Diverses escenes del passat es rememoren en Agamèmnon molt vívidament: la destrucció i l’incendi de Troia, tal com se l’imagina Clitemnestra, els averanys que van precedir la partida de l’expedició dels grecs, el sacrifici d’Ifigènia… En aquesta última escena, d’un gran patetisme, Agamnèmnon s’hi troba encarat a un dilema. Dues aguiles han atacat i han devorat una llebre prenyada. Calcas, l’endeví dels grecs, ha interpretat aquest fet com una premonició de la presa de Troia —la llebre prenyada— pels dos Atrides —les dues àguiles. Però Àrtemis, deessa de la natura i de la caça, protectora de mares i fills, irritada per la mort de la llebre, exigeix el sacrifici d’Ifigènia, filla d’Agamèmnon, perquè s’aturen els vents adversos que impedeixen la partida de l’estol grec. Certament, Agamèmnon no és responsable del crim de les àguiles. Potser, els Atrides han comès alguna ofensa contra Àrtemis. Però això queda implícit i Èsquil no ho precisa. Amb la seua exigència, Àrtemis aboca Agamèmnon a un dilema tràgic: «llavors el rei gran parla així: “Cruel és el meu fat si no obeeixo; però cruel també, si he de trossejar el meu infant, l’orgull de casa meva, sollant, vora l’altar, les meves mans paternes amb els raigs de la degollació d’una verge. ¿Quin dels dos partits és sense mals? ¿Com puc fer-me un desertor de l’estol faltant a la meva aliança? Perquè si aquest sacrifici i aquesta sang virginal calma els vents, amb daler, ben dalerosament es pot desitjar sense crim. Que sigui per a bé!”» (línies 208-217). Enfrontat a un dilema, Agamèmnon tria, i aquesta tria és l’expressió de la seua responsabilitat moral. En aquest crim en ressona un altre, el del seu pare Atreu, que va matar els dos fills del seu germà Tiestes.
El cor el censura amb aquestes paraules: «i quan s’hagué acotat a l’arnès del destí, es fa en el vent del seu esperit una revirada impia, impura, sacrílega: des de llavors es repensa, fins a resoldre aquell acte de tota audàcia. Perquè els moridors, els encoratja la pròpia demència, consellera de vileses, font primera de mals. Ell, doncs, gosà esdevenir el sacrificador de la seva filla, en ajut a una guerra per a vindicar una dona, en ofrena per al camí d’uns vaixells!» (línies 216-227).
