Lectura de La bèstia en què cavalquem (Edicions Aila), de Ferran Garcia-Oliver, que ha obtingut el IV Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa. Escrit entre el 2018 i el 2019, segons declara l’autor en el pròleg, aquest dietari presenta una particularitat dins del seu gènere: les entrades no estan datades i totes porten un títol. Tampoc no cal, perquè la majoria tenen un caràcter assagístic, sense cap relació amb les circumstàncies d’un dia concret. Quan aquestes hi apareixen reflectides, com ara una trobada amb uns amics, una presentació d’un llibre, una anècdota mentre viatja en tren de Gandia a València, o algun aspecte concret de les seues obligacions com a pare de família, són sobretot un motiu per a una reflexió de caràcter més general.
Comentant un dietari de Josep Maria Castellet, Ferran Garcia-Oliver constata que el que li interessa d’aquest gènere no és la pura intimitat dels escriptors: «em cansa saber què fan o deixen de fer els uns i els altres cada dia». Aposta, en les seues paraules, per esforçar-se a literaturitzar el que viu i el que fa, per la reflexió que flirteja amb l’assaig. L’expressió de la intimitat de l’escriptor, i més encara de la «pura intimitat», és una qüestió capciosa en què no puc entrar ara. De tota manera, encara que aquest dietari no ens informe sobre el dia a dia del seu autor, ens mostra alguns dels dels aspectes més profunds de la seua personalitat —de la seua intimitat?—, com és ara la seua vivència del temps. El títol d’aquest dietari, de fet, reprodueix una admonició que es pot llegir en un dels sermons de sant Vicent Ferrer sobre la fugacitat del temps: «E la bèstia en què cavalcam és lo temps, que corre ab quatre rodes». Les quatre rodes són les quatre estacions, els engranatges sobre els quals roda el temps. Passada la ratlla de la seixantena, l’autor sent amb més agudesa el seu pas. «Sé que ja he iniciat el declivi… », escriu, i en un altre moment: «la certesa d’ingressar més prompte que tard en la vellesa no em fa feliç, tampoc em turmenta, però avisa que les meues possibilitats d’acció sobre el món s’eclipsen a poc a poc». Aquest sentiment, o certesa, el porta a fer un balanç del temps viscut fins ara i a presentar una imatge de la seua peripècia vital, conscient que «no és fàcil en un dietari resoldre l’equació entre l’experiència individual, solitària, i un marc col·lectiu amenaçat per la repressió». Alguns dels millors textos d’aquest dietari són els dedicats a rememorar un fet o altre del seu passat: de la seua infantesa, d’una visita que va fer a Fuster, de molt jove, juntament amb Antoni Furió, a la qual es van incorporar Raimon i Annalisa, algunes de les tragèdies personals que es van viure a Beniopa, les vivències al seu pis d’estudiant…
