Quan la realitat i la ficció es destrueixen mútuament (realitat i ficció en la novel·la)

En un pas de La tyrannie de l’imprimé, Marthe Robert assenyala que hi ha moltes novel·les que guanyarien si s’haguessen escrit com a assaigs, i que caldria trobar un nom per als llibres que, sota una forma més o menys novel·lesca, diuen coses el sentit de les quals s’expressaria millor per mitjà de reportatges, memòries, autobiografies, o, simplement, assaigs. Se m’ocorre que també hi ha molts assaigs, vaporosos, críptics, sibil·lítics, que guanyarien si s’haguessen escrit com a poemes. Haurien guanyat o, si més no, haurien dissimulat una mica que no tenien res a dir, o que no sabien de què estaven parlant. Si el patriotisme és l’últim refugi dels canalles, la poesia ho és sovint de la inanitat i de la confusió mental. Cada gènere arrossega les seues servituds. Però tornem a l’observació de Marthe Robert sobre les novel·les.

A l’hora d’escriure’n una, el novel·lista s’enfronta amb un problema inicial: la dificultat de trobar un argument, per difús i informe que siga, que relligue i empente endavant personatges i motius temàtics. Hi ha novel·listes, és cert, que tenen una gran inventiva, una gran habilitat per a embullar la troca —la trama narrativa—, però en molts casos aquest «problema» aboca l’escriptor a un carreró sense sortida: per més que s’esforce, no se li ocorre res. De fet, és impossible imaginar un argument ex nihilo. Ara, hi ha alguns recursos que permeten sortir de l’impàs. El primer de tots consisteix a refer un argument existent, a fer-ne un remake amb les adaptacions i les variacions corresponents. Les obres dels tràgics grecs partien sempre, o gairebé, d’un mite preexistent, que tothom coneixia d’entrada. Shakespeare, el gran creador de la literatura universal, no va inventar cap argument en les seues tragèdies i comèdies. Es basava sempre, si exceptuem, sembla, El somni d’una nit d’estiu, en trames argumentals extretes d’altres llibres, com ara les cròniques dels reis anglesos. Això sí, els transformava i els reomplia d’una manera genial. Per això era Shakespeare! No volia aconseguir la glòria literària, sinó, només, proporcionar material a la seua troupe d’actors. Calia fer rutllar el negoci de la manera més ràpida i més efectiva possible.

El segon procediment per a «inventar» un argument és basar-se en un fet històric o un succés realment esdevingut, reflectit de vegades per a més comoditat en una acta judicial. És un recurs que els nostres novel·listes actuals fan servir sense descans. Pensem en la gran quantitat de novel·les que es publiquen situades en la Guerra Civil o en la postguerra. No cal inventar res. Es parteix d’una història que ja està feta, i de la qual hi ha molta documentació, que es pot aprofitar sense manies. A més, és una història amb bons i dolents. Això sempre agrada als lectors. Cal reconèixer que alguns fan servir aquest procediment d’una manera més rudimentària que altres, però en el fons la maniobra és la mateixa.

Dues novel·les d’Elizabeth Gaskell

Vaig llegir, primer, Nord i sud, d’Elizabeth Gaskell, publicada recentment per Viena en la col·lecció Club Victòria. I després, al cap de molt poc, Les confessions del senyor Harrison, apareguda un any abans en la mateixa col·lecció. Tenia ganes de llegir alguna novel·la d’aquesta autora, que és una de les baules fonamentals de la cadena que va de Jane Austen a George Eliot. Vaig començar per Nord i sud. El títol m’atreia com un imant. En principi Gaskell havia pensat que es digués Margaret Hale, del nom de la protagonista, però Dickens, director de la revista Household Words, on es va publicar en fulletó, va insistir a titular-la Nord i sud. Per sort, es va imposar el parer de Dickens.

Nord i sud és una novel·la social, com Temps difícils, del mateix Dickens, editada un any abans. La jove Margaret Hale es veu obligada a abandonar amb els seus pares el poblet on havia nascut, a l’Anglaterra rural del sud, per anar a la ciutat de Milton, Manchester en la realitat, al cor de la Revolució Industrial. Allà, entra en contacte amb un nou ordre social, dominat pel conflicte entre els patrons de les fàbriques i els treballadors del tèxtil. I coneix el senyor Thornton, un jove empresari, amb unes idees i uns valors oposats del tot als seus. Entre tots dos es desenvolupa una relació plena de tensió, que es modula entre l’atracció i l’aversió fins a la resolució final.

La descripció i la crítica que fa Gaskell del món creat per la industrialització és, crec, més complexa i matisada que la de Dickens en Temps difícils. Nord i sud mostra en aquest punt una de les qualitats que més aprecie en els novel·listes realistes: la imparcialitat, que és la primera condició per a aconseguir una representació literària mínimament objectiva. El títol de la novel·la no al·ludeix a un enfrontament maniqueu entre dos mons socials, sinó al procés de canvi que experimenten els personatges protagonistes quan es veuen confrontats amb modes de vida i de valors diferents, en una mena de viatge d’anada i tornada.

La germana de Shakespeare

En una entrada anterior comentava que a finals de febrer parlaré d’Una cambra pròpia de Virginia Woolf en el club de lectura de la llibreria Ambra de Gandia. Hi explicava també les circumstàncies que m’han fet triar aquest llibre. Aquest cap de setmana l’he repassat una mica i n’he pres algunes notes per a la sessió del club de lectura. Quan el 1929 es va publicar Una cambra pròpia, a la Gran Bretanya ja s’havia aconseguit el dret de vot per a les dones. Sense negar la transcendència d’aquest fet, Virginia Woolf remarcava que encara era més important disposar d’una renda de cinc-centes lliures. Amb autonomia econòmica, amb una renda de cinc-centes lliures pròpies una dona podia tenir una cambra pròpia. I més coses. Les cinc-centes lliures, és clar, tampoc no ho eren tot. Calia suprimir tots els obstacles que impedien l’accés de les dones a l’educació formal. I que poguessen controlar els embarassos d’una manera segura i efectiva.

Si les dificultats materials amb què es trobaven les dones eren enormes, les immaterials —així en deia Woolf— encara eren pitjors. La indiferència del món, que Keats, Flaubert i altres genis havien trobat tan difícil de suportar, en el cas de les escriptores es convertia en una hostilitat agressiva. Què escriu aquesta desgraciada? Les dones havien de lluitar contra el que se’n pot dir la seua formació negativa, la que estableix no què pots fer o dir, sinó el que no pots fer ni dir. El sentit del decòrum, que afectava a elles principalment, les encotillava i asfixiava. En una ressenya que va publicar en el suplement literari del Times Woolf assenyalava que George Eliot i Charlotte Brontë van signar les seues obres amb pseudònims masculins no sols per amagar-se, per aconseguir que les jutjassen d’una manera imparcial, sinó per alliberar les seues consciències com a escriptores de la tirania del que calia esperar del seu sexe. Volien escriure sobre qualsevol cosa, igual que un home, fins i tot sobre aquells temes i qüestions que el decòrum imperant els vedava.

Novel·les: analgèsics o antídots

En un pas d’Una cambra pròpia, comentant una novel·la d’una Mary Carmichael, Virginia Woolf escrivia que «sovint les novel·les són més analgèsics que no pas antídots, et fan lliscar per un ensopiment que t’espesseeix en comptes d’animar-te i encendre’t». Unes pàgines més endavant atribuïa a Carmichael peresa intel·lectual i un convencionalisme un pèl excessiu, cosa que explicava la somnolència que produïen els seus escrits. Les novel·les analgèsiques abunden. Són la majoria. Virginia Woolf esmentava com a exemples de novel·les antídot Emma o À la recherche du temps perdu. La lectura d’aquests llibres, deia, «és un curiós entrenament dels sentits; després ho veus tot amb més intensitat; el món sembla haver-se desempallegat de la crosta i s’ha amarat d’una vida més intensa». Josep Pla ho va dir d’una altra manera: les novel·les, per a ser bones, han de ser molt bones. Per tant, com que la majoria de les novel·les no són molt bones, són dolentes, encara que siguen bones. El sil·logisme és impecable. Això no vol dir, però, que siga veritat. Fins i tot, per a eixir del pas, podem sospitar que es tracta d’una insídia, una més, de Pla. I hi ha una altra qüestió, i ara tornem a Woolf. Per a la majoria de la població, un analgèsic sempre serà més agradable que no un antídot. Dormir, i dormir bé, com un soc, és molt bo per a la salut. Novel·listes i lectors poden continuar escrivint i llegint novel·les amb la consciència tranquil·la —adormida.

Una ment terriblement sensible

L’edició catalana dels Diaris de Katherine Mansfield reprodueix en apèndix la ressenya que en va escriure Virginia Woolf el 1927 amb el títol d’Una ment terriblement sensible. Woolf parteix del fet que ningú no ha estat capaç de definir en què consisteix la qualitat literària de Mansfield. Tot seguit afirma alegrement que «als lectors del seu diari això no els afecta», perquè «no és la qualitat de la seva escriptura, ni el grau de fama que va assolir el que ens interessa del seu diari, sinó l’espectacle d’una ment —una ment terriblement sensible— rebent, una després de l’altra, les atzaroses impressions de vuit anys de vida».

Certament, aquesta ressenya de Woolf no és del millor que va escriure. Dir d’un escriptor que és molt sensible és simplement una manera protocolària de quedar bé i no dir res. De seguida es planteja la pregunta inevitable que ens torna al principi: i en què consisteix aquesta sensibilitat? Si, a més, hi afegim que ho és terriblement…

La senyora Dalloway, per Júlia Olmo

M’agrada trobar en els llibres les sensacions, les idees, les reflexions i les inquietuds que jo mateixa he tingut alguna vegada. La relació entre els llibres i la vida, la literatura com una extensió de la vida és un dels aspectes més fascinants i encisadors de la literatura. Aquesta qüestió l’he tinguda molt present en la lectura de La senyora Dalloway de Virginia Woolf.

La senyora Dalloway se situa al Londres de la postguerra i transcorre al llarg d’un dia de la vida de la Clarissa Dalloway, una dona de mitjana edat de la classe alta anglesa, esposa d’un membre del parlament britànic, encarregada d’organitzar una festa a la seua casa aquell mateix vespre. La novel·la, mitjançant la tècnica de l’estil indirecte lliure, creada unes quantes dècades abans per Gustave Flaubert, se centra en els diferents personatges, en les seues reflexions, sentiments, sensacions i records. En definitiva, en la seua actitud davant la vida.