Uns contes de Praga

Praga deu ser una de les ciutats d’Europa amb un imaginari literari més ric. Cal reconèixer que aquesta ciutat constitueix una excel·lent matèria primera per als escriptors: combina l’atractiu d’una realitat física, arquitectònica d’una gran bellesa, on el passat té una presència aclaparadora, constant, suggestiva, amb una realitat social, almenys fins fa ben poc, plena de tensions i de contradiccions. A Praga hi havia —va desaparèixer després de la Segona Guerra Mundial— una minoria alemanya que fins a la caiguda de l’imperi Austrohongarès va detentar el poder polític i econòmic sobre la majoria txeca. Aquesta situació social encara es complicava més perquè dins de la minoria alemanya n’hi havia una altra, d’origen jueu, plenament integrada a la llengua i a la cultura alemanyes, però vista amb recel o hostilitat pels alemanys no jueus i pels txecs. La posició de la minoria alemanya, aïllada i desconnectada de la realitat de l’entorn, que parlava txec, va ser cada vegada més precària, per molt que es van esforçar a mantenir una vida cultural d’una gran vitalitat, cosa que no deixava de tenir una funció compensatòria. La mateixa llengua dels escriptors txecs en alemany va se acusada de ser un «alemany de paper», llibresc, una recreació esteticista, privada del contacte amb la llengua parlada.

Escriptors alemanys i txecs van recrear Praga d’una manera molt diferent en les seues obres. La Praga més imaginària i mítica va nàixer sobretot dels escriptors que escrivien en alemany. Aquests són els qui van crear la imatge fantasmagòrica i espectral de Praga, que reflectia en paral·lel la situació decadent i igualment fantasmagòrica de la minoria alemanya. La minoria més minoritària, la jueva, la que rebia d’un costat i de l’altre, encara expressaria en les seues obres de manera més aguda aquesta sensació d’inseguretat i desconcert. És el tema principal de les obres de Kafka.

Antologia portàtil de la poesia universal (27): Jaroslav Seifert

CANÇÓ D’AMOR

Sento allò que els altres no senten,
el fregadís d’un peu nu sobre el vellut.

Els sospirs sota el lacre d’una carta,
la vibració d’una corda que no vibra.

Quan de vegades fujo de la gent
veig allò que els altres no veuen.

L’amor que, guarnit de rialles,
s’amaga a les pestanyes dels ulls.

Quan encara té un floc de neu als cabells
ja veig florir una rosa al matoll.

M’ha semblat sentir l’amor que fugia
quan per primer cop uns llavis han besat els meus.

Qui frustrarà, però, la meva esperança?
—ni la por del desengany

no m’allunyarà de tu. Més bell
florirà si més gran és la follia.

Jaroslav Seifert (1901-1986)

(Jaroslav Seifert, El crit dels fantasmes i altres poemes. Llibres del Mall. Traducció de Monika Zgustová)

«Mendelssohn és a la teulada», una novel·la txeca sobre la Praga ocupada pels nazis

Ja fa temps que m’ho pense molt abans de comprar un llibre. En tinc tants a casa per llegir encara! De tota manera, l’altre dia no vaig dubtar quan vaig veure a Tres i Quatre Mendelssohn és a la teulada, una novel·la de Jiří Weil, escriptor txec d’origen jueu, que acaba de publicar Viena Edicions en la col·lecció El cercle de Viena, amb traducció directa de Jaume Creus. 

Tot el que té a veure amb la cultura txeca m’interessa d’entrada. Digueu-ho mania, si voleu, però em té igual. M'agraden molt els compositors txecs i els conec bastant bé. Sobretot Janáček, que no em canse mai de sentir. Pel que fa als escriptors, m’he de limitar al que hi ha traduït (mil gràcies a Monika Zgustova!): Hašek, Seifert, Holan, Kundera, Hrabal… També m'agrada molt el país. He fet diverses estades a Txèquia, no únicament a Praga, i no sempre estrictament turístiques. De vegades, quan es pensa en alguna nació petita com a model per al país normal que voldríem ser, se sol esmentar, ja posats, Dinamarca. A mi m'agrada més pensar en Txèquia. 

Una novel·la txeca que agradava a Kafka

Feia temps que tenia ganes de llegir L’àvia, de Božena Nĕmcová. A la biblioteca del meu pare n’hi havia un exemplar, encara amb els fulls per tallar, de la traducció directa al català de Rudolf Slabý, publicada el 1924 per l’Editorial Catalana en dos volums i no reeditada des d’aleshores. Sentia curiositat per aquesta novel·la, que Kafka admirava, considerada un dels clàssics de la literatura txeca, encara que no se sol tenir present en el gran corrent de la novel·la europea del XIX. Ara he aprofitat l’agost per llegir-la. A més de ser una lectura pendent des de feia molt de temps, tenia l’excusa suplementària de la meua última visita a Praga, a finals de juliol. Era el moment.

D’entrada, he de reconèixer que L’àvia em va desconcertar. Esperava llegir una novel·la realista, segurament una mica melodramàtica, i en lloc d’això m’he trobat amb la descripció sostinguda d’un ambient idíl·lic, al camp, on pràcticament no passa res. La narració s’inicia en el moment en què l’àvia, el personatge principal que dóna títol a l’obra, va a viure amb la seua filla i el gendre, que s’han establert en un poblet de Bohèmia, després de viure i treballar a Viena. Els quatre xiquets de la parella queden encantats des del primer moment amb l’arribada de l’àvia, tota bondat i bon sentit, que els conta rondalles i els obre els ulls al món que els envolta. Entorn d’ella el narrador articula la presentació de tot un seguit d’informacions etnogràfiques d’una civilització rural, que encara no ha estat tocada pel món industrial: la natura, els animals de corral i els del bosc, els costums i les tradicions (el respecte pel pa, les minetes… ), el pas de les estacions, les festivitats, les cançons… Hi ha també les visites a la comtessa del castell, amable i distant. Els seus criats, en canvi, són arrogants i antipàtics. Pitjor per a ells. La novel·la acaba amb la mort dolça de l’àvia, que al mateix temps que tanca l’idil·li, el confirma.

Una nota de Praga

Després de sopar, fem una passejada per la Nové Mĕsto. Els carrers, poc il·luminats, són amples, amb edificis de finals del XIX de cinc plantes, i fan una impressió estranya de buidor i solitud. Sovint, només s’hi veu una única finestra amb llum. La massa dels edificis sembla encara més gran i opressiva en la penombra groguenca. 

Enfilem el carrer Resslova, baixant cap al riu, i passem per l’església ortodoxa de sant Ciril i sant Metodi on es van refugiar els autors de l’atemptat contra Reinhard Heydrich: Reichsprotektor de Bohèmia i Moràvia, segon càrrec més alt en les SS després de Himmler, president de la Conferència de Wansee de 20 de gener de 1942, on es va planejar l’extermini sistemàtic dels jueus d’Europa. Àlies, el carnisser de Praga. Tocava molt bé el violí. El 27 de maig de 1942, Heydrich es dirigia al castell de Praga en un cotxe descapotable. En un revolt del camí l’esperaven tres membres d’un escamot, que havien saltat en paracaigudes uns dies abans, enviats des de Londres pel govern txec a l’exili. En prendre el revolt i aminorar la marxa, un dels membres de l’escamot es va plantar davant del cotxe amb una metralleta, però se li va encallar l’arma. Un altre va reaccionar ràpidament i va llençar una granada. Heydrich va poder treure la pistola i disparar als atacants, però va morir al cap de vuit dies a conseqüència de les ferides. Els autors de l’atemptat van fugir, convençuts que l’havien pifiada. Juntament amb altres membres de la resistència, es van amagar a la cripta de l’església de sant Ciril i sant Metodi. Com que sempre hi ha un traïdor, van ser delatats. Durant vàries hores, van repel·lir l’atac d’un destacament nazi de 700 soldats. Quan se’ls va acabar la munició, i després d’emportar-se per davant 14 SS i ferir-ne vint-i-un, es van suïcidar. Les represàlies van ser ferotges. Per ordre de Hitler, un poble, Lídice, va ser esborrat literalment del mapa, habitants i edificis. Això sí: no va bombardejar Praga. El fet és que a diferència de tantes ciutats europees, Praga a penes va ser tocada per la Segona Guerra Mundial.

Una conversa de Karel Čapek amb T.G. Masaryk sobre la novel·la

Llegint On realism, de J.P. Stern, em crida l’atenció, en una nota a peu de pàgina, una citació d’un llibre de l’escriptor txec Karel Čapek, que porta per títol Converses amb T.G. Masaryk, el qui va ser president de la república txecoslovaca del 1918 al 1935. Stern reprodueix aquest fragment en què Čapek i Masaryk comenten algunes de les condicions necessàries per al sorgiment en una societat d’una novel·la realista:

«Čapek.— El que activa els recursos de la novel·la realista no és únicament la inspiració individual, sinó el talent individual juntament amb una tradició social i literària compromesa clarament amb el món; una tradició en què l’observació és tan important com la creació.

Masaryk.— Els txecs tenim una bona poesia, però ens manquen la novel·la i el teatre. Per a la poesia, la vida personal és suficient; la novel·la i el drama pressuposen l’experiència acumulada de generacions. Les novel·les són l’obra de tota una època.» 

Són unes observacions molt intel·ligents que poden explicar també algunes de les mancances que presenta la novel·la en la literatura catalana. A lligar amb l’assaig de Carles Riba, Una generació sense novel·la, i amb les pàgines que Gabriel Ferrater va dedicar a aquesta qüestió en les conferències recollides en Tres prosistes (vegeu «Tres prosistes» de Gabriel Ferrater). Més endavant m’agradaria tornar-hi. Ara ho deixe apuntat, només.