Damunt meu la mort i el destí implacable

Aquesta setmana hem llegit i comentat uns fragments de la Ilíada en el curs de literatura universal. Concretament, Hèctor i Andròmaca (La Ilíada, VI, 369-481), La batalla a la vora del riu (La Ilíada, XXI, 1-125) i La mort d’Hèctor (La Ilíada, cant XX), en la traducció en prosa de Joan Alberich editada per La Magrana. La traducció d’Alberich és molt bona i crec que per als alumnes és la més adequada, però reconec que m’estime més una traducció en vers, perquè imposa un ritme de lectura més ajustat al tempo que demana aquesta obra. No tinc temps ara de valorar les versions al català en vers que s’han fet de la Ilíada: n’hi ha una de Manuel Balasch (Proa) i una altra de Miquel Peix (Alpha). La Bernat Metge té en curs de publicació una altra traducció, en prosa, a cura de Montserrat Ros, acompanyada de moltes notes a cura de Joan Alberich. L’edició reprodueix també el text grec de l’original, que ha estat fixat per Francesc J. Cuartero.

En el comentari d’aquests textos ens vam centrar en la confrontació entre els dos herois principals de l’obra: Aquil·les i Hèctor. En la Ilíada l’heroïcitat d’una peça d’Aquiŀles s’oposa a totes les altres en la mesura en què no arriben a poder-se-li comparar: ningú no és tan heroi com ell. Però la seua heroïcitat s’oposa radicalment a la d’Hèctor, el gran heroi dels troians. Aquiŀles pertany al mite, a una època perduda per sempre en què tot era més gran, millor i més clarament definit. Hèctor, en canvi, no oblida el valor i la fama, però també té en compte les obligacions del guerrer amb tots els altres que viuen amb ell. Si Aquiŀles representa l’ideal pur de l’heroisme personal, Hèctor representa una adaptació nova d’aquest heroisme, que apareix estretament vinculat al deure de l’individu respecte de la seua ciutat i la seua família. Així, en la seua conversa amb Andròmaca, quan aquesta li suplica que no s’expose tant en el combat, i que reste a la torre amb ella, Hèctor, encara que li recorda el seu deure amb els troians i la voluntat de mostrar-se valerós, reconeix que «no em preocupa tant el dolor dels troians en el futur ni el de la mateixa Hècabe ni el del rei Príam ni dels meus germans, que nombrosos i valents, puguin caure a la pols a mans de guerrers enemics, com el teu, quan un dels aqueus de túnica de bronze se t’endugui plorosa, i et privi del dia de la llibertat». Hèctor, de casc tremolós… 

L’univers, els déus, els homes

El curs passat vaig comentar i recomanar en l’entrada Relats de mites grecs alguns dels principals reculls de mitologia grega de què disposa el lector actual. Voldria afegir a la llista que vaig publicar en aquella entrada un llibre de Jean-Pierre Vernant, a qui m’he referit més d’una vegada en aquest bloc. Es tracta de L’univers, els déus, els homes, una obra de divulgació de la mitologia grega, molt ben traduïda al català per Armand Carabén. 

Vernant va organitzar la narració de les històries principals de la mitologia grega per cicles. Concretament, L’origen de l’univers, Guerra dels déus i reialesa de Zeus, La guerra de Troia, Ulisses o l’aventura humana, Dionís a Tebes, Èdip a deshora i Perseu: la mort, la imatge. A més de contar els fets més importants de cada cicle mitològic, amb una gran fluïdesa, i d’explicar les característiques dels personatges respectius, Vernant proporciona de tant en tant observacions i reflexions que ajuden a comprendre la significació del mite més enllà de la peripècia narrativa, com ara sobre les figures d’Aquil·les —que obsessionava Vernant—, Dionís i Èdip. D’Aquil·les destaca que «la seva figura només pot ser tràgica: sense ser cap déu, Aquil·les no podria viure ni morir com el comú dels homes, com un simple mortal; però escapar de la condició ordinària de la humanitat no el converteix en un ésser diví, no té la immortalitat assegurada. El seu destí, que per a tots els guerrers i tots els grecs d’aquell temps té valor de model, continua fascinant-nos: desperta en nosaltres, com un eco, la consciència del que fa de l’existència humana, limitada, esquinçada, dividida, un drama on la llum i l’ombra, la joia i el dolor, la vida i la mort estan indissolublement barrejades. Exemplar, el destí d’Aquil·les porta el segell de l’ambigüitat. D’origen mig humà, mig diví, no pot pertànyer del tot ni a una banda ni a l’altra.»

Per què la tragèdia grega ens continua interessant?

En un dels assaigs recollits en Mito y tragedia en la Grecia antigua (Paidós) Jean-Pierre Vernant afirma que, del conjunt de gèneres literaris heretats de Grècia, la tragèdia és, sens dubte, el que millor il·lustra la paradoxa formulada per Marx sobre l’art grec en general i en especial de l’epopeia. En la Introducció a la crítica de l’economia de la política, Marx hi va escriure que «la dificultat no està a comprendre que l’art grec i l’epopeia van units a determinades formes de desenvolupament social. La dificultat està en el fet que continuen procurant-nos un plaer artístic i, en certs aspectes, ens serveixen de norma, contitueixen per a nosaltres un model inaccessible». 

Si els productes de l’art, com qualsevol altre producte social, van units a un determinat context històric, ¿com es pot explicar que continuen vius, que continuen parlant-nos quan les formes de vida social s’han transformat a tots els nivells i les condicions necessàries a la seua creació s’han esvaït? Marx va plantejar aquest problema de pas. En aquest passatge només pretenia assenyalar que hi ha «una relació desigual» entre el desenvolupament general de la societat, l’expansió de la producció material i l’art. Les formes més elevades i exemplars de l’art poden nàixer en societats poc o molt poc desenvolupades.

 

Reconeixement i inversió: l’estructura enigmàtica d’«Èdip rei»

En iniciar-se el drama, Èdip, l’estranger corinti, desxifrador d’enigmes, salvador de Tebes, situat al front de la ciutat i a qui el poble venera igual que a un déu pel seu saber i la seua abnegació per la cosa pública, ha de fer front a un nou enigma, el de la mort de l’antic rei. Qui va matar a Laios? En acabar la investigació, el detectiu es descobreix idèntic a l’assassí. El descobriment progressiu de l’enigma policíac, que forma la trama de l’acció tràgica, aboca al reconeixement per part d’Èdip de la seua pròpia identitat. I aquesta identificació final de l’heroi constitueix una inversió completa de l’acció. 

Qui és, per tant, Èdip? Jean-Pierre Vernant destaca en els seus assaigs (Mito y tragedia en la Grecia antigua (Paidós) ) que Èdip és doble, enigmàtic, com el seu propi discurs, com la paraula de l’oracle. És cert que des del començament del drama fins al final continua sent psicològicament i moralment el mateix: un home d’acció i de decisió, intel·ligent, i a qui no es pot imputar cap falta moral ni cap infracció deliberada a la justícia. Però sense que ell ho sàpiga, sense haver-ho volgut ni merescut, Èdip es revela en totes les seues dimensions invers al que apareixia al front de la ciutat. L’estranger corinti és en realitat natural de Tebes; el desxifrador d’enigmes, un enigma que no pot desxifrar; el justicier, un criminal; el clarivident, un cec; el salvador de la ciutat, la seua perdició. 

Quina relació hi ha entre el déu Dionís i la tragèdia grega?

En principi, la relació entre el déu Dionís i la tragèdia deuria imposar-se com una evidència, ja que les representacions tràgiques es duien a terme amb motiu i en el context de les festes més importants del déu. No obstant això, Jean-Pierre Vernant assenyala que «no hi ha res en els temes, en la textura de les obres ni en el desenvolupament de l’espectacle que faça referència a un déu que, en el conjunt del panteó grec, apareix una mica aïllat: Dionís no encarna l’autodomini, la moderació o la consciència dels propis límits, sinó la recerca d’una follia divina, d’una possessió extàtica, la nostàlgia d’un més enllà absolut; no l’estabilitat i l’ordre, sinó el prestigi d’una mena de màgia, l’evasió cap a un horitzó diferent; és un déu que atreu els seus fidels i els obri pas a una experiència religiosa gairebé única en el paganisme, la del desterrament radical de si mateix. Així i tot, els poetes tràgics no s’han inspirat en la tradició mítica referent a aquest déu singular, en la seua passió, els seus extraviaments, els seus misteris i el seu triomf. Llevat d’algunes excepcions, com Les bacants d’Eurípides, el tema de totes les tragèdies és la llegenda heroica que l’epopeia havia donat a conèixer a cada grec i que no té res a veure amb Dionís.» 

Quina relació hi ha entre la tragèdia grega i el moment històric en què va nàixer?

La tragèdia com a gènere literari sorgeix a Grècia a finals del segle VI aC. Successora de l’epopeia i de la poesia lírica, Jean-Pierre Vernant insisteix en els assaigs recollits en Mito y tragedia en la Grecia antigua (Paidós) que aquest gènere literari és l’expressió d’un tipus particular d’experiència humana, lligada a unes condicions socials i psicològiques definides, que vénen definides pel procés de desenvolupament de la polis. Desapareix en el moment en que triomfa la filosofia. 

En el marc d’una ciutat en què tots els ciutadans dirigeixen per mitjà de discussions públiques de caràcter profà els assumptes de l’estat, en què el dret comença a elaborar la noció de responsabilitat, diferenciant el crim «voluntari» de l’«excusable», el sorgiment del gènere tràgic marca el moment en què l’home de la polis comença a experimentar-se a si mateix com a agent, més o menys autònom en relació als poders religiosos que dominen l’univers, més o menys amo dels seus actes, amb més o menys influència sobre el seu destí polític i personal. 

Els assaigs de Jean-Pierre Vernant sobre la tragèdia grega

La setmana passada, després de dedicar una de les classes de literatura universal a introduir el teatre grec, vam fer servir les altres tres per llegir Èdip rei en veu alta. La lectura la vaig puntejar amb alguns comentaris i aclariments, i també amb algunes preguntes que feia de tant en tant als alumnes. Aquesta setmana, i segons com vagen les vagues que hi ha convocades, comentarem en classe Èdip rei. Després, per cobrir l’expedient, ja els proposaré el comentari escrit d’algun fragment d’aquesta obra. 

Com a entrenament per a aquestes classes m’he llegit els dos volums de Mito y tragedia en la Grecia antigua (Paidós), recull d’assaigs de Jean-Pierre Vernant i Pierre Vidal-Naquet, alguns dels quals sobre Èdip rei. És un llibre que he subratllat profusament, ple d’idees i de suggeriments, molt intel·ligent, sobretot els assaigs de Vernant. Crec que està exhaurit, però se’n deuen trobar exemplars de segona mà en uniliber. 

He pensat que podria escriure una sèrie d’entrades resumint i comentant alguns dels punts més importants tractats per Vernant sobre la tragèdia grega amb l’esperança que siguen d’interès per als meus col·legues, per als alumnes i per al públic en general. Els títols d’aquestes entrades seran els següents: