Tothom menteix. Algunes anècdotes del doctor Johnson

He llegit les Anecdotes of the Late Samuel Johnson during the last twenty years of his life, de Hester Lynch Piozzi (1741-1821), esposa de Henry Thrale, un ric fabricant de cervesa que va ser amic del doctor Johnson. El seu nom de soltera era Hester Lynch Salusbury i va adoptar el de Lynch Thrale després de casar-se el 1763 amb Henry Thrale (mort el 1781). Més tard va adoptar el de Lynch Piozzi pel seu segon matrimoni amb el músic italià Gabriele Piozzi. Johnson feia freqüents estades a la casa dels Thrale. Les Anecdotes van aparèixer el 1786, dos anys després de la mort del doctor Johnson i cinc abans de Life of Samuel Johnson, de James Boswell. El llibre de Hester és un breu relat de Johnson en la intimitat domèstica. Està escrit d’una manera una mica desllavassada i es limita a enfilar una anècdota rere l’altra, com si fossen llonganisses, puntejades per algun comentari, però és un llibre que té encant. Es llegeix amb interès i és amè de cap a cap.

Les anècdotes recollides en aquest volum fan referència, gairebé sempre, a les observacions i sentències que el doctor Johnson deixava anar enmig de qualsevol conversa. Sempre en tenia una per dir sobre qualsevol qüestió, sobretot a la contra. Estava convençut que res contribuïa tant a la felicitat humana com la conversa. «He was a very talking man himself», remarca Hester, que reprodueix aquesta sentència del seu amic: «There is in this world no real delight (excepting those of sensuality) but exchange of ideas in conversation».

La característica personal del doctor Johnson que més destaca Hester, i que apareix il·lustrada en la major part de les anècdotes que va recollir, era la seua rígida atenció a la veracitat. És un dels motius que explica la seua gran memòria. Com que sempre volia relatar cada fet tal com era o tal com havia ocorregut, es fixava fins i tot en els detalls més insignificants amb una gran atenció i recordava així esdeveniments i coses que escapaven a qualsevol altre.

No hi havia res que el disgustés més que la hipèrbole. Quan sentia algun comentari sobre alguna mena d’excel·lència o de virtut, deia que poques vegades resultaven valuoses i que poques vegades eren veritat. Les virtuts heroiques són només els bons mots de la vida. No hi apareixen sovint i quan hi apareixen no són massa apreciades. La vida està feta de petites coses i la millor persona és la que fa pocs però repetits actes de beneficència. Hester observa que la por del que els altres poden pensar fa que la majoria de la gent adopte una actitud afectada. El doctor Johnson, en canvi, no dissimulava mai el que pensava i ho deia a la cara de qui fos. Odiava la disfressa, i la detectava més ràpidament que ningú.

La lletra morta i alguns perills que amenacen els llibres

Es diu que un lector habitual pot llegir al llarg de la seua vida entre dos i tres mil llibres. Són molts o són pocs? Si pensem en la massa dels que s’han acumulat fins ara, i sobretot en el nombre dels que val la pena llegir, dos mil o tres mil són pocs. I la vida humana, massa breu. Com que no m’agrada dramatitzar, em dic, per consolar-me, que no fa falta llegir-ho tot. Ni tan sols cal llegir tant. De tota manera, la massa de llibres planteja un problema: l’embarras du choix. Cal triar, i triar-ne un vol dir descartar-ne un altre. Una certa ansietat es fa inevitable.

Hi ha un motiu, però, que ajuda a disminuir aquesta inquietud: molts dels llibres publicats ja no ens diuen res i amb el pas del temps s’han convertit en lletra morta. Molts, des del mateix moment de la seua publicació. Fent costat a la lletra morta, hi ha la lletra invisible o esborrada, la de les obres que passen desapercebudes, com si no s’haguessen escrit mai. O perquè no s’han conservat. Sòfocles va escriure més de cent tragèdies. Només ens n’han arribat set. Abans de la impremta, cada època havia de triar quines obres es copiaven i quines no. Des que es va difondre l’invent de Gutenberg, les possibilitats de reproducció i de preservació van augmentar considerablement, encara que el paper sempre ha estat molt sensible al foc i a l’aigua, a les rates i a altres bitxos, i al drapaire o la trituradora de paper. Gràcies a la impremta es podia copiar i guardar tot amb facilitat, però la massa conservada de llibres creixia cada vegada més, de manera que els llibres concrets quedaven perduts i oblidats enmig de les grans multituds de les biblioteques. Hi ha, és cert, els catàlegs per orientar-s’hi. Debades. Calen biblioteques per a albergar els catàlegs de les biblioteques, com un malson o un conte de Borges. De segur que entre la massa hipertrofiada de lletra impresa, aclaparadora i anònima, no tot ho és, de lletra morta. En la pràctica, com si ho fos.

A l’aigua, al foc i a les rates, Valéry hi afegia un altre element que amenaçava els llibres: el mateix contingut, que pot despertar la ira i l’anatema de l’ortodòxia. Molts llibres han patit la censura a causa del seu contingut i alguns, fins tot, han arribat a ser cremats per a més inri en la plaça pública. Els autors ja poden donar les gràcies si no els han cremat a ells també. En un altre sentit, menys heroic, el contingut d’un llibre pot ser el seu màxim enemic, sobretot quan és d’un avorriment que tomba d’esquena. Com va remarcar el doctor Johnson, «el tedi és el més fatal de tots els defectes; les negligències i els errors són ocasionals, però el tedi ho impregna tot; hi ha defectes que, una vegada censurats, s’obliden, però el poder de l’avorriment es propaga per ell mateix. El qui està avorrit la primera hora, encara ho està més la segona; com cossos forçats a moure’s en contra de la seua tendència, avancen cada vegada més lentament a través de cada interval successiu de l’espai». I rematava: «per desgràcia, un autor és l’últim que s’adona d’aquest defecte perniciós. Poques vegades ens cansem de nosaltres mateixos».

Un altre motiu per a disminuir l’ansietat de no poder llegir-ho tot o, com a mínim, de no poder llegir tot el que val la pena: quan llegim un llibre, n’estem llegint de fet molts altres. Darrere de cada un n’hi ha implícits o explícits —citats— molts altres llibres. Durant l’edat mitjana això es feia de manera més descarada: com que el llibre era un objecte car i escàs, l’escriptor procurava encabir en la seua obra tot el que podia dels altres llibres. I copiava sense manies. Copiar era considerat en aquell temps un acte de caritat envers el proïsme lector. Molts llibres d’aquella època eren en realitat una mena de collages d’altres llibres, com s’entreté a demostrar la crítica hidràulica. El plagi és una invenció moderna.

Quan tot això queda dit, s’ha d’advertir que aquesta ansietat o com vulgueu dir-ne davant la massa de lletra impresa només afecta una minoria ínfima de la població, una mica neuròtica. És una minoria fins i tot dins del que s’anomena la gent de lletres. Cada vegada són més nombrosos els escriptors analfabets, que s’esforcen a llegir el mínim o no gens a fi de no pervertir la seua originalitat primigènia.

Llegint Sèneca

Aquesta setmana he llegit el volum de Sèneca publicat en la col·lecció Bernat Metge Essencial, que comprèn tres tractats breus: La providència, La tranquil·litat de l’esperit i La clemència. El que més m’ha agradat ha estat el segon. D’entrada, ja el títol me’l feia més atractiu i suggestiu. La tranquil·litat de l’esperit! Existeix realment? Sèneca la defineix com la capacitat de l'ànima de «caminar sempre a pas igual i saludable», d’«estar en pau amb ella mateixa», de «contemplar les seves coses amb joia, i amb una joia no interrompuda, ans romanent en situació plàcida sense aixecar-se mai ni deprimir-se». Adverteix que no s’ha de confondre amb el que no és sinó una conseqüència de la fatiga, com ara la calma obligada de la vellesa, o de la peresa. Pel que fa als pereosos, es tracta, certament, de gent immutable, no pertorbats mai per cap oscil·lació anímica, simplement perquè «viuen, no com voldrien, sinó com començaren». 

Per a Sèneca, una de les coses que més pertorba la tranquil·litat de l’esperit és el fet de desplaure’s a si mateix. Això pot venir no tant per haver desitjat coses vergonyoses, sinó per no haver-nos atrevit a aconseguir-les. Per això, la insatisfacció —la inquietud— és doble: d’una banda, per haver desitjat coses indignes de nosaltres; de l’altra, per haver estat uns covards o uns irresoluts. En fi, n’hi ha que «es dolen, no d'haver volgut el mal, sinó d'haver-lo volgut endebades». Aleshores es produeix aquella «agitació pròpia d'un esperit que no troba sortida, per tal com ni poden governar llurs cobejances, ni satisfer-les, i aquella indecisió que té la vida quan es troba impedida d'expandir-se i aquella llangor de l'esperit quan ha fracassat en els seus anhels».

What is obvious is not always known, and what is known is not always present

El primer contacte directe que vaig tenir amb l’obra de Sanuel Johnson va ser un volum de Penguin, Selected Writings, que recollia, com indica el títol, una tria, molt atractiva, dels seus escrits. Me’l vaig comprar la primera vegada que vaig anar a Londres. Hi havia assaigs, fragments de The Lives of the English Poets, el famós prefaci a l’obra de Shakespeare, cartes, i també el pròleg al seu diccionari de la llengua anglesa. Johnson s’excusava en aquest text d’alguns dels defectes o errors que fàcilment es podien detectar en una obra d’aquestes dimensions. Al·legava que cap diccionari d’una llengua viva pot ser perfecte, perquè ja en el mateix moment que s’està imprimint estan apareixent paraules noves mentre que d’altres cauen en desús. A més, no es pot dedicar tota una vida a estudiar una llengua (Johnson no podia conèixer el cas de Joan Coromines), i ni així seria suficient. 

Més obstacles: qui estudia tot el que la llengua pot expressar, ha de parlar sovint de coses que no entén. Sovint, l’escriptor té ganes de llevar-se el treball de damunt, d’acabar com siga. De vegades, pot perdre l’alè. Afegiu-hi les inevitables descurances i els eclipses casuals de la ment. Que coses que sabíem perfectament ahir, amb una rapidesa intuïtiva, intentarem debades recordar-les a l’endemà. Finalment, hi ha un motiu, segurament el més important, expressat per Johnson amb una frase d’una concisió lapidària, amb el seu gust característic per l’oposició simètrica, que se’m va quedar gravada en la memòria per sempre més: «that what is obvious is not always known, and what is known is not always present». D’una banda, hi ha coses que no sabem o que no tenim en compte, precisament perquè són òbvies. De l’altra, moltes coses que sabem —o que sabíem— no sempre som capaços de recordar-les. En els dos casos el resultat és el mateix. Val la pena de repassar les implicacions d’aquesta observació del doctor Johnson.

Londres i el doctor Johnson

En la nota que vaig dedicar fa una setmana al Rasselas de Samuel Johnson, m’hi vaig referir a un passatge en què defensava els avantatges de viure en una gran ciutat, com ara el fet que «és possible gaudir alhora de la satisfacció de la companyia i de l'anonimat de la solitud». En aquestes línies ressona un dels leit-motivs de la Vida de Samuel Johnson, de James Boswell: l’elogi de la gran ciutat, i més concretament, de Londres, culminat en aquelles paraules tan recordades: «quan un home està cansat de Londres, és que està cansat de viure, perquè Londres ofereix tot el que la vida pot donar».

He començat a fullejar l’edició que tinc en dos volums del llibre de Boswell, publicats per l’Oxford University Press el 1927, i de seguida hi he trobat una altra intervenció del doctor Johnson sobre aquest motiu: «la felicitat de Londres només la poden concebre els qui hi han viscut. M’atreviria a dir que hi ha més coneixements i ciència en deu milles a l’entorn d’on som ara asseguts, que en tota la resta del regne». Boswell, amb la temeritat que el caracteritzava, es va atrevir a objectar-li que la vida a Londres tenia un inconvenient important: «la gran distància en què la gent viu els uns dels altres», cosa que va provocar aquesta rèplica inapel·lable: «sí, senyor; però això està produït per la seua gran extensió, que és la causa de tots els altres avantatges». 

Un conte filosòfic del doctor Johnson

Lectura de La història de Rasselas, príncep d’Abissínia, de Samuel Johnson, publicada recentment en català per Adesiara. Es fa inevitable de comparar aquest relat, a què em vaig referir en unes pàgines d’Un son profund, amb el Càndid de Voltaire. De fet, tots dos van aparèixer el mateix any, el 1759. Tots dos constitueixen una síntesi d’alguns dels motius més insistits en l’obra d’aquests autors. Tots dos es poden considerar una mena de contes filosòfics. 

En la seua Vida de Samuel Johnson, James Boswell ja va assenyalar que el Càndid de Voltaire «és extraordinàriament similar en la seva concepció i realització al Rasselas de Johnson, fins al punt que he sentit a dir a Johnson que si no haguessin estat publicats tan seguits l'un de l'altre, de manera que no tenien temps d'imitar-se, ningú no hauria cregut que l'argument de l'obra que havia sortit després no havia estat copiat de l'altra». Però tot seguit hi afegia que «si bé la proposta il·lustrada per tots dos llibres era la mateixa, és a dir, que en el nostre estat present hi ha més maldat que bondat, la intenció dels dos escriptors era molt diferent. Em temo que Voltaire només volia, amb insolència profana, obtenir una victòria dialèctica sobre la religió i desacreditar la creença en una Providència vigilant. Johnson volia, mostrant la naturalesa insatisfactòria de la vida temporal, guiar les esperances humanes cap a la vida eterna». 

Davant el doctor Johnson

Quin efecte produeix la lectura d’un gran autor? Katherine Mansfield escriu en els seus Diaris que «quan llegeixo el Dr. Johnson, em sento com una nena asseguda a la mateixa taula que ell. Obro uns ulls com unes taronges. No només l'escolto; l'absorbeixo immensament».

Una aproximació al doctor Johnson en noranta pàgines

En una entrada que vaig dedicar fa poc a la biografia com a gènere literari, comentava que l’obra mestra d’aquest gènere, la Vida de Samuel Johnson de James Boswell, presenta un inconvenient per al common reader: les nombroses cartes i documents que hi va reproduir el seu autor entrebanquen la lectura i contrasten amb la vivesa de les escenes en què apareixen ell i Johnson. L’escriptor francès Marcel Schwob va afirmar en el pròleg a les seues Vides imaginàries que aquesta biografia seria perfecta si Boswell no hagués cregut necessari citar la correspondència de Johnson i fer digressions sobre els seus llibres. 

L’opinió de Schwob és molt discutible. De tota manera, el lector que no es veja amb cor d’enfrontar-se amb la biografia íntegra, té ara a la seua disposició una via d’aproximació molt vàlida, la Vida de Samuel Johnson de l’escriptor italià Giorgio Manganelli (1922-1990), que acaba de publicar en castellà Gatopardo ediciones. Aquest llibre, o llibret, que a penes arriba a les noranta pàgines, va ser escrit el 1961 per a ser llegit en el Terzo Programma de la RAI. No és un resum ni una adaptació adreçada al gran públic de la biografia escrita per Boswell, sinó un assaig sobre la personalitat de Samuel Johnson, sobre el mateix Boswell i sobre el seu cercle d’amics. 

Manganelli arrenca el seu llibre amb l’arribada de Johnson a Londres el 1737, quan tenia vint-i-vuit anys, sense un clau i amb una tragèdia inacabada a la butxaca, en companyia de David Garrick, que es convertiria aviat en un dels millors actors anglesos. Londres era aleshores un lloc d’enorme vitalitat i també una ciutat increïblement bruta, sòrdida i insegura, plena de misèria. A Londres, però, Johnson hi va trobar la llibertat personal i un escenari de vida i de varietat inesgotables. Toca recordar les celebrades paraules que va dir una vegada a Boswell: «Quan un home està cansat de Londres, és que està cansat de viure, perquè Londres ofereix tot el que la vida pot donar».

Algunes opinions del doctor Johnson sobre la lectura i els llibres

El doctor Johnson és un dels grans lectors que recorda la història. Llegia moltíssim, certament, però pocs llibres de cap a cap. El que més li agradava era fullejar-los, obrir-los per on li semblava, llegir-ne un fragment o altre i deixar-los estar. Montaigne també reivindicava aquesta lectura fragmentària, a bots, no gens sistemàtica. Això que diuen que fa la gent ara per culpa d’Internet, sembla que ja s’havia inventat uns segles abans. 

Tan gran lector com era, o potser per això mateix, perquè sabia de què parlava, el doctor Johnson era molt crític amb els llibres. Des del punt de vista actual, tan ensucrat, moltes de les seues opinions al respecte resulten políticament o culturalment incorrectes. Una vegada va dir que la lectura era un mitjà incòmode i imperfecte de trobar informació. Una altra, que ningú no llegiria si tingués alguna cosa millor a fer. Ara, repassant The Lives of the English Poets, hi he trobat aquest fragment en què exposa, amb més detall, les raons o els motius que ens impulsen a llegir:

»Some read that they may embellish their conversation, or shine in dispute; some that they may not be detected in ignorance, or want the reputation of literary accomplishments : but the most general and prevalent reason of study, is the impossibility of finding another amusement equally cheap or constant, equally independent on the hour or the weather. He that wants money to follow the chase of pleasure through her yearly circuit, and is left at home when the gay world rolls to Bath or Tunbridge; he whose gout compels him to hear from his chamber, the rattle of chariots transporting happier beings to plays and assemblies, will be forced to seek in books a refuge from himself.» 

Segons el doctor Johnson, per tant, alguns llegeixen per fer-se els sabuts o per no quedar en evidència com uns ignorants. Ara, la raó principal és que no hi ha cap entreteniment que siga tan barat i tan accessible, tan independent de qualsevol circumstància exterior, com un llibre. Fins aquí, molt bé, però… el motiu fonamental, segons Johnson, és que només recorrem a la lectura quan no tenim un altre mitjà per cercar un refugi de nosaltres mateixos. Tot plegat, revela una visió una mica depressiva de la naturalesa humana. Cercar un refugi de nosaltres mateixos! Em ve al cap aquell aforisme de Fuster: «I tu? Que no ets “mala companyia”?» 

Sobre la biografia com a gènere literari

L’estiu passat vaig publicar una entrada sobre les biografies de l’Antiguitat (vegeu Biografia energètica i biografia analítica). Hi vaig prometre que més endavant en dedicaria una altra a comentar algunes de les característiques de la biografia com a gènere literari modern i alguns dels títols més importants d’aquest gènere. Amb una mica de retard, ho faig ara. Avise que són només unes notes una mica inconnexes.

Durant el primer terç del segle XX la biografia va ser un dels gèneres més populars entre el públic lector. De seguida ens vénen al cap els noms d’Emil Ludwig, André Maurois i, sobretot, de Stefan Zweig. Tots tres comparteixen la voluntat de retratar els seus biografiats encaixant-los en prototipus psicològics més o menys subtils, creatius i treballats. El perill d’aquesta modalitat biogràfica és l’ensucrament, l’admiració excessivament subratllada pel personatge biografiat. Aquest defecte és obvi en Ludwig i Maurois. Zweig, sobretot quan tracta d’escriptors i artistes, de vegades, hi cau també, però sense fer el ridícul com els altres dos. Per cert, si no heu llegit encara el seu Fouché. Retrat d’un home polític, correu a fer-ho. És extraordinari. Està publicat en català per Quaderns Crema en una traducció de Joan Fontcuberta.

Hi ha un altre model de biografia literària moderna, el representat pel que es considera la millor biografia que mai s’haja escrit: The Life of Samuel Johnson, de James Boswell. La gràcia del sistema de Boswell és que el biògraf cedeix la paraula al biografiat. Deixa que siga el mateix protagonista qui explique la seua història i la interprete. És el mateix sistema de les Converses amb Goethe, d’Eckermann. Boswell, a diferència d’Eckermann, és també un personatge del seu llibre. Era amic del doctor Johnson, i es permetia de fer-li bromes i tot. Eckermann, en canvi, es manté sempre en un respetuós segon pla, mentre Goethe li parlava o li dictava pensant en la posteritat. Josep Iborra va escriure un assaig molt bell comparant aquests dos llibres, centrant l’atenció en l’obscur personatge d’Eckermann. Està reproduït en Inflexions (pàgines 209-221). 

Per què ens agrada no fer res

En la nota anterior citava un fragment de Hume en què el filòsof escocès assenyalava que l’èxit que sempre han tingut els discursos sobre la vanitat de la vida humana, sobre la condició buida i fugissera de les riqueses i dels honors, s’explica perquè adulen «la nostra indolència natural». Com que tot és fum i vanitat, ja tenim l’excusa perfecta per no fer res, cosa que és el que més ens agrada. Però els moralistes no ens deixen estar tranquils. Mal, si fas això. Mal, si no ho fas. La indolència és una d’aquelles actituds humanes que ha merescut sempre els retrets dels moralistes de tots els temps. Així i tot, és un fet que la naturalesa humana mostra una tendència espontània, natural, irresistible sovint, a la indolència. A no fer res. Per què? Sembla que no seria tant per una qüestió de ganduleria intrínseca, sinó perquè és l’única «qualitat» moral que tots posseïm completament i que depèn del tot de nosaltres mateixos. Com va dir el doctor Johnson, «to do nothing is in every man's power».

Algunes paradoxes de Kleist

El 1810, Heinrich von Kleist, que fins aleshores havia viatjat sense descans, va intentar establir-se a Berlín. Al cap de poc, hi va fundar els Berliner Abendblätter, una de les primeres publicacions diàries de la ciutat. En un dels nombrosos escrits breus que va redactar per a aquest diari, titulat Un principi de la crítica més elevada, hi sostenia que cal més geni per elogiar una obra d’art mediocre que una de perfecta amb aquestes paraules: «a la natura humana, bellesa i veritat li resulten evidents en primeríssima instància; i així com les frases més sublims són les més fàcils d’entendre (només el que és minuciós costa de comprendre), així també el que és bell agrada fàcilment: només el gaudi d’allò defectuós i amanerat requereix esforç. Una obra d’art reeixida conté bellesa amb tanta puresa que salta a la vista de qualsevol que estigui en bon seny; en una de mediocre, en canvi, la bellesa està barrejada amb tants elements casuals i, fins i tot, contradictoris, que, per depurar-la, cal un judici molt més penetrant, una sensibilitat més fina i una imaginació més viva i experimentada; en definitiva: cal més geni». 

La veritat és que els arguments de Kleist es podrien invertir fàcilment, com sol passar en els enunciats paradoxals. L’experiència demostra que la majoria de la gent admira allò que és més previsible i més convencional, més «amanerat», si no més «defectuós» i «mediocre». La «bellesa i la veritat», en canvi, solen tenir una entrada difícil i no solen ser especialment evidents. Com a mínim, la veritat. A més, i aquí hi ha la trampa principal, Kleist juga amb uns conceptes —«bellesa i veritat»—, que són qualsevol cosa excepte obvis. No els defineix en cap moment. 

Quan llegir se’m fa pesat

He acabat de llegir com he pogut, impacient, amb ganes de llevar-m’ho de damunt d’una vegada, Selected Prose of T.S. Eliot, editat per Frank Kermode. Alguns assaigs d’aquest llibre m’han agradat, sobretot Tradition and Individual Talent, The Perfect Critic, The Function of Criticism i el dedicat a Dante. La resta, tot i reconèixer el seu interès, els he hagut de llegir posant-hi una dosi considerable d’esforç. Hauria pogut deixar el llibre i passar a un altre, però em sabia mal abandonar-lo a mitjan camí. Des de menut, que estic acostumat menjar-me tot el que em posen al plat. 

Els assaigs d’Eliot són intel·ligents, toquen aspectes ben atractius, però estan escrits amb una prosa pesada, excessivament ponderada. Fa la sensació que no avança, o molt poc. Els falten intensitat, agilitat i, sobretot, amenitat. Com va dir el doctor Johnson, «tediousness is the most fatal of all faults; neglicences or errors are single and local, but tediousness pervades the whole; other faults are censured are forgotten, but the power of tediousness propagates itself. He that is weary the first hour, is more weary the second; as bodies forced into motion, contrary to their tendency, pass more and more slowly through every successive interval of space». I rematava: «Unhappily, this pernicious failure is that which an author is least able to discover. We are seldom tiresome to ourselves». 

Eliot esmenta sovint Johnson en aquests assaigs i afirma que és «a dangerous person to disagree with». Molt ben observat.

Està bé carregar-se un llibre?

És lícit que un crític literari es carregue un llibre? Val la pena declarar públicament que determinat llibre que un considera dolent és dolent? Té alguna justificació o utilitat la crítica negativa? Aquestes són les qüestions que es planteja Marcel Reich-Ranicki en Sobre la crítica literaria, un assaig que va escriure el 1970 com a introducció a una antologia de crítiques seues, titulada Crítiques demolidores i res més. L'editorial Elba l’ha publicat fa poc en castellà juntament amb un epíleg d’Ignacio Echevarría: Crítica y negatividad. 

Marcel Reich-Ranicki (Włocławek, Polònia, 1920 - Frankfurt, 2013) ha estat un dels crítics literaris alemanys més reconeguts i temuts de la segona meitat del segle XX. Va ser durant molts anys director de les pàgines literàries del diari Frankfurter Allgemeine Zeitung i va aconseguir una gran influència des del programa de televisió El quartet literari. Alguns dels principals escriptors de la literatura alemanya actual, com Günter Grass, Hans Magnus Enzensberger o Peter Härtling, van patir més d'una vegada alguna les seues garrotades, seques i expeditives. 

La crítica literària no deixa de ser una activitat suspecta. Reich-Ranicki assenyala que per a molta gent la paraula «crítica» no significa tant examinar, analitzar avaluar, com censurar, condemnar. I això queda lleig. La crítica, per tant, és una activitat negativa, maligna, i els crítics literaris uns busca-raons, uns paràsits infames que, incapaços de crear res, es revengen de la seua frustració atacant les obres del altres. 

Personatges novel·lístics i personatges vívids

De vegades, alguns lectors afirmen que tenen la sensació d’haver conegut realment determinats personatges novel·lístics. No puc dir el mateix. Alguns d’aquests personatges em fan la impressió que els «conec», me’n faig una representació visual més o menys definida, els recorde per determinats aspectes i anècdotes lligats a la peripècia d’una història o d’uns temes, però no em sembla haver-los conegut com si fossen unes persones reals. Amb l’excepció, potser, dels que apareixen en les novel·les de Tolstoi.

Així i tot, hi ha alguns personatges literaris que tenen per a mi una consistència enormement vívida, semblant a la de les persones que conec o he conegut en la meua vida. Però no són personatges novel·lístics. Em ve al cap de seguida, i en primer lloc, el doctor Johnson, tal com apareix en la biografia que en va fer Boswell. És el personatge de la literatura universal que tinc la sensació d’haver conegut més intensament. Fins i tot crec que l’he vist caminant pel carrer. Em passa el mateix amb altres personatges que només he conegut en la literatura, com ara Montaigne o els de la Penya de l’Ateneu de Barcelona que retrata Pla en tantes pàgines de la seua obra: Quim Borralleres, Francesc Pujols, Sagarra, Camps i Margarit, el doctor Dalí… 

Aquesta reacció meua no és únicament un efecte reflex del fet que aquests personatges van existir realment, encara que aquest aspecte també hi deu tenir alguna cosa a veure. Hi contribueix decisivament que són presentats al lector a partir d’una anècdota, del report d’una conversa, d’un record, o parlant ells mateixos directament, sense recórrer als procediments de l’artifici novel·lesc.

Els personatges de les novel·les em poden resultar més o menys atractius, més o menys interessants, més o menys versemblants, però no em semblen reals. Tenen el caràcter, més aviat, d’una possibilitat. Ho van ser per al qui els va crear i ho són també per a nosaltres.

Dos contes filosòfics de Voltaire

Com us contava en l’entrada anterior, hem llegit en classe una selecció mínima de l’obra assagística de Voltaire, una mostra tan sols. M’hauria agradat passar als alumnes alguns articles del seu Diccionari filosòfic i comparar aquest llibre amb el Diccionari per a ociosos de Fuster. També m’hauria agradat llegir algun conte filosòfic de Voltaire, el Càndid, és clar, o algun de molt curtet com Micromégas. 

Entre la vasta producció de Voltaire, els contes són els que més retenen l’atenció dels lectors actuals i els que expressen d’una manera més fidel el seu esperit. Voltaire va trobar en el conte, o en la paràbola filosòfica, la forma més còmoda, més flexible, per expressar aquell enjogassament amb què toca els temes més diversos i amb què fa les al·lusions més intencionades, aquell gust per la llibertat i pel joc mental, aquella “gaieté infernale” a què es referia Madame de Stäel. Com sol passar en la història de la literatura, aquestes obres, que Voltaire va redactar com un entreteniment enmig de l’elaboració més feixuga i més lenta d’obres d’història i de filosofia, sense cap esforç deliberat, van donar com a resultat una obra mestra com Càndid. 

La tradició crítica sobre Shakespeare

Divendres passat, a classe, després de llegir i comentar l’escena primera del tercer acte de Hamlet (l’escena de to be or not to be, seguit de l’entrevista amb Ofèlia), la vam veure en la versió cinematogràfica de Kenneth Branagh. L’escena està molt ben resolta en la pel·lícula, i als alumnes els va agradar molt, però… la veritat és que ens va costar de seguir-ne els versos, i això que l’acabàvem de llegir i de comentar. Teníem la sensació que bona part del sentit se’ns perdia pel camí. A més, en aquesta escena si més no, Kenneth Branagh recita els versos a una velocitat vertiginosa, cosa que es comprèn. Hamlet és una obra llarga i s’ha de fer via. 

Imatges de lectors i lectores

Continuem treballant en el web de literatura universal de la serp blanca, amb la intenció d’obrir-lo al públic el pròxim 12 de setembre. Hem dedicat també una mica de temps a trobar una imatge que identifiqués el web, com una mena de logotip. Vam pensar de seguida en alguna pintura en què aparegués un lector. A més del cercador d’imatges de Google, ens ha resultat molt útil aquesta pàgina del web Historia universalis Arte, que ofereix una selecció molt completa i variada de pintures de llibres i lectors. 

D’entrada, ens va cridar molt l’atenció que la majoria eren representacions de lectores. De lectors, ben poques. Cap inconvenient, és clar. Però, per què aquesta preponderència de les lectores sobre els lectors en la pintura europea? Una primera resposta que se m’ocorre és que potser aquest predomini obeeix a una convenció artística: la lectora, la dona llegint, seria un motiu pictòric, entre molts altres, de representació de la figura femenina. De tota manera, no puc deixar de pensar que aquesta insistència constitueix també una constatació documental. Les dones, les dones que sabien llegir, han llegit més que no els homes. I han llegit, bàsicament, novel·les. La lectura com a lleure ha estat considerada tradicionalment una activitat característicament femenina. Els homes no podien “perdre” el temps llegint novel·les o preferien perdre’l en altres coses. No em feu massa cas: estic pensant sobre la marxa davant de la pantalla. Supose que hi haurà investigacions rigoroses i documentades sobre aquest tema, però no les conec i ara no puc parar-me a cercar-les. 

I en l’actualitat? Qui consumeix més literatura de ficció, els homes o les dones? No crec que la qüestió tinga massa interès. El fet decisiu, granític, és la gloriosa multitud, masculina o femenina, amb formació universitària o sense, que no llegeix res, ni el diari, i que, sovint, ni tan sols sap llegir. No faig cap judici de valor.

4.1. Il·lustració i neoclassicisme

Havíem acordat de començar el comentari a classe de Madame Bovary a la segona setmana de febrer. Per a arribar a hora, no hi ha hagut més remei que accelerar i cremar etapes. Una de les “solucions”, que no és la primera vegada que posem en pràctica, ha estat botar-nos temes. És el que hem fet amb el 3.1. La lírica petrarquista en el renaixement i el barroc, cosa que no m’ha sabut gens greu i això que guanyen els alumnes. Però també hem hagut de botar el 3.2. Teatre clàssic francés. I això sí que em sap greu i sí que s’ho han perdut. Racine i Molière! Poques bromes! En fi, com deia aquell personatge de Pla, no es pot pas matar tot el que es gras.

Sí que hem donat, però molt per sobre, els dos temes que hi ha abans de Flaubert: el 4.1. Il·lustració i neoclassicisme i el 4.2. Romanticisme europeu, simplement com una introducció per a situar Madame Bovary en el marc de la literatura europea. Aquesta va ser una de les raons de comentar el Quixot, perquè és un llibre que forma part del rerefons literari de Madame Bovary. També per tocar el nas a les ments quadriculades que consideren que el Quixot només es pot tractar en l’assignatura de literatura espanyola. I, last but not least, pel gust de parlar del Quixot en català.

De tota manera, tots aquests quatre temes, els que no he donat, i els que he donat per sobre, els penjaré en el bloc. És un compromís que m’he autoimposat des de principi de curs, que no m’ha demanat ningú, i m’agradaria complir-lo.

En les poques classes que vaig dedicar a la Il·lustració em va interessar més que res ressaltar-ne alguns punts i pistes. Primer de tot: quan es parla de la Il·lustració es pensa en França, en els philosophes, però en realitat el pensament il·lustrat té l’origen a Anglaterra. D’altra banda, la Il·lustració és un corrent ideològic o de pensament. Si parlem en termes de moviment artístics o literaris, hem de referir-nos, al segle xviii, al rococó, al neoclassicisme i al preromanticisme. El neoclassicisme, que és el que hi predomina, va donar fruits importants en arquitectura, en música, en pintura, però no en literatura. Més exactament: no en la poesia o el teatre que seguien les normes neoclàssiques. La literatura que val la pena de la Il·lustració és la literatura d’idees, l’assaig. De les tragèdies i les poesies que va escriure Voltaire, avui ja no se’n recorda ningú. En canvi, com va afirmar Borges, Voltaire va escriure la millor prosa del món: la del Diccionari filosòfic, la de les Cartes filosòfiques, la del Càndid, ple d’aquella gaieté infernale que en deia Madame de Stäel.

Les novel·les les hem de buscar a Anglaterra, que és on sorgeix la novel·la moderna, de la mà d’autors com Richardson i Fielding. I de Daniel Defoe. A més de Robinson Crusoe, Defoe va escriure una altra gran novel·la: Moll Flanders. A Josep Pla li agradava molt. En les seues Notes disperses va escriure: “Per quarta o cinquena vegada a la vida, llegeixo Moll Flanders, de Daniel Defoe. Un llibre que no he pogut mai deixar, d’una extraordinària simplicitat, que resisteix el pas del temps. Escrit al segle xviii, en ple barroc continental, ofereix una curiosa característica: la justificació que en aquest llibre es fa de les accions humanes pels diners. Això el fa molt comprensible, tant en l’època en què fou escrit com en l’època present. La primera cosa que cal saber d’una persona és amb què pot comptar, cosa que no és fàcil. Si això no sse sap, però, no hi ha manera de comprendre res.”

Una mica després, van aparèixer Laurence Sterne, amb el Tristam Shandy, que per a mi haurà de figurar sempre en qualsevol hit-parade de les deu millors novel·les del món. El podeu llegir en català en l’excel·lent traducció de Joaquim Mallafré. I Jane Austen, que me l’estime molt, entre altres raons perquè vaig aprendre a llegir en anglès en les seues obres. Vull dir que la primera vegada que vaig sentir que llegir en anglès no em suposava una tortura va ser en les novel·les de Jane Austen.

Hi ha un estudi bàsic sobre la aquest període de la novel·la europea, que no està traduït ni al castellà ni al català: The Rise of the Novel de Ian Watt.

I si parle del segle xviii a Anglaterra, he d’esmentar un dels meus ídols: el doctor Johnson, el gran Johnson. Per a mi és una de les figures més vívides, més properes de la literatura universal. Em fa la impressió que l’he arribat a conèixer realment. La millor obra de Johnson no la va escriure ell, sinó el seu biògraf James Boswell. La tinc en anglès, en dos volums molt ben editats de l’Oxford University Press. Però m’agradaria molt que algun dia Mallafré la traduís al català.

En contrast amb els philosophes, Johnson era conservador i religiós, però en el fons potser resultava molt més dissolvent que no aquells. El seu lema era Clear your mind of cant. L’Oxford Dictionary defineix cant com a “affected or insincere phraseology”. El Chambers, com a “a hypocritical or affected or perfunctory style of speech or thought: the language peculiar to a sect: odd or peculiar talk of any kind”. Johnson va ser un desinfectant de mistificacions, de sofismes, de retòriques, de jocs de paraules, d’absurds i de contrasentits.

Johnson reivindicava la humanitat real, amb totes les seues pors i febleses, amb tots els seus prejudicis també, i el sentit comú, entès com a sentit de la realitat. Vegeu-ne algunes mostres. Contra els qui defensaven els beneficis morals de la pobresa, Johnson retrucava: “La pobresa és enemiga de la felicitat humana; destrueix la llibertat, i fa algunes virtuts impracticables i d’altres extremadament difícils”. I ell, que va ser un lector voraç i compulsiu, deia que la lectura era un mitjà incòmode i imperfecte d’adquirir informació, i que ningú no llegiria si tinguera alguna cosa millor a fer. Finalment, aquesta frase sobre escriure: “No man but a blockhead ever wrote, except for money”. La deixe en anglès, i així em sembla que jo no quede tant en evidència.

Johnson reivindicava i practicava els seus prejudicis com una expressió de la seua humanitat. Així, com a bon anglès, tenia tírria als escocesos. Boswell, que era escocès, li va dir un dia: “Doctor Johnson, haurà de reconèixer que Edimburg és una ciutat molt bonica.” Resposta de Johnson: “Senyor, la millor vista d’Edimburg és la del camí que porta a Londres.” Una altra: a prop de la universitat d’Edimburg hi havia un camí vorejat per una tanca de pedra. La llegenda deia que algun dia aquella tanca cauria sobre un home savi. El cas és que van haver de fer unes obres i la van enderrocar. Comentari de Johnson: “Devien témer que no caiguera mai.” Per acabar, el rebolcó que es va endur el pobre Boswell quan el van presentar a Johnson. Per fer-se el simpàtic, Boswell li va dir: “Doctor Johnson, sóc escocès, però no puc fer res per evitar-ho.” Johnson: “Senyor, aquest és precisament el defecte de tots els seus compatriotes.”

Vaig acabar aquesta panoràmica introductòria a la Il·lustració destacant la relació, més que l’oposició, entre aquest moviment i el romanticisme. Encara que la Il·lustració es relaciona amb el neoclassicisme en el camp artístic, el fet és que la crítica dels il·lustrats destrueix la noció clàssica de l’home, la noció que hi havia una essència humana, intemporal, que l’art expressava segons unes formes immutables i universals.

La crítica racionalista qüestiona tot això: el coneixement s’afirma cada vegada més com a experiència i posa l’accent sobre allò particular o excepcional. El sentiment que l’individu té d’ell mateix és l’únic que sobreviu a la ruïna de totes les autoritats destruïdes per la crítica dels il·lustrats. Pel que fa a la literatura, només l’experiència de l’escriptor decidirà el contingut i la forma de la seua obra. Com que no hi ha cap model decisiu, l’única regla de l’escriptor serà ell mateix. Per això el romanticisme contraposa el principi d’originalitat al principi clàssic de la imitació.

Per tant, a causa dels seus aspectes racionalistes, la Il·lustració determina el romanticisme, ensenyant-li la llibertat davant les regles i els models, i l’afirmació de l’individu. Demà publicaré un assaig de mon pare en què tracta aquest punt.

I acabem. Per cobrir l’expedient acadèmic de cara a la selectivitat, ací teniu el tema 4.1. Il·lustració i neoclassicisme. Està bastant coix i excessivament centrat en França. A més, no dic res de Diderot, que és segurament el més important, el més complex i el més interessant dels il·lustrats francesos. Ja el refaré més endavant amb més calma.