Tres pestes de la literatura

El costumisme, la imaginació gratuïta i el didactisme són per a mi algunes de les principals pestes que degraden la literatura, sobretot la novel·la, però no sols aquest gènere. Totes tres solen anar de bracet i afecten tant la literatura culta com la popular o de consum. N’hi ha més, és clar, de pestes literàries, però amb les que he esmentat ja anem ben servits per ara.

El costumisme era una de les bèsties negres de Josep Iborra com a crític literari. En uns escrits publicats pòstumament, recollits sota el títol d’Al voltant del costumisme: notes sobre unes lectures (Una literatura possible, vol. 2, p. 1363-1378), en feia aquesta descripció que era, alhora, una crítica de les seues limitacions: «El costumisme, en general, és cec a la realitat integral i viva. Té la seua retòrica, els seus punts de mira; opera amb seleccions i les tracta segons unes convencions. La novel·la el supera, encara que n’arrossega residus, tics… Les seues formes literàries són fragmentàries: escenes, quadres, viatges, articles en diaris. No té voluntat universalista sinó localista, que no és el mateix que “local”. Tot són costums: costums de París o de províncies, costums anacrònics o modes, o uns modes de vida desconeguts o ignorats, o “pintats per ells mateixos” —l’exotisme és un altre costumisme (forani). No és realista: interessen els costums com a tals, com a esquemes extrets d’una dinàmica social integral.»

Com a reacció conservadora contra els nous costums —modes, nous tipus—, que criticava o satiritzava des del punt de vista del que és «normal», el costumisme perviu encara en la literatura actual, en moltes novel·les centrades en un passat pròxim, però ja molt diferent d’ara. I perviu també, d’una manera curiosament invertida, en novel·les que situen l’acció en el present que vivim, sense una intenció satírica a partir d’uns valors tradicionals. Actual esdevé en aquests casos sinònim de típic: típicament «actual», és a dir, previsible. Sol coincidir amb el que llegim cada dia en el diari. Aquest punt de partida afecta, com una taca de tinta, tots els elements novel·lístics: personatges, situacions, temes… La realitat es redueix a uns clixés, a una sèrie de llocs comuns passats pel vernís d’una moral o altra, sempre benintencionada. Els llocs comuns sempre tenen èxit. I hi ha una fatalitat: tot tendeix a degenerar, tard o d’hora, en lloc comú.

Tenir talent

Flaubert desconfiava dels elogis envers la seua obra literària. Parlen bé de mi… què dec haver fet mal? En tot elogi, hi veia un malentès o altre, i això, en el millor dels casos. Considerava una humiliació les lloances proferides pels mediocres o pels cretins, per molt bona intenció que tinguessen. Per contra, la seua vanitat s’inflava davant els atacs. Una vegada va escriure a un amic que hi ha xiulets més dolços per a l’orgull que els bravos. I una altra, que es pot calcular el valor d’un home segons el nombre dels seus enemics i la importància d’una obra segons el mal que en diuen. Quan es va assabentar, arran de la publicació de Madame Bovary, que el capellà d’un poble havia prohibit als seus feligresos la lectura de la novel·la, se’n va alegrar d’allò més. He estat atacat pel govern, pels capellans i pels diaris, afirmava exultant. Concloïa que el triomf consisteix a ser atacat per tothom. Si més no, Madame Bovary es va vendre en bona part gràcies al procés judicial que li van incoar.

Potser la reacció de Flaubert era una mica extrema. Però tenia raó a malfiar-se dels elogis. Malentesos a banda, n’hi ha molts que són d’una buidor insultant, com ara quan s’«elogia» la prosa esmolada d’un escriptor o els personatges d’alt voltatge d’una novel·la, expressions encomiàstiques que llegim sovint en les ressenyes de llibres. Els descaradament ditiràmbics semblen una burla sarcàstica, per molt sincers o per molt justos que siguen. Finalment, n’hi ha també els que estan carregats de reticència. Lionel Trilling, en una de les seues cartes, es veia obligat a precisar a un seu corresponsal que quan s’havia referit al talent d’un escriptor, això no s’havia d’entendre com una mostra d’admiració, sinó de reserva. La paraula talent, deia Trilling, suggereix generalment la idea de limitació. Implica una habilitat més potencial que real. Una persona pot tenir talent per a alguna cosa sense fer el que cal perquè el considerem admirable per aquesta qualitat. En el millor dels casos, dir d’algú que té talent s’ha d’entendre com un vot de confiança. O com una mostra de caritat condescendent.

Trilling recorda en la mateixa carta que la paraula talent té l’origen en una paràbola de l’Evangeli segons sant Mateu (Mt: 25, 14-30), en què talent designa una moneda de l’època. El talent es pot invertir o no. Pot donar rendiment o quedar soterrat en un forat, que és la solució més còmoda i menys arriscada. En la pràctica, la major part dels talents no s’inverteixen. No esforçar-se és la consigna. No fer res, el més segur: el més moral. Per si no recordeu aquesta paràbola, aquí la teniu en la traducció dels monjos de Montserrat:

Llegint la correspondència de Lionel Trilling

Lectura de Life in Culture. Selected Letters, una tria de la correspondència de Lionel Trilling, publicada el 2018 a cura d’Adam Kirsch. En la introducció que ha redactat per a aquesta edició Kirsch assenyala que no és habitual per a un crític literari tenir lectors després de la seua mort, com és el cas de Lionel Trilling. La mala notícia és que als novel·listes i als poetes els passa igual. Potser no tant. Kirsch s’explica aquesta excepció perquè la posició de Trilling com a crític en la seua època era excepcional ella mateixa,fins i tot anòmala. No practicava l’anàlisi textual, minuciosa, amb una terminologia ad hoc, no teoritzava sobre el que és literatura i el que no. No era tampoc un historiador de la literatura, ni intentava influir en el gust del públic lector per nous llibres i escriptors. Un crític literari? Ell mateix no es reconeixia en aquesta etiqueta. Com a mínim, s’hi sentia incòmode. Quan Étienne Gilson li va dir que «no era realment un crític literari», Trilling se’n va sentir molt complagut. A Fuster li passava una cosa semblant. En el pròleg que va escriure a la seua Literatura catalana contemporània afirmava que «el substantiu “crítica”, i els seus derivats, m’han fet, sempre, una certa angúnia. Sobretot, en les accepcions professionals o professorals que solen transportar.» I rematava amb una punta d’irritació: «Jo, no em considero un “crític”, ni ganes». De pas, emmarcava crític amb les cometes denigratòries de rigor.

Trilling, com Fuster, pertanyia a una espècie diferent, per molt relacionada que estigués amb el que se sol entendre per crítica literària. Era un intel·lectual, que reflexionava sobre les idees, sobre la cultura i la societat, a partir de les obres literàries, convençut que «literature is the human activity that takes the fullest and most precise account of variousness, possibility, complexity, and difficulty».

Com passa sovint amb els epistolaris dels escriptors, aquesta correspondència de Trilling aclareix i precisa alguns dels temes principals que va tractar en els seus assaigs: la crítica de la hipocresia i el didactisme del progressisme, juntament amb la seua incapacitat d’apreciar la complexitat de la vida moral, política i social. La relació amb el judaisme, els motius del seu refús a reconèixer-se com a crític literari, la seua insatisfacció amb el treball a la universitat, encara que va ser un professor molt popular entre els alumnes. «Teaching is an unhappy business, harder and harder to justify», escriu a un dels seus corresponsals. O la valoració ambivalent de la literatura: «I think it is possible to express not only a love for literature and a sense of its usefulness, but also a dissatisfaction with it, and the belief that it may not only guide us but also mislead us.»

En una altra de les cartes conta la seua trobada amb John F. Kennedy, quan aquest era president dels Estats Units, l’abril del 1962, durant la celebració a la Casa Blanca d’un sopar en honor de tota una colla de Premis Nobel. Trilling, encara que no era un Nobel, hi va ser invitat igualment: «My wife and I were among the guests at the Nobel Prise dinner. When I told the President my name on the receiving line, he stepped back as if in happy surprise, and said “You!” and then added a few words on pleasure at my being present. It was, as you may imagine, a very gratifying moment for me.» El president dels Estats Units, si més no John F. Kennedy, sabia qui era Lionel Trilling i es va alegrar de conèixer-lo personalment. No va caldre que ningú li apuntés a cau d’orella que era un crític literari molt distingit. Eren uns altres temps, és clar. Trilling afegeix que es va estar una bona estona conversant amb la dona del president, Jacqueline Kennedy, sobre el novel·lista anglès D.H. Lawrence.

Més endavant intentaré desenvolupar algunes de les notes que he pres durant aquesta lectura per a una cosa que tinc entre mans. Ara em limitaré a apuntar per als lectors de la serp blanca una observació de Trilling sobre escriure bé que m’ha cridat l’atenció. En una carta del 1969 a un Professor Kehl, afirmava que «writing well —I don’t mean writing “creatively”— has to begin as an ideal of the self: it means wanting to be a certain kind of person, the kind of person who sounds a certain way, who has a certain relation to language. If that desire isn’t instilled by the general culture —if, that is, the general culture doesn’t value that kind of person— no amount of pedagogy will make a student write well».

El realisme moral: Lionel Trilling, Gabriel Ferrater i Josep Pla

En un pas d’Un cor furtiu Xavier Pla esmenta l’informe de lectura que va redactar Gabriel Ferrater sobre El quadern gris recomanant-ne la traducció a l’anglès i reprodueix una frase d'aquest informe sobre les principals qualitats que detectava Ferrater en l’obra literària de Josep Pla: una sensibilitat meravellosa davant la naturalesa i «una passió i un realisme moral molt grans». Feia temps que havia llegit complet aquest escrit, però no recordava aquesta remarca . De seguida em va venir al cap que el realisme moral és un concepte clau en els assaigs de crítica literària de Lionel Trilling, alguns dels quals he repassat últimament. Fa uns cinc anys, en uns articles publicats a La Vanguardia, Jordi Amat va llençar la hipòtesi que The Liberal Imagination de Lionel Trilling podia ser el llibre que va proporcionar a Gabriel Ferrater el fil conductor de les seues conferències dels anys 1965-1967, editades en el Curs de literatura catalana contemporània. De fet, l’únic crític que cita en el Curs és Trilling i el seu The Liberal Imagination (p. 295-296). La presència del concepte de realisme moral en l’informe de lectura sobre El quadern gris és una prova més, crec, de la influència que va tenir el llibre del crític nord-americà en Ferrater. Influència o, més exactament, assimilació a fons. Com a mínim, aquest concepte li va inspirar la lectura que va fer de La parada de Joaquim Ruyra en una de les conferències del Curs.

Què entenia Trilling per realisme moral? La primera vegada que es va servir d’aquesta fórmula va ser, sembla, en E.M. Forster (1943). Trilling començava el seu assaig sobre aquest novel·lista anglès afirmant que «E.M. Forster is for me the only living novelist who can be read again and again and who, after each reading, gives me what few writers can give us after our first days of novel-reading, the sensation of having learned something». Unes pàgines més avall introduïa el concepte de realisme moral amb aquestes paraules: «All novelists deal with morality, but not all novelists, or even good novelists are concerned with moral realism, which is not the awareness of morality itself, but the contradictions, paradoxes and dangers of living a moral life.»

La vida moral comporta una sèrie de contradiccions, paradoxes i perills, perquè el que està malament i el que està bé, el que és correcte i el que no ho és, no solen aparèixer clarament separats, sinó mesclats i combinats d’una manera inextricable. A diferència de la moral a seques, prescriptiva, el realisme moral té en compte la complexitat i la diversitat de situacions que fan impossible actuar moralment d’una manera coherent. La realitat de la vida humana té uns imperatius que, necessàriament, circumscriuen i limiten qualsevol mena de moral. Però els moralistes habituals estan convençuts que l’ordre dels afers humans segueix una lògica simple: el que és bo, és bo, i el que és dolent, és dolent. Contra aquesta manca d’imaginació, o de sentit de la realitat, que resulta irònica, Trilling citava aquest fragment de l’Areopagítica, de John Milton, un dels llibres fundacionals en defensa de la llibertat de premsa: «Sabem que en el camp d’aquest món el bé i el mal creixen junts, de manera gairebé inseparable; i el coneixement del bé es troba tan inextricablement unit al coneixement del mal, i li és tan aparentment semblant, que es fa molt difícil de distingir-los. Una barrejadissa tan confusa no la trobem enlloc, ni tan sols en les llavors que Psique, treballant incessantment, es veia obligada a collir i destriar. Fou la pell d’una poma assaborida allò que introduí en el món el coneixement del bé i del mal, com si fossin dos bessons adherits l’un a l’altre. Podria molt ben ésser que fos aquesta la condemna que rebé Adam: ésser destinat a conèixer el bé i el mal, és a dir, haver de conèixer el bé per mitjà del mal.»

Els llibres ens escriuen

Torne a llegir, després de molts anys, Prólogos, un llibre de Borges que recull alguns dels pròlegs que va escriure al llarg de la seua vida per a llibres molt diversos. Publicat el 1975, va encapçalat per un Prólogo de prólogos, en què l’autor reconeix que aquest gènere literari «en la triste mayoría de los casos, linda con la oratoria de sobremesa o con los panegíricos fúnebres y abunda en hipérboles irresponsables, que la lectura incrédula acepta como convenciones del género». Hi afegeix, però, que n’hi ha també altres exemples, memorables, com l’assaig amb què Wordsworth va introduir la segona edició de les seues Lyrical Ballads i, encara més: «el prefacio conmovido y lacónico de los ensayos de Montaigne no es la página menos admirable de su libro admirable». En aquests casos, com que es tracta de textos escrits pels mateixos autors, són de fet una extensió del llibre, no un element imposat, i impostat, des de fora. 

Alguns d’aquests pròlegs tracten llibres de literatura gauchesca, d’autors argentins que per a mi només són un nom. Em faig el propòsit, ara, de llegir el Martín Fierro. A més, Gabriel Ferrater, en una entrevista reproduïda en Papers, Cartes, Paraules, afirmava que «uno de los grandes poemas que más me han influido y que releo muy a menudo es el Martín Fierro. Para mí, personalmente, es más importante que cualquier poema español del siglo pasado o del actual». No se’n parle més: el llegiré. Un altre títol pendent de lectura que Borges m’ha recordat és Sartor Resartus, de Thomas Carlyle, comentari de l’obra d’un professor imaginari, Diògenes Teufelsdroeckh, «que habría publicado en Alemania un vasto volumen sobre la filosofía de arena, o sea de las apariencias». Borges escriu que «no sé de un libro más ardido y volcánico, más trabajado por la desolación, que Sartor Resartus». També m’ha recordat que he de tornar a llegir les dues novel·les mestres de Wilkie Collins, The Woman in White i The Moonstone.

Lionel Trilling, Gabriel Ferrater i Joan Fuster

Per a tots els lectors de Gabriel Ferrater —de la seua poesia, de la seua crítica literària, de les seues traduccions—, per a tots els qui ens sentim fascinats i encuriosits per la seua personalitat,  el blog d’Enric Blanes, Un fres de móres negres: Apunts sobre Gabriel Ferrater, és una mina de referències i suggeriments que no té preu. Blanes hi ressenya puntualment qualsevol notícia sobre l’obra de Ferrater: una conferència, una taula rodona, un article publicat en la premsa, un llibre… El lector hi trobarà també un comentari de cada un dels poemes de Les dones i els dies, una ressenya dels llibres de Ferrater publicats pòstumament, una bibliografia comentada, un índex de noms… 

Blanes explica en una de les entrades (Una altra cosa, que ara encara jutjo més important) l’origen de la seua fascinació per Ferrater i al mateix temps sintetitza amb gran precisió alguns dels principals atractius de Les dones i els dies, que va llegir per primera vegada quan tenia dinou anys: «em van entusiasmar de seguida el seu to directe; la qualitat narrativa dels poemes; la concreció dels objectes, les accions i les persones que hi apareixen; el fulgor de les metàfores; la col·loquialitat juganera, la precisió i la magnificència de la llengua; la llibertat del vers blanc; el rigor i la varietat formals; l’ambició artística; la intel·ligència irreverent de les observacions de Ferrater; la possibilitat d'intuir la lliçó dels versos sense entendre'n tots els detalls... Què més pot demanar un lector?» 

Un fres de móres negres: Apunts sobre Gabriel Ferrater és el que en la tradició anglosaxona en diuen un companion, un volum que intenta oferir una visió global, el més completa possible d’un autor: que ens acompanya com a guia. Els companions, però, solen ser obres d’elaboració col·lectiva, mentre que Enric Blanes és l’únic responsable d’aquest blog, la millor companyia per a tot aquell que vulga llegir Gabriel Ferrater en profunditat. 

Els llibres ens llegeixen

El crític nord-americà Lionel Trilling, comentant el seu treball com a professor de literatura, deia que la relació personal que mantenia amb les obres literàries que havia de tractar en els seus cursos li representava un motiu d’inquietud. Aquesta inquietud era una conseqüència, afirmava, del fet que els llibres, determinats llibres si més no, no els llegim simplement, sinó que ens llegeixen. Segons Trilling, aquesta remarca l’havia feta W.H. Auden. No he pogut localitzar en quin text o si la va dir en alguna entrevista. En internet només he trobat, atribuïda a Auden, sense indicar-ne la procedència, aquesta citació: «a real book is not one that we read, but one that reads us». 

Trilling declarava que ell havia estat llegit pels poemes d’Eliot i per l’Ulisses i per la Recherche i per El castell des de feia molt de temps. Que alguns d’aquests llibres el van rebutjar d’entrada; que ell els va avorrir (ell als llibres i no els llibres a ell!), però que a mesura que passava el temps i ells —els llibres— el coneixien millor, li van tenir més simpatia i van comprendre els seus significats ocults. Per a Trilling, cap literatura ha estat tan personal com la de la primera meitat del segle XX. Ens pregunta si estem contents amb les nostres parelles, amb la nostra vida familiar, amb el nostre treball, amb els nostres amics. Les preguntes que planteja la literatura de la primera meitat del segle XX no són sobre la nostra cultura, sinó sobre nosaltres mateixos. Ens pregunta si estem contents amb nosaltres, si estem condemnats o salvats. 

He llegit Freud mentre plovia

Els primers dies d’aquestes vacances de Pasqua em va pegar per llegir Freud. Concretament, El malestar en la civilització, El futur d’una il·lusió i Moisès i el monoteisme, tres llibres que Freud va escriure cap al final de la seua vida, segurament els de caràcter més divulgatiu i literari dins el conjunt de la seua obra. La lectura va coincidir amb uns dies de pluja persistent i pausada, que proporcionava una ambientació excel·lent. Fa molt de gust llegir quan plou. El cel tancat, gris i baix, la claror somorta que obligava a encendre la làmpara. Hi havia molt de silenci i només se sentia el glu-glu de l’aigua escolant-se per les canonades de desaigüe. Tot invitava a recollir-se i a concentrar-se: a llegir. L’últim dia de pluja, quan aquesta ja anava de retirada, vaig caminar més d’una hora pel terme. Les sèquies anaven plenes, a vessar, d’una aigua fangosa. Els camps estaven embassats. 

Freud, juntament amb Marx i Nietzsche, és un dels tres mestres del que s’ha anomenat l’era de la sospita. El crític nord-americà Lionel Trilling preferia dir-ne, amb més precisió, desemmascarament: «the unmasking principle». Tots tres coincidien, a pesar de les seues profundes diferències, en el rebuig programàtic de la concepció de la realitat establerta i institucionalitzada, que denunciaven com una falsedat, o una màscara. El principi del desemmascarament ha estat un tret característic de la vida intel·lectual d’Europa des del segle XVIII. Aquests tres intel·lectuals en van ser els principals exponents. Van ensenyar que res no era el que semblava i que la gran obra de l’intel·lecte era estripar la màscara. 

A la setmana que ve començarem amb «El quadern gris»

Dimarts passat vam dedicar tota la sessió del curs de literatura universal a llegir i comentar una petita antologia que havia preparat dels moralistes francesos, concretament de La Rochefoucauld (Reflexions o màximes i sentències), Chamfort (Màximes i pensaments), Joubert (Pensaments. Ed. Proa) i Paul Valéry. M’hauria agradat afegir-hi una tria dels Pensaments de Pascal, de La Bruyère, i també alguns aforismes de Lichtenberg (n’hi ha una selecció publicada en català: Quaderns de notes) i de Nietzsche, però no he pogut per falta de temps. 

Amb una certa recança, hem deixat Montaigne. És un d’aquells pocs autors que val la llegir de tant en tant. No cansa mai. El seu efecte és sempre tònic i refrescant. Abans de comentar l’antologia dels moralistes, vaig remarcar que l’obra de Montaigne inaugura dues línies que seran molt fructíferes en la literatura posterior. D’una banda, la literatura del jo, la que té com a matèria el propi autor, formada per autobiografies, memòries, diaris i, de vegades, epistolaris. De l’altra, la literatura dels moralistes, la flor de la literatura de França, en paraules de Josep Pla. Un moralista, si més no des de la tradició que inaugura Montaigne, no és el mateix que un moralitzador. Un moralitzador diu el que s'ha de fer, el que està bé i el que està mal, basant-se en uns principis que suposadament tots reconeixen o han de reconèixer. Prescriu unes regles. Els moralistes de la literatura francesa, en canvi, posen en qüestió la possibilitat d'afirmar uns models de conducta. El terme «moralista», en el seu cas, no fa referencia a la prescripció moral, sinó a la descripció i a la reflexió crítica sobre el comportament humà.

Llegint Txékhov

Després de les sessions dedicades a Tolstoi, hem passat en el curs de literatura universal a Anton Txékhov, un autor que contrasta fortament amb els grans narradors russos del XIX. Lionel Trilling deia que l’encant peculiar de la seua obra té a veure amb un tret personal, que podríem anomenar modèstia. És una qualitat que es mostra no únicament en el to i la forma dels seus relats, sinó també en la tria dels temes. Txékhov no va tractar grans qüestions polítiques, religioses i morals, com Tolstoi i Dostoievski. El que va expressar de la naturalesa de l’existència humana es refereix a passions mudes, esperances frustrades, l’avorriment que s’apodera dels qui abans tenien il·lusions, la pena somorta de l’aïllament i l’alienació. Com si ens digués que la vida de l’home a la Rússia tsarista del seu temps era massa restringida i difícil per admetre la possibilitat de grans comportaments i emocions.

Txékhov, el primer gran escriptor rus que no provenia de la noblesa, va nàixer el 1860 a Taganrog; era el tercer d’una família de sis germans. El seu avi patern havia estat un serf enriquit que va aconseguir comprar la seua emancipació. El seu pare, propietari d’una botiga, era un home rígid i intolerant, que va tractar amb brutalitat els seus fills. El record de la duresa de la seua infància l’acompanyarà sempre. En una carta va escriure: «Recorde que va començar a educar-me, o més senzillament a pegar-me, quan encara no tenia cinc anys. En despertar-me cada matí, pensava primer de tot: em pegaran avui?». El 1876 el negoci del pare va fer fallida i la família es va traslladar a Moscou; Txékhov es va quedar a Taganrog per acabar els estudis de secundària. Després es va traslladar també a Moscou i es va reunir amb la seua família. Aviat es va convertir en el seu suport econòmic, escrivint contes de caràcter còmic o satíric que es publicaven en revistes. A Moscou va començar el 1880 la carrera de medicina. La va acabar el 1884, el mateix any en què se li va declarar la tuberculosi que li llevaria la vida.

Una història cultural d’Alemanya

Un dels llibres que més m’ha interessat i absorbit dels que he llegit últimament és El misterioso caso alemán de Rosa Sala. És també un dels que tinc la sensació que m’ha aportat més, en forma d’informacions, d’anàlisis, de comprensió i síntesi d’una sèrie de temes fonamentals de la cultura i la literatura alemanyes. Rosa Sala és assagista i traductora. A més d’El misterioso caso alemán, ha publicat Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo i Lili Marleen. Canción de amor y de muerte. Entre les seues traduccions destaquen Poesía y verdad de Goethe i Conversaciones con Goethe de Johann Peter Eckermann. Té també un bloc: Blog de Rosa Sala Rose.

Inicialment, El misterioso caso alemán és un intent de contestar com és possible que els alemanys caiguessen en la barbàrie del nazisme i en l’extermini de milions d’éssers humans. Rosa Sala intenta buscar una resposta a aquesta pregunta, que és la que posa en marxa el llibre i la que fa de fil conductor, no a partir de l’anàlisi dels factors socials, econòmics i polítics, sinó des de la literatura i la crítica cultural. Hi pot haver una aliança entre la cultura i el mal? Com es forja aquesta compatibilitat entre la cultura i la barbàrie extremes? La literatura alemanya va preparar el camí a l’Holocaust? És possible que allí s’amagués l’ou de la serp? 

L’experiència de la literatura

Lionel Trilling (1905-1975)

Hi ha un llibre del crític nord-americà Lionel Trilling,  un volum gruixut de més de 1.300 pàgines, que m’estime particularment. És una antologia de textos de narrativa, de poesia i de teatre, de diferents autors i de diferents èpoques, que Trilling utilitzava en les seues classes en la universitat. Molts d’aquests textos porten un comentari del mateix Trilling. Aquests comentaris, uns assaigs breus en realitat, són un prodigi de claredat i de penetració crítica a l’hora de destacar aspectes fonamentals d’una sèrie d’obres literàries molt diverses.

El títol d’aquest llibre, que no està traduït ni al català ni al castellà, i em sembla que tampoc al francès ni a l’alemany, és The Experience of Literature. A Reader with Commentaries. Els comentaris s’han publicat també separadament amb el títol de Prefaces to the Experience of Literature. The Experience of Literature és un títol molt bonic i enuncia de manera molt exacta el propòsit que animava les classes de literatura de Trilling: partir de l’experiència de la literatura, de la lectura,  i a partir d’aquesta establir un diàleg o una conversa, com una manera de prolongar les implicacions i suggestions que tota lectura suscita. Res a veure amb el nefand comentari de text.

Adéu als clàssics grecs i llatins

Demà començarem la Divina Comèdia i direm adéu, per tant, als clàssics grecs i llatins. La veritat és que  no puc evitar de sentir una certa recança. Hi ha tants autors que valen la pena i que ni tan sols hem esmentat! Hi ha, d’entrada, els poetes, com ara Arquíloc, Safo  o Píndar, en la literatura grega; o Lucreci, Marcial i Catul en la llatina. (En el web de Mag Poesia podeu llegir una petita selecció de poesia llatina). De la naturalesa de les coses  de Lucreci és una obra comparable a la Divina Comèdia  per la voluntat de donar una visió completa del món. És el clàssic per antonomàsia de la poesia de la ciència, una de les vies de la literatura que, incomprensiblement,  ha tingut menys seguidors.

Lucreci, De rerum natura / / Aquest elegant manuscrit del poema filosòfic de Lucreci, copiat per un frare agustí d'un Papa, és un exemple de l'interès del Renaixement pels tractats antics sobre la naturalesa. L'obra, escrita al segle I aC, conté una de les principals exposicions de l’atomisme antic. El poema era poc conegut a l’edat mitjana i el seu autor menyspreat per ateu i boig, però després del descobriment d’un manuscrit a principis del 1417 per l’humanista i secretari papal Poggio Bracciolini, va circular àmpliament a Itàlia.  Aquesta és una de les nombroses còpies que es van fer en aquell moment. L'escut d'armes de Sixt IV apareix en aquesta pàgina.

I hi ha també, i sobretot, els historiadors: la Història  d’Heròdot,  la Història de la guerra del Peloponès  de Tucídides,  les Vides paral·leles  de Plutarc, que vaig llegir en la traducció de Riba quan era adolescent,  Els deu mil de Xenofont, en què es narra la fugida de Pèrsia de 10 000 mercenaris grecs amb aquell passatge tan emocionant, quan albiren el mar entre les muntanyes i, amb això, la seua salvació, perquè el mar significava colònies gregues i, per tant, protecció i allunyament de la guerra:

“Quan els capdavanters assoliren el cim del mont, es produí una gran cridòria. En sentir-ho, Xenofont i la gent de reraguarda van creure que els atacaven pel front uns altres enemics, car eren encalçats per darrere per habitants de la regió incendiada [...] Com que la cridadissa creixia i s’acostava, i a mesura que la gent s’apropava corria vers els qui no deixaven de cridar, i els crits es feien més grans com més gent era, Xenofont va creure que passava quelcom d’important. Pujant a cavall i prenent Lici i els seus genets, es llança a portar socors. I aviat senten els soldats que criden:"El mar, el mar!", i que s’ho transmeten els uns als altres. Llavors tothom va córrer, fins i tot la reraguarda, hom arriava també les atzembles i els cavalls. Quan tots van arribar al cim, llavors estrategs i lòcags s'abraçaven els uns als altres, tots plorant. I de sobte -qui sap qui en va donar l'ordre- els soldats portaren pedres i aixecaren un gran túmul.”

En la historiografia llatina, a més de Titus Livi, tenim les xafarderies de les Vides dels dotze cèsars  de Suetoni, tan divertides. I, sobretot, Tàcit. Òbric a l’atzar un volum dels Annals  i llegesc aquest fragment que hi tinc subratllat:

“Hom deia que Subri Flavus havia pres la sobtada decisió d’atacar Neró mentre cantava a l’escena o quan, durant l’incendi del seu palau, corria d’ací i d’allà de nit, sense escorta. Aquí la circumstància de la solitud, allí la concurrència mateixa, meravellós testimoni de tan alta proesa, havien agullonat el seu ànim, però el n’havia retingut el deler de la impunitat, oposat sempre als grans propòsits.”

En una altra pàgina, m’hi trobe senyalada aquesta sentència: “Aquest, sense provocar l’enemic i sense ésser-ne atacat, imposà l’honrós nom de pau a una indolent inacció.” I en una altra encara, aquesta: “No seria escaient de donar el nom de batalla arrengada o de combat a un encontre en què uns vagabunds mig armats foren occits, sense efusió de sang nostra.”

La concisió i l’energia de l’estil de Tàcit fa temps que m’obsessionen. Cap lector no pot restar insensible a l’efecte d’aquest estil, que, per a Lionel Trilling, és una conseqüència de la passió i l’objectivitat amb què Tàcit veia alhora els esdeveniments. Odiava la Roma dels emperadors, però no tenia cap esperança en el retorn de la república. Com més examinava la seua època, més desesperava de veure complert el seu ideal, i més l’estimava. Trilling el compara a Proust, per la capacitat de crear figures meravelloses com la de l’emperador Tiberi. I també a Flaubert, perquè l’interés de Tàcit per la història no és polític, sinó moral, com en L’educació sentimental.

L’estil de Tàcit es caracteritza per l’ús de frases curtes i concentrades, unides per juxtaposició, mitjançant la supressió de tota conjunció copulativa, condensades en els passatges més importants en una sentència emfàtica. Aquest estil tallat, tens i ràpid, es manifesta també en la supressió dels verbs en les descripcions. D’altres vegades, en canvi, Tàcit allarga la frase. Quan sembla que ja estiga acabada, i quan realment podria estar-ho, hi afegeix una nova idea, i una altra encara, i una altra.

Adéu als clàssics grecollatins, de tota manera. O fins aviat, perquè els llibres sempre ens esperen. Sempre podrem començar-los o tornar-hi i reprendre’ls. Encara que això, en bona mesura, no deixa de ser una il·lusió. Els llibres, com les oportunitats, també passen de llarg. Però vinga, no ens posem tristos. Demà  serem a l’Infern!