L’última de Woody Allen

Ja fa temps que vaig molt poc al cine. Amb el cinema em passa com a tanta gent que només llegeix esporàdicament, un llibre a l’any, per exemple, i perquè no es diga. A casa tampoc no solc veure pel·lícules ni documentals. Mai no trobe el moment, i quan ho intente m’impaciente amb facilitat. La lectura em permet anar molt més ràpid, i puc modular-ne a voluntat la velocitat i el ritme. Supose que en el fons es tracta d’una qüestió d’hàbits, i no se li ha de pegar més voltes. Cada vegada més, he anat concentrant el temps de què dispose a llegir. I a escriure —que en bona part no és més que una prolongació de la lectura. També a sentir música. M’agrada més que veure cinema.

Però la setmana passada vaig anar a veure l’última de Woody Allen, A Rainy Day in New York. El motiu d’aquest gran esdeveniment que va trencar les meues rutines és ridícul, gairebé infantil. L’estiu passat vaig estar una setmana a Nova York i em feia gràcia de veure una pel·lícula que transcorre en aquesta ciutat. També, perquè m’agrada Woody Allen. I vaig anar al cine. Pel que fa a Nova York, poca cosa. Poca cosa que jo pogués reconèixer i comparar amb el que havia vist, després de la meua modesta setmana turística. Alguna panoràmica —estèticament emmarcada per la finestra de l’habitació d’un hotel— de Central Park, vorejat de gratacels, la Cinquena Avinguda, les escales d’incendis dels edificis, els taxis grocs… I el Met. No se sap ben bé per què, dos dels protagonistes decideixen anar al museu. Em va fer la impressió que perquè tocava, igual que si es roda una pel·lícula a Barcelona convé filmar alguna escena al Parc Güell o com a mínim que aparega al fons la Sagrada Família. En la pel·lícula d’Allen els dos actors s’estan un moment parlant davant un Renoir d’un cromatisme espectacular. Per a la meua satisfacció, vaig recordar que l’havia vist i que m’hi vaig estar una estona mirant-lo.

La injustícia cool: trobada amb Michael Winterbottom, per Carlota Garrido

La setmana passada vaig estar a Barcelona, cosa que vaig aprofitar per anar a la presentació de la pel·lícula In this world que la Filmoteca de Barcelona oferia a càrrec del mateix director. La veritat és que, tot i que jo no l'havia vista, la pel·lícula ja té uns anyets. Es va estrenar el 2002 i va guanyar l'Ós d'Or de la Berlinale. Va ser la primera vegada que Winterbottom utilitzava un gènere fronterer entre el documental i la ficció, que perfeccionaria en la més coneguda Camino a Guantánamo (2006). Aquest encontre estrany, que podríem resumir com una «realitat recreada», consisteix a basar-se en una certa recerca social que desemboca en el descobriment d'un protagonista, la història del qual Winterbottom guionitza, recrea i filma. El protagonista no és un actor, sinó l'autèntic inspirador de la història, tal i com va admetre Winterbottom: «Jamal actuava en una pel·lícula de ficció, però també s'estava interpretant a si mateix». Aquesta aposta, a vegades un poc tramposa, colpeja el cap de l'espectador aconseguint un gran efecte de realitat. 

In this world conta la història de dos joves afganesos que ho arrisquen tot per viatjar clandestinament a Londres, després del setge bèl·lic que sofreix Afganistan arran dels atemptats de l'onze de setembre. Aquest viatge, que transcorre per diversos països àrabs (Paquistan, Iran, Turquia), ens va mostrant, d'una part, la personalitat dels protagonistes, i de l'altra, el món àrab, que no se'ns descobreix com un espai uniformitzat, sinó com un laberint heterogeni. Les particularitats geogràfiques prenen força en el relat, així com les diferències culturals, paisatgístiques, climàtiques i lingüístiques, des de les desèrtiques terres ramaderes d'Afganistan fins a Teheran o Istambul, on els protagonistes es veuen desbordats per la grandiositat de la vida urbana. La pel·lícula es planteja com una descomposició dels diferents estils de vida del Pròxim Orient. Moltes vegades m’ha costat de situar geogràficament l'acció i m’he sorprès en comprovar que l'àrab no és una llengua comuna a tots els països que practiquen l'Islam. Un efecte més de l’etnocentrisme, que ens fa ignorar el que no considerem important.

To be or not to be: un comentari i dues interpretacions actorals

Abans de començar a classe l’anàlisi més o menys detallada de Hamlet, vam fer un col·loqui en què els alumnes comentaren la seua reacció com a lectors davant aquesta obra. Molts van coincidir a assenyalar que s’havien sentit decebuts amb el sol·liloqui de l’escena primera de l’acte iii, el famós to be or not to be.

Ja sol passar. Quan alguna cosa esdevé tan proverbial, difícilment arriba a satisfer les nostres expectatives. Però no crec que es tracte únicament d’això. En aquest cas, si més no, la meua valoració d’aquest monòleg coincideix amb la dels meus alumnes. La veritat és que si haguera de fer una antologia de Shakespeare, el to be or not to be en quedaria fora. De més a més, la fama d’aquest monòleg fa oblidar sovint els altres que pronuncia Hamlet, i que potser són millors que no el monòleg per antonomàsia.

És cert que el vers inicial és suggestiu, però em sembla més ambigu i vague que suggestiu. La resta del parlament, com a reflexió sobre el suïcidi, resulta bastant plana. L’opulència retòrica del parlament tampoc no m’entusiasma massa, la veritat. Al contrari.

Tornem al principi: potser aquestes reticències siguen una conseqüència de la trivialització que inevitablement ha comportat la popularitat d’aquest text. Qualsevol analfabet se sent amb forces d’amollar un that is the question!

Per acabar de reblar el clau, hi ha les paròdies, tan abundants, sobretot en el cinema. És un recurs molt repetit, però que no falla mai: quan es vol ridiculitzar algú se’l fa recitar el to be or not to be. Recorde ara una escena particularment hilarant d’El profesor chiflado de Jerry Lewis, en què l’odiós i envarat degà de la facultat acaba recitant el monòleg de Hamlet damunt la taula del despatx, en calçotets i amb els pantalons al garró.

Ara, la millor paròdia és segurament la genial pel·lícula d’Ernst Lubitsch, To be or not to be (1942).

Fotograma de To be or not to be (1942) d'Ernst Lubitsch

Tant se val, però. En aquest bloc hem de mantenir el decòrum i el respecte deguts davant d’un dels textos fonamentals de la literatura universal. Us propose, per tant, que llegiu el comentari que sobre aquest sol·liloqui de Hamlet va escriure el crític anglès G. Wilson Knight en el seu llibre Shakespeare y sus tragedias. La rueda de fuego. També podeu veure i comparar dues interpretacions d’actor: la clàssica de Laurence Olivier (1948) i la més recent de Kenneth Branagh (1996).

«Èdip rei», un film de Pasolini

Ara que estem comentant Èdip rei voldria recordar la pel·lícula que en va fer Pasolini, amb Silvana Mangano  en el paper de Iocasta. El curs passat la vaig projectar en classe i als alumnes no els va agradar massa. Sobretot, crec, perquè la traducció visual que Pasolini fa d’Èdip rei  en el seu film els va desconcertar: paisatges àrids i desolats, armes i ropatges d’un primitivisme grotesc… Tot plegat contradiu i desconcerta l’associació de la Grècia antiga que la majoria solem fer, com en un acte reflex, amb el classicisme, amb les estàtues i els temples de marbre blanc. El fet, però, és que els grecs “clàssics” pintaven les seues estàtues i els seus temples amb colors vius i llampants, cosa que resulta ben poc clàssica i de gust dubtós!

Crec que la lectura de Pasolini és encertada i efectiva alhora: la seua pel·lícula, a més del text d’Èdip rei, reprodueix visualment una societat arcaica i intemporal, com el mite d’Èdip. La desolació i la buidor del paisatge (ni una sola olivera!) retallen amb més precisió, com en un dibuix a la punta seca, les línies del drama de Sòfocles.

Pasolini va adaptar al cinema altres obres literàries, com ara Medea d’Eurípides, amb la intervenció com a actriu de Maria Callas. I, sobretot, l’anomenada trilogia de la vida, basada en els tres grans reculls de contes de la literatura universal: el Decameró, els Contes de Canterbury  i Les mil i una nits.

En l’últim any de la seua vida Pasolini va fer una altra adaptació cinematogràfica que constitueix el contrapunt d’aquesta trilogia: Salò o els 120 dies de Sodoma, basada en l’obra del mateix títol del marqués de Sade. És una pel·lícula molt dura, no apta per a menors, ni per a adults, però constitueix una lectura profunda tant de Sade com del feixisme.

Les adaptacions al cinema de grans obres literàries solen ser sempre un fracàs. Aquestes pel·lícules de Pasolini i El procés d’Orson Welles, com a mínim, són l’excepció que confirma la regla.