Carme Manuel tradueix al català tota la poesia d’Emily Dickinson

Crec que no s’ha destacat prou, com a símptoma de la solidesa que ha aconseguit la literatura catalana al País Valencià, les traduccions que han fet alguns dels seus autors d’obres fonamentals de la literatura universal. Joan Francesc Mira, la Divina Comèdia, l’Odissea i els Evangelis. Vicent Alonso, els Assaigs de Montaigne i el seu diari de viatge, així com diversos llibres en prosa de Baudelaire. Ara la Institució Alfons el Magnànim, una editorial valenciana, acaba de publicar en la col·lecció Poesia / Traduccions, que dirigeix Vicent Berenguer, els Poemes 1850-1886 d’Emily Dickinson, traduïts al català per Carme Manuel, una altra autora valenciana que s’incorpora a la traducció de grans clàssics de la literatura universal.

Fins ara disposàvem en català d’algunes traduccions parcials de la poesia de Dickinson. El 1979 Marià Manent va publicar-ne una tria (Poemes d’Emily Dickinson. Edicions 62, 1979), una traducció admirable, encara que deixava de banda deliberadament alguns dels aspectes més peculiars dels poemes originals. Més tard, Sam Abrams en va traduir una altra selecció (Jo no sóc ningú! Qui ets tu? Jardins de Samarcanda, 2002), amb uns criteris oposats als de Manent, a fi «de posar davant del lector català l’Emily Dickinson més dura, més reconcentrada i més feréstega, l’Emily Dickinson que Manent no va voler o no va gosar traduir, tot i coneixent-la». Abrams advertia que havia intentat «calcar els poemes el més de la vora possible perquè els lectors catalans poguessin experimentar en la seva pròpia pell el mateix sentit de perplexitat que sent un lector nord-americà davant les contorsions a les quals Emily Dickinson sotmet el contingut, la llengua i la forma poètica». Al cap de poc, Carme Manuel, seguint els mateixos criteris que havia fet servir Abrams, va traduir-ne vuitanta poemes (Amherst, LXXX poemes. Col·lecció de poesia Edicions de la Guerra, Denes, 2004), precedent de la traducció completa que ha aparegut ara. I fa dos anys, Marcel Riera va publicar un recull més ampli que els anteriors (Aquesta és la meva carta al món. Poemes escollits. Proa, 2017), en què intentava adoptar una solució de síntesi, entre l’adaptació de Marià Manent i la fidelitat a l’original de Sam Abrams i Carme Manuel. Però només ara, amb aquests Poemes 1850-1886, tenim tota la poesia de Dickinson en català: 1789 poemes.

El sofriment s’assembla a un gran espai

En els Diaris de Katherine Mansfield hi ha moltes anotacions o reflexions breus encapçalades per un títol, cosa que representa un intent d’abstracció o generalització a partir d’algun fet de l’experiència personal, com ara aquest text:

«Sofriment

M'agradaria que això s'acceptés com la meva confessió.

     El sofriment humà no té límits. Quan pensem: «Ja he tocat el fons del mar, no puc caure més avall», caiem més avall. I això passa sempre. L'any passat, a Itàlia, vaig pensar: Una ombra més seria la mort. Però aquest any ha sigut tan pitjor, que ara penso en la Casetta amb afecte! El sofriment no té límits, és l'eternitat.» 

En aquesta nota tan breu, hi ressonen uns versos d’El rei Lear, i un poema d’Emily Dickinson. En la primera escena de l’acte IV de la tragèdia de Shakespeare, Edgar, que s’ha disfressat de captaire per escapar de la ira de Regan i Gonerill, les dues filles malvades del rei, es troba amb el seu pare, a qui han arrencat els ulls. Abans, s’havia queixat de la seua desgràcia, i ara, quan veu el seu pare orbat, diu: «The worst is not, / So long as we can say “This is the worst”» («el pitjor no ha arribat si encara podem dir: / “Estic pitjor que mai”», traducció de Joan Sellent). Són uns versos que han esdevingut proverbials. Poder dir que estem pitjor que mai indica, paradoxalment, una expressió d’optimisme esperançat que ens separa del pitjor real. 

La nota de Mansfield m’ha recordat també aquest poema d’Emily Dickinson, que cite en la traducció de Marià Manent: 

El sofriment s’assembla a un gran espai:

recordar no podria

com començà, ni si potser hi ha hagut

sense ell només un dia.

Sinó ell mateix, no té cap més futur.

El seu infinit tanca

el seu passat, i espera clarament

nous temps de malaurança.

El sofriment —moral o físic, o físic i moral alhora— és exclusiu. El sofriment ens tanca i ens clava, ens immobilitza en un punt, que esdevé tot l’espai possible, i cancel·la qualsevol referència temporal. Reclama tota l’atenció i no admet cap distracció, ni en forma de record (impossible imaginar el que és estar bé) ni en forma de vagareig o il·lusió projectada cap al futur. Lasciate ogni speranza. «El sofriment no té límits en l’espai, i en el temps és l’eternitat», constata Mansfield. Els medievals definien l’eternitat concisament amb dues paraules: nunc stans. Com va escriure Boeci en la Consolació de la filosofia, «nunc fluens facit tempus, nunc stans facit aeternitatum». L’ara que passa produeix el temps, l’ara que s’està produeix l’eternitat. 

Segurament, Katherine Mansfield no coneixia aquest poema. Tant se val. Per a mi, la relació entre els dos textos se’m fa inevitable en la meua memòria. L’apunt de Mansfield se m’apareix com una il·lustració o concreció del poema de Dickinson.

Antologia portàtil de la poesia universal (10): Emily Dickinson

No és morir el que ens fa mal
No és morir el que ens fa mal:
ens fa més mal la vida.
Però morir-se és cosa diferent,
com darrera la porta recollida:

és el costum del Sud, quan va l’ocell,
abans que arribi el gebre,
a unes terres millors. Nosaltres som
com els ocells que es queden,

els tremolosos al portal del mas,
que una engruna demanen,
donada avarament, fins que la neu,
pietosa, ens empeny, ens mou les ales.

Emily Dickinson (1830-1886)

(Marià Manent, Poemes d’Emily Dickinson. Edicions 62.)

Una conversa amb Josep Garcia Richart i un poema d’Emily Dickinson

De tant en tant, quan sóc a Polinyà, vaig a veure Josep Garcia Richart, l’amic del meu pare, l’únic supervivent de la tertúlia íntima de Joan Fuster. Ell també sol passar els caps de setmana allí, on té família. Dissabte passat, de vesprada, vaig anar a sa casa a donar-li un exemplar de Fuster, una declinació personal. Vam estar parlant una bona estona a la saleta, molt petita, que té només entrar a mà esquerra. Allí s’ha muntat el seu racó: un silló al costat de la finestra, unes prestatgeries amb els llibres que vol tenir més a mà i, en un pany de paret que queda lliure, una reproducció del Descendiment de la creu de Van der Weyden. És un quadre que al meu pare li agradava molt.

M’ensenya uns CDs que s’ha comprat fa poc, una Passió segons sant Mateu de Bach dirigida per René Jacobs, i comentem algunes de les versions d’aquesta obra de Bach. De seguida, porte la conversa a la seua traducció de Montaigne. Josep Garcia Richart és autor d’una traducció completa dels Essais al català, excel·lent, que, ara per ara, resta inèdita. És el resultat d’un treball meticulós de molts anys. M’ensenya moltes de les edicions dels Essais que ha utilitzat, entre les quals una en tres volums feta a partir de l’exemplar de Bordeus, molt ben impresa, i em comenta el perill que representen els falsos amics a l’hora de traduir Montaigne. Així, una paraula com «imbécile», en el francès del segle XVI no volia dir «imbècil», sinó «feble». Li dic que aquesta traducció s’ha de publicar, un dia o altre. Richart arronsa els muscles. Li propose de penjar-ne alguna mostra en la serp blanca, com una manera d’obrir camí. A més dels Assaigs, Richart ha traduït les Cartes de Montaigne. Aquest volum havia de ser editat per les Publicacions de la Universitat de València, però de moment no se’n sap res. Richart és autor també d’una obra poètica, totalment inèdita, d’una gran qualitat. Fa uns anys vaig poder llegir-ne una tria, que em passar el meu pare.