Por

Lectura de Por, una novel·la curta de Stefan Zweig, que acaba d’editar Quaderns Crema traduïda per Joan Fontcuberta, un dels traductors més detacats de la nostra literatura. Joan Fontcuberta va morir el passat 12 de febrer. Aquesta traducció, per tant, deu haver estat l’última o una de les últimes que va enllestir al català. 

Irene Wagner du una vida acomodada i sense preocupacions amb el marit i les dues filles. Al cap de vuit anys de matrimoni comença una relació d’amagat amb un jove pianista. La por que el seu adulteri quede al descobert es converteix ben aviat en una amenaça real que convertirà la seua vida en una tortura permanent. La intensitat obsessiva amb què patirà la por, i la vergonya, davant la possibilitat que el marit ho descobresca tot, de perdre tot el que posseeix, i que en realitat necessita i estima tant, farà que comence a veure-ho tot amb uns altres ulls. La novel·la acaba abruptament, amb un final sorprenent. La gràcia d’aquest final és que resulta tan inesperat per a la protagonista com per al lector. Així i tot, per poc que hi pensem, no és convincent. Sembla que és una fatalitat dels finals amb sorpresa incorporada. 

Sobre la biografia com a gènere literari

L’estiu passat vaig publicar una entrada sobre les biografies de l’Antiguitat (vegeu Biografia energètica i biografia analítica). Hi vaig prometre que més endavant en dedicaria una altra a comentar algunes de les característiques de la biografia com a gènere literari modern i alguns dels títols més importants d’aquest gènere. Amb una mica de retard, ho faig ara. Avise que són només unes notes una mica inconnexes.

Durant el primer terç del segle XX la biografia va ser un dels gèneres més populars entre el públic lector. De seguida ens vénen al cap els noms d’Emil Ludwig, André Maurois i, sobretot, de Stefan Zweig. Tots tres comparteixen la voluntat de retratar els seus biografiats encaixant-los en prototipus psicològics més o menys subtils, creatius i treballats. El perill d’aquesta modalitat biogràfica és l’ensucrament, l’admiració excessivament subratllada pel personatge biografiat. Aquest defecte és obvi en Ludwig i Maurois. Zweig, sobretot quan tracta d’escriptors i artistes, de vegades, hi cau també, però sense fer el ridícul com els altres dos. Per cert, si no heu llegit encara el seu Fouché. Retrat d’un home polític, correu a fer-ho. És extraordinari. Està publicat en català per Quaderns Crema en una traducció de Joan Fontcuberta.

Hi ha un altre model de biografia literària moderna, el representat pel que es considera la millor biografia que mai s’haja escrit: The Life of Samuel Johnson, de James Boswell. La gràcia del sistema de Boswell és que el biògraf cedeix la paraula al biografiat. Deixa que siga el mateix protagonista qui explique la seua història i la interprete. És el mateix sistema de les Converses amb Goethe, d’Eckermann. Boswell, a diferència d’Eckermann, és també un personatge del seu llibre. Era amic del doctor Johnson, i es permetia de fer-li bromes i tot. Eckermann, en canvi, es manté sempre en un respetuós segon pla, mentre Goethe li parlava o li dictava pensant en la posteritat. Josep Iborra va escriure un assaig molt bell comparant aquests dos llibres, centrant l’atenció en l’obscur personatge d’Eckermann. Està reproduït en Inflexions (pàgines 209-221).