Carme Manuel tradueix al català tota la poesia d’Emily Dickinson

Crec que no s’ha destacat prou, com a símptoma de la solidesa que ha aconseguit la literatura catalana al País Valencià, les traduccions que han fet alguns dels seus autors d’obres fonamentals de la literatura universal. Joan Francesc Mira, la Divina Comèdia, l’Odissea i els Evangelis. Vicent Alonso, els Assaigs de Montaigne i el seu diari de viatge, així com diversos llibres en prosa de Baudelaire. Ara la Institució Alfons el Magnànim, una editorial valenciana, acaba de publicar en la col·lecció Poesia / Traduccions, que dirigeix Vicent Berenguer, els Poemes 1850-1886 d’Emily Dickinson, traduïts al català per Carme Manuel, una altra autora valenciana que s’incorpora a la traducció de grans clàssics de la literatura universal.

Fins ara disposàvem en català d’algunes traduccions parcials de la poesia de Dickinson. El 1979 Marià Manent va publicar-ne una tria (Poemes d’Emily Dickinson. Edicions 62, 1979), una traducció admirable, encara que deixava de banda deliberadament alguns dels aspectes més peculiars dels poemes originals. Més tard, Sam Abrams en va traduir una altra selecció (Jo no sóc ningú! Qui ets tu? Jardins de Samarcanda, 2002), amb uns criteris oposats als de Manent, a fi «de posar davant del lector català l’Emily Dickinson més dura, més reconcentrada i més feréstega, l’Emily Dickinson que Manent no va voler o no va gosar traduir, tot i coneixent-la». Abrams advertia que havia intentat «calcar els poemes el més de la vora possible perquè els lectors catalans poguessin experimentar en la seva pròpia pell el mateix sentit de perplexitat que sent un lector nord-americà davant les contorsions a les quals Emily Dickinson sotmet el contingut, la llengua i la forma poètica». Al cap de poc, Carme Manuel, seguint els mateixos criteris que havia fet servir Abrams, va traduir-ne vuitanta poemes (Amherst, LXXX poemes. Col·lecció de poesia Edicions de la Guerra, Denes, 2004), precedent de la traducció completa que ha aparegut ara. I fa dos anys, Marcel Riera va publicar un recull més ampli que els anteriors (Aquesta és la meva carta al món. Poemes escollits. Proa, 2017), en què intentava adoptar una solució de síntesi, entre l’adaptació de Marià Manent i la fidelitat a l’original de Sam Abrams i Carme Manuel. Però només ara, amb aquests Poemes 1850-1886, tenim tota la poesia de Dickinson en català: 1789 poemes.

Històries de Nova York

Em va divertir i em va agradar tant que em va posar de molt bon humor. El responsable d’aquest efecte sobre el meu estat d’ànim ha estat un llibre, concretament Històries de Nova York, una selecció d’alguns dels millors contes entre els més de 600 que va escriure O. Henry, molts dels quals ambientats a Nova York. Els ha publicats Viena Edicions en la col·lecció El cercle de Viena, possiblement la tria de narrativa del segle XX més atractiva que es pot llegir a hores d’ara en català. La traducció, a cura de Xavier Pàmies, és excel·lent. 

O. Henry, pseudònim de William Sydney Porter (1862-1910), va ser durant la primera dècada del segle vint un dels escriptors més populars dels Estats Units. I ho continua sent. Cap al 1920 s’havien venut gairebé cinc milions d’exemplars dels seus llibres a Nord-amèrica, i era molt llegit també a Europa, a Rússia sobretot. Se’l coneixia com el «Maupassant ianqui». 

O. Henry combina dos aspectes del conte que van contribuir al seu èxit: la forma narrativa fortament estructurada creada per Poe i la veu oral d’un narrador, com si fos un contacontes, que s’adreça a un auditori més que a un lector. D’altra banda, aquesta veu, que crea un efecte de proximitat amb el lector, gairebé de complicitat, es distancia de la seua història amb jocs de paraules i comentaris irònics sobre les fórmules lingüístiques i narratives que utilitza. O. Henry se situa així a les antípodes de la impersonalitat narrativa que reclamava Flaubert i que tant Maupassant com Txékhov van intentar practicar. 

El pes de la raça

La nova editorial Nexum Edicions està publicant en català títols que, tot i el seu interès, queden habitualment al marge dels catàlegs de llibres més o menys clàssics de literatura, com ara La Venus de les pells de Sacher-Masoch, que vaig ressenyar l’any passat en aquest blog. Un altre títol inusual d’aquesta editorial és 12 anys d’esclavitud, de Solomon Northup. Narra la història del seu autor, un home negre dels estats del nord dels Estats Units que un dia va ser raptat, traslladat al sud i venut com a esclau, condició en què va passar dotze anys de la seua vida. Publicat amb èxit al segle XIX, el llibre va caure en l’oblit fins que el 1968 els historiadors Joseph Logsdon i Sue Eakin el van recuperar. 

Ara acaba de publicar, per primera vegada en català, Passing, de Nella Larsen (Chicago 1891-Nv York1964), considerada una de les novel·les curtes nord-americanes més importants del segle XX. El títol al·ludeix al fet que alguns afroamericans es fan passar per blancs per aprofitar els beneficis que pot comportar la pell més clara. Això és possible en el cas dels mulats, sobretot quan les característiques físiques blanques predominen clarament sobre les negres. Un mulat, és més negre que blanc o a l’inrevés? Els racistes ho tenen clar: és negre, perquè no és de raça pura blanca, etc., i per tant no se’n parle més. Així i tot, el fenomen del passing demostra que no tot és tan clar com els racistes pensen i que, de fet, se’ls pot enganyar fàcilment. 

Antologia portàtil de la poesia universal (74): Walt Whitman

DESPRÉS DEL SOPAR I DE LA XERRADA

Després del sopar i de la xerrada —quan s'ha acabat el dia,
Com un amic que perllonga el moment d'acomiadar-se dels seus
       amics,
Que repeteix Adéu i Adéu amb veu emocionada
(És tan dur per a la mà amollar les altres mans —ja no es tornaran
       a trobar,
Ja no hi tornarà a haver comunió entre el dolor i l'alegria, entre els
       vells i els joves,
Un camí interminable l'espera, per no tornar mai més),
Que evita, que retarda la separació —intenta desviar, encara que
       només sigui una estoneta, la paraula final,
Fins i tot es gira a la sortida —per fer encàrrecs superflus —fins i
       tot mentre baixa per les escales,
Quelcom per aconseguir un minut addicional —les ombres de la
       nit s'intensifiquen,
Els comiats, els missatges que s'extingeixen —cada cop més dèbils
       les faccions i les formes dels que se'n van,
Prest es perdran per sempre dins les tenebres —poques, tan poques
       ganes de partir!
Xerrador fins al darrer instant.

Walt Whitman (1819-1892)

(Walt Whitman, Fulles d’herba. Traducció de Jaume C. Pons Alorda. Edicions de 1984)

Antologia portàtil de la poesia universal (70): Walt Whitman

Sobre les males herbes de la malaltia i del dolor,

Un ocell inabastable sempre volant, volant,
Dalt de tot del més puríssim, el més felicíssim aire.

Del núvol més obscur de la imperfecció,
Vola sempre com un dard un raig de llum perfecta,
Un llamp de la glòria del cel.

En desacord amb la moda, amb el costum,
Del foll guirigall babilònic, de les orgies ensordidores,
Se sent, només se sent, una suavíssima melodia de pau,
Des d'alguna platja llunyana ressona el cor final.

Oh ulls beneïts, cors feliços,
Que veuen, que coneixen el fil tan fi que guia
A través de l'extraordinari laberint.

Walt Whitman (1819-1892)

(Walt Whitman, Fulles d’herba. Traducció de Jaume C. Pons Alorda. Edicions de 1984)

Antologia portàtil de la poesia universal (67): Robert Frost

«CARPE DIEM»
El Temps va veure dues
criatures amoroses
anant-se'n, al capvespre,
no sabia si a casa, al camp,
o (sentia repics) a l'església.
Esperà (eren forans)
que, de lluny, no el sentissin
per desitjar-los joia:
«Sigueu feliços, feliços,
fruïu del goig d'avui.»
L'etern tema del Temps.
El Temps imposà als poemes
haver de collir roses
i advertir del perill
els amants que, sorpresos
de trobar-se inundats
d'alegria, tenint-la
no sabessin tenir-la.
Però, ¿atrapar el present?
Vivim menys el present
que no pas el futur,
i molt menys tots dos junts
que el passat. El present
és als nostres sentits
massa poblat, confús, present
per poder imaginar-lo.

Robert Frost (1874-1963)

(Robert Frost, Gebre i sol. Quaderns Crema. Traducció de Josep Maria Jaumà)

El sofriment s’assembla a un gran espai

En els Diaris de Katherine Mansfield hi ha moltes anotacions o reflexions breus encapçalades per un títol, cosa que representa un intent d’abstracció o generalització a partir d’algun fet de l’experiència personal, com ara aquest text:

«Sofriment

M'agradaria que això s'acceptés com la meva confessió.

     El sofriment humà no té límits. Quan pensem: «Ja he tocat el fons del mar, no puc caure més avall», caiem més avall. I això passa sempre. L'any passat, a Itàlia, vaig pensar: Una ombra més seria la mort. Però aquest any ha sigut tan pitjor, que ara penso en la Casetta amb afecte! El sofriment no té límits, és l'eternitat.» 

En aquesta nota tan breu, hi ressonen uns versos d’El rei Lear, i un poema d’Emily Dickinson. En la primera escena de l’acte IV de la tragèdia de Shakespeare, Edgar, que s’ha disfressat de captaire per escapar de la ira de Regan i Gonerill, les dues filles malvades del rei, es troba amb el seu pare, a qui han arrencat els ulls. Abans, s’havia queixat de la seua desgràcia, i ara, quan veu el seu pare orbat, diu: «The worst is not, / So long as we can say “This is the worst”» («el pitjor no ha arribat si encara podem dir: / “Estic pitjor que mai”», traducció de Joan Sellent). Són uns versos que han esdevingut proverbials. Poder dir que estem pitjor que mai indica, paradoxalment, una expressió d’optimisme esperançat que ens separa del pitjor real. 

La nota de Mansfield m’ha recordat també aquest poema d’Emily Dickinson, que cite en la traducció de Marià Manent: 

El sofriment s’assembla a un gran espai:

recordar no podria

com començà, ni si potser hi ha hagut

sense ell només un dia.

Sinó ell mateix, no té cap més futur.

El seu infinit tanca

el seu passat, i espera clarament

nous temps de malaurança.

El sofriment —moral o físic, o físic i moral alhora— és exclusiu. El sofriment ens tanca i ens clava, ens immobilitza en un punt, que esdevé tot l’espai possible, i cancel·la qualsevol referència temporal. Reclama tota l’atenció i no admet cap distracció, ni en forma de record (impossible imaginar el que és estar bé) ni en forma de vagareig o il·lusió projectada cap al futur. Lasciate ogni speranza. «El sofriment no té límits en l’espai, i en el temps és l’eternitat», constata Mansfield. Els medievals definien l’eternitat concisament amb dues paraules: nunc stans. Com va escriure Boeci en la Consolació de la filosofia, «nunc fluens facit tempus, nunc stans facit aeternitatum». L’ara que passa produeix el temps, l’ara que s’està produeix l’eternitat. 

Segurament, Katherine Mansfield no coneixia aquest poema. Tant se val. Per a mi, la relació entre els dos textos se’m fa inevitable en la meua memòria. L’apunt de Mansfield se m’apareix com una il·lustració o concreció del poema de Dickinson.

Antologia portàtil de la poesia universal (58): Bob Dylan

LA NOIA DEL PAÍS DEL NORD
Si viatges pel bell nord glaçat
On el vent bat el cel fronterer
Dóna´m records a una noia d´allà
Fa temps jo l´havia estimada

Si hi ets quan hi ha tempestes de neu
Quan el riu gela i l´estiu se´n va
Mira´m si té un jersei prou calent
Que l´abrigui dels crits que fa el vent

Mira´m si els seus cabells són tan llargs
Si fan rius juganers sobre els pits
Mira´m si els seus cabells són tan llargs
Si els duu com sempre els he recordat

No sé si encara em guarda un record
Jo per ella he pregat molt sovint
Tant de nit en la meva foscor
Com de dia en la meva claror

Bé, si viatges pel bell nord glaçat
On el vent bat el cel fronterer
Dóna´m records a una noia d´allà
Fa temps que l´havia estimada

Bob Dylan (1941-)

(Jordi Batiste i Gerard Quintana, Els miralls de Dylan)

GIRL FROM THE NORTH COUNTRY
Well, if you’re travelin’ in the north country fair
Where the winds hit heavy on the borderline
Remember me to one who lives there
She once was a true love of mine

Well, if you go when the snowflakes storm
When the rivers freeze and summer ends
Please see if she’s wearing a coat so warm
To keep her from the howlin’ wind

Please see for me if her hair hangs long,
If it rolls and flows all down her breast.
Please see for me if her hair hangs long,
That’s the way I remember her best.

I’m a-wonderin’ if she remembers me at all
Many times I’ve often prayed
In the darkness of my night
In the brightness of my day

So if you’re travelin’ in the north country fair
Where the winds hit heavy on the borderline
Remember me to one who lives there
She once was a true love of mine

Antologia portàtil de la poesia universal (22): Edgar Lee Masters

La vídua McFarlane
Jo era la vídua de McFarlane,
teixia catifes per a tot el poble.
I et compadeixo a tu que encara ets al teler de la vida,
a tu que cantes al ritme de la llançadora
i amorosament mires el treball de les teves mans,
si arribes al dia de l'odi, de la veritat terrible.
Perquè la tela de la vida, ja ho saps,
es teixeix segons el dibuix amagat a sota del teler—
un dibuix que no veus mai!
I teixeixes animosament, cantant, cantant,
reserves els fils de l'amor i de l'amistat
per a les figures nobles d'or i de porpra.
I quan ja d'altres ulls han vist des de fa molt de temps
que el que has teixit és una tela blanca com la lluna,
segueixes alegre de la teva destresa, perquè l'Esperança l'omple
amb formes d'amor i de bellesa.
El teler s'atura de cop! No hi ha dibuix!
Estàs sol a la cambra! Has teixit un sudari!
I odiant-lo t'hi embolcalles!

Edgar Lee Masters (1868-1950)

(Edgar Lee Maters, Antologia de Spoon River. Llibres del Segle. Traducció de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger)

Antologia portàtil de la poesia universal (16): Robert Frost

El braçat
Per cada objecte que m'ajupo a aplegar
me'n cau un altre dels braços i mans
fent que perilli el munt de pastissos i ampolles…
extrems massa difícils d'abastar tots alhora;
cap ni un, però, que no em dolgués de perdre.
Amb tot allò de què disposo per subjectar: mà i ment
i cor, si cal, faré tant com podré
per sostenir la pila a la pitrera.
M'acotxo per parar els que em van caient
fins que acabo assegut entremig d'ells.
Ho he hagut de deixar caure tot per terra
per mirar de guardar-ho amb més destresa.

Robert Frost (1874-1963)

(Robert Frost, Gebre i sol. Quaderns Crema. Traducció de Josep Maria Jaumà)

Antologia portàtil de la poesia universal (10): Emily Dickinson

No és morir el que ens fa mal
No és morir el que ens fa mal:
ens fa més mal la vida.
Però morir-se és cosa diferent,
com darrera la porta recollida:

és el costum del Sud, quan va l’ocell,
abans que arribi el gebre,
a unes terres millors. Nosaltres som
com els ocells que es queden,

els tremolosos al portal del mas,
que una engruna demanen,
donada avarament, fins que la neu,
pietosa, ens empeny, ens mou les ales.

Emily Dickinson (1830-1886)

(Marià Manent, Poemes d’Emily Dickinson. Edicions 62.)

«La dona d’en Martin Guerre», una obra mestra de la novel·la breu del segle XX

A mitjan segle XVI, a França, a la Gascunya, hi va tenir lloc un procés judicial cèlebre per l’estranyesa del cas tractat i per la dificultat d’arribar a una conclusió a partir de les proves presentades. L’any 1548, un camperol benestant del Llenguadoc, anomenat Martin Guerre, va abandonar la seua dona, Bertrande de Rols, i el seu fill. Durant molt de temps no se’n va saber res. Al cap de vuit anys va tornar —o així ho va creure tothom— i es va reintegrar plenament a la seua vida anterior. L’home que deia ser Martin Guerre tenia les mateixes faccions i complexió, els mateixos senyals particulars, com algunes cicatrius, que el que havia desaparegut. Després d’uns anys de tranquil·la convivència matrimonial, que va donar com fruit dues filles, la dona va al·legar que havia estat enganyada per un impostor i el va denunciar davant els tribunals. El procés va restar indecís durant un temps fins que en una de les sessions va reaparèixer el veritable Martin Guerre. Els testimonis presents, però, no es van posar d’acord sobre quin dels dos era l’autèntic. Al final, l’home denunciat per Bertrande de Rols va confessar dir-se en realitat Arnaud du Tilh i va ser penjat. 

Les actes del judici s’han perdut, però ens han arribat dos llibres que es van publicar sobre el cas, un d’ells escrit pel mateix jutge que va dictar la sentència, Jean de Coras. Montaigne hi va fer referència en un dels seus assaigs, Des boyteux, com a exemple de fins a quin punt la raó humana és un instrument incert a l’hora de descobrir la veritat: «il y a d’incertitude partout. Tant notre apercevance est grossière, obscure et obtuse». Fins al segle XVIII el cas Martin Guerre va circular en recopilacions de casos cèlebres i suplantacions increïbles. Alexandre Dumas el va fer servir en un dels seus fulletons. Al segle XX es va portar al cinema en una producció francesa en què intervenia Gérard Depardieu: Le retour de Martin Guerre (1982). L’assessora històrica del film, Natalie Zemon. Davis, especialista en la cultura del segle XVI a França, va escriure dos anys després una anàlisi històrica, El retorn de Martin Guèrra, que ha estat editada en català per les Publicacions de la Universitat de València . El 1993 se’n va fer un remake: Sommersby. 

Però el millor que es pot llegir sobre el cas Martin Guerre és The Wife of Martin Guerre (1941), novel·la de l’escriptora nord-americana Janet Lewis (1899-1998) que acaba de publicar Viena Edicions amb el títol de La dona d’en Martin Guerre, en una traducció excel·lent de Marta Pera. Aquesta novel·la, una de les millors short novel del segle XX, segueix fidelment els fets reportats pels testimonis documentals, excepte en un punt que és el que resulta més intrigant i fascinant per al lector actual: què passava dins del cap de la dona d’en Martin Guerre? Com l’impostor va poder enganyar tothom? Sobretot, com va poder enganyar la pròpia dona d’en Martin Guerre? De seguida sorgeix la sospita, que és quasi una certesa: la va enganyar o es va deixar enganyar? Per què el va denunciar al cap de tres anys? Janet Lewis utilitza un narrador omniscient que focalitza la història en el personatge de Bertrande Rols, en la lenta construcció pas a pas de la seua personalitat, en l’evolució dels seus estats d’ànim. Evidentment, res d’això apareix en els documents històrics sobre el procés. Lewis utilitza la ficció narrativa com una mitjà d’investigar els enigmes que planteja aquest episodi històric. 

La nit del caçador

Dec haver vist dues vegades com a mínim La nit del caçador (The Night of the Hunter), la inusual, hipnòtica i pertorbadora pel·lícula dirigida el 1955 per Charles Laughton i interpretada per Robert Mitchum. Ja fa anys de l’última vegada que la vaig veure, però en tinc un record molt viu. No sabia que estava basada en la novel·la del mateix títol de Davis Grubb (1919-1970), que ara acaba de publicar en català Viena Edicions en la col·lecció El cercle de Viena. Sempre havia pensat, no sé per què, que Charles Laughton havia rodat el seu film a partir d’un guió original o adaptat d’una novel·leta de tercera categoria, com ha fet Hollywood tantes vegades. No és el cas. La nit del caçador de Davis Grubb és una novel·la molt bona i la pel·lícula, una adaptació molt fidel. Algunes de les coses que més em van agradar quan la vaig veure les he retrobades ara en la novel·la, com el caràcter obsessionant i oníric de les imatges, els jocs de llum i ombra, i la combinació de diversos gèneres narratius. 

“El poni roig” de John Steinbeck

De tant en tant m’agrada fer una ullada al web de Viena Edicions, una de les anomenades “petites editorials”, sobretot a la seua col·lecció El cercle de Viena, dedicada a “a la descoberta de clàssics moderns del segle XX fins ara inèdits en català o a la recuperació d'edicions descatalogades o oblidades”. Fa poc hi vaig veure que havien publicat  El poni roig  de John Steinbeck. No havia llegit res d’aquest autor, ni Homes i ratolins, que va traduir Pedrolo per a Proa, ni La perla ni El raïm de la ira. Ni tan sols he vist la pel·lícula que va fer John Ford d’aquesta última novel·la. Aquest desconeixement meu no obeeix a cap prevenció envers Steinbeck: simplement, no es pot llegir tot. El fet que El cercle de Viena l’haja inclòs en el seu catàleg, tan atractiu, era una raó de pes per a llegir-lo, però potser no m’hi hauria acabat de decidir. El motiu  fonamental d’haver corregut literalment a comprar i a llegir El poni roig és que la traducció la signa Joaquim Mallafrè. Sí, el traductor al català de l’Ulisses i de Dublinesos, del Tristam Shandy i del Tom Jones. Per a mi, un llibre traduït per Mallafrè serà sempre de lectura obligatòria, encara que ja me l’haja llegit en anglès. L’aparició d’una traducció de Joaquim Mallafrè hauria de ser saludada en el nostre món cultural amb traca i mocador.

6.2. La novel·la nord-americana: la “Generació perduda”

Hem arribat al final! Qui deia que no? Ja tenim completa la col·lecció de temes de literatura universal, con ilustraciones a todo color. Ací teniu, doncs, el tema 6.2. La novel·la nord-americana: la “Generació perduda”.

Fa ja temps que vaig llegir algunes de les novel·les de Scott Fitzgerald, de Dos Passos i de Hemingway. No estic segur que hi torne. Sí que m’agradaria rellegir Per qui toquen les campanes de Hemingway, una de les millors novel·les que s’han escrit sobre la Guerra Civil. N’hi ha traducció catalana de Jordi Arbonès, publicada per Proa. D’aquesta novel·la m’ha quedat en el record, sobretot, una referència que hi fa Hemingway a València. L’he fullejada, i m’ha sorprès la fixació que mostra pels toreros, cosa que no recordava. Ai, els guiris! Ai, Hemingway! Al cap de poc hi he trobat el fragment en què un personatge fa un elogi entusiasta de València i diu que “no toleraré que ningú parli malament de València”. Crec que val la pena reproduir-lo. Tot siga com a modesta contribució des d’aquest bloc al reforçament del patriotisme municipal.