En una entrada anterior comentava que a finals de febrer parlaré d’Una cambra pròpia de Virginia Woolf en el club de lectura de la llibreria Ambra de Gandia. Hi explicava també les circumstàncies que m’han fet triar aquest llibre. Aquest cap de setmana l’he repassat una mica i n’he pres algunes notes per a la sessió del club de lectura. Quan el 1929 es va publicar Una cambra pròpia, a la Gran Bretanya ja s’havia aconseguit el dret de vot per a les dones. Sense negar la transcendència d’aquest fet, Virginia Woolf remarcava que encara era més important disposar d’una renda de cinc-centes lliures. Amb autonomia econòmica, amb una renda de cinc-centes lliures pròpies una dona podia tenir una cambra pròpia. I més coses. Les cinc-centes lliures, és clar, tampoc no ho eren tot. Calia suprimir tots els obstacles que impedien l’accés de les dones a l’educació formal. I que poguessen controlar els embarassos d’una manera segura i efectiva.
Si les dificultats materials amb què es trobaven les dones eren enormes, les immaterials —així en deia Woolf— encara eren pitjors. La indiferència del món, que Keats, Flaubert i altres genis havien trobat tan difícil de suportar, en el cas de les escriptores es convertia en una hostilitat agressiva. Què escriu aquesta desgraciada? Les dones havien de lluitar contra el que se’n pot dir la seua formació negativa, la que estableix no què pots fer o dir, sinó el que no pots fer ni dir. El sentit del decòrum, que afectava a elles principalment, les encotillava i asfixiava. En una ressenya que va publicar en el suplement literari del Times Woolf assenyalava que George Eliot i Charlotte Brontë van signar les seues obres amb pseudònims masculins no sols per amagar-se, per aconseguir que les jutjassen d’una manera imparcial, sinó per alliberar les seues consciències com a escriptores de la tirania del que calia esperar del seu sexe. Volien escriure sobre qualsevol cosa, igual que un home, fins i tot sobre aquells temes i qüestions que el decòrum imperant els vedava.
