Més enllà de la lingüística i de la sociolingüística

A principis del 2016 va aparèixer Teoria lul·liana de la comunicació, de Josep-Lluís Navarro Lluch, que vaig ressenyar en aquest blog (vegeu Contra la lingüística). Aquest llibre, resultat de molts anys de treball, de debat, de lectures i de reflexions sobre el llenguatge, era el primer volum d’un projecte molt ampli, destinat a construir una alternativa a l’estudi del llenguatge i de les llengües, anomenat l’Edifici de les Llengües. Ara, cinc anys després, n’ha aparegut el segon volum, Recontruir les mortes vivents: Gramàtica i Sociolingüística, editat també, com el primer, per Voliana Edicions.

La primera frase del llibre enuncia clarament l’objectiu que s’ha proposat el seu autor: «oferir idees i recursos per tal de reconstruir l’estudi del llenguatge, i així arribar a entendre d’una nova manera què són i com funcionen les llengües, tant per dins (gramàtica, arquitectura interna) com per fora (sociolingüística, ús real de les llengües i connexió amb la societat, la cultura i la vida)». Abans, però, Josep-Lluís Navarro sosté que cal una tasca prèvia de destrucció, o de desinfecció, ja que el que sol passar sota el nom de lingüística i sociolingüística són, en les seues paraules, «dues zombis, dues impostures, dos reduccionismes que anomene, respectivament, llenguatgisme i sociollenguatgisme». Són les mortes vivents a què al·ludeix el títol del seu llibre. De la lingüística no en salva ni el nom, i en el seu lloc prefereix dir-ne gramàtica. En el cas de la sociolingüística manté l’etiqueta del fundador, Lluís V. Aracil, «perquè crec que encara és possible la revolució sociolingüística que ell va proposar fa mig segle i que ha quedat oblidada o desactivada».

Fuster en el gran context

Josep Iborra, en una entrevista que li van fer en el documental Ser Joan Fuster, a la pregunta de quin balanç feia de Fuster, afirmava que quedava, és clar, la seua obra. I una mala consciència. Vint-i-cinc anys després de la seua mort, Joan Fuster continua sent per a molts una pedra a la sabata. 

De vegades, alguns intenten superar aquesta incomoditat lloant l’assagista de temàtica humanística i literària contra el Fuster de Nosaltres, els valencians i altres assaigs d’intervenció cívica. El primer seria el Fuster bo, mentre que l’obra del segon tindria un caràcter més circumstancial, estaria superada o seria errònia en diversos punts fonamentals. La seua obra, però, malgrat la varietat temàtica i formal, és profundament unitària i admet difícilment aquesta mena de maniobres perdonavides. El fet que Fuster siga recordat, però escassament llegit, explica en bona part els malentesos i les confusions habituals. 

Escrits contra el silenci (A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster), de Toni Mollà, que ha publicat fa poc Vincle Editorial, constitueix un saludable contrapunt a aquest estat de coses. El mateix autor, comentant el títol del seu llibre, afirma que és «una petita falca contra el silenci a què ha estat sotmesa l’obra de Fuster, una reivindicació rotunda del seu llegat intel·lectual i cívic». El volum, dividit en dues parts, recull un seguit de textos que tracten directament o indirectament l’obra de Fuster «d’orientació civicopolítica, aquella part de la producció fusteriana que, com diem, pretenia incidir en el debat de les idees sobre la realitat del país i les seues alternatives de futur».