«Carrer de pas», una novel·la d’Octavi Monsonís

Acabe de llegir Carrer de pas, la primera novel·la d’Octavi Monsonís, publicada per Edicions 1984. Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta novel·la, i que més m’ha agradat, és la presència constant, obsessiva, de la ciutat de València. A més de situar l’acció narrativa en uns espais concrets ben singularitzats, Octavi Monsonís s’ha esforçat per precisar alguns dels elements que donen a València un caràcter determinat: els jardins rars i esquifits, la humitat llefiscosa dels carrers del barri vell, les olors —les males olors… Al costat dels personatges que la recorren amunt i avall, la ciutat adquireix un protagonisme decisiu . 

Gairebé tota l’acció de la novel·la transcorre al carrer. Cal dir que inevitablement, perquè un dels dos personatges centrals és un captaire —el captaire desconegut—, un home que després d’un atac d’amnèsia es veu abocat a la mendicitat i a rodar perdut per la ciutat. L’altre personatge, Bernardí Taverner, membre de la classe dominant valenciana, encara que té un nom i un pis immens, està tan descentrat i perdut com el primer. Fa poc la dona l’ha abandonat i s’ha quedat sol, desorientat, amb «la sensació que la seua era la vida d’un altre». Cada vegada té més ganes d’enviar moltes coses a pastar fang; es torna sarcàstic i insolent. Els seus valors de tota la vida trontollen.