La setmana passada vaig estar a Barcelona, cosa que vaig aprofitar per anar a la presentació de la pel·lícula In this world que la Filmoteca de Barcelona oferia a càrrec del mateix director. La veritat és que, tot i que jo no l'havia vista, la pel·lícula ja té uns anyets. Es va estrenar el 2002 i va guanyar l'Ós d'Or de la Berlinale. Va ser la primera vegada que Winterbottom utilitzava un gènere fronterer entre el documental i la ficció, que perfeccionaria en la més coneguda Camino a Guantánamo (2006). Aquest encontre estrany, que podríem resumir com una «realitat recreada», consisteix a basar-se en una certa recerca social que desemboca en el descobriment d'un protagonista, la història del qual Winterbottom guionitza, recrea i filma. El protagonista no és un actor, sinó l'autèntic inspirador de la història, tal i com va admetre Winterbottom: «Jamal actuava en una pel·lícula de ficció, però també s'estava interpretant a si mateix». Aquesta aposta, a vegades un poc tramposa, colpeja el cap de l'espectador aconseguint un gran efecte de realitat.
In this world conta la història de dos joves afganesos que ho arrisquen tot per viatjar clandestinament a Londres, després del setge bèl·lic que sofreix Afganistan arran dels atemptats de l'onze de setembre. Aquest viatge, que transcorre per diversos països àrabs (Paquistan, Iran, Turquia), ens va mostrant, d'una part, la personalitat dels protagonistes, i de l'altra, el món àrab, que no se'ns descobreix com un espai uniformitzat, sinó com un laberint heterogeni. Les particularitats geogràfiques prenen força en el relat, així com les diferències culturals, paisatgístiques, climàtiques i lingüístiques, des de les desèrtiques terres ramaderes d'Afganistan fins a Teheran o Istambul, on els protagonistes es veuen desbordats per la grandiositat de la vida urbana. La pel·lícula es planteja com una descomposició dels diferents estils de vida del Pròxim Orient. Moltes vegades m’ha costat de situar geogràficament l'acció i m’he sorprès en comprovar que l'àrab no és una llengua comuna a tots els països que practiquen l'Islam. Un efecte més de l’etnocentrisme, que ens fa ignorar el que no considerem important.
