Joaquim Mallafrè

Dijous passat va morir Joaquim Mallafrè, a vuitanta-dos anys. Professor, filòleg, assagista, Mallafrè és un dels grans traductors de la literatura catalana, a la mateixa altura que Riba, Sagarra, Nin o Feliu Formosa. Les traduccions d’aquests escriptors formen part, també, de la literatura catalana. Només per això ja val la pena llegir en català.

En aquest blog m’he referit més d’una vegada a les traduccions de Joaquim Mallafrè. No fa molt, vaig escriure una nota sobre dues novel·les d’Elizabeth Gaskell editades per Viena: Nord i sud i Les confessions dels senyor Harrison. Aquesta segona, una novel·la breu, de caràcter humorístic, estava traduïda per Mallafrè. És l’última traducció, crec, que va publicar. En aquella nota deia que feia temps que no m’ho havia passat tan bé llegint una novel·la. I que un dels motius que explicaven el plaer i la sensació de confort que m’havia produït aquella lectura era el bon gust i el sentit de l’idioma del traductor. Un bon gust i un sentit de l’idioma que no li fallaven mai. Afegia que qui vulga aprendre a escriure en català o qui vulga simplement llegir el millor català que es pot llegir a hores d’ara, ha de llegir els llibres que ha signat com a traductor Joaquim Mallafrè.

Va traduir al català, entre altres autors, tres grans clàssics de la literatura anglesa: Henry Fielding, Laurence Sterne i James Joyce. Del primer, el Tom Jones, publicat en dos volums en la col·lecció de Les millors obres de la literatura universal (MOLU). De Sterne, Vida i opinions de Tristram Shandy i Un viatge sentimental per França i Itàlia. De Joyce, Dublinesos i Ulisses. Mallafrè és, sobretot, el traductor de l’Ulisses. Recorde que el meu pare, quan parlava de la novel·la de Joyce, sempre s’hi referia com a l’Ulisses de Mallafrè.

Dues novel·les d’Elizabeth Gaskell

Vaig llegir, primer, Nord i sud, d’Elizabeth Gaskell, publicada recentment per Viena en la col·lecció Club Victòria. I després, al cap de molt poc, Les confessions del senyor Harrison, apareguda un any abans en la mateixa col·lecció. Tenia ganes de llegir alguna novel·la d’aquesta autora, que és una de les baules fonamentals de la cadena que va de Jane Austen a George Eliot. Vaig començar per Nord i sud. El títol m’atreia com un imant. En principi Gaskell havia pensat que es digués Margaret Hale, del nom de la protagonista, però Dickens, director de la revista Household Words, on es va publicar en fulletó, va insistir a titular-la Nord i sud. Per sort, es va imposar el parer de Dickens.

Nord i sud és una novel·la social, com Temps difícils, del mateix Dickens, editada un any abans. La jove Margaret Hale es veu obligada a abandonar amb els seus pares el poblet on havia nascut, a l’Anglaterra rural del sud, per anar a la ciutat de Milton, Manchester en la realitat, al cor de la Revolució Industrial. Allà, entra en contacte amb un nou ordre social, dominat pel conflicte entre els patrons de les fàbriques i els treballadors del tèxtil. I coneix el senyor Thornton, un jove empresari, amb unes idees i uns valors oposats del tot als seus. Entre tots dos es desenvolupa una relació plena de tensió, que es modula entre l’atracció i l’aversió fins a la resolució final.

La descripció i la crítica que fa Gaskell del món creat per la industrialització és, crec, més complexa i matisada que la de Dickens en Temps difícils. Nord i sud mostra en aquest punt una de les qualitats que més aprecie en els novel·listes realistes: la imparcialitat, que és la primera condició per a aconseguir una representació literària mínimament objectiva. El títol de la novel·la no al·ludeix a un enfrontament maniqueu entre dos mons socials, sinó al procés de canvi que experimenten els personatges protagonistes quan es veuen confrontats amb modes de vida i de valors diferents, en una mena de viatge d’anada i tornada.

Seriositat grandiloqüent i mentida

En l’obra del crític literari rus Mikhaïl Bakhtín (1895-1975), Rabelais és una referència i un objecte d’estudi constants. Aquest interès va culminar en el seu llibre La cultura popular en la edad media y el renacimiento: el contexto de François Rabelais (Alianza Editorial). Rabelais també apareix esmentat sovint en Esthétique et théorie du roman (n’hi ha traducció al castellà en Taurus: Teoría y estética de la novela). En aquest llibre, una mina d’observacions valuoses sobre la novel·la, Bakhtín hi destaca que Rabelais va tractar paròdicament gairebé totes les formes del discurs ideològic (filosòfic, ètic, erudit, retòric, poètic) i sobretot les seues formes patètiques, que per a ell estaven indissolublement lligades a la mentida. Per mitjà de la paròdia, va desacreditar, reduint a l’absurd, la seriositat grandiloqüent dels diversos discursos ideològics. Per a Rabelais, la veritat no estava dotada de cap expressió verbal directa i només podia trobar la seua ressonància en la revelació paròdica. 

Com a mostra de l’enorme influència de la filosofia del discurs de Rabelais sobre la prosa novel·lesca posterior, Bakhtín cita un fragment del Tristram Shandy, de Laurence Sterne, que val la pena de retenir en la memòria. El reproduesc en la traducció al català de Joaquim Mallafrè, publicada el 1993 per Proa:

«Perquè, si hem de dir la veritat, Yorick sentia una aversió invencible per la seriositat, i hi era contrari per naturalesa; no a la seriositat de debò —perquè quan calia ell era l'home més greu i seriós del món, els dies i setmanes que convinguessin—, sinó que era enemic de l'afectació de seriositat, i li tenia declarada la guerra només en la mesura que servia de tapadora de la ignorància o de la ximpleria, i per això, sempre que s'hi ensopegava, per amagada i dissimulada que fos, quasi mai no li donava gaire treva.

De vegades, amb el seu parlar exaltat, deia que la seriositat era com un poca-vergonya perdut —i afegia que dels pitjors que hi havia, perquè dissimulava—, i creia verament que feia volar els béns i diners de més homes honrats i ben intencionats en un any, que tots els pispes i atracadors en set. El caràcter obert manifestat per un cor alegre només es posava en perill ell mateix; en canvi l'autèntica essència de la seriositat era l'aparença i, per tant, l'engany. Era un truc après per guanyar, als ulls del món, fama de més seny i més saviesa que les que mereixia, i això, malgrat les pretensions, no era millor, sinó sovint pitjor, que allò que un pensador francès va definir fa temps: Un reservat capteniment del cos per a amagar els defectes de l’ànima; definició de la seriositat que Yorick, amb imprudència, deia que mereixia ser escrita amb lletres d'or».

“El poni roig” de John Steinbeck

De tant en tant m’agrada fer una ullada al web de Viena Edicions, una de les anomenades “petites editorials”, sobretot a la seua col·lecció El cercle de Viena, dedicada a “a la descoberta de clàssics moderns del segle XX fins ara inèdits en català o a la recuperació d'edicions descatalogades o oblidades”. Fa poc hi vaig veure que havien publicat  El poni roig  de John Steinbeck. No havia llegit res d’aquest autor, ni Homes i ratolins, que va traduir Pedrolo per a Proa, ni La perla ni El raïm de la ira. Ni tan sols he vist la pel·lícula que va fer John Ford d’aquesta última novel·la. Aquest desconeixement meu no obeeix a cap prevenció envers Steinbeck: simplement, no es pot llegir tot. El fet que El cercle de Viena l’haja inclòs en el seu catàleg, tan atractiu, era una raó de pes per a llegir-lo, però potser no m’hi hauria acabat de decidir. El motiu  fonamental d’haver corregut literalment a comprar i a llegir El poni roig és que la traducció la signa Joaquim Mallafrè. Sí, el traductor al català de l’Ulisses i de Dublinesos, del Tristam Shandy i del Tom Jones. Per a mi, un llibre traduït per Mallafrè serà sempre de lectura obligatòria, encara que ja me l’haja llegit en anglès. L’aparició d’una traducció de Joaquim Mallafrè hauria de ser saludada en el nostre món cultural amb traca i mocador.