Una mirada als clàssics grecs i llatins

En el pròleg al seu últim llibre, Voces de largos ecos. Invitación a leer a los clásicos, Carlos García Gual hi adverteix que no ha intentat presentar una visió de conjunt, ajustada al cànon, dels clàssics grecs i llatins, sinó una selecció personal d’uns quants clàssics, tot d’un interès indubtable, encara que no tots s’ajusten a la nòmina oficial dels més indiscutibles i representatius. De fet, n’hi falten alguns dels grans, com ara Safo o Píndar, i no hi apareix tampoc cap representant de la tragèdia clàssica. En canvi, el lector hi trobarà dos o tres autors d’època més tardana, que no solen aparèixer en les aproximacions a la literatura antiga. Els diferents assaigs o capítols d’aquest llibre presenten també notables diferències d’enfocament. Alguns estan dedicats a l’obra de conjunt d’un autor, com ara Homer o Plutarc, d’altres a una part només de la seua producció, com en el cas de Plató o Virgili, o bé a l’única obra d’un autor de biografia desconeguda, com és de Dafnis i Cloe de Longus.

Aquestes característiques s’expliquen en bona part si tenim en compte que els capítols de Voces de largos ecos provenen de pròlegs a traduccions espanyoles de textos publiats anteriorment i que en la seua majoria no es reediten. El seu autor destaca en aquests assaigs el que li sembla més atractiu i original d’una obra o d’un autor, grec o romà, de l’època clàssica o del període hel·lenístic, amb la intenció d’invitar a la lectura o a la relectura de «textos inolvidables, singulares y diversos». Cada assaig va acompanyat d’una bibliografia molt útil, en què s’esmenten els principals estudis sobre l’obra i l’autor analitzat, i es comenten també les principals traduccions que se n’han fet al castellà.

Cinc clàssics grecs i cinc clàssics llatins essencials

Com tots sabeu, el 2017 la Fundació Bernat Metge va passar a formar part del grup Som, que publica revistes com Sàpiens i és propietari de l’editorial Ara Llibres. Des d’aleshores s’ha volgut donar una nova vida a l’editorial fundada per Francesc Cambó. Així, s’ha creat La Casa dels Clàssics, que impulsa i organitza un programa d’activitats de divulgació dels clàssics en tots els àmbits de la vida i la cultura i obre el projecte editorial de la Bernat Metge a altres formats i a un públic més ampli. Una d’aquestes iniciatives ha estat el llançament de la col·lecció Bernat Metge Essencial. Difosa a començaments de l’estiu amb La Vanguardia, ha arribat aquest mes de setembre a les llibreries amb un preu molt econòmic. la col·lecció reuneix en tretze volums algunes de les obres més representatives de cinc autors grecs i cinc de romans. Concretament, l’Odissea, en la traducció de Carles Riba (volums I i II), El convit de Plató, les Metamorfosis d’Ovidi (volums I i II), la Poètica d’Aristòtil, Antígona. Èdip rei. Èdip a Colonos de Sòfocles, en la traducció en prosa de Riba, L’amistat (Leli) de Ciceró, La providència. La tranquil·litat de l’esperit. La clemència de Sèneca, Medea. Hipòlit d’Eurípides, l’Eneida de Virgili (volums I i II) i les Poesies de Catul. 

Cada volum inclou una introducció divulgativa redactada expressament per a aquesta edició, com la que signa Jaume Pòrtulas per a l’Odissea o Mònica Miró per a les Poesies de Catul, el text original grec o llatí, la traducció al català i les mínimes notes necessàries per a la comprensió del text. Els responsables editorials adverteixen que les traduccions han estat lleugerament revisades en alguns casos, amb la intenció de fer-ne el llenguatge més proper per al lector d’avui. Desconfiat com sóc, l’avís m’ha produït una certa inquietud. He comprovat, alleujat, que la revisió no afecta les traduccions de Riba, cosa que hauria estat heretgia i blasfèmia. Tot seguit, he contrastat les dues primeres pàgines de dos volums, el de Sèneca i el de Plató, amb l’edició original, i la veritat és que la revisió és molt lleugera. En el cas de Sèneca, en les dues primeres pàgines de De la providència, traduïda per Carles Cardó, només hi he detectat dos canvis: la conjunció causal «puix que» apareix reemplaçada per «perquè» o «ja que», i «noïssin», del verb «noure», per «perjudiquessin». Es manté, en canvi, un mot com «ivaçosa» —«la ivaçosa carrera del cel». Sabia què volia dir «noure», però confesse que desconeixia el significat d’«ivaçosa», que no he sabut deduir pel context de la frase. Consulte l’Alcover-Moll: vol dir ràpida. 

Antologia portàtil de la poesia universal (73): Safo

S’ha amagat la lluna
i les Plèiades; és mitjanit
i passa d’hora.
I jo dormo sola.

Safo (VII-VI aC)

(Safo. Cants. La Magrana. Traducció de Maria Rosa Llabrés)

Antologia portàtil de la poesia universal (51): Arquíloc

FRAGMENTS
Vinga, amb la copa a través dels bancs de la nau ràpida,
vés, i de les còncaves gerres arrenca la tapadora;
pren el vi roig fins a les mares; que nosaltres no sabríem
restar sobris tot al llarg d'aquesta guàrdia

*

Algun dels Sais s'ufana amb el meu escut, que vora un matoll
vaig abandonar, no pas volent, l'arma irreprotxable! —
perd jo em vaig salvar. Tant se me'n dóna, d'aquell escut:
Al diable! Un altre en podré tenir, i no pas pitjor

*

. . . perfumades de cabellera,
i el pit: que fins un vell les hauria desitjades!

*

Per a una inflor tan grossa, conec un altre remei:
excel·lent!

*

sovint, en les aigües rullades de l'alta mar grisenca,
implorant el retorn, tan dolç . . .

*

Cor, cor meu, tempestejat per mals sense esmena,
redreça't! rebutja l'adversitat, planta-li cara,
oferint el pit als aguaits de l'enemic, ben de prop,
amb fermesa: ni, vencedor, t'orgullis a la clara,
ni vençut t'amaguis, gemegant, a casa —
ans gaudeix dels goigs i cedeix als mals,
no massa: coneix quin amunt-i-avall té els homes

Arquíloc (segle VIII aC-segle VII aC)

(Jaume Pòrtulas, Fragments d’Arquíloc de Paros. Reduccions, núm. 81-82, març 2005)

Una faula actual

EL LLOP I L’ANYELL

Un llop va veure un anyell que bevia en un riu i volgué cercar un bon pretext per a devorar-lo. Així, malgrat trobar-se més amunt del corrent, va culpar l’anyell d’enterbolir l’aigua, i de privar-lo, a ell, de beure. L’anyell li respongué que bevia amb la punta dels llavis i que, d’altra banda, estant més avall, no podia remoure l’aigua de més amunt. Aleshores el llop, no havent reeixit amb aquest pretext, afegí: «Però l’any passat vas insultar el meu pare». I havent replicat l’anyell que un any enrere ell encara no era nat, el llop li va respondre: «Ah!, ¿perquè tu trobes explicacions, jo m’he d’estar de menjar-te?» 

Aquesta faula vol dir que cap raó justa no és vàlida per als qui estan determinats a fer mal.

Isop, Faules. Fundació Bernat Metge. Traducció de Montserrat Ros

«Agamèmnon»: unes notes de lectura (i 2)

Diverses escenes del passat es rememoren en Agamèmnon molt vívidament: la destrucció i l’incendi de Troia, tal com se l’imagina Clitemnestra, els averanys que van precedir la partida de l’expedició dels grecs, el sacrifici d’Ifigènia… En aquesta última escena, d’un gran patetisme, Agamnèmnon s’hi troba encarat a un dilema. Dues aguiles han atacat i han devorat una llebre prenyada. Calcas, l’endeví dels grecs, ha interpretat aquest fet com una premonició de la presa de Troia —la llebre prenyada— pels dos Atrides —les dues àguiles. Però Àrtemis, deessa de la natura i de la caça, protectora de mares i fills, irritada per la mort de la llebre, exigeix el sacrifici d’Ifigènia, filla d’Agamèmnon, perquè s’aturen els vents adversos que impedeixen la partida de l’estol grec. Certament, Agamèmnon no és responsable del crim de les àguiles. Potser, els Atrides han comès alguna ofensa contra Àrtemis. Però això queda implícit i Èsquil no ho precisa. Amb la seua exigència, Àrtemis aboca Agamèmnon a un dilema tràgic: «llavors el rei gran parla així: “Cruel és el meu fat si no obeeixo; però cruel també, si he de trossejar el meu infant, l’orgull de casa meva, sollant, vora l’altar, les meves mans paternes amb els raigs de la degollació d’una verge. ¿Quin dels dos partits és sense mals? ¿Com puc fer-me un desertor de l’estol faltant a la meva aliança? Perquè si aquest sacrifici i aquesta sang virginal calma els vents, amb daler, ben dalerosament es pot desitjar sense crim. Que sigui per a bé!”» (línies 208-217). Enfrontat a un dilema, Agamèmnon tria, i aquesta tria és l’expressió de la seua responsabilitat moral. En aquest crim en ressona un altre, el del seu pare Atreu, que va matar els dos fills del seu germà Tiestes. 

El cor el censura amb aquestes paraules: «i quan s’hagué acotat a l’arnès del destí, es fa en el vent del seu esperit una revirada impia, impura, sacrílega: des de llavors es repensa, fins a resoldre aquell acte de tota audàcia. Perquè els moridors, els encoratja la pròpia demència, consellera de vileses, font primera de mals. Ell, doncs, gosà esdevenir el sacrificador de la seva filla, en ajut a una guerra per a vindicar una dona, en ofrena per al camí d’uns vaixells!» (línies 216-227).

«Agamèmnon»: unes notes de lectura (1)

En les últimes sessions del curs de literatura universal hem comentat Agamèmnon d’Èsquil. Vam coincidir, d’entrada, a destacar la sensació inicial d’estranyesa i de dificultat que la lectura d’aquesta obra ens havia produït. Aquesta reacció no és una conseqüència només de la distància cultural. Èsquil, el més antic dels tres grans tràgics grecs que ens ha arribat, ja era estrany i abrupte per als seus contemporanis. A nosaltres també ens sorprèn el seu llenguatge densament poètic, el·líptic, i el hieratisme de l’acció dramàtica, on a penes passa res. De fet, l’argument d’Agamèmnon es podria resumir en una sola frase: Agamèmnon torna a Argos, després de la caiguda de Troia, i és assassinat per Clitemnestra. El paper preponderant del cor reforça el hieratisme d’aquesta tragèdia, que es podria definir com el cant d’un cor amb diàlegs intercalats. El cor s’interroga, expressa la seua ansietat i els seus temors davant uns fets que el fan retrocedir en el temps constantment. 

En les dues sessions dedicades a Agamèmnon hem fet una relectura en veu alta dels passatges més importants d’aquesta obra, intentant fer un exercici de close reading. Cada vegada estic més convençut que la lectura de prop, la lectura atenta i concentrada, és l’única aproximació als textos literaris que val realment la pena. És la millor manera de copsar la xarxa espessa de relacions que s’estableix dins d’un text i les al·lusions que s’hi fan a altres textos. També ajuda a destriar els implícits principals que hi ha darrere de cada text, cosa que permet dirigir la mirada enfora. En el cas d’Agamèmnon aquesta manera de llegir s’imposa com una necessitat. 

Dimarts que ve comentarem «Agamèmnon»

Dimarts que, 14 de març, en ple ambient faller, dedicarem la sessió del curs de literatura universal a la lectura i comentari d’Agamèmnon d’Èsquil, en la traducció de Carles Riba.

En la sessió d’aquesta setmana vam acabar de tractar alguns punts que ens havien quedat penjats d’El quadern gris, com ara els comentaris i valoracions de Pla sobre molts escriptors. També, el problema central que articula la seua trajectòria literària: com incorporar la vida, heterogènia i diversa, a la literatura. L’escriptor ha de superar les dificultats que planteja captar una realitat tan densa. Ha de fer-se entendre. Vam tractar aquesta qüestió a partir de les narracions reproduïdes en El quadern gris, procedents de llibres publicats prèviament, com Coses vistes i Relacions. La majoria d’aquests relats són presentacions d’ambients i personatges, amb un escàs desenvolupament narratiu. De fet, relats com Història de Pardal, Història de Gervasi o Història de Carrau, apareixien incloses en un apartat de Coses vistes titulat Homes i paisatges. Per a Pla, la captació de l’ambient i dels personatges ja conté tot el dramatisme de la vida. No calen progressions argumentals Simplement, cal ser fidel a l’observació. Pla declara explícitament la seua desconfiança envers la forma de la novel·la en l’entrada de 9 de juny de 1919 amb aquestes paraules: «malgrat la passió que sento per les coses de la literatura no he pogut mai afeccionar-me a llegir novel·les. Tot el que les novel·les tenen d’exposició, ho trobo plausible; quan comença el conflicte i s’inicia la ficció del desenllaç, llavors, no hi puc fer més: el llibre em cau de les mans indefectiblement. Les novel·les són la literatura infantil de les persones grans. […] les novel·les reflecteixen la vida quan descriuen una situació i uns ambients determinats; quan creen i resolen un conflicte no reflecteixen res, són obra merament fictícia. En la vida no hi ha res que s’acabi, si no és per mort o per oblit».

Antologia portàtil de la poesia universal (13): Safo

Immortal Afrodita de tron acolorit,
filla de Zeus que trenes enganys, t’ho suplico:
no m’aclaparis amb disgusts ni turments
l’ànima, senyora,

ans vine aquí, si en altre temps i altra vegada,
sentint la meva veu de lluny,
em vas escoltar i, deixant la casa daurada
del pare, vas venir,

després de junyir el carruatge; et transportaven
bells teuladers, ràpids, entorn de la negra terra
movent fort les ales, des del cel,
enmig de l’èter.

Prest arribaren i tu, benaurada,
amb un somriure en el teu rostre diví,
em demanaves què em succeïa de nou, per què
de nou et cridava

i què volia més que res, que em succeís,
en l’ànima plena de follia: «A qui he de convèncer,
a qui he de conduir al teu amor? Qui, Safo,
et fa una injustícia?

Perquè si fuig, aviat donarà encalç;
si no acceptava regals, en canvi, en farà
i si no estima, aviat estimarà,
fins i tot si ella no ho vol.»

Vine a mi també ara, deslliura’m d’aquesta penosa
dèria, i tot quant desitja que s’acompleixi
la meva ànima, fes-ho realitat; sigues tu mateixa
la meva companya de lluita.

Safo (VII-VI aC)

(Safo. Cants. La Magrana. Traducció de Maria Rosa Llabrés)

Llegint Heròdot

Lectura de la Història d’Heròdot, en la traducció de Rubén J. Montañés publicada per La Magrana. Un volum d’una mica més de vuit-centes pàgines, que inclou també una introducció del mateix traductor i un pròleg de Joan Francesc Mira. En fi, un dels llibres que per la seua extensió se solen reservar per a les vacances. Encara que fa embalum, us el podeu endur a la platja i tot: és de lectura agradable i no demana gaire esforç. I, sobretot, conta moltes històries. Algunes ja les coneixia, perquè les havia llegit resumides per Montaigne en els seus Essais. 

Rubén J. Montañés remarca en la introducció que Heròdot és qui va consagrar el mot d’«història», que ell entenia com a recerca, investigació, en sentit general. Aquesta recerca la du a terme en un sentit espacial i temporal alhora. D’una banda, reporta els resultats dels seus viatges a pobles i països molt diferents. De l’altra, narra la història de les guerres entre els grecs i els perses, que van culminar en les gran victòries de Salamina i Platea. 

Heròdot es mostra, molt abans del renaixement, plenament conscient de la relativitat d’usos i costums entre els diferents pobles del món que ell coneixia. El seu llibre proporciona informacions molt abundants sobre la civilització egípcia, incloent-hi el fet que a l’Egipte les dones pixen dretes i els homes asseguts. O sobre els escites, aquest poble que si no fos pel seu llibre hauria desaparegut de la història. La majoria de les vegades es limita a informar sense fer-ne cap comentari. Així, conta que «quan un baró nasamó es casa per primera vegada, és costum que la núvia, la primera nit, s’uneixi successivament a tots els invitats, cadascun dels quals, un cop s’ha unit a ella, li dóna el regal que hagi portat de casa seva». Hi ha un pas, però, en què reflexiona sobre aquestes diferències etnogràfiques. Sembla que estiguem llegint Montaigne:

«Per tots els conceptes, doncs, és evident per a mi que Cambises era un foll rematat; en efecte, altrament no hagués intentat burlar-se de coses sagrades i sancionades pel costum. Perquè si hom exhortés tots els homes, fent-los la proposta de triar els millors costums de tots, després de reflexionar-ho cadascun escolliria els propis; de tal manera creu cadascun que els propis costums són, de molt, els millors. No és versemblant, doncs, que ningú, sinó un home enfollit, ridiculitzi tals afers. Que així han considerat tots els homes allò que els costums afecta, val a concloure-ho, entre molts altres testimoniatges, pel següent: Darios, durant el seu govern, va cridar els grecs que eren amb ell i els va preguntar per quants diners estarien disposats a devorar els seus pares morts; i ells van afirmar que no ho farien a cap preu. Llavors Darios va cridar els indis anomenats callaties, que devoren els seus genitors, i els va preguntar en presència dels grecs, que s'assabentaven mitjançant un intèrpret del que es deia, per quants diners acceptarien cremar els seus pares en una foguera, quan finessin; i ells, amb grans crits, l'apressaren a parlar pietosament. Així s'ha considerat, doncs, i em sembla que Píndar va afirmar correctament que el costum és rei de tot.»

Algunes novetats bibliogràfiques importants

M'agrada estar al tant de totes les novetats bibliogràfiques. De totes. No per cap afany erudit o acadèmic, és clar, sinó perquè em sabria molt mal perdre’m un llibre que m’interessa perquè no m’he assabentat de la seua publicació. No llegir un llibre per mandra, o per falta de temps, o perquè tenim coses millors a fer, passe, però no llegir-lo perquè no sabem que existeix… N’hi ha per estirar-se dels cabells! Les oportunitats perdudes per pura i simple ignorància em resulten especialment aflictives.

En principi, els dos mitjans normals o «naturals» per estar al tant de les novetats són la visita a les llibreries i la lectura de les revistes i dels suplements literaris. Però les llibreries tenen un espai reduït que no pot absorbir l’allau de novetats, mentre que revistes i suplements proporcionen una informació escassa i escadussera. Ajuden, i molt, ben cert, però no són prou. La solució, complementària si voleu, és la xarxa. Sobretot, els webs de les editorials i els blocs. 

Així, gràcies a l’entrada Lliçó de Carles Riba sobre Homer, publicada en De Troia a Ítaca, un dels meus blocs amics, acabe de saber que Edicions Cal·lígraf ha reeditat Resum de literatura grega de Carles Riba, un petit volum de 62 pàgines publicat el 1927 en la Col·lecció Popular Barcino. Aquesta reedició amplia aquell volumet inicial amb una introducció de l’hel·lenista Eusebi Ayensa i una antologia de textos en traducció catalana, a càrrec també d’aquest darrer, que il·lustren la presentació que fa Riba dels principals autors de la literatura grega. Un llibre molt recomanable per als professors i estudiants de literatura universal. Vaig córrer de seguida a Tres i Quatre a encarregar-ne un exemplar.

Què estic llegint ara

Si no hagués de fer classe, si no hagués de preparar-les ni corregir exàmens i comentaris, si no hagués de complir determinats encàrrecs editorials, si no «hagués» d’escriure, si no… podria llegir molt més. Sobretot, podria llegir amb més tranquil·litat de consciència. Temps, al final, sempre en trobe, però tot es complica una mica quan agafe un llibre que m’interessa de veres. Aleshores la lectura m’absorbeix i passa per damunt de tot, de manera que el munt de fulls per corregir cada vegada es fa més gran, acabe improvisant algunes classes, que de vegades ixen bé i de vegades no tan bé, redacte les entrades del bloc a l’aula, aprofitant que els alumnes estan entretinguts fent un examen… Si comence un llibre que m’interessa de veres, estic perdut. 

Aquestes últimes setmanes la lectura m’ha absorbit perquè he tornat a llegir Montaigne. He començat amb la traducció al castellà, excel·lent, que va fer Enrique Díez Canedo de Pagines choisies, una selecció dels Essais acompanyada de comentaris a cura de Pierre Villey (Páginas escogidas. Ediciones Júcar, 1990). Ja l’havia llegida feia molt de temps, però tenia ganes de tornar-hi. Després, no vaig poder resistir la temptació de tornar a agafar els Essais, en francès. Vaig anar directament al llibre III i em vaig llegir de primer Sur des vers de Virgile. A continuació vaig botar a De ménager sa volonté i a Des boiteux. He llegit aquests assaigs lentament, amb la màxima concentració de què sóc capaç. És l’única manera de seguir el discurs sinuós dels Essais i el seu francès del XVI. En l’endemig, i aprofitant com qui diu l’ocasió, em van entrar ganes de llegir Plutarc, un dels preferits de Montaigne, però no les Vides paral·leles, sinó les Moralia o Opuscles morals. Aquesta obra està traduïda al castellà en Gredos en una edició de tretze volums. Vaig agafar, a l’atzar, el vuitè. De tant en tant, tornava als Essais. Acabat Plutarc, vaig començar Les Caractères de La Bruyère, un dels grans moralistes de la tradició inaugurada per Montaigne. Pla deia en El quadern gris que La Bruyère «és un escriptor clar, d’una facilitat merament aparent» i recordava que Jules Renard «sostenia que el millor escriptor francès de tots els temps és La Bruyère». Era una lectura que tenia pendent de feia molt de temps.

La Bruyère m’ha enganxat i, com que té un estil tan clar i tan tens —és un alcohol molt sec—, encara m’ha fet venir més ganes de llegir, de manera que he combinat la lectura de Les Caractères amb uns altres llibres, concretament El tramvia groc de Joan Francesc Mira, recentment publicat (m’ha agradat molt i que recomane vivament) i Una simfonia inacabada, el recull dels poemes inacabats de Kavafis, que es van trobar al seu escriptori a la seua mort, traduïts i anotats per Alexis Eudald Solà. 

I més assaigs de Montaigne. És un dels autors més absorbents que conec, per la concentració que demana la seua lectura, per la densitat de la seua escriptura, pel seu estil únic. Després de llegir Montaigne, tot el demés sembla molt lleugeret.

Dos opuscles de Llucià de Samòsata contra uns mals lectors

Mentre la Bernat Metge continua publicant parsimoniosament edicions molt cares dels clàssics grecs i llatins, l’editorial independent Adesiara ha tret en poc temps un bon grapat de traduccions de la literatura grega i llatina en edicions acurades, bilingües, acompanyades d’una introducció i de notes, i a un preu assequible. Fa poc he llegit els dos volums que han publicat fins ara de Llucià de Samòsata: Converses de meuques i Contra un ignorant que comprava molts llibres / Un intel·lectul sense cultura. Aquest últim ha obtingut un cert èxit de públic.

En els dos opuscles que recull aquest volum, Llucià satiritza la incultura i l’esnobisme intel·lectual dels qui col·leccionen llibres per fer mera ostentació de la riquesa que tenen i de la cultura que no tenen. Adreçant-se a l’ignorant que comprava molts llibres, li diu que «tens sempre un llibre a les mans i llegeixes tothora, però de tot el que llegeixes no hi entens un borrall: ets ben bé com un ase que mou les orelles mentre toquen la lira» i que «qualsevol que et conegui, per poc que sigui, no creurà mai que en treguis cap profit ni gens d’utilitat; no pas més, en tot cas, que un calb que comprés pintes, un sord flautistes, un eunuc concubines, rems un pagès, o un timoner, arades».