Llegint Heròdot

Lectura de la Història d’Heròdot, en la traducció de Rubén J. Montañés publicada per La Magrana. Un volum d’una mica més de vuit-centes pàgines, que inclou també una introducció del mateix traductor i un pròleg de Joan Francesc Mira. En fi, un dels llibres que per la seua extensió se solen reservar per a les vacances. Encara que fa embalum, us el podeu endur a la platja i tot: és de lectura agradable i no demana gaire esforç. I, sobretot, conta moltes històries. Algunes ja les coneixia, perquè les havia llegit resumides per Montaigne en els seus Essais. 

Rubén J. Montañés remarca en la introducció que Heròdot és qui va consagrar el mot d’«història», que ell entenia com a recerca, investigació, en sentit general. Aquesta recerca la du a terme en un sentit espacial i temporal alhora. D’una banda, reporta els resultats dels seus viatges a pobles i països molt diferents. De l’altra, narra la història de les guerres entre els grecs i els perses, que van culminar en les gran victòries de Salamina i Platea. 

Heròdot es mostra, molt abans del renaixement, plenament conscient de la relativitat d’usos i costums entre els diferents pobles del món que ell coneixia. El seu llibre proporciona informacions molt abundants sobre la civilització egípcia, incloent-hi el fet que a l’Egipte les dones pixen dretes i els homes asseguts. O sobre els escites, aquest poble que si no fos pel seu llibre hauria desaparegut de la història. La majoria de les vegades es limita a informar sense fer-ne cap comentari. Així, conta que «quan un baró nasamó es casa per primera vegada, és costum que la núvia, la primera nit, s’uneixi successivament a tots els invitats, cadascun dels quals, un cop s’ha unit a ella, li dóna el regal que hagi portat de casa seva». Hi ha un pas, però, en què reflexiona sobre aquestes diferències etnogràfiques. Sembla que estiguem llegint Montaigne:

«Per tots els conceptes, doncs, és evident per a mi que Cambises era un foll rematat; en efecte, altrament no hagués intentat burlar-se de coses sagrades i sancionades pel costum. Perquè si hom exhortés tots els homes, fent-los la proposta de triar els millors costums de tots, després de reflexionar-ho cadascun escolliria els propis; de tal manera creu cadascun que els propis costums són, de molt, els millors. No és versemblant, doncs, que ningú, sinó un home enfollit, ridiculitzi tals afers. Que així han considerat tots els homes allò que els costums afecta, val a concloure-ho, entre molts altres testimoniatges, pel següent: Darios, durant el seu govern, va cridar els grecs que eren amb ell i els va preguntar per quants diners estarien disposats a devorar els seus pares morts; i ells van afirmar que no ho farien a cap preu. Llavors Darios va cridar els indis anomenats callaties, que devoren els seus genitors, i els va preguntar en presència dels grecs, que s'assabentaven mitjançant un intèrpret del que es deia, per quants diners acceptarien cremar els seus pares en una foguera, quan finessin; i ells, amb grans crits, l'apressaren a parlar pietosament. Així s'ha considerat, doncs, i em sembla que Píndar va afirmar correctament que el costum és rei de tot.»

Què estic llegint ara

Si no hagués de fer classe, si no hagués de preparar-les ni corregir exàmens i comentaris, si no hagués de complir determinats encàrrecs editorials, si no «hagués» d’escriure, si no… podria llegir molt més. Sobretot, podria llegir amb més tranquil·litat de consciència. Temps, al final, sempre en trobe, però tot es complica una mica quan agafe un llibre que m’interessa de veres. Aleshores la lectura m’absorbeix i passa per damunt de tot, de manera que el munt de fulls per corregir cada vegada es fa més gran, acabe improvisant algunes classes, que de vegades ixen bé i de vegades no tan bé, redacte les entrades del bloc a l’aula, aprofitant que els alumnes estan entretinguts fent un examen… Si comence un llibre que m’interessa de veres, estic perdut. 

Aquestes últimes setmanes la lectura m’ha absorbit perquè he tornat a llegir Montaigne. He començat amb la traducció al castellà, excel·lent, que va fer Enrique Díez Canedo de Pagines choisies, una selecció dels Essais acompanyada de comentaris a cura de Pierre Villey (Páginas escogidas. Ediciones Júcar, 1990). Ja l’havia llegida feia molt de temps, però tenia ganes de tornar-hi. Després, no vaig poder resistir la temptació de tornar a agafar els Essais, en francès. Vaig anar directament al llibre III i em vaig llegir de primer Sur des vers de Virgile. A continuació vaig botar a De ménager sa volonté i a Des boiteux. He llegit aquests assaigs lentament, amb la màxima concentració de què sóc capaç. És l’única manera de seguir el discurs sinuós dels Essais i el seu francès del XVI. En l’endemig, i aprofitant com qui diu l’ocasió, em van entrar ganes de llegir Plutarc, un dels preferits de Montaigne, però no les Vides paral·leles, sinó les Moralia o Opuscles morals. Aquesta obra està traduïda al castellà en Gredos en una edició de tretze volums. Vaig agafar, a l’atzar, el vuitè. De tant en tant, tornava als Essais. Acabat Plutarc, vaig començar Les Caractères de La Bruyère, un dels grans moralistes de la tradició inaugurada per Montaigne. Pla deia en El quadern gris que La Bruyère «és un escriptor clar, d’una facilitat merament aparent» i recordava que Jules Renard «sostenia que el millor escriptor francès de tots els temps és La Bruyère». Era una lectura que tenia pendent de feia molt de temps.

La Bruyère m’ha enganxat i, com que té un estil tan clar i tan tens —és un alcohol molt sec—, encara m’ha fet venir més ganes de llegir, de manera que he combinat la lectura de Les Caractères amb uns altres llibres, concretament El tramvia groc de Joan Francesc Mira, recentment publicat (m’ha agradat molt i que recomane vivament) i Una simfonia inacabada, el recull dels poemes inacabats de Kavafis, que es van trobar al seu escriptori a la seua mort, traduïts i anotats per Alexis Eudald Solà. 

I més assaigs de Montaigne. És un dels autors més absorbents que conec, per la concentració que demana la seua lectura, per la densitat de la seua escriptura, pel seu estil únic. Després de llegir Montaigne, tot el demés sembla molt lleugeret.

Notes d’una lectura de l’Odissea (1)

Ja fa unes setmanes que ha començat el curs. Ho note, entre altres coses, perquè ja no tinc tant de temps per a llegir. Per a tancar la temporada d’estiu —i, ai!, les vacances— vaig triar l’Odissea, en la traducció de Joan Francesc Mira. D’aquesta manera m’aplicava la meua pròpia medicina, ja que era un dels llibres que havia recomanat, a mitjan juny passat, en l’entrada Lectures per a l’estiu. 

Gaziel va escriure una vegada que, de tant en tant, li agradava tornar a llegir l’Odissea com una mena de cura espiritual. De fet, rellegir-la constitueix una experiència sempre nova i renovadora, refrescant, que no cansa mai, per les imatges, per la peripècia, pels ressons profunds que sempre remou la seua lectura. Aquesta vegada hi he retrobat passatges que no se me’n van de la memòria i que em continuen obsessionant. D’altres, en canvi, m’ha fet la impressió de llegir-los per primera vegada. Hi he retrobat, també, l’olor de carn a la brasa que recorre tot el poema o els colors canviants de la mar, grisa o vinosa. 

“De Troia a Ítaca” (un bloc a tenir molt en compte) i encara una última nota sobre la traducció de Mira

Fa temps que volia recomanar-vos el bloc De Troia a Ítaca. No sé qui és l’autor o l’autora que hi ha al darrere, però siga que siga ha tingut l’encert de delimitar-ne el tema d’una manera molt precisa: les traduccions, els ressons i les influències d’Homer i la matèria troiana en les arts i la cultura catalanes i universals. 

Aquesta temàtica, és clar, és pràcticament inesgotable i permet tractar autors de totes les èpoques, tant de la literatura com de les arts. Discretament, el responsable o la responsable del bloc redueix els seus comentaris a la presentació dels nombrosos materials relacionats entorn de la Ilíada i l’Odissea, des d’una carta de Carles Riba contant un viatge que va fer a Ítaca fins a un text de Roberto Calasso sobre el quadre monumental d’Ingres, Tetis i Júpiter, inspirat a partir d’un petit episodi de la Ilíada. D’altres vegades, ni tan sols hi ha unes poques línies de presentació: els textos i la iconografia reproduïts en l’entrada són triats de manera que es llegeixen directament amb el més gran interès i amenitat. 

La traducció de l’Odissea de Joan Francesc Mira

Proa acaba de publicar l’anunciada traducció de l’Odissea de Joan Francesc Mira, que ve a afegir-se a la traducció clàssica de Carles Riba i a la traducció en prosa de Joan Alberich. Mira ha seguit en aquesta traducció els mateixos criteris que va aplicar en la de la Divina Comèdia: atendre, sobretot, el valor narratiu d’aquestes obres i aconseguir, com diu en la introducció, «un text pròxim, sense entrebancs, diàfan», «transparent, per al meu temps i per als meus conciutadans». L’he fullejada una mica, llegint-ne fragments a l’atzar, i la veritat és que es llegeix amb una gran fluïdesa. En aquesta Odissea els meus alumnes no haurien de tirar mà del diccionari cada dos versos, cosa que molt sovint és la principal barrera que els planteja la lectura. Al mateix temps, aquesta sensació de fluïdesa, excessiva potser en l’aspecte rítmic, m’ha fet sospitar una mica. 

Encara que això no es fa, ja us podeu imaginar que no he resistit la temptació de comparar la traducció de Mira amb la de Riba i la d’Alberich. No m’he calfat el cap i he triat la invocació amb què s’inicia l’Odissea. Ací teniu aquest fragment en les tres versions: