Uns fragments crítics sobre Shakespeare

M’hauria agradat resumir-vos amb detall les sessions que hem dedicat en el curs de literatura universal a El rei Lear, però no he tingut temps. Havia de preparar també el comentari de La tempestat, que començarem avui, i últimament porte un assumpte entre mans que cada vegada més em demana més temps i concentració. Ja us ho contaré, més endavant.

Avui mateix m’ha arribat un llibre del crític G. Wilson Knight, The Crown of Life, que havia comprat per Internet. Conté un assaig important sobre La tempestat. Evidentment, no el podré aprofitar per a la sessió d’avui. Però per a l’última del curs, la del dia 25, només tornar de vacances, ja el tindré llegit i potser en podré treure alguna cosa d’interès. 

Més Shakespeare. Revisant els arxius del meu ordinador, n’he trobat un que no recordava que el tenia, amb una tria de fragments crítics sobre Shakespeare de Mario Praz, Kenneth Clark, Walter Raleigh i Erich Auerbach. Són unes notes molt breus que vaig prendre, ja fa temps, per aprofitar-les en les meues classes. Poc profit n’he tret, perquè les havia oblidades. Tant se val. Ara que les he «recordat», o recuperat, m’agradaria compartir-les amb els lectors de la serp blanca. Penjades al blog, jo també les podré retrobar més fàcilment. Aquí teniu aquesta tria d’alguns fragments crítics sobre Shakespeare:

3.1. La lírica petrarquista en el renaixement i el barroc

Un altre dels temes de la programació que no he pogut donar en classe de literatura universal, per falta de temps, és el 3.1. La lírica petrarquista en el renaixement i el barroc. Ací el teniu, encara que una mica  tard. És molt curtet, una manera cínica d’eixir del pas i cobrir l’expedient. Però no voldria que a finals de curs els meus alumnes digueren que no tenen completa tota la sèrie de fascicles col·leccionables a todo color.

No fa molt, vaig comentar en aquest bloc que em sabia molt greu no haver donat, també per falta de temps, el tema dedicat a Molière i Racine. Ara, en canvi, he de confessar que no he pogut reprimir un sentiment d’alleujament i íntima satisfacció en veure’m obligat a botar-me el tema de la lírica petrarquista.

Reconec que la meua relació com a lector amb Petrarca no és massa cordial. De més a més, crec que Petrarca és un d’aquells noms sobrevalorats en la història de la literatura. Té el mèrit, de gust dubtós, d’haver inaugurat algunes característiques posteriors de l’home de lletres, com ara l’autocomplaença, la pose i la retòrica blana i sentimental. La seua poesia, que va infectar durant una temporada massa llarga la poesia europea, em sembla una regressió respecte d’algunes qualitats de la poesia medieval, com ara l’expressió directa i brutal, gràficament expressiva, que trobem en Dante, François Villon o Ausiàs March.

Pel que fa a la seua obra en llatí, recorde que vaig començar amb una gran il·lusió el Secretum, de seguida que Quaderns Crema en va publicar la traducció al català. Pensava que anava a trobar-me amb una de les primeres autobiografies europees, una cosa semblant a les Confessions de sant Agustí. Me’l vaig llegir, és clar, però el llibre em queia de les mans. Encara no li ho he perdonat. El vaig trobar servilment subordinat als esquemes més ortodoxos i més convencionals del cristianisme medieval. I el seu estil, monòton i previsible, sense nervi. Quina diferència amb la vivacitat de Lo somni de Bernat Metge, amb la independència d’esperit d’aquest autor que el fan entranyablement pròxim. No m’imagine a Petrarca escrivint, com va escriure Metge en una carta que havia de signar el rei, que els qui maltractaven els jueus seguien un “ús antic”.

Bé, de segur que sóc cruel i injust, però n’hi ha que ho són més. (Ja sé que això no m’excusa, però em fa companyia!) Com ara Kenneth Clark, que va escriure en Civilización aquesta breu valoració de Petrarca, plena de mala bava sota la seua elegància educada: “Petrarca, aquesta figura complexa del segle xiv, aquest fals començament de l’humanisme el gust del qual pels contraris, per la fama i la soledat, per la naturalesa i la política, per la retòrica i la revelació personal ens fan pensar en ell com el primer home modern… fins que comencem a llegir els seus llibres.”