Buidar la casa dels pares és el primer llibre de poemes que publica Josefina Maymó. Ha estat editat per Trípode, amb un pròleg de Sam Abrams. Encara que el títol apunta directament a un sentiment de pèrdua, aquest llibre arriba a ser, com remarca Abrams, un cant d’amor a la vida, a la família, a la casa i als objectes, i a la poesia, «l’eina cognitiva i emotiva indispensable que permet que la poeta reverteixi el dol de la pèrdua i assoleixi un sentit renovat i perdurable d’ordre, estabilitat i vitalitat». El sentiment que recorre Buidar la casa dels pares no és de pèrdua ni d’enyorança, sinó d’agraïment.
Estructurat en tres parts, la primera, La clau al pany, consta de sis poemes i té una funció d’obertura, en què, com assenyalen els versos inicials, s’introdueix un dels motius i objectius centrals d’aquesta obra: la recerca del temps perdut. «Posar la clau al pany / i tot d’una descórrer / la cortina del temps: / sotrac immens / que t’obre / en canal la teva vida.» La recuperació del temps perdut es du a terme en la segona, Les veus dels objectes, formada per quaranta poemes, cada un dedicat a un objecte, curosament triat, de la casa dels pares. És per mitjà d’aquests objectes —la rajola que ballava, el llit de matrimoni dels pares, les llibretes escolars, el sofà, la vaixella duralex, la màquina d’escriure i la màquina de cosir— que Josefina Maymó du a terme la seua particular recerca proustiana del passat: del temps perdut. El recull es tanca amb els dos poemes de la tercera part: Comiat.
Amb una veu i una dicció senzilla, aquesta tasca de reviure uns objectes que el pas del temps ha abolit, de sentir-ne el batec somort per a qui sap escoltar-lo, no cau mai o gairebé mai en l’expressió d’un sentiment d’enyorança o de pèrdua, sinó que es transforma en una epifania, en un sentiment intens de plenitud del moment present. L’experiència poètica s’identifica o es confon amb aquesta recuperació del temps perdut a partir dels objectes de la casa dels pares. Els quaranta poemes de la segona part demostren que el passat és un temps densament imbricat amb el moment present, com sentenciaven aquells versos d’Eliot de Quatre quartets: «El temps passat i el temps futur, / el que podia haver estat i el que ha estat / tendeixen a un sol final, que és sempre present». El títol d’aquesta ressenya l’he extret també d’un vers del mateix llibre.
Sam Abrams afirma amb justícia que «Buidar la casa dels pares és una de les creacions elegíaques més perfectes i felices que conec dins la tradició lírica catalana moderna». El seu pròleg és tan bo, que jo a penes puc dir res més d’aquest llibre de Josefina Maymó: res més que valga la pena. El millor que puc fer, crec, per incitar a llegir-lo, és reproduir-ne un dels poemes que més m’han agradat. Aquest:
