Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sam Abrams. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sam Abrams. Mostrar tots els missatges

dimecres, 11 de setembre del 2024

Casa nostra és allà d’on comencem


Buidar la casa dels pares
és el primer llibre de poemes que publica Josefina Maymó. Ha estat editat per Trípode, amb un pròleg de Sam Abrams. Encara que el títol apunta directament a un sentiment de pèrdua, aquest llibre arriba a ser, com remarca Abrams, un cant d’amor a la vida, a la família, a la casa i als objectes, i a la poesia, «l’eina cognitiva i emotiva indispensable que permet que la poeta reverteixi el dol de la pèrdua i assoleixi un sentit renovat i perdurable d’ordre, estabilitat i vitalitat». El sentiment que recorre Buidar la casa dels pares no és de pèrdua ni d’enyorança, sinó d’agraïment.

Estructurat en tres parts, la primera, La clau al pany, consta de sis poemes i té una funció d’obertura, en què, com assenyalen els versos inicials, s’introdueix un dels motius i objectius centrals d’aquesta obra: la recerca del temps perdut. «Posar la clau al pany / i tot d’una descórrer / la cortina del temps: / sotrac immens / que t’obre / en canal la teva vida.» La recuperació del temps perdut es du a terme en la segona, Les veus dels objectes, formada per quaranta poemes, cada un dedicat a un objecte, curosament triat, de la casa dels pares. És per mitjà d’aquests objectes —la rajola que ballava, el llit de matrimoni dels pares, les llibretes escolars, el sofà, la vaixella duralex, la màquina d’escriure i la màquina de cosir— que Josefina Maymó du a terme la seua particular recerca proustiana del passat: del temps perdut. El recull es tanca amb els dos poemes de la tercera part: Comiat.

Amb una veu i una dicció senzilla, aquesta tasca de reviure uns objectes que el pas del temps ha abolit, de sentir-ne el batec somort per a qui sap escoltar-lo, no cau mai o gairebé mai en l’expressió d’un sentiment d’enyorança o de pèrdua, sinó que es transforma en una epifania, en un sentiment intens de plenitud del moment present. L’experiència poètica s’identifica o es confon amb aquesta recuperació del temps perdut a partir dels objectes de la casa dels pares. Els quaranta poemes de la segona part demostren que el passat és un temps densament imbricat amb el moment present, com sentenciaven aquells versos d’Eliot de Quatre quartets: «El temps passat i el temps futur, / el que podia haver estat i el que ha estat / tendeixen a un sol final, que és sempre present». El títol d’aquesta ressenya l’he extret també d’un vers del mateix llibre.

Sam Abrams afirma amb justícia que «Buidar la casa dels pares és una de les creacions elegíaques més perfectes i felices que conec dins la tradició lírica catalana moderna». El seu pròleg és tan bo, que jo a penes puc dir res més d’aquest llibre de Josefina Maymó: res més que valga la pena. El millor que puc fer, crec, per incitar a llegir-lo, és reproduir-ne un dels poemes que més m’han agradat. Aquest:

dissabte, 8 de febrer del 2014

Gran esdeveniment: s’ha reeditat la traducció d’«El paradís perdut» de Josep M. Boix i Selva

No fa molt us comentava (vegeu Algunes novetats bibliogràfiques importants) que m’agrada fer una ullada als webs de les editorials per estar al tant de les novetats bibliogràfiques. A penes havia acabat de publicar aquella entrada que, per no perdre els bons costums, vaig entrar al web d’Adesiara. I vaig pegar un bot en la cadira. Hi vaig veure anunciada la publicació d’El paradís perdut de Milton, en la traducció de Josep Maria Boix i Selva, editada per Alpha el 1950 i que no s’havia reeditat des d’aleshores. La nota d’Adesiara indica que aquesta reedició incorpora les correccions que Boix i Selva hi va introduir posterioriorment. I, per si fos poc, reprodueix encarats el text original en anglès amb la traducció al català.

El paradís perdut de Milton en la versió de Josep M. Boix i Selva és una de les grans traduccions literàries de la llengua catalana. Joan Fuster en va fer aquesta valoració en Literatura catalana contemporània: «Tots els matisos formals i conceptuosos —que no són pocs— d’aquesta epopeia teològica troben en Boix i Selva un intèrpret diàfan, rigorós i exacte. I si els versos anglesos del Paradise Lost són “pulcres i vigorosos, àgils i flexibles en llur gràcia austera”, la seva rèplica catalana té les mateixes característiques i una elegant fluència sonora». Sam Abrams, per la seua banda, assenyala que és «la millor traducció de Milton que hi ha a Espanya i una de les més destacades d’Europa». 

dissabte, 25 de gener del 2014

Una ressenya de Sam Abrams sobre «Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal»

De la Bíblia a Steinbeck

A la seva eclèctica i personal col·lecció Carta Blanca Viena Edicions acaba de publicar Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal de l’escriptor i professor valencià Enric Iborra. D’entrada, el llibre recull les anotacions del bloc que Iborra mantenia a la xarxa, un bloc que funcionava en paral·lel com a reforç i complement de les classes que impartia a l’IES Lluís Vives de València durant el curs 2010-2011. El dietari electrònic i el llibre ja imprès en paper giren a l’entorn d’una sèrie d’autèntics referents de la literatura universal, antiga i moderna: la Bíblia, Homer, Sòfocles, Dante, Boccaccio, els trobadors, Petrarca, Shakespeare, Cervantes, Molière, Racine, Voltaire, Goethe, Heine, Flaubert, Eça de Queiroz, Maupassant, Tolstoi, Txékhov, Baudelaire, Brecht, Kafka, Joyce, Mann, Söderberg, Hemingway, Steinbeck...

Ara bé, no voldria que els lectors es pensessin que estem davant d’un llibre que només té interés pels professionals del món de l’ensenyament. Res més lluny de la veritat, tot i que va ser escrit, en principi, de cara als alumnes i els professors. Però la veritat és que el llibre desborda llargament el seu target i objectiu principal per convertir-se en un llibre de gran humanitat, sensibilitat i enteniment sobre els llibres, la lectura, l’escriptura, la cultura, les altres arts i els profunds vincles entre la vida i la literatura. Un son profund és per qualsevol persona que estima la lectura i la literatura de gran nivell.

El llibre d’Enric Iborra destaca per un munt de valors. La seva ambició intel·lectual que sempre està expressada d’una manera propera perquè els lectors se sentin convidats a enriquir el seu nivell cultural i intel·lectual. El refinament i la intel·ligència dels comentaris crítics de l’autor que sempre ens mostren una mentalitat oberta, receptiva i plural, gens demagògica o dogmàtica. El to de sinceritat i honestedat que es manté de cap a cap del text i que inclou, fins i tot, l’autocrítica. Les delicioses notes d’interdisciplinarietat que estableixen paral·lels significatius amb altres formes literàries, la pintura, la música i el cinema, per exemple, per demostrar-nos que l’art és u. L’impecable bon gust de l’autor que mai decau al llarg del llibre. I un sentit de l’estil discret però molt eficaç.

Un son profund és un llibre seductor i engrescador que animarà i consolarà tots aquells que ara per ara estan una mica aclaparats pel panorama actual de banalització constant de la cultura.

Sam Abrams, El Mundo (suplement Tendències), dijous 23 de gener de 2014