literatura del món», pren tot el protagonisme enfront del voluntarisme culturalista del noucentisme. Sagarra va defugir també l’actitud elitista típica d’aquest moviment, perquè estava convençut que «l’escriptor havia d’anar al camp del lector, i no del lector erudit o savi, sinó de l’home del carrer». Per això se’n separa en l’ús i en la concepció de la llengua literària. En prosa i en vers, Sagarra va fer servir un català literari àgil i ric de matisos, que no perd mai el contacte amb la llengua col·loquial. Al mateix temps, com va remarcar Fuster, la riquesa lingüística de Sagarra és infinitament superior a la de qualsevol noucentista: «ens trobem davant d’un aparat lexicogràfic d’inexhauribles recursos, en el qual cada paraula val pel seu color i pel seu so gairebé tant com per la seva funció semàntica». Amb el recurs de les fórmules col·loquials més típiques guanya «una presència estranyament i multiplicadament significativa». 

A classe, entre altres textos seus, vam llegir Vinyes verdes, un poema que sempre apareixerà en qualsevol antologia de la poesia catalana. Em va servir per establir un contrast amb Avets i faigs de Guerau de Liost, que havíem llegit uns dies abans com a il·lustració l’estètica noucentista. Tots dos poemes estan centrats en la descripció de l’element paisatgístic a què fan referència els títols respectius, però mentre que Guerau de Liost manté una actitud objectiva i distanciada, Sagarra desplega sobre el paisatge exterior uns sentiments que recorren de cap a cap tot el poema, com s’explicita en el primer vers de la penúltima estrofa: «Vinyes verdes del meu cor…» Abans d’arribar a aquest vers, les vinyes ja han estat relacionades amb la «soledat» (vv. 16 i 20) i el «dolç repòs» (vv. 11 i 15). D’altra banda, la repetició insistida del color verd de les vinyes, amb la seua connotació de joventut i d’esperança, explica la implicació emocional del poeta en aquest paisatge.

«Avets i faigs»: dues versions d’un poema de Guerau de Liost

En l’entrada que vaig dedicar fa uns dies a Eugeni d’Ors (Com s’ha de llegir, segons Eugeni d’Ors), recordava que l’arbitrarisme va ser el concepte que sintetitzava millor que cap altre l’esperit més íntim del noucentisme. En el camp literari, l’arbitrarisme es va oposar a la teoria de la paraula viva de Maragall, proclamant la prioritat de la perfecció formal i del treball del poeta sobre la inspiració. La poètica arbitrària comportava considerar l’obra literària com una entitat autosuficient, deutora únicament de les pròpies convencions, que havia de ser un resultat de l’exercici de la voluntat lliure del creador i no un mitjà d’expressió del jo íntim. L’artificiositat del llenguatge i l’ús de la ironia van ser els procediments principals emprats pels escriptors per «arbitrar» la literatura; i la ironia, com a procediment de distanciament, va ser reivindicada com el millor instrument per defugir les emocions romàntiques. Aquest ideal estètic només trobava una sortida apta en els versos i, a tot estirar, en el conte. Per això, la literatura noucentista, almenys en una primera etapa, es caracteritza per un predomini quasi absolut de la poesia.