Ara, a Navaixes, la tardor deu tenir un perfil més acusat. A partir de migdia, els núvols s’agarbonen sobre Rascanya, i el vent arremolina i fa anar d’una banda a una altra la fullaraca groga. No hi ha ningú. La llum, de color de palla, concentra els colors, que al migdia ja no es desfan en una pasta. Entrada la vesprada, el verd dels pins s’enfosqueix i pren un to negrenc. De seguida la llum comença a agrisar-se i es farà de nit.
Pense en Puixkin. Fa uns anys, l’editorial Pre-textos va publicar una antologia de la seua obra poètica, El habitante del otoño. El títol fa referència a un motiu insistit en la seua poesia: la preferència per la tardor: «S’acosta la tardor —va escriure en una carta—, és el meu temps favorit, en aquesta època la meua salut millora i arriba el moment en què les meues ocupacions literàries s’estimulen.»:
amant sóc de l’estació, benvolgut lector,
esplèndida és la seva bellesa calmada.
Amb els seus colors d’adéu, l’esperit m’alegra.
