Sobre la valoració crítica dels llibres que es venen molt

Fa unes setmanes, l’escriptora Anna Pazos va publicar un article en el Quadern d’El País, Criticar Irene Solà, en què assenyalava que a Barcelona és impossible anar a un acte cultural sense trobar-t’hi algú que critica els llibres d’Irene Solà. I una cosa semblant passa amb els d’Eva Baltasar. Tant Solà com Baltasar són dues autores d’èxit, que han estat traduïdes a diverses llengües europees. Els qui parlen malament de les seues novel·les no solen ser els lectors, sinó els escriptors, els crítics, els professors, els periodistes culturals… Gent del gremi, per entendre’ns. En principi, el fenomen detectat per Anna Pazos no té res d’estrany: és una manifestació de canibalisme literari —d’enveja, de ressentiment, de menyspreu, d’indignació— que es dóna en totes les literatures del món. Hi ha molta competència, cada vegada hi ha més escriptors i menys lectors. A més, dóna tan de gust parlar malament dels altres! O mirar el proïsme per damunt del muscle, reprimint més mal que bé l’escopinada inexorable. Hi ha, també, el prejudici, o la convicció, que si un autor ven molts exemplars és perquè el llibre és dolent. O en altres paraules: perquè és més accessible al baix nivell del públic lector. No m’interessa discutir ara aquesta qüestió. Però convé recordar que la majoria de llibres dolents, suposant que ho siguen, es venen molt poc. Només uns pocs l’encerten i els toca la loteria. El mateix passa amb els llibres excelsos. De vegades, algunes vegades, poques, també es venen molt. Em ve al cap, de seguida, el cas d’un best-seller mundial, la Història de l’art, de Gombrich, un llibre extraordinari, que a més no és una novel·la. I continua venent-se i llegint-se encara, cosa que no poden dir la majoria de best-sellers.

L’article d’Anna Pazos té un punt dèbil. Ella mateixa reconeix que no ha llegit res d’Irene Solà ni d’Eva Baltasar. No pot, per tant, contrastar des d’un punt de vista personal el menyspreu que detecta envers aquestes autores. Gairebé per les mateixes dates, a El nacional, hi va aparèixer una entrevista amb una altra novel·lista d’èxit, Sílvia Soler. Entre altres coses, es queixava de la poca atenció que rebia de la crítica, que la ignora o no valora el que fa. Contra aquesta indiferència, Soler s’afanya a remarcar que té el suport dels lectors, i això és el que compta. Té tota la raó. A més, qui no es consola és perquè no vol. Ara, hi ha un punt de l’entrevista en què se li veu el llautó. Com que és una autora popular, està gairebé obligada a publicar una novel·la per any. Reconeix que si a cada una li dediqués més temps, segurament serien millors.

La literatura admirable

S’acaba de publicar La literatura admirable. Del Génesis a Lolita, un volum de 700 pàgines, dirigit per Jordi Llovet, que recull cinquanta assaigs de diversos autors sobre cinquanta obres de la literatura universal. Llovet, a més de dirigir-ne l’edició, ha redactat la introducció que l’encapçala, unes entrades a cada una de les èpoques en què es classifiquen les cinquanta obres triades —Las literaturas clásicas, Las literaturas de la edad media, La época moderna i La época contemporánea— i els assaigs dedicats al Pickwick de Dickens i a Ficciones de Borges. 

La majoria dels assaigs recollits en aquest llibre tenen l’origen en les lliçons de literatura universal organitzades per l’Institut d’Humanitats de Barcelona. La literatura admirable complementa així el gruixut volum de Lecciones de literatura universal, prop de 1200 pàgines, editat també per Llovet, i que tenia igualment el seu origen en un anterior cicle de lliçons o conferències oferides per la mateixa institució. 

Al final del volum l’editor presenta una breu bibliografia sobre cada una de les obres analitzades: una bona edició en la llengua original, les millors traduccions al castellà i els millors textos de crítica literària sobre l’obra. També hi ha una bibliografia sintètica sobre la tradició clàssica, ja que un dels propòsits de La literatura admirable és «convencer al lector de que toda nuestra historia literaria —vale decir, la que empieza en los pueblos de Israel y de Grecia— es un largo curso y discurso que ofrece a nuestra civilización occidental una unidad que, analizada la “tradición” bajo otros baremos, parece hoy aniquilada». 

Com adverteix Llovet en la introducció, les cinquanta obres seleccionades en La literatura admirable no pretenen ser un cànon, sinó una mostra «representativa, elocuente, placentera y didáctica» de la producció literària de la tradició occidental, des de la Bíblia fins al segle XX. Llovet justifica aquesta actitud prudent i entenimentada perquè, com ell mateix assenyala, tot cànon pateix sempre d’un grau més o menys gran d’arbitrarietat: les llistes o hit-parades es poden elaborar a partir de punts de vista molt diferents, com ara el gust popular, els criteris establerts pels acadèmics o les diferents àrees idiomàtiques dels lectors. A més, els cànons varien segons l’època en què es van elaborar. Per a mi, la principal característica, o inconvenient, dels cànons, llistes o antologies, tant se val com es diguen, és que solen ser una mica previsibles i, per tant, obvis. Poser està bé que siga així. El lector que no tinga encara a les mans La literatura admirable pot estar segur que hi trobarà l’Odissea, i algun Shakespeare, i algun Tolstoi (però, Guerra i pau o Anna Karènina?). I no s’equivocarà. En el llibre que ens ocupa s’ha intentat corregir aquest «inconvenient» amb algunes sorpreses en la tria de les obres. Així, l’assaig sobre Joyce, a cura de Joaquim Mallafrè, està centrat en Dublinesos i no en Ulisses. N’hi ha un altre sobre Villette, de Charlotte Brontë, mentre que n’ha quedat fora Cims borrascosos, d’Emily Brontë. També s’han triat algunes novel·les importants que no solen aparèixer en aquestes seleccions «canòniques», com ara La Princesa de Clèves, de Madame de Lafayette, Les amistats perilloses, de Pierre Choderlos de Laclos o Manon Lescaut, d’Antoine-François Prévost. S’hi han seleccionat dues obres de la literatura catalana: la Crònica, de Ramon Muntaner, i El quadern gris, de Josep Pla. Anton Maria Espadaler ha redactat els assaigs sobre cada una.

Un retaule de literatura universal de Jordi Llovet

Galàxia Gutenberg-Cercle de lectors acaba de publicar un nou llibre de Jordi Llovet, Brins de literatura universal, en què ha recollit una àmplia tria d’articles corresponents a la seua col·laboració setmanal en les pàgines catalanes del diari El País entre els anys 1996 i 2011. Tots aquests articles estan dedicats a clàssics estrangers traduïts al català, «entenent per “clàssics” —en paraules de Llovet— els autors de la tradició occidental, i en part la universal, des d’Homer fins a la primera meitat del segle XX». Es podrien considerar una represa, molt més personal i més lliure, de lectura més agradable, del volum Lecciones de literatura universal, publicat fa anys per Cátedra, que va coordinar el mateix Jordi Llovet.