Comença la vida nova

«En aquella part del llibre de la meva memòria, abans de la qual poc podia llegir-s’hi, hi ha una rúbrica que diu: Incipit vita nova». Aquesta vida nova va venir marcada per a Dante pel significat que l’amor hi va introduir i, també, per la nova poesia que en va nàixer. Dante va contar aquesta història en la Vida nova, que Adesiara ha publicat en edició bilingüe amb traducció al català de Rossend Arqués, autor també de la introducció que l’encapçala i de nombroses notes que aclareixen i aprofundeixen diversos punts de l’original.

La Vida nova recull un conjunt de poesies que Dante va triar de la seua producció anterior, enllaçades per mitjà del fil d’una narració en prosa. La narració il·lustra el motiu que va engendrar cada un dels poemes, aclareix mitjançant divisions l’estructura de pensament que els articula i en revela el significat simbòlic. L’alternança de la prosa i el vers replica la relació que s’estableix, en un nivell més profund, entre l’experiència recordada i la representada literàriament en els versos. Dante rememora un episodi crucial de la seua vida com a comentari dels poemes que va escriure durant aquell episodi. En realitat, es tracta més d’una reescriptura —una altra representació literària— que no d’un comentari.

Rossend Arqués assenyala que «aquesta mixtura de prosa i poesia té un clar referent en les vidas i les razos dels trobadors que en aquell temps circulaven per les corts italianes septentrionals. La vida era la biografia d’un trobador, i la razo, una explicació plausible de la gènesi d’una determinada poesia». Però la Vida nova va més enllà d’aquest model inicial, sobretot perquè narra en primera persona, com més endavant la Comèdia, experiències personals ja viscudes, que havien quedat impreses en «el llibre de la meva memòria».

I tu, això com ho saps?

De vegades, a classe, comentant algun text, en remarque alguna característica estilística, alguna relació amb un altre text, algun aspecte que no resulta evident, i els alumnes, amb l’espontaneïtat i la impertinència que els caracteritza, em diuen: «I tu, això com ho saps?» Els conteste que ho sé perquè l’hàbit de llegir i l’ofici de fer classe de literatura m’han proporcionat una certa habilitat a l’hora de comentar textos. Almenys, això vull creure. A més, també procure llegir el que han dit els crítics literaris sobre els textos que he de comentar. Queda molt bé repetir algunes de les observacions d’Erich Auerbach en Mimesi sobre Montaigne o Homer. En aquest cas, evidentment, tot el mèrit és d’Auerbach. El meu «mèrit» es redueix a haver-lo llegit. 

Els alumnes reconeixen la pertinència del que els indique, però… l’escriptor no hi pot haver pensat! Per tant, «això t’ho has inventat! L’autor no podia tenir en compte això que estàs dient!». En aquest punt els recorde que els escriptors, contra el que se sol pensar popularment, no solen escriure sota els efectes irresistibles d’una inspiració que, pràcticament, els dicta el text, sinó que corregeixen i refan contínuament. La prova la tenim en els manuscrits que s’han conservat de moltes obres literàries, plens d’esbossos, de fragments ratllats i descartats… Naturalment, l’ofici fa que molts procediments s’automatitzen. Però res més. Contra el que sol pensar el lector ingenu, l’escriptura és una activitat deliberada, conscient.

Bakhtín sobre Dante

Revisant els documents desats al Google Drive, veig que encara tinc pendents de resumir algunes de les observacions crítiques que més em van interessar de Teoria i estètica de la novel·la de Mikhaïl Bakhtín (n’hi ha traducció al castellà en Taurus: Teoría y estética de la novela), com ara les dedicades a la Divina Comèdia. S’assemblen bastant al que diu Erich Auerbach en els seus estudis sobre Dante (vegeu Erich Auerbach sobre Dante). 

Bakhtín assenyala que la influència del que ell anomena la vertical medieval del «més enllà» és excepcionalment forta en obres com el Roman de la Rose i, especialment, la Divina Comèdia, en què tot el món espaciotemporal està sotmès a una interpretació simbòlica. Aquestes obres es presenten com unes «visions». El temps real de la visió i la seua coincidència amb un moment precís del temps biogràfic i històric (el temps de la vida humana) tenen un caràcter purament simbòlic. El sentit del que s’ha «vist», per tant, és intemporal. Així i tot, el més remarcable d’aquestes obres és que es fonamenten en una percepció molt aguda de les contradiccions del seu temps i, en definitiva, de la fi d’una època. D’aquí l’aspiració a fer-ne la síntesi crítica, la qual cosa exigeix que estiga present en l’obra, de manera prou completa, tota la diversitat contradictòria d’aquell temps. 

Uns fragments crítics sobre Shakespeare

M’hauria agradat resumir-vos amb detall les sessions que hem dedicat en el curs de literatura universal a El rei Lear, però no he tingut temps. Havia de preparar també el comentari de La tempestat, que començarem avui, i últimament porte un assumpte entre mans que cada vegada més em demana més temps i concentració. Ja us ho contaré, més endavant.

Avui mateix m’ha arribat un llibre del crític G. Wilson Knight, The Crown of Life, que havia comprat per Internet. Conté un assaig important sobre La tempestat. Evidentment, no el podré aprofitar per a la sessió d’avui. Però per a l’última del curs, la del dia 25, només tornar de vacances, ja el tindré llegit i potser en podré treure alguna cosa d’interès. 

Més Shakespeare. Revisant els arxius del meu ordinador, n’he trobat un que no recordava que el tenia, amb una tria de fragments crítics sobre Shakespeare de Mario Praz, Kenneth Clark, Walter Raleigh i Erich Auerbach. Són unes notes molt breus que vaig prendre, ja fa temps, per aprofitar-les en les meues classes. Poc profit n’he tret, perquè les havia oblidades. Tant se val. Ara que les he «recordat», o recuperat, m’agradaria compartir-les amb els lectors de la serp blanca. Penjades al blog, jo també les podré retrobar més fàcilment. Aquí teniu aquesta tria d’alguns fragments crítics sobre Shakespeare:

Dimarts que ve continuarem amb Montaigne

Ja portem dues sessions amb els Assaigs de Montaigne. Dimarts que ve encara hi continuarem. Després, passarem a una petita antologia de la literatura dels moralistes (La Rochefoucauld, Chamfort, Joubert), que repartiré fotocopiada als assistents. Calcule que començarem el comentari d’El quadern gris el 14 de febrer, o el 21. La veritat és que Montaigne ens està resultant molt suggestiu i em fa la impressió que ens trobem molt a gust amb ell. 

En la primera sessió vam introduir d’una manera general, panoràmica, els Assaigs. Vam intentar explicar, en la mesura que es pot explicar, com Montaigne va poder escriure un llibre tan original, que inaugurava un gènere nou. El tema del seu llibre —«jo mateix sóc la matèria del meu llibre»— no se li va fer evident des del primer moment. Els primers assaigs, de fet, són només un recull d’exemples i màximes comentats de la moral antiga. Pertanyen al gènere de les «lliçons», entenent «lliçó» en el sentit de «lectura», molt cultivat en la seua època. Com la majoria dels escriptors, Montaigne comença imitant els escriptors i els gèneres dominants en el seu temps.

Ja ha començat el curs de literatura universal

Dimarts passat, a les 18’30h, tal com estava previst, va començar el curs de literatura universal al Centre Octubre. Vaig arribar-hi amb temps, per connectar l’ordinador al projector i veure si funcionava correctament. I no. El projector, no sé per què, es va negar a reconèixer el meu ordinador. Cap problema. Els responsables de l’Octubre me’n van prestar un de seu que sí que sabia comportar-se. Total, només volia projectar-hi algunes fotografies. L’ús del power point està prohibit en aquest curs. A l’espera de tenir la llista definitiva d’alumnes, crec que n’hi deu haver uns quaranta-cinc matriculats. La majoria són professors. També tinc alguns exalumnes meus, que ara estudien a la universitat. 

Per començar, vaig repartir un dossier amb un recull de textos, bàsicament de la literatura grecollatina i de la Bíblia, però també d’autors posteriors, per mostrar com aquesta tradició es reprèn i es transforma. Després, vaig passar a explicar una mica el plantejament que pensava donar al curs. Un curs de literatura universal (en la pràctica, de literatura occidental) no deixa de ser un curs de tota la literatura, per molt que ens centrem en unes obres determinades. ¿Com presentar-ne un panorama que tinga coherència, que permeta seguir un o diversos fils conductors, que no acabe reduint-se a una juxtaposició d’èpoques, de moviments i d’autors? 

Una història cultural d’Alemanya

Un dels llibres que més m’ha interessat i absorbit dels que he llegit últimament és El misterioso caso alemán de Rosa Sala. És també un dels que tinc la sensació que m’ha aportat més, en forma d’informacions, d’anàlisis, de comprensió i síntesi d’una sèrie de temes fonamentals de la cultura i la literatura alemanyes. Rosa Sala és assagista i traductora. A més d’El misterioso caso alemán, ha publicat Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo i Lili Marleen. Canción de amor y de muerte. Entre les seues traduccions destaquen Poesía y verdad de Goethe i Conversaciones con Goethe de Johann Peter Eckermann. Té també un bloc: Blog de Rosa Sala Rose.

Inicialment, El misterioso caso alemán és un intent de contestar com és possible que els alemanys caiguessen en la barbàrie del nazisme i en l’extermini de milions d’éssers humans. Rosa Sala intenta buscar una resposta a aquesta pregunta, que és la que posa en marxa el llibre i la que fa de fil conductor, no a partir de l’anàlisi dels factors socials, econòmics i polítics, sinó des de la literatura i la crítica cultural. Hi pot haver una aliança entre la cultura i el mal? Com es forja aquesta compatibilitat entre la cultura i la barbàrie extremes? La literatura alemanya va preparar el camí a l’Holocaust? És possible que allí s’amagués l’ou de la serp? 

El llibre de Curtius

L’estiu passat vaig comentar (Com trobar els millors llibres sobre temes determinats) que havia lllegit, amb un retard considerable, Literatura europea y Edad Media latina (FCE, 2 vols. ) d’Ernst Robert Curtius, obra fonamental, decisiva. En vaig prendre moltes notes i, en acabat, la vaig repassar a consciència per mirar d’assimilar, encara que només fos una mica, l’enorme quantitat de pistes i d’informacions que conté. També tenia la intenció, és clar, d’escriure un entrada sobre aquest llibre en la serp blanca, però sempre hi havia un tema o altre que passava davant i l’entrada sobre el llibre de Curtius s’ajornava, igual que n’havia ajornat estúpidament la lectura fins a l’estiu passat. Tant se val, encara que tard, supose que arribe a temps. 

En aquest bloc m’he referit sovint a alguns llibres que considere de referència inexcusable en un curs de literatura universal. No n’hi ha molts. Es podrien comptar amb els dits d’una mà les obres que ofereixen una panoràmica completa, intel·ligent i comprensiva de la literatura universal, o de l’art, o de la cultura amb un fil conductor, que no siguen uns manuals purament compilatoris. Estic pensant en Civilización de Kenneth Clark i, sobretot, en Mimesis d’Erih Auerbach, obra mestra de la crítica literària. Al costat de Mimesis s’ha de col·locar Literatura europea y Edad Media latina, en paraules de Harold Bloom «the finest work of literary scholarship in my time», «an extraordinary study of the continuity of European literature, from Homer and the other Greeks, on through Virgil and the great Latin writers, to a culmination in Dante, and moving beyond to a consideration of a long tradition that concludes with Goethe». 

Llegint Voltaire en classe

Sempre que estic a punt de començar un tema nou en les classes de literatura universal, repasse una mica Mimesis d’Erich Auerbach. Decididament, és el meu manual. Quan el traduiran al català? Ho podria fer Jaume Ortolà, el traductor del Faust i i factòtum de Riurau Editors, entestat a traduir al català llibres essencials. La traducció castellana està envellida i en algun punt resulta una mica aproximativa. 

Aquesta setmana, com que començava el tema 4.1. Il·lustració i neoclassicisme, vaig agafar el volum d’Auerbach i vaig fullejar-ne el capítol XVI, La cena interrumpida, en què Auerbach comenta textos de Prévost, Voltaire i Saint-Simon. Recorde que en la primera lectura em va sobtar la valoració negativa que feia de Voltaire. Fins i tot, mostrava una animadversió una mica violenta envers aquest autor, que arribava a qualificar de propagandista. És cert, però, que Auerbach no deixa de destacar la millor qualitat de l’estil de Voltaire, una qualitat que cap lector no pot deixar de percebre: «Lo peculiar en él es, sobre todo, el tempo: la rápida y precisa recapitulación del desarrollo, el veloz cambio de las imágenes, la combinación sorprendente y repentina de cosas que uno no está acostumbrado a ver juntas; en todo esto, es casi único e incomparable, y en este tempo consiste una buena parte de su ingenio.» Més sintèticament, Borges va assenyalar que «Voltaire ha escrito la mejor prosa de la lengua francesa y quizá del mundo». 

Literatura medieval en primer i segon de batxillerat

En les classes de literatura universal hem acabat ja el primer bloc de la programació, Les literatures en l’antiguitat, i hem passat al segon, Formació literària de la consciència europea, que inclou els temes dedicats a la literatura medieval amb l’ Infern de Dante com a lectura. En aquest moment, doncs, els continguts de literatura que estic donant en primer i en segon de batxillerat coincideixen, com a mínim cronològicament. 

He preferit començar directament amb Dante el segon bloc de la programació de literatura universal. De tota manera, he dedicat una classe a comentar, molt sumàriament, el pas de l’antiguitat a l’edat mitjana, i les característiques generals que presenta aquest últim període. M’hauria estat molt útil disposar d’un bon llibre, confortable i intel·ligent, de caràcter introductori, sobre la literatura medieval europea. Per què no l’escriu Albert Hauf? 

Llegir la Bíblia

Bíblia de Gutenberg

Aquesta setmana hem llegit i comentat en classe una antologia de textos de la Bíblia. He insistit molt als alumnes que la Bíblia és en realitat una biblioteca, una col·lecció de llibres de temàtiques i gèneres molt diferents i que, independentment del seu caràcter de llibre religiós, és literatura i es pot llegir com a literatura. La meua intenció, és clar, era animar-los a llegir algun llibre de la Bíblia pel seu compte. 

No crec que haja tingut molt d’èxit. D’entrada, hi ha un inconvenient: la Bíblia resulta un llibre familiar i estrany alhora. Tots som conscients de la importància central que té en la cultura que hem heretat, però també sabem que aquesta cultura, en la seua forma moderna, ha negat a la Bíblia la importància que va tenir en el passat. D’una banda, la familiaritat disculpa o dispensa de llegir-la. De l’altra, l’estranyesa invita a no llegir-la. 

Dos gravats de Durer

Durant les classes que he dedicat a Shakespeare he consultat sovint Civilització, el llibre de Kenneth Clark que he esmentat més d’una vegada en aquest bloc. L’he recomanat als meus alumnes, juntament amb la Història de l’art de Gombrich i Mimesis d’Auerbach. Aquests tres llibres comparteixen una característica comuna: no són manuals ni catàlegs informatius, ni una recopilació de dades, sinó una mostra de simpatia i d’intel·ligència dels seus autors, de cultura i de sensibilitat. Tots tres mantenen un fil conductor que, com un motor, impulsa la lectura endavant. Pocs llibres donen tant com aquests.

Civilització de Kenneth Clark té l’origen en els guions que va escriure per a una sèrie de la BBC, que va presentar ell mateix. En aquesta obra les referències a l’art s’entrecreuen i es combinen amb d’altres a la història política, a la música, a la literatura, a la filosofia i a la ciència. La capacitat de síntesi de Clark, la imaginació a l’hora d’establir contrastos i analogies, és una font de sorpreses i de plaer que no decau mai. Clark proporciona un marc general de la cultura occidental on es poden col·locar moltes referències i informacions que, d’aquesta manera, es comprenen i es recorden millor.

Quan acabem de llegir aquest llibre, tenim la sensació de ser més intel·ligents i de saber més. La sensació de ser més intel·ligents és probable que només siga una il·lusió agradable; la de saber més, reflecteix un fet ben real. 

En el capítol cinquè de Civilización, Kenneth Clark comenta dos gravats de Durer que il·lustren les dues cares de la moneda de l’home del renaixement. El primer, inquietant i enigmàtic, un dels més coneguts de Durer, és el que porta per títol Melancholia I:

Sobre aquest gravat Clark escriu que “l’obsessió de Durer per la seua pròpia personalitat era part d’un interès apassionat per la psicologia en general, que el va portar a produir un dels grans documents profètics de l’home occidental, el gravat que va titular Melancholia I. En l’edat mitjana, “melancolia” volia dir una simple combinació de peresa, avorriment i desànim que deu haver estat molt corrent en el si d’una societat analfabeta. Però l’aplicació que en fa Durer no és gens simple. Aquesta figura és la humanitat en la seua forma més evolucionada, provista d’ales per a elevar-se. Està asseguda en l’actitud del Pensador de Rodin, i té encara a la mà el compàs, símbol del mesurament amb què la ciència conquistarà el món. Al seu voltant hi ha tots els emblemes de l’acció constructiva: un xerrac, unes tenalles, una balança, un martell, un gresol i dos elements de la geometria dels sòlids, un poliedre i una esfera. Però ella, desdenyant tots aquests instruments de construcció, s’està asseguda, meditant sobre la futilitat de l’esforç humà. La seua mirada obsessiva reflecteix algun transtorn psíquic profund. La mentalitat germànica que va engendrar Durer i la Reforma va engendrar també la psiconanàlisi. Vaig començar esmentant els enemics de la civilització: doncs bé, heus aquí, en la visió profètica de Durer, un mitjà més de destruir-la, aquesta vegada des de dins.”

L’altre gravat de Durer a què es refereix Clark és Sant Jeroni al seu estudi, que ve a constituir una mena de contrapunt de Melancholia I:

Durer mostra sant Jeroni treballant, com remarca Clark, en una cambra típicament erasmiana, diàfana, assolellada, ordenada i plena de coixins, cosa que no es donava en els monestirs. Sant Jeroni al seu estudi és una imatge de la confiança humanista en la cultura i l’estudi. Melancholia I en seria l’altra cara de la moneda. D’una banda, el treball i l’estudi tranquils i esperançats; de l’altra, la inquietud i la inacció depressives. Entre aquests dos gravats hi veig una relació especular, com la que comentava a propòsit de dos contes de Maupassant.

En la música, en la pintura i en la literatura, la pedra de toc per a mi és sempre el contrapunt. Quan sent una peça musical, quan llig una novel·la, m’agrada de tenir entre mans més d’una línia. I que siguen més de dues, si no és demanar massa. Per cert, Contrapunt d’Aldous Huxley és una de les meues novel·les preferides.

Erich Auerbach sobre Dante

He de tornar a esmentar,  una altra vegada, Mimesis d’Erich Auerbach. En una entrada anterior vaig referir-me al capítol primer d’aquest llibre, “La cicatriz de Ulises”, en què Auerbach comparava l’estil dels relats bíblics i dels poemes homèrics. El capítol viii és un comentari del cant x de l’Infern, concretament la trobada de Dante amb Farinata i Cavalcante. Com “La cicatriz de Ulises”, “Farinata y Cavalcante” és un altre comentari crític d’una gran densitat i imaginació. El tinc profusament subratllat i se’m fa difícil destacar-ne algun fragment concret. Si de cas, i com a mostra, vegeu aquesta valoració que hi fa Auerbach de Dante i de la Divina Comèdia:

“En comparació amb tots els seus antecessors, entre els quals hi ha grans poetes, l’expressió de Dante mostra una riquesa, actualitat, força i flexibilitat tan incomparablement més grans, coneix i fa servir una quantitat de formes tan superior, abraça els fenòmens i els assumptes més diversos amb mà tan ferma i segura, que arribem al convenciment que aquest home ha redescobert el món amb les seues paraules.[…]

La Comèdia és, entre altres coses, un poema didàctic i enciclopèdic, en el qual se’ns presenta conjuntament l’ordre còsmic fisicocosmològic, ètic i historicopolític, i és a més una obra d’art imitadora de la realitat, dins de la qual hi ha tots els camps imaginables d’aquesta: passat i present, grandesa sublim i vulgaritat menyspreable, història i llegenda, tragèdia i comèdia, l’home i el paisatge; finalment, és la història de la transformació i salvació d’un home, Dante, i com a tal, una figuració de la història de la salvació de la humanitat en general. […] I, no obstant això, el poema té una unitat innegable. Descansa en el tema general, en l’status animarum mortem, el qual, en tant que judici definitiu de Déu, ha de constituir una unitat perfectament ordenada, com a sistema teòric, com a realitat pràctica, i també com a figuració estètica.”

Després de “Farinata y Cavalcante”, o abans, faríem bé de llegir Dante, poeta del mundo terrenal, del mateix Auerbach. És el millor llibre que he llegit fins ara sobre Dante. Perquè us en feu una idea, transcric alguns dels fragments que vaig anotar-me’n per a les meues classes:

“El càstig en l’Infern no és una cosa nova, afegida, que suprimeix el caràcter de l’afectat i l’enfonsa en la multitud dels qui carreguen amb la mateixa falta, sinó que és una actualització de facultats que ja estaven contingudes en el seu caràcter terrenal i, per tant, una continuació i intensificació d’aquest. […]

         La Comèdia és veritablement una imatge del món terrenal: en tota la seua extensió i profunditat, aquest món terrenal queda acollit en l’estructura del més enllà, ordenat de manera completa, autèntica i definitiva; no s’oculta el caos del seu transcurs, ni tampoc se’l suavitza o se’l priva de les seues qualitats sensibles, sinó que es conserva a la vista de tots i es basa en un projecte que l’engloba i despulla de tota aparença contingent. […]

         En el més enllà de la Comèdia, els successos temporals deixen d’existir, només se’n manté el record, i únicament per aquesta via indirecta penetra la realitat en el més enllà; però es veu que el record, del qual està exclòs tot element causal i tota relació contingent amb una situació temporal en la Terra, abraça l’ésser no sols de manera conceptualment més precisa, sinó també sensorialment més completa que el succés temporal massa incert i interpretable de moltes maneres.”

I, per acabar, un altre llibre d’Auerbach, Figura, que examina un aspecte fonamental de la Divina Comèdia. Auerbach hi exposa els diversos sentits del terme “figura”, des de les obres de la literatura grecollatina fins a la interpretació que en fa el cristianisme com a visió completa de la història i com a esdevenir provist de sentit. Aquesta concepció del temps històric té una importància decisiva en la Divina Comèdia. En el poema de Dante l’aparició dels personatges en el més enllà és una consumació de la seua aparició terrestre, i aquesta, al contrari, una figura de la del més enllà. El més enllà és l’acte consumat del pla diví; tot el que s’esdevé a la terra és, per tant,  figural, potencial.

Un esdeveniment que haja d’interpretar-se en sentit figural es diferencia del símbol i de l’al·legoria, perquè conserva el seu sentit textual i històric; no es converteix en un simple signe, sinó que segueix sent esdeveniment. Figura i consumació tenen el caràcter, per tant, d’aparicions i esdeveniments reals i històrics. Així s’explica el poderós realisme del més enllà dantesc, que es diferencia de tot realisme terrenal, perquè el més enllà de la persona humana és, d’una banda, la suma i el resultant de les seues accions en la vida terrenal i, de l’altra, revela què era el més decisiu en la seua essència i en la seua vida.

Gustave Doré, Farinata

Salvador Dalí, Farinata

"La cicatriu d'Ulisses" d'Erich Auerbach

Ara que acabem de deixar enrere la Bíblia, la Ilíada i l’Odissea, i que ja hem començat l’Èdip rei de Sòfocles, és un bon momernt per a llegir, o rellegir, un text fonamental de la crítica literaria: La cicatriz de Ulises, primer capítol de Mimesis, el gran llibre d’Erich Auerbach. (Podeu consultar-ne també la traducció anglesa en Amazon.)

Auerbach, berlinés d’origen jueu, va redactar Mimesis en l’exili a Istambul durant la Segona Guerra Mundial, entre el 1942 i el 1945. En aquest estudi de literatura comparada Auerbach tracta l’evolució del concepte d’imitació de la realitat en la literatura occidental des d’Homer fins a Virginia Woolf, passant per Dante i Boccaccio, Rabelais i Montaigne, Shakespeare i Cervantes, Flaubert i Zola… Cada capítol consisteix en el comentari d’un text de cada un d’aquests autors, que Auerbach reprodueix i tradueix prèviament.

En La cicatriz de Ulises, el capítol més conegut i celebrat de Mimesis, Auerbach compara l’escena del cant xix de l’Odissea, quan Ulisses retorna finalment a Ítaca, amb la història del sacrifici d’Isaac del Gènesi (22:1). En el seu comentari, Auerbach destaca que en Homer tot apareix en un primer pla. El que ens conta és sempre present i ompli per complet l’escena i la consciència. Les figures hi apareixen totalment plasmades, uniformement il·luminades, definides en temps i lloc, juntes unes amb altres en un primer pla i sense buits entre elles; idees i sentiments són posats de manifest; les peripècies són pobres en tensió i es descriuen reposadament. En els relats bíblics, en canvi, s’al·ludeix a una cosa implícita, que no s’expressa. Les figures estan treballades tan sols en aquells aspectes d’importància per a la finalitat de la narració, i la resta queda en la fosca; únicament els punts culminants de l’acció estan accentuats; el temps i el lloc són incerts i cal imaginar-los; els sentiments i les idees resten muts, i són només suggerits per mitges paraules i pel silenci. Mentre que els poemes homèrics proporcionen una relació de fets ben determinada, delimitada en un temps i un lloc, l’Antic Testament ens ofereix una història universal; comença amb el principi dels temps, amb la creació del món, i vol acabar amb la fi del segles, en complir-se les profecies.

No ho digueu a ningú, però Mimesis és un dels meus llibres de referència per a les classes de literatura universal. El meu exemplar, subratllat i rebregat, el consulte constantment.

Aquest llibre, a més d’oferir una panoràmica extraordinària de la literatura europea, ens demostra que la lectura, quan s’hi impliquen alhora la intel·ligència, la imaginació i la cultura, és un acte de creació, i que la crítica literària pot ser una de les formes més intenses de la literatura.

Voleu experimentar l’agradable sensació d’haver invertit el vostre temps en un producte d’alta rendibilitat? Llegiu Mimesis.

Llegiu, si més no, La cicatriz de Ulises.