Comença la vida nova

«En aquella part del llibre de la meva memòria, abans de la qual poc podia llegir-s’hi, hi ha una rúbrica que diu: Incipit vita nova». Aquesta vida nova va venir marcada per a Dante pel significat que l’amor hi va introduir i, també, per la nova poesia que en va nàixer. Dante va contar aquesta història en la Vida nova, que Adesiara ha publicat en edició bilingüe amb traducció al català de Rossend Arqués, autor també de la introducció que l’encapçala i de nombroses notes que aclareixen i aprofundeixen diversos punts de l’original.

La Vida nova recull un conjunt de poesies que Dante va triar de la seua producció anterior, enllaçades per mitjà del fil d’una narració en prosa. La narració il·lustra el motiu que va engendrar cada un dels poemes, aclareix mitjançant divisions l’estructura de pensament que els articula i en revela el significat simbòlic. L’alternança de la prosa i el vers replica la relació que s’estableix, en un nivell més profund, entre l’experiència recordada i la representada literàriament en els versos. Dante rememora un episodi crucial de la seua vida com a comentari dels poemes que va escriure durant aquell episodi. En realitat, es tracta més d’una reescriptura —una altra representació literària— que no d’un comentari.

Rossend Arqués assenyala que «aquesta mixtura de prosa i poesia té un clar referent en les vidas i les razos dels trobadors que en aquell temps circulaven per les corts italianes septentrionals. La vida era la biografia d’un trobador, i la razo, una explicació plausible de la gènesi d’una determinada poesia». Però la Vida nova va més enllà d’aquest model inicial, sobretot perquè narra en primera persona, com més endavant la Comèdia, experiències personals ja viscudes, que havien quedat impreses en «el llibre de la meva memòria».

Dues obres fonamentals de la literatura italiana (1)

Ara que, inexplicablement, s’estan acabant les vacances, tinc la sensació que les hauria d’haver aprofitat molt més, que hauria d’haver fet més coses. Sempre em passa igual. De tota manera, aquesta vegada estic moderadament satisfet, perquè com a mínim hauré llegit dos llibres que tenia pendents des de feia molt de temps, dues obres fonamentals de la literatura italiana: la Storia della letteratura italiana, de Francesco De Sanctis (1817-1883), i I promessi sposi, d’Alessandro Manzoni (1785-1873). 

Aquests dos llibres van contribuir d’una manera decisiva a construir la moderna literatura italiana nascuda amb el Risorgimento. Tots dos són molt estimats pels italians. Tots dos són escassament llegits fora d’Itàlia. Quan estudiava a la facultat, em vaig matricular a l’Istituto Leopardi per aprendre italià. Recorde que la meua professora, Laura, que era italiana, s’estranyava molt que cap dels seus alumnes hagués llegit I promessi sposi. 

Josep Pla tenia una predilecció especial per la Storia de De Sanctis. Al llarg de la seua obra la va esmentar sovint i en va traduir alguns capítols en el volum 37 de l’Obra Completa, Itàlia i el Mediterrani, per ajudar a difondre-la entre nosaltres. En una entrada d’El quadern gris de 8 de setembre de 1919, va anotar que «una de les poques coses útils i de bon sentit que vaig fer en el curs dels meus anys universitaris a la Facultat de Dret fou concórrer a un curs de llengua italiana, donat a la Casa degli Italiani de Barcelona». Una mica més avall confessa que «vaig començar a estudiar l’italià per llegir la Història de la literatura italiana de Francesco De Sanctis, llibre d’un interès decisiu».