«Vasari conta moltes coses», per Joaquim Iborra

«Ho conta el Vasari…» Així comença El descrèdit de la realitat, de Joan Fuster. Sovint s’ha celebrat la primera frase d’algunes obres literàries, per la seua capacitat d’atraure immediatament l’atenció del lector, per l’impuls inicial que ens impel·leix a continuar llegint. Potser és després d’haver llegit el llibre que una primera frase adquireix retrospectivament aquest nervi, aquesta ressonància. No seria prou una frase purament retòrica, o un truc artificiós, sinó que cal una idea, un gest, una imatge que ens introdueix directament en el tema, en la trama. El lector hi troba de què va l’obra, una expectativa, sense saber-ne res encara. A pesar que la de Fuster no té res de particular, entra en aquesta categoria, perquè això que diu Vasari és el punt de partida d’El descrèdit de la realitat. Punt de partida i qüestió central: tot el llibre hi gira. Vasari conta un episodi de la vida de Giotto, de quan era xiquet. En realitat, la citació de Fuster prové d’I Commentarii de Lorenzo Ghiberti, un precedent de Le Vite. Però es tracta del mateix episodi. Aquí en teniu la versió de Vasari: «Un dia, anant Cimabue per les seues coses de Florència a Vespignano, va trobar Giotto que, mentre pasturaven les seues ovelles, amb una pedra un poc punxeguda, reproduïa del natural una ovella sobre una llosa plana i polida, sense haver après de ningú a fer això: parant-se Cimabue meravellat, li va preguntar si volia anar-se’n amb ell. El xiquet li va contestar que, si li pareixia bé a son pare, hi aniria amb molt de gust.»

Transcric, és clar, la traducció de Martí Domínguez Pérez, que Proa acaba de publicar. No diré res sobre les circumstàncies d’aquesta traducció, a la qual l’autor va dedicar vint anys, sense comptar-hi els treballs del seu fill Martí Domínguez Romero en revisar-la i preparar-ne l’edició i introducció. Altres, com Salvador Vendrell en Diari La Veu, ja han parlat de l’estupefacció i admiració amb què hem rebut la novetat editorial. Són més de tres mil pàgines, que cal anar llegint amb parsimònia. Començar per la Vida de Giotto, pintor, escultor i arquitecte florentí, és una bona opció, perquè Giotto, «ell sol» segons Vasari, «va ressuscitar» la pintura i va retornar el dibuix «completament a la vida», «després de tants anys soterrades per les ruïnes de la guerra». Representa «l’instant auroral, l’inici d’una fabulosa genealogia», en l’expressió de Fuster. Per a Ghiberti, amb Giotto —«un fanciullo di mirabile ingegno»— «cominciò l’arte della pittura a sormontare». És la idea de la rinascita de les arts i les lletres, de filiació vasariana, com assenyala Domínguez Romero.

Planiana (156)

El primer drama del català consisteix en que té por d’ésser ell mateix. Però encara en té un altre de més greu: el català no pot deixar d’ésser el que és.

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses

Planiana: una sèrie de la serp blanca

El picant de la salsa

Fa uns mesos vaig llegir una tria dels diaris de Tolstoi, publicada per Acantilado en dos volums, a cura de Selma Ancira. Vaig prendre notes, sobretot, de les seues observacions sobre l’escriptura i de les lectures que feia. Llàstima que d’aquestes en diu ben poc. Es limita a anotar que ha llegit o llegeix un llibre o altre. De vegades, molt poques vegades, en fa un comentari breu. En un diari portat au jour le jour, sovint no hi ha temps per a més. És un dels inconvenients d’aquest gènere per al lector. Per a qui l’escriu, el diari és una forma de literatura privada, amb una funció bàsica de memoràndum, que ignora o no té en compte un possible lector. En principi, si més no.

Els diaris de Tolstoi revelen que una de les seues lectures més insistides van ser els Essais de Montaigne, cosa que m’ha sorprès. Tolstoi era un d’aquells que entenia la moral en termes inconfortables —renúncia i sacrifici—, ben lluny del bon sentit i de la personalitat de Montaigne. Ara, és una ingenuïtat pensar que només ens poden interessar els escriptors que ens són afins. Sovint, ocorre justament el contrari. Les afinitats, a més, poden ser més subtils, més complexes, o simplement inesperades. Un dels motius principals dels Essais, el caràcter variable i inestable de la naturalesa humana —«Je ne peins pas l’être. Je peins le passage.»—, el retrobem en diversos passatges dels diaris de Tolstoi, que vaig comentar en una entrada anterior, com ara «l’home no és estàtic i en ell estan contingudes totes les possibilitats» i «l’home és una substància que flueix».

El 5 de maig de 1910, Tolstoi escriu: «Vaig llegir els vells francesos: La Boétie, Montaigne, La Rochefoucauld. Vaig fer una passejada.» El 25 d’octubre del mateix any, hi torna: «A la vesprada, vaig llegir Montaigne. Va venir Seriozha. Em cau bé. Sofia Andréievna està tan alterada com sempre.» El 28 d’octubre, quan acabava de fugir de casa, poc abans de morir a l’estació de tren d’Astàpovo, escriu en una de les últimes entrades: «La nit del 27 al 28 es va produir la topada que em va obligar a prendre aquesta decisió. I aquí sóc, a Optina, la nit del 28. Vaig enviar a Sasha una carta i un telegrama.» Sasha era una de les seues filles. Selma Ancira, en una nota a aquesta entrada, explica que «en la seua carta, Tolstoi li contava a la seua filla que havien arribat bé a Kozelsk, d’on havien eixit cap a Optina, i li demanava que li enviés el segon volum d’Els germans Karamàzov de Dostoievski, els Assaigs de Montaigne i Une vie de Maupassant».

Tolstoi va llegir Montaigne des de ben aviat. En els seus diaris hi ha un apunt, molt breu, del 6 de novembre de 1873, que em va intrigar: «Montaigne. La pointe à la sauce.» Res més que això. La nota de Selma Ancira es limita a assenyalar: «En los Ensayos.» Però no diu en quin. Es veu que se li ha encomanat el laconisme de Tolstoi. No passa res. Aquesta frase apareix en l’assaig 15 del llibre II: Que notre désir s’accroit par la malaisance (El nostre desig s’acreix amb la dificultat). Montaigne hi argumenta que ens agafem més als nostres béns com més por tenim que ens els furten o que els perdem. I que no hi ha res tan contrari per naturalesa al nostre gust com la sacietat que produeix la facilitat, ni res que l’estimule tant com la raresa i la dificultat.

La frase citada per Tolstoi es troba en aquest fragment de l’assaig: «Pour tenir l’amour en haleine, Lycurgue ordonna que les mariés de Lacédémone ne se pourraient pratiquer qu’à la dérobée, et que ce serait pareille honte de les rencontrer couchés ensemble, qu’avec d’autres. La difficulté des assignations, le danger des surprises, la honte du lendemain, c’est ce qui donne pointe à la sauce.» (Per a mantenir viu l’amor, Licurg va ordenar que els casats de Lacedemònia no poguessen tenir relacions sinó d’amagat, i que fos tan vergonyós trobar-los gitats plegats com amb altres persones. La dificultat de les cites, el perill dels imponderables, la vergonyà de l’endemà, és el que dóna el to picant a la salsa.)

Per què va anotar Tolstoi aquesta frase? Qualsevol intent de contestar aquesta pregunta em sembla que resultarà gratuït o arbitrari. Stendhal feia servir sovint l’adjectiu picant per a referir-se a la qualitat que havia de tenir un llibre. El picant és el contrari de la insipidesa, de la falta de nervi i d’amenitat. Un llibre picant és incisiu i àgil. No cau de les mans. No recorde que Stendhal esmentés mai aquest assaig de Montaigne. Josep Pla també al·ludia sovint al picant d’un llibre, potser via Stendhal. Picant, o maliciós, com en aquest apunt de les Notes del capvesprol (OC, 35): «Els llibres poden ésser llargs: el que contenen ha de ser curt, ràpid, maliciós i viu.» La pointe à la sauce.

Anatole France, Josep Iborra, Josep Pla, Lev Tolstoi

L’altre dia, fullejant llibres a Fan Set, em va cridar l’atenció un volumet d’Anatole France, La vida literaria, que recull una tria, traduïda al castellà, dels seus articles de crítica literària. Anatole France és un nom que em resulta molt familiar. Així i tot, fins ara no n’havia llegit res. Per al meu pare era una referència que tenia en compte. Hi veia el tipus «d’intel·lectual francès de finals del XIX i principis del XX», aquells «escriptors cultes, intel·ligents, educats, bons vivants, com a bons francesos, sociables però individualistes, més emparentats amb Montaigne que amb Pascal, no gens inclinats a una visió ni a un sentiment tràgic de la vida», com es pot llegir en els seus Quaderns 1980-2000, pròxim títol de la seua Obra literària. Josep Pla va conèixer Anatole France personalment. En un volum de l’Obra Completa, ara no recorde quin, conta la trobada que hi va mantenir una vegada. A qui no va conèixer Josep Pla?

Em vaig emportar el llibre, és clar. A casa, me’l vaig llegir de seguida. Si hagués estat un dels relats de ficció de France, segurament ho hauria deixat córrer. Però fullejant-lo ràpidament a la llibreria havia vist que contenia articles sobre Flaubert, sobre Balzac, sobre el diari dels germans Goncourt… En aquest últim hi he retrobat la mateixa desconfiança que sentia Josep Pla envers el que ell anomenava la literatura d’imaginació, com vaig comentar en una entrada anterior (vegeu Literatura d’imaginació i literatura d’observació). France assenyalava en aquest article el seu gust com a lector pels diaris, per les memòries, pels llibres de records, i adduïa dues raons per a justificar-la. La primera és que aquests llibres escapen a totes les modes i convencions, mentre que «un poema o una novel·la, per molt bonics que siguen, queden obsolets quan la forma literària en què es van concebre envelleix». En segon lloc, «hi ha una necessitat de veritat en cadascun de nosaltres que ens fa rebutjar les ficcions més belles en determinats moments. Aquest instint és profund». Seria fàcil discutir o rebatre les «raons» exposades per France. No cal.

Literatura d’imaginació i literatura d’observació

Aquesta setmana he tornat a llegir les Notes del capvesprol de Josep Pla (OC 35). L’havia llegit, igual que el meu pare, el mateix any en què es va publicar, el 1979. Ara a penes en recordava res, llevat de la nota sobre Estellés — «el senyor Estellés és un gran prosista que escriu en vers» — i les invectives contra Jordi Pujol, que qualifica de milhomes i que, segons Pla, volia implantar una mena de socialdemocràcia sueca, en un país, el nostre, on els suecs són escassos. Aquesta relectura, per tant, ha estat com si llegís el llibre per primera vegada. En aquell moment no en vaig prendre ni una nota, cosa que em feia falta per a alguns escrits que tinc pendents sobre Pla.

Les Notes del capvesprol són una continuació de les Notes disperses (OC 12) i de les Notes per a Sílvia (OC 26), però a diferència d’aquests dos volums, té un caràcter més marcat de dietari sense dates. Pla les escriu, sembla, durant els seus setanta-nou i vuitanta anys. Contenen moltes reflexions i observacions sobre la vellesa. M’ha colpit, sobretot, una frase molt breu que cita d’un moralista francès, de qui no diu el nom: «Ser vell és difícil.» Però Pla no es queixa de ser vell. Ben al contrari, es mostra content d’haver arribat a vuitanta anys, i remarca, amb satisfacció i coqueteria, que ell era de bona fusta. Certament, ho era. Continuava fent la mateixa vida de sempre. No parava, sempre hi havia algun amic que el portava en cotxe a un lloc o altre. Li agradava molt anar al Rosselló, perquè és «un país molt més tradicional que el meu». En les Notes del capvesprol, hi rememora molts fets i personatges que ja havia tractat en volums anteriors, incloent-hi, és clar, l’obsessió pel preu de la moneda. Un dels records més insistits és la figura d’Eugeni Xammar. I la de Josep Carner. Crec que Xammar i Carner van ser les persones que Pla va admirar més al llarg de la seua vida.

Les notes que més m’han interessat són les que dedica a la literatura, a la d’ell i a la dels altres. N’hi ha una sobre la literatura dels moralistes francesos, que són, per a Pla, «els escriptors més estimats i normatius», encara que «s’hi arriba al final i després d’inutilitats múltiples». En aquesta nota recomana la lectura de Chamfort, Stendhal (però no les novel·les, sinó la Vie de Henry Brulard i la Correspondència), Voltaire (també la Correspondència!), un llibre de Sainte-Beuve, molt prim, Mes poisons, i un escriptor que no coneixia de res, i que no recorde que Pla esmentés mai: Paul Courier (les seues «cartes sobre la Baixa Itàlia són una meravella»). He de llegir Courier.

Algunes lectures durant una convalescència

Aprofitant una convalescència, o amb l’excusa d’una convalescència, he llegit uns quants llibres que he suposat que no em costarien gaire esforç, com una manera de reincorporar-me a la normalitat a poc a poc, suaument. Així i tot, no he pogut evitar de llegir amb el llapis a la mà i de prendre’n algunes notes.

D’entrada, vaig agafar un Pla: Un petit món del Pirineu, volum 27 de l’Obra completa. Aquest volum recull tres llibres: Cadaqués, que ja havia llegit feia temps, en un exemplar que tinc de la primera edició, publicada el 1947 per l’editorial Joventut, Mieres i la Garrotxa, i Les valls d’Andorra. La relectura de Cadaqués, que recordava bastant bé, m’ha proporcionat una sorpresa. L’edició de l’Obra completa inclou una narració, Història d’Aurora (p. 180-197), que no apareixia en l’edició original. Supose que a causa del seu caràcter eròtic. És una de les millors narracions que mai va escriure Josep Pla. Sembla que ha passat desapercebuda. És l’inconvenient de les Obres completes: molts escrits hi queden soterrats i passen per ull als lectors i als estudiosos.

No he estat mai a Olot ni a la Garrotxa, i he llegit amb interès el llibre que li dedica Pla. Algunes de les pàgines tenen un caràcter purament informatiu, d’interès escàs. Algunes altres, en canvi, són molt bones. Em crida l’atenció la fascinació que sentia Pla per la figura del general Savalls, que apareix en altres llibres seus, sobretot en Un senyor de Barcelona. En Mieres i la Garrotxa Pla escriu també sobre un altre dels generals carlins, Cabrera, que va establir el seu quarter general a Amer, el poble del president Puigdemont. Les pàgines informatives s’alternen amb descripcions plenes d’encant, com una que fa dels esquirols, amb observacions i reflexions personals, amb valoracions sobre la seua obra literària. Com ara aquesta: «De vegades penso en la quantitat de papers i llibres que he escrit en el curs de la meva vida. He escrit escandalosament, massa. He escrit perquè n’he tingut necessitat, gairebé tot per encàrrec, o sigui per obligacions necessàries, i sempre sota la fèrula d’una censura burocràtica. Tinc la convicció que, moltes coses, me les hauria pogudes estalviar. Tothom hi hauria guanyat. Però, com fer-ho per estalviar-me-les? Hauria pogut canviar d’ofici, és clar. Totes les vegades que ho he intentat, ha donat poc resultat. He hagut d’estirar sempre el mateix carro i estar amarrat a la mateixa baluerna amarga. I, ara que ve a tomb, diré que hi ha tres coses que no em sap un greu excessiu d’haver escrit: el que he fet sobre el meu país, que és l’Empordà; aquest llibrot sobre la Garrotxa i el que vaig escriure en Un senyor de Barcelona, sobre Collsacabra. Aquest és el meu país quan tinc humor suficient per a creure que aquestes coses són necessàries.» M’ha fet gràcia aquesta frase: «Olot és la capital de la Garrotxa. Molt bé. Per molts anys.» Val la pena llegir tot Pla.

Planiana (144)

Les relacions entre els sexes poden crear una passió només excepcionalment. Les relacions entre els sexes són, en general, decepcionants i és per aquesta raó que totes les passions acaben —o gairebé— en decepcions terribles. Ara bé: així com les passions no treuen cap a res, les decepcions poden raonar-se —poden esdevenir decepcions raonables, matrimonis de raó, etc. El que s’anomena la felicitat, no és res més que una decepció raonable, enraonada. Més enllà només hi ha dolor i misèria.

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (143)

Potser el que permet dir que un home és intel·ligent és la seva desconfiança. S’ha de desconfiar d’un mateix, dels altres (homes i dones), de tot plegat. No us deixeu mai enlluernar per les frases brillants. Ara, la desconfiança no s’ha de demostrar mai; és una posició particular i reservada.

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (142)

Dia gloriós, lleugerament calorós, ple de personals delícies físiques. M’agraden els primers dies d’estiu. Si la calor es pogués estabilitzar en aquest punt dolç, crearia, al meu entendre, el clima perfecte. El clima abans de suar: ecco!

Josep Pla, En mar (OC, 18)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (141)

De vegades el cel de ponent s’aclareix una mica i apareix un color rosat molt prim —un color glacial com un maquillatge de mort.

Josep Pla, En mar (OC, 18)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (140)

Escriure per a acontentar la gent d’avui, és escriure per al no-res. El difícil és escriure per a la gent de demà.

Josep Pla, Viatge a Catalunya. Biblioteca Catalana d’Autors Independents, Barcelona, 1934.

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (139)

A moltes literatures és fàcil trobar llibres compresos sota la denominació d’Itineraris, construïts a base de les reflexions, descripcions, divulgacions, comparacions i imatges que un país provoca a un escriptor que s’aventura a viatjar per ell amb una certa calma. Tota persona de mitjana cultura coneix tres itineraris de la literatura moderna que són judicats tres obres mestres: els Reisebilder de Heine, The Bible in Spain de Borrow i les Mémoires d’un turiste de Stendhal. Aquestes fantasies plenes de realitat tenen un interès sensacional i hi ha ben poques novel·les que tinguin força per a comparar-s’hi.

Josep Pla, Viatge a Catalunya. Biblioteca Catalana d’Autors Independents, Barcelona, 1934.

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (138)

L’home i la dona no es manifesten mai tal com són: gairebé sempre perquè creuen que no els convé; de vegades, perquè la seva expressivitat és escassa. A taula tot pot quedar lleugerament suavitzat i vagament intel·ligible dintre l’enorme plasticitat de l’espècie humana. L’única cosa real, en aquesta vida, és la solitud total.

Josep Pla, El que hem menjat (OC, 22)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (137)

La gràcia no és mai exactitud: és el cop d’ull, el llambreig ràpid, la intuïció viva, la síntesi amable.

Josep Pla, Viatge a Catalunya. Biblioteca Catalana d’Autors Independents, Barcelona, 1934.

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (136)

Físicament parlant, tendeix a assemblar-se un Khruixtxov jove, és baix i grasset, els pòmuls amples, d’una morenor pàl·lida, ulls vellutats i líquids, gesticulació ampla, simpàtic, extrovertit, potser amb no gaire sentit del ridícul: un d’aquells homes que és fàcil d’imaginar en calçotets.

Josep Pla, En mar (OC, 18)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (135)

La pau del mas, el silenci profund, l’atonia absoluta de les coses, que la immobilitat fa com si es veiessin sobre un mirall, produeix una lenta invasió.

Josep Pla, En mar (OC, 18)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Alguns països que va revisitar Josep Pla quaranta anys després

El viatge s’acaba, volum 39 de l’Obra Completa de Josep Pla, recull, a més de dos dietaris dels anys 1967 i 1968, que vaig comentar en una entrada anterior, una sèrie de reportatges de quatre viatges que va fer Pla durant els anys seixanta. Encara que l’OC, com sempre, no dóna cap referència sobre l’origen d’aquests escrits, es devien publicar per primera vegada en castellà, a la revista Destino. Els dos primers són El meu primer viatge a Amèrica. Cuba, 1954 i Veneçuela, país de contrastos. 1966. Els altres dos, més extensos, Petit assaig sobre Alemanya i les noves fronteres de l’Europa de l’est. 1968 i Un creuer al nord d’Europa. Juny de 1969, reporten viatges pel nord d’Europa. Petit assaig es basa en les experiències d’un viatge que va fer a Leipzig, aleshores a la República Democràtica Alemanya, acompanyant el seu nebot Frank Keerl, que anava a una fira de maquinària industrial. El creuer pel nord d’Europa va seguir el següent itinerari: Le Havre, Londres, Copenhaguen, Polònia, Riga, Leningrad, Moscou, Estocolm, Hamburg i Berlín, tant l’occidental com l’oriental.

Aquests dos textos són una mena de Cartes de lluny i Cartes de més lluny revisitades, encara que amb un caràcter més informatiu, no tan elaborades literàriament com aquelles. Després de més de quaranta anys, Pla tornava a uns països que havia conegut abans de la segona guerra mundial, durant la dècada dels trenta, i en alguns dels quals havia viscut durant un temps. Com en Cabotatge mediterrani, de tant en tant contrasta el que veu i viu amb el record del que va veure i viure fa quaranta anys, sense adoptar, com fa tothom, perquè és el que toca, una actitud elegíaca.

A Leipzig, mentre badava per la fira, va tenir l’ocasió d’acostar-se a molts comunistes russos. D’entrada, observa que «no es pot negar que han fet força progressos en el vestir», comparant-ho en el record amb aquell primer viatge a Rússia, el 1922: «Quan penso en Karl Radek, que Andreu Nin em presentà a Moscou a la redacció de Pravda, un jueu ros, miop, cabellut, d’una brutor completa, d’una brutor eterna, que li sortia de tots els porus del cos, d’una pudor absoluta i definitiva, el contrast m’ha demostrat els progressos que s’han fet». Però… «no hi ha dubte que els comunistes alemanys d’aquesta República han progressat encara més i van vestits d’una manera perfecta, per al meu gust d’una manera excessiva. El locutor de la televisió nocturna de Leipzig —per posar un exemple— va vestit com un nou ric sud-americà literal, va tan ben vestit que se li coneix que va d’allò més ben vestit, etc., etc.»

Planiana (134)

Figueres és una ciutat en cos de camisa, que sempre sembla que ha acabat de dinar. Girona porta una levita cordada fins a dalt, té una cara verda i sembla que fa tres dies que no ha dinat.

Josep Pla, Viatge a Catalunya. Biblioteca Catalana d’Autors Independents, Barcelona, 1934.Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (133)

Passàvem el temps sota l’ombrera. El blau del mar, la densitat blavissa del cel, enlluernaven; les petites flames de la reverberació del sol fugien sobre la sorra rossa de la platja; les gavines, les orenetes, descrivien, volant, unes corbes silencioses i subtils; si el vent portava un núvol o apareixia una vela lenta, semblava una meravella insòlita —la pura gràcia. La gent, al sol, tenia la carn de color de safrà; les ombres eren liles i violàcies; la pols rutilava i de vegades els penya-segats tenien unes escorrialles morades; la descomposició dels colors de les barques feia una pasta; totes les coses tenien un empastifament lumínic que n’absorbia les formes i el dibuix; els contrallums eren una confusió inextricable; l’aire, en les taques de sol, en els reflexos, vibrava.

Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Acabar de llegir l’Obra Completa de Josep Pla

A hores d’ara he llegit ja la major part dels volums de l’Obra Completa de Josep Pla editada per Destino. Alguns, més d’una vegada. També he llegit algunes de les edicions originals de les obres publicades durant els anys trenta. Incorporades a l’Obra Completa, de vegades han patit mutilacions i censures que les han esguerrat, com és el cas de Relacions (1927), incorporat a La vida amarga (OC 6). L’any passat em vaig fer un propòsit: llegir els volums que encara no he llegit de l’Obra Completa de Destino. No perquè siga necessari, ni per cap afany erudit, sinó simplement pel gust d’acabar alguna cosa del tot en aquesta vida, això que fem tan poques vegades. L’altra raó, la decisiva, és que m’agrada llegir Pla. Vaig repassar el catàleg de l’Obra Completa i vaig anotar-ne els volums que encara tenia per llegir. Són aquests:

Les escales de Llevant (OC 13)

En mar (OC 18)

Un petit món del Pirineu (OC 27)

Direcció Lisboa (OC 28)

Tres guies (OC 30)

Les Amèriques (OC 34)

Itàlia i el Mediterrani (OC 37)

Escrits empordanesos (OC 38)

El viatge s’acaba (OC 39)

Cròniques parlamentàries (OC 40, 41 i 42)

Dotze volums, doncs, pendents de lectura. Em vaig posar de seguida a la «feina». Al novembre vaig llegir En mar (OC 18), que recull les cròniques periodístiques de cinc viatges marítims fets com a col·laborador de Destino, algunes vegades a bord de petroliers. D’aquests cinc viatges, en destacaria sobretot Cabotatge mediterrani, crònica d’un viatge, la primavera de 1956, des de Barcelona fins a Grècia, resseguint la costa. Pla hi barreja les vivències de la ruta amb l’evocació d’uns països que va conèixer de jove. Aquest llibre, com que no es va publicar d’entrada de manera independent, va quedar submergit i ignorat en el magma de l’Obra Completa, però és una petita meravella, del millor Pla, i una bona porta d’entrada per a qualsevol que vulga començar a llegir-lo. El 1991 es va publicar com a volum independent i des del 2018 n’hi ha edició en labutxaca.