Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Georges Poulet. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Georges Poulet. Mostrar tots els missatges

dijous, 11 de juliol del 2019

Regirant el disc dur de l’ordinador

M’agrada aprofitar les vacances d’estiu per posar una mica d’ordre en el disc dur de l’ordinador. Faig algunes còpies de seguretat, reorganitze arxius i carpetes i, sobretot, intente fer neteja. Al mateix temps, repasse alguns dels fitxers que ja ni recordava que tenia, com ara apunts per a futures entrades del blog i notes de les lectures que he anat fent. He rellegit ara les que vaig prendre de Contra toda esperanza, les memòries de Nadiezhda Mandelstam, la dona del poeta rus Ossip Mandelstam, desaparegut als camps de concentració soviètics, que vaig llegir l’estiu passat. Nadiezhda Mandelstam va sobreviure per a contar-ho. Va sobreviure de miracle, per pura xamba, com Primo Levi d’Auschwitz. Les seues memòries no són un relat i un testimoni del Gulag, com els llibres de Soljinitsin, de Xalàmov o de Ginzburg, sinó del sistema que portava al Gulag. En realitat, tot era Gulag, des del moment que la repressió i la delació amarava la vida quotidiana de cap a cap. Ningú no estava segur i ningú no podia estar segur. Una de les coses més impressionants d’aquell temps, tal com ho conta l’autora, és que tothom somreia. Una actitud adusta, seriosa, una cara de pocs amics, s’hauria considerat un signe manifest de desafecció, una mostra de disgust i de rebuig. Riure, d’altra banda, hauria estat un signe inequívoc de sarcasme i de crítica. Per tant, la gent evitava tots dos extrems, igualment perillosos, i somreia. Tothom somreia. Ni seriosos ni riallers. El fil conductor d’aquest llibre és la narració del destí d’Ossip Maldenstam, lent i inexorable, i de mols altres com ell. La maquinària estatal no tenia pressa, perquè sabia que no hi havia escapatòria. La lentitud del càstig era un signe de la seguretat del poder estatal i al mateix temps una manera refinada —efectiva— d’expandir el terror. 

divendres, 9 de maig del 2014

Una paradoxa de Baudelaire

En unes entrades que vaig escriure fa temps sobre Baudelaire, hi vaig assenyalar que aquest escriptor va ser un dels primer a concebre la gran ciutat com a tema artístic (vegeu Baudelaire i l’experiència de la vida urbana i Baudelaire i la modernitat literària). La fascinació per l’aglomeració urbana apareix, més que en Les flors del mal, en el recull de poemes en prosa Le Spleen de Paris(Petits poèmes en prose) (n’hi ha traducció al català online).

Voldria completar ara aquells apunts amb unes notes del capítol que el crític Georges Poulet dedica a Baudelaire en La conscience critique (vegeu La consciència crítica). Un dels aspectes de la vida en una gran ciutat que Baudelaire troba més atractiu és el contacte amb la massa anònima, com expressa en un dels poemes en prosa titulat justament Les foules (Les multituds). De tota manera, a pesar d’escriure-hi que «el passejant solitari i pensatiu agafa una singular embriaguesa d’aquesta comunió universal», Baudelaire no s’identifica amb les emocions simples i fortes viscudes en comú per aquells que formen part d'una multitud, sinó amb el pensament dels individus anònims que en formen part. 

diumenge, 23 de març del 2014

La consciència crítica

Fa poc que he acabat de llegir La conscience critique de Georges Poulet, un dels crítics literaris més destacats de l’anomenada escola de Ginebra, integrada entre d’altres per Marcel Raymond, Albert Béguin, Jean Starobinski, Jean Rousset i el mateix Poulet. Tots ells concebien la crítica literària com una literatura de la literatura, que havia d'estendre, completar i constituir en una forma nova els temes que ja són presents en l’obra literària criticada. Això significa, entre altres coses, que el crític literari, com el novel·lista o el poeta, cerca, encara que en secret i de manera indirecta, la seua pròpia aventura espiritual. Aquest enfocament estableix una diferència tallant entre l'obra dels crítics de Ginebra i l'obra dels acadèmics —els estructuralistes francesos, els formalistes russos o els nous crítics nordamericans—, per als quals la crítica és una forma de coneixement objectiu i una de les ciències humanes. 

Poulet dedica en La conscience critique un capítol a cada un dels següents autors: Madame de Stäel, Baudelaire, Proust, els crítics de la Nouvelle Revue Française (Albert Thibaudet, Charles Du Bos, Jacques Rivière i Ramon Fernandez), Marcel Raymond, Albert Béguin, Jean Rousset, Gaëtan Picon, Georges Blin, Gaston Bachelard, Jean-Pierre Richard, Maurice Blanchot, Jean Starobinski, Jean-Paul Sartre i Roland Barthes. He anotat la relació completa perquè són noms a tenir en compte i perquè constitueix una mena de fil conductor. Per a Poulet, cada un d'aquests crítics s'esforça a reviure i pensar per ells mateixos les experiències viscudes i les idees pensades per altres esperits, cosa que no té res a veure amb la crítica impressionista o subjectivista.