Una mirada als clàssics grecs i llatins

En el pròleg al seu últim llibre, Voces de largos ecos. Invitación a leer a los clásicos, Carlos García Gual hi adverteix que no ha intentat presentar una visió de conjunt, ajustada al cànon, dels clàssics grecs i llatins, sinó una selecció personal d’uns quants clàssics, tot d’un interès indubtable, encara que no tots s’ajusten a la nòmina oficial dels més indiscutibles i representatius. De fet, n’hi falten alguns dels grans, com ara Safo o Píndar, i no hi apareix tampoc cap representant de la tragèdia clàssica. En canvi, el lector hi trobarà dos o tres autors d’època més tardana, que no solen aparèixer en les aproximacions a la literatura antiga. Els diferents assaigs o capítols d’aquest llibre presenten també notables diferències d’enfocament. Alguns estan dedicats a l’obra de conjunt d’un autor, com ara Homer o Plutarc, d’altres a una part només de la seua producció, com en el cas de Plató o Virgili, o bé a l’única obra d’un autor de biografia desconeguda, com és de Dafnis i Cloe de Longus.

Aquestes característiques s’expliquen en bona part si tenim en compte que els capítols de Voces de largos ecos provenen de pròlegs a traduccions espanyoles de textos publiats anteriorment i que en la seua majoria no es reediten. El seu autor destaca en aquests assaigs el que li sembla més atractiu i original d’una obra o d’un autor, grec o romà, de l’època clàssica o del període hel·lenístic, amb la intenció d’invitar a la lectura o a la relectura de «textos inolvidables, singulares y diversos». Cada assaig va acompanyat d’una bibliografia molt útil, en què s’esmenten els principals estudis sobre l’obra i l’autor analitzat, i es comenten també les principals traduccions que se n’han fet al castellà.

L’audàcia d’una mosca

Aquesta setmana he dedicat les classes dels dos grups que tinc de literatura universal a llegir i comentar una tria de la Ilíada i l’Odissea. Dels dos poemes homèrics, la Ilíada és potser el que resulta d’entrada més dur per al lector actual. És, com va dir-ne Simone Weil, el poema de la força, exaltada a partir de la narració d’una successió de combats, sense defugir la crueltat més truculenta, com en una escena del cant XII, en què un guerrer troià és mort d’una llançada al pit, i aquesta li queda «clavada al cor, que, en bategar-li, feia vibrar el mànec de la llança».

Aquesta exaltació de la força física va de costat amb una consciència molt aguda de la mortalitat i la brevetat de la vida humana, com expressen aquells versos tan coneguts del cant VI: «Tal com és la naixença de les fulles, així és també la dels homes. Les fulles, unes el vent les escampa per terra, altres el bosc les fa créixer brotant i arriba el temps de la primavera. Així és el llinatge dels homes, un neix, i un altre mor». L’extinció de cada individu, però, queda compensada en aquestes línies per la idea de la renovació cíclica de la vida humana. Uns segles més tard, Horaci, en un dels millors poemes de la literatura universal (vegeu Antologia portàtil de la poesia universal (2): Horaci), negarà aquesta perspectiva:

T'ho diu l'any, t'ho diu l'hora que ens pren la llum clara del dia:

no esperis res d'immortal.

Remeten els freds amb els zèfirs; l'estiu, que estalona

la primavera, se'n va

quan escampa els seus fruits la tardor generosa, i de pressa

torna el repòs hivernal.

Les minves del cel, tanmateix, aviat les arreglen les llunes:

quan a nosaltres l'ocàs

ens porta amb Eneas el recte, i amb Tul·lus i amb Ancus,

ombres i cendra som ja.

«Resum de literatura llatina», de Carles Riba

Fa poc més d’un any, Edicions Cal·lígraf va reeditar el Resum de literatura grega de Carles Riba (vegeu Algunes novetats bibliogràfiques importants), un petit volum de 62 pàgines publicat el 1927 en la Col·lecció Popular Barcino, que recollia les lliçons professades per Riba sobre els autors grecs en l’Escola de Bibliotecàries. La reedició ampliava aquell volumet inicial amb una introducció de l’hel·lenista Eusebi Ayensa i una antologia de textos en traducció catalana, que il·lustraven la presentació dels principals autors de la literatura grega. 

Ara acaba d’aparèixer el Resum de literatura llatina, del mateix autor, publicat el 1928, fruit també d’aquelles lliçons. Com en el volum anterior, la reedició d’aquesta obra ha estat a cura d’Eusebi Ayensa, que ha redactat un pròleg i també hi ha afegit una antologia de textos de la literatura llatina. Molts d’aquests fragments estan traduïts pel mateix Riba, ja que Ayensa hi ha incorporat un breu recull de textos originals en traducció catalana que acompanyava l’opuscle Nocions de literatura llatina, més breu encara que el Resum de literatura llatina, publicat per Riba cap a finals dels anys vint.

Encara que han passat molt de temps des de l’aparició d’aquest petit llibre, Eusebi Ayensa remarca que «els judicis de Riba segueixen essent, avui dia, perfectament vàlids, sobretot perquè el que el lector té a les mans no és pas un manual d’investigació, sinó simplement un resum dels principals autors, moviments i obres de la literatura llatina, sense cap altra finalitat, com reconeixia el mateix Riba en la nota final que clou el llibre, que “fornir la [informació] indispensable per a satisfer una primera curiositat de conjunt”».

Com destaca  Ayensa en el pròleg, la concisió i la claredat és un dels principals atractius d’aquest llibre, i tot això, «que no és poc, presentat amb un to gens fred ni academicista, sinó amb un escalf d’humanitat i ensems de passió». Aquesta observació és exacta i es pot comprovar només que fullegem una mica el volum. Així, Riba caracteritza la prosa de Cèsar com a «nua, viva, lluminosa i breu» i assenyala que l’estil de Sal·lusti «té un no se sap què de ràbia concentrada: és concís, reservat, enèrgic, consirós, ara i adés cabalístic», mentre que el de Sèneca és «alguna cosa de nou: tallat a frases curtes, transparent i d’un continu guspireig». 

"Les bones companyies" de Jordi Cornudella

,

Com ja sabeu els qui seguiu aquest bloc, aquest estiu m’he proposat ressenyar alguns llibres que ofereixen diversos itineraris de lectures. He comentat fins ara Per què llegir els clàssics, avui? de Laura Borràs i el recull De la Bíblia a Joyce. Onze obres del cànon literari. A més del seu valor intrínsec i de la utilitat que poden tenir per a l’assignatura de literatura universal, aquests llibres tenen la virtut d’incitar a llegir més i millor, cosa especialment pertinent en aquesta estació de l’any. ¿No és a l’estiu quan tenim més temps i quan tots fem bons propòsits en aquest sentit? 

Les bones companyies de Jordi Cornudella és un altre d’aquests llibres que us volia recomanar. El títol fa referència, com declara l’autor, als “poemes que m’han fet i em fan encara companyia”, bàsicament de la poesia grega arcaica —Alcman, Íbic, Safo, Arquíloc—, d’Horaci i de Carner. El recorregut poètic que proposa inclou també poemes de Goethe, de Robert Frost, de Maragall i de Ferrater, d’Ausiàs March i de Jordi de Sant Jordi, entre d’altres més. 

No es tracta, però, d’un recull de comentaris miscel·lanis. Jordi Cornudella, com remarca en el pròleg, ha volgut fer “un llibre orgànic”, fortament cohesionat a partir de diversos fils conductors. En primer lloc, a partir del motiu poètic de les estacions com a metàfores de les edats de la vida, un recurs fonamental i recurrent en la poesia de tots els temps, que s’ha utilitzat també sovint en la música i en l’art. A partir de la lectura de diversos exemples de la poesia arcaica grega —Hesíode, Alcman, Íbic, Anacreont, Mimnerm…—, que ha traduït ell mateix, Cornudella analitza com a poc a poc es fixa i evoluciona l’analogia de les edats i les estacions. Els comentaris que en fa són tan meticulosos com pertinents, i expliquen moltes referències que cada vegada són menys familiars per al lector actual. 

Adéu als clàssics grecs i llatins

Demà començarem la Divina Comèdia i direm adéu, per tant, als clàssics grecs i llatins. La veritat és que  no puc evitar de sentir una certa recança. Hi ha tants autors que valen la pena i que ni tan sols hem esmentat! Hi ha, d’entrada, els poetes, com ara Arquíloc, Safo  o Píndar, en la literatura grega; o Lucreci, Marcial i Catul en la llatina. (En el web de Mag Poesia podeu llegir una petita selecció de poesia llatina). De la naturalesa de les coses  de Lucreci és una obra comparable a la Divina Comèdia  per la voluntat de donar una visió completa del món. És el clàssic per antonomàsia de la poesia de la ciència, una de les vies de la literatura que, incomprensiblement,  ha tingut menys seguidors.

Lucreci, De rerum natura / / Aquest elegant manuscrit del poema filosòfic de Lucreci, copiat per un frare agustí d'un Papa, és un exemple de l'interès del Renaixement pels tractats antics sobre la naturalesa. L'obra, escrita al segle I aC, conté una de les principals exposicions de l’atomisme antic. El poema era poc conegut a l’edat mitjana i el seu autor menyspreat per ateu i boig, però després del descobriment d’un manuscrit a principis del 1417 per l’humanista i secretari papal Poggio Bracciolini, va circular àmpliament a Itàlia.  Aquesta és una de les nombroses còpies que es van fer en aquell moment. L'escut d'armes de Sixt IV apareix en aquesta pàgina.

I hi ha també, i sobretot, els historiadors: la Història  d’Heròdot,  la Història de la guerra del Peloponès  de Tucídides,  les Vides paral·leles  de Plutarc, que vaig llegir en la traducció de Riba quan era adolescent,  Els deu mil de Xenofont, en què es narra la fugida de Pèrsia de 10 000 mercenaris grecs amb aquell passatge tan emocionant, quan albiren el mar entre les muntanyes i, amb això, la seua salvació, perquè el mar significava colònies gregues i, per tant, protecció i allunyament de la guerra:

“Quan els capdavanters assoliren el cim del mont, es produí una gran cridòria. En sentir-ho, Xenofont i la gent de reraguarda van creure que els atacaven pel front uns altres enemics, car eren encalçats per darrere per habitants de la regió incendiada [...] Com que la cridadissa creixia i s’acostava, i a mesura que la gent s’apropava corria vers els qui no deixaven de cridar, i els crits es feien més grans com més gent era, Xenofont va creure que passava quelcom d’important. Pujant a cavall i prenent Lici i els seus genets, es llança a portar socors. I aviat senten els soldats que criden:"El mar, el mar!", i que s’ho transmeten els uns als altres. Llavors tothom va córrer, fins i tot la reraguarda, hom arriava també les atzembles i els cavalls. Quan tots van arribar al cim, llavors estrategs i lòcags s'abraçaven els uns als altres, tots plorant. I de sobte -qui sap qui en va donar l'ordre- els soldats portaren pedres i aixecaren un gran túmul.”

En la historiografia llatina, a més de Titus Livi, tenim les xafarderies de les Vides dels dotze cèsars  de Suetoni, tan divertides. I, sobretot, Tàcit. Òbric a l’atzar un volum dels Annals  i llegesc aquest fragment que hi tinc subratllat:

“Hom deia que Subri Flavus havia pres la sobtada decisió d’atacar Neró mentre cantava a l’escena o quan, durant l’incendi del seu palau, corria d’ací i d’allà de nit, sense escorta. Aquí la circumstància de la solitud, allí la concurrència mateixa, meravellós testimoni de tan alta proesa, havien agullonat el seu ànim, però el n’havia retingut el deler de la impunitat, oposat sempre als grans propòsits.”

En una altra pàgina, m’hi trobe senyalada aquesta sentència: “Aquest, sense provocar l’enemic i sense ésser-ne atacat, imposà l’honrós nom de pau a una indolent inacció.” I en una altra encara, aquesta: “No seria escaient de donar el nom de batalla arrengada o de combat a un encontre en què uns vagabunds mig armats foren occits, sense efusió de sang nostra.”

La concisió i l’energia de l’estil de Tàcit fa temps que m’obsessionen. Cap lector no pot restar insensible a l’efecte d’aquest estil, que, per a Lionel Trilling, és una conseqüència de la passió i l’objectivitat amb què Tàcit veia alhora els esdeveniments. Odiava la Roma dels emperadors, però no tenia cap esperança en el retorn de la república. Com més examinava la seua època, més desesperava de veure complert el seu ideal, i més l’estimava. Trilling el compara a Proust, per la capacitat de crear figures meravelloses com la de l’emperador Tiberi. I també a Flaubert, perquè l’interés de Tàcit per la història no és polític, sinó moral, com en L’educació sentimental.

L’estil de Tàcit es caracteritza per l’ús de frases curtes i concentrades, unides per juxtaposició, mitjançant la supressió de tota conjunció copulativa, condensades en els passatges més importants en una sentència emfàtica. Aquest estil tallat, tens i ràpid, es manifesta també en la supressió dels verbs en les descripcions. D’altres vegades, en canvi, Tàcit allarga la frase. Quan sembla que ja estiga acabada, i quan realment podria estar-ho, hi afegeix una nova idea, i una altra encara, i una altra.

Adéu als clàssics grecollatins, de tota manera. O fins aviat, perquè els llibres sempre ens esperen. Sempre podrem començar-los o tornar-hi i reprendre’ls. Encara que això, en bona mesura, no deixa de ser una il·lusió. Els llibres, com les oportunitats, també passen de llarg. Però vinga, no ens posem tristos. Demà  serem a l’Infern!

Troia fuit: el cant II de L’Eneida

Després d’una ullada molt breu a Horaci, n’hem feta una altra, més breu encara, a Ovidi i a Virgili. No s’hi pot fer més: hem d’apressar-nos si volem arribar abans que s’acabe el curs,  ni que siga una mica, a la literatura del segle xx.

D’Ovidi, m’he limitat a recordar que Les metamorfosis ha estat, fins fa molt poc, un dels llibres de lectura més habituals i més agradables de la literatura europea. Durant segles ha servit de manual de mitologia i de font d’inspiració d’escriptors, pintors, músics o escultors.

En català hi ha una traducció en vers de Les metamorfosis  de Jordi Parramon, esplèndida, d’una gran fluïdesa. El mateix Parramon ha traduït també les Poesies de Catul  i els Amors  d’Ovidi. D’aquest autor cal recomanar també el volum Poesia eròtica  que recull Amors, Art amatòria i Remeis a l’amor, en traducció de Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç.

Fins al romanticisme, Virgili va gaudir d’una primacia indiscutible al món occidental. Ni Homer ni Shakespeare: l’”escriptor” i el clàssic per antonomàsia  era Virgili. A classe hem llegit i comentat, únicament, el cant II de L’Eneida, en què es narra la destrucció de Troia. He dubtat entre aquest cant II i el IV,  dedicat als amors de Dido i Eneas, que Montaigne considerava el més perfecte de tot el poema. M’he decantat pel II, al final, per l’espectacularitat (pensant en els alumnes!) i perquè és el que lliga més clarament amb la Ilíada.

En una entrada anterior vaig assenyalar la identificació que se sol produir entre el lector i els troians. En aquest cant ii, però, la identificació dóna pas a l’exasperació davant la seua imbecil·litat sense pal·liatius. Ni Caspi, ni Laocoont, ni la pobra Cassandra hi poden fer res. Virgili, però, s’apressa a remarcar que si els troians introdueixen el cavall a la ciutat no és per cretinisme, sinó per respecte envers els déus. No, no hauria quedat bé que els avantpassats dels romans foren una colla de babaus.

En classe, a més de la imbecil·litat troiana, hem destacat els procediments teatrals, escenogràfics, amb què Virgili presenta l’horror de la de la destrucció de Troia: contra la foscor de la nit, els crits, el foc i la sang, creen un contrast efectista d’una gran expressivitat dramàtica.  Entre els molts versos lapidaris que podem trobar en aquest cant, com en tota L’Eneida, n’hem remarcat aquest que Virgili posa en boca d’Eneas: “Aquesta és l’única salvació dels vençuts: no esperar cap salvació”, que reprén el que pronuncia Hèctor en la Ilíada: “El millor presagi només és un: lluitar en defensa de la pàtria.” Hem utilitzat una sèrie de preguntes  que ens han servit de fil conductor  per remarcar els punts més importants d’aquest cant II.

Jorge Luis Borges  va escriure un comentari sintètic sobre L’Eneida  des del punt de vista d’un  lector hedónico, com en deia i es considerava ell mateix, que val la pena llegir. És un dels pròlegs breus que va escriure per a  les obres seleccionades en la seua Biblioteca personal. Hi observava que “Virgilio se propuso una obra maestra; curiosamente la logró. Digo curiosamente; las obras maestras suelen ser hijas del azar o de la neglicencia”. L’Eneida, per a Borges, és l’excepció que confirma la regla.

En català podem triar entre quatre traduccions excel·lents d’aquesta obra. La més accessible, en prosa, és la de Joan Bellés, que està editada en Labutxaca. Miquel Dolç la va traduir dues vegades, la primera en vers  i la segona en prosa. Finalment, el mallorquí Llorenç Riber en va fer una traducció molt bella, en decasíl·labs blancs, que Estellés va recordar en uns versos del Llibre de meravelles:

T’agradaven els ponts, els vells ponts sobre el riu,

els ponts vells i solemnes, t’agradava assistir

des d’ells a l’espectacle gratuït del crepuscle,

l’Eneida traduïda en versos de deu síl·labes,

uns versos cereals, pel canonge Riber,

afamats de domassos, de tàctils vermellors;

t’agradava tocar les asproses baranes.          

Per acabar, si voleu, podeu llegir i descarregar-vos 1.3. Els grans poetes llatins: Virgili, Horaci, Ovidi. 

El vell Horaci

El vell Horaci… Així en deia Fuster, supose que per remarcar-ne tant l’antiguitat com la moderació, la manca de passió, l’amor per la tranquil·litat i el repòs que expressen els seus versos.

A part de l’interés de la seua obra, Horaci encara es recorda perquè va delimitar per a una llarga posteritat literària una sèrie de tòpics, entorn dels quals s’han teixit variacions i repeticions sens fi, com ara el del beatus ille,  en què es fa l’elogi de la vida retirada, al camp, lluny del brogit de la ciutat, o el de l’aureas mediocritas, “la mitjania, tan preciosa com l’or”, que també  reivindicava, ja que “els vents batzeguen més sovint els pins enormes, les torres enlairades s’esfondren més feixugament, i és als cims de les muntanyes que cauen els llamps”.  

                                                                                                                   

Ara, el tòpic que més associem amb Horaci és el del carpe diem: “Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà.” Convé remarcar que, en Horaci, aquest motiu apareix molt lligat al de l’aureas mediocritas. Cal viure el moment, sí, però assenyadament i amb moderació, perquè  “el que et reclama la vida és ben poc”. Voler més del que la vida pot donar és, per a Horaci, la manera més segura d’esdevenir desgraciat: “¿per què fatigues amb projectes inacabables el teu esperit que no hi pot donar l’abast?” Segles més tard, Goethe resumiria en una de les seues màximes que “la felicitat consisteix en la limitació”. Horaci s’hauria reconegut en la concisió i en el sentit de la frase, però segurament no li hauria fet massa gràcia l’ús d’una paraula tan excessiva com “felicitat”.

La veritat és que aquest motiu del carpe diem sempre m’ha deixat una mica perplex. El consell és tan obvi que se’m fa sospitós de retòrica, de ser un mer joc verbal: viu el dia, el moment, cull el dia d’avui… En fi, el fet és que tampoc no hi podem fer una altra cosa. I, a més,  s’ha de dir tot: el diem inclou també la migranya i altres amenitats semblants.

En classe, a més d’Horaci, hem llegit i comentat quatre variacions sobre el carpe diem de poetes de vàries èpoques. Concretament, dos poemes de Ronsard, un de Kavafis i un altre de Bertolt Brecht. Els dos poemes de Ronsard, dos sonets, són molt divertits: en el primer, que porta per títol No demano la mort, demana a l’Amor, al déu de l’amor, que “sembre neu” al cap de la dona de qui està enamorat i que no s’ha dignat a tenir en compte els seus “plors de sis anys”. Literalment,  demana a l’Amor “que sigui una anciana”. Així sabrà que la bellesa, de la qual tant es vanagloria, “és dolenta,/ i en un dia s’esfulla com s’esfullen les roses.” El recordatori del carpe diem es fa servir com una venjança contra la dama bella i ingrata. Quina mala llet, la de Ronsard! L’últim vers del segon sonet, Quan siguis una velleta, parafraseja bellament l’admonició d’Horaci: “cull des d’avui mateix les roses de la vida”. S’ha de remarcar que Ronsard adreça aquest consell, interessadament, a una altra dama desdenyosa. És a dir, que quan Ronsard parla de “les roses de la vida” s’estava referint a ell mateix. Aquests poetes!

En A la taverna del mar, de Kavafis, el motiu del  carpe diem hi apareix capgirat: no hi trobem una crida a viure el moment present, sinó una expressió desolada davant del temps perdut; no el desig de viure la vida, sinó la recança de no haver-la viscuda com calia. El culpable va ser “el seny, el mentider”, que va frenar el plaer quan encara era possible i l’ajornava per demà. A diferència d’Horaci, que propugnava un carpe diem moderat i assenyat, Kavafis reivindica l’excés com a condició sine quan non. Segurament perquè la seua vida no va ser tan lliure com la d’Horaci.

                                                

Per acabar, hem llegit el poema de Brecht, Contra la seducció, potser el millor de tots. El més convincent, també. Aquest poema es pot llegir simplement en clau política, com era segurament la intenció de l’autor, però crec que és més interessant remarcar l’esforç de Brecht per desempolsegar el tòpic horacià. Per exemple: un argument que utilitzava Horaci per justificar la peremptorietat del carpe diem  és la brevetat de la vida: viu el moment d’ara perquè tot és fugisser i l’esperança és incerta. Això, de tota manera, és una arma de doble tall, perquè si tot és tan fugisser i a penes hi ha temps de res, potser no val la pena de prendre’s la molèstia de viure, ara i ací. Ja ho farem en el més enllà, si n’hi ha. Brecht, en canvi, afirma amb aplom: “No us deixeu enganyar:/ la vida no és tan breu”, hi ha temps per viure-la plenament i amb intensitat. Però, s’ha d’aprofitar cada moment, ara i ací, perquè encara que la vida puga no ser breu, “No n’haureu tingut prou / Quan l’haureu de deixar!” Penseu, només, en la quantitat de llibres que deixarem sense llegir quan se n’anem de vacances definitives. N’hi ha per posar-se a plorar. Brecht hi afegeix una última remarca: no s’ha de tenir por, perquè “Morireu com les bèsties / i res més no hi haurà”. La por és molt sovint el que fa que s’escapen moltes oportunitats. La por, o la timidesa, que no deixa de ser una mena de por. El materialisme, per  a Brecht, no és un motiu de desesperació, sinó de confiança.

Qui llegeix avui Horaci? El que més m’agrada d’ell són les Sàtires, una mena de narracions que es poden considerar un veritable manual de vida pràctica: les delícies de l'amistat de debò, el poder il·limitat dels diners, els perills de la golafreria, els avantatges del sexe amb les putes —i, d’altra banda, els inconvenients de practicar-lo amb les dones casades…  Com sempre, la facilitat i la comoditat per damunt de tot. El vell, el bon Horaci!