La veritat literària

En La literatura recordada he dedicat dos contrapunts —l’11 i el 12— al Livre de lectures de Marthe Robert, crítica literària francesa, molt reconeguda pels seus estudis sobre Kafka i per les seues traduccions de la literatura alemanya. De fet, aquest llibre de Marthe de Robert em va servir d’inspiració, en part, per al meu. Fins i tot, en un primer moment vaig pensar de titular-lo de la mateixa manera: Llibre de lectures. Al final, ho vaig deixar córrer. El plagi era massa servil i el títol quedava massa genèric. 

El Livre de lectures de Robert és el primer volum d’una sèrie de quatre. Els altres tres són La vérité littéraire, La tyrannie de l’imprimé i Le puits de Babel. Ja els tinc tots en la meua biblioteca. De moment, a més del Livre de lectures, he llegit La vérité littéraire. El títol em feia el llibre suggestiu i atractiu, i intrigant. Hi ha una veritat literària? Hi ha una veritat que només la literatura és capaç de copsar?

Marthe Robert no contesta directament aquesta qüestió. La vérité littéraire és un recull de textos miscel·lanis articulats entorn d’una sèrie de motius, entre els quals hi ha l’enunciat en el títol. Només en algun pas, de manera molt breu, l’autora hi al·ludeix més directament. Així, interrogant-se sobre el sentit del mot «literatura», Robert afirma que la literatura té la capacitat «de relacionar el que la naturalesa de les coses tendeix a mantenir fortament separat». Aquesta seria, per tant, la «veritat» o una de les veritats que la literatura podria copsar, molt més que no altres mitjans de coneixement. La literatura seria el mitjà en què la imaginació moral es manifesta més lliurement, més intensament, entenent la imaginació com la capacitat de percebre relacions i semblances que no són evidents a primera vista, ocultes sota l’aparença quotidiana de les coses, sota el tel de convencionalisme —de costum— que ho impregna tot. Convé matisar que no és una qualitat exclusiva de la literatura. Les disciplines científiques i tècniques la fan servir també i d’una manera més espectacular. Només que els respectius camps en què s’aplica són diferents.

What is obvious is not always known, and what is known is not always present

El primer contacte directe que vaig tenir amb l’obra de Sanuel Johnson va ser un volum de Penguin, Selected Writings, que recollia, com indica el títol, una tria, molt atractiva, dels seus escrits. Me’l vaig comprar la primera vegada que vaig anar a Londres. Hi havia assaigs, fragments de The Lives of the English Poets, el famós prefaci a l’obra de Shakespeare, cartes, i també el pròleg al seu diccionari de la llengua anglesa. Johnson s’excusava en aquest text d’alguns dels defectes o errors que fàcilment es podien detectar en una obra d’aquestes dimensions. Al·legava que cap diccionari d’una llengua viva pot ser perfecte, perquè ja en el mateix moment que s’està imprimint estan apareixent paraules noves mentre que d’altres cauen en desús. A més, no es pot dedicar tota una vida a estudiar una llengua (Johnson no podia conèixer el cas de Joan Coromines), i ni així seria suficient. 

Més obstacles: qui estudia tot el que la llengua pot expressar, ha de parlar sovint de coses que no entén. Sovint, l’escriptor té ganes de llevar-se el treball de damunt, d’acabar com siga. De vegades, pot perdre l’alè. Afegiu-hi les inevitables descurances i els eclipses casuals de la ment. Que coses que sabíem perfectament ahir, amb una rapidesa intuïtiva, intentarem debades recordar-les a l’endemà. Finalment, hi ha un motiu, segurament el més important, expressat per Johnson amb una frase d’una concisió lapidària, amb el seu gust característic per l’oposició simètrica, que se’m va quedar gravada en la memòria per sempre més: «that what is obvious is not always known, and what is known is not always present». D’una banda, hi ha coses que no sabem o que no tenim en compte, precisament perquè són òbvies. De l’altra, moltes coses que sabem —o que sabíem— no sempre som capaços de recordar-les. En els dos casos el resultat és el mateix. Val la pena de repassar les implicacions d’aquesta observació del doctor Johnson.