Parlem clar: follen o no follen?

Una de les bèsties negres de Flaubert era Lamartine, Alphonse de Lamartine, en qui veia personificat el tipus de literatura que més odiava. Reconec que no n’he llegit ni una línia. Ni tan sols he tingut mai a les mans algun volum seu, que podria haver fullejat d’esma. Segons l’article de la Gran Enciclopèdia Catalana. Alphonse de Lamartine (1790-1869) va ser el poeta més representatiu del sentimentalisme romàntic vague i morbós, el tipus de romanticisme que va tenir èxit als països de llengües romàniques, amb títols com Le lac i L’automne. Les seues Harmonies poétiques et religieuses són d’una religiositat vaga i melangiosa, tendent a la profusió. La GEC assenyala també que va influir en certs aspectes de la poesia de Verdaguer. Ai, les males influències!

En una carta a Louise Colet, del 1852, contestant-ne una altra en què la seua amiga li preguntava si coneixia el Raphäel de Lamartine, Flaubert li deia que sí. I tot seguit sentenciava: «C’est le dernier mot de la stupidité prétentieuse». Un any més tard li confessava que no sentia cap simpatia «per aquest escriptor sense ritme», que s’adreça als mediocres i que els estima: «c’est à lui que nous devons tous les embêtements bleuâtres du lyrisme poitrinaire». Què es podia esperar, es preguntava, d’un home que compara Fénelon a Homer i que no estima els versos de La Fontaine? Rematava la invectiva amb aquestes paraules: Lamartine és un esperit eunuc, que només pixa aigua clara.

La cavalcada de Flaubert per la neu

El 12 de setembre de 1849, després de sis mesos de preparatius, Flaubert va partir de París amb el seu amic Maxime Du Camp per emprendre un viatge que els va dur a Egipte, Palestina, Síria, el Líban, Xipre, Rodes, l’Àsia Menor, Constantinoble, Grècia i Itàlia. Du Camp va donar-lo per acabat en arribar a Roma. Flaubert, que es va retrobar allí amb la seua mare, el va continuar amb ella fins a Venècia, on van arribar al juny del 1851. D’allí van tornar a casa, a Croisset. El viatge de Flaubert a l’Orient havia durat un any i mig. En un principi, l’itinerari previst pels dos amics incloïa també l’Armènia i Pèrsia, però al final aquests dos països en van quedar fora, entre altres raons per no fer patir més del compte la senyora Flaubert.

El seu fill ens en va deixar dos testimonis literaris: el Voyage en Orient, recull de les notes que va prendre durant el viatge, i el relat que podem llegir en la correspondència, molt més vívid, estimulat pel fet d’adreçar-se a interlocutors concrets. M’ha cridat l’atenció, entre molts altres, un episodi que transcorre enmig d’un paisatge nevat. El 15 de desembre de 1850 Flaubert va escriure a sa mare des de Constantinoble. Li feia saber que havia fet amistat amb un comte Kosielski, un gran senyor polonès, «homme charmant et de bonne compagnie», cap de l’emigració polonesa i hongaresa que havia estat acollida per l’Imperi Otomà.

Un matí, va acompanyar Kosielski a visitar una colònia polonesa a l’altre costat del Bòsfor. Van fer quinze llegües cavalcant per la neu que cobria els camps deserts. El terreny, deia, ondulava com ones monstruoses. La blancor monòtona del paisatge nevat era esquinçada de tant en tant per petits roures escarransits o per brugueres. Un sol pàl·lid lluïa sobre aquesta extensió. Feia molt de fred, però el moviment dels cavalls els feia suar. El comte Kosielski s’exclamava: «Oh! il me semble que c’est la Pologne». A Flaubert, en canvi, aquell paisatge li feia pensar en grans viatges per l’Àsia central, en la Tartària, en el Tibet, en tot el vague país de les pells i de les ciutats amb cúpules d’estany.

Els llibres es fan com les piràmides

La crítica literària ha intentat resseguir sovint el procés de creació d’una obra, refent cap endarrere, com si fos una investigació arqueològica, el camí que ha portat al resultat final. Amb aquest objectiu es recorre a les diferents versions dels manuscrits, a l’escrutini del text, a la biografia de l’autor, als testimonis d’amics, coneguts i saludats, al context de l’època, a la influència i a la presència d’altres llibres en l’obra estudiada… Com es pot escriure la Divina Comèdia, o Anna Karènina, o l’Ulisses? Quina va ser la cèl·lula embrionària que va generar aquestes obres? Com es pot ser Dante?

Aquestes preguntes remeten en últim terme a una realitat que se’ns escapa, gairebé inefable. Però hi ha alguna rara ocasió en què podem seguir pas a pas, amb detall, en directe, el procés de creació d’una obra, com ara en les cartes de Flaubert a Louise Colet. Després de tota una jornada barallant-se amb Madame Bovary, la majoria de vegades amb resultats ben magres, Flaubert encara tenia forces per a escriure a la seua amiga unes cartes ben llargues en què li comentava els seus progressos en la redacció d’aquesta novel·la, les dificultats amb què s’enfrontava i les reflexions literàries que li suggeria el procés de creació literària.

En una de 7 d’abril de 1854, li contava que havia devorat en tres hores tot un volum mèdic sobre el peu contrafet per a poder redactar el capítol 11 de la segona part, aquell en què Charles du a terme la desastrosa operació d’Hyppolite. Es dolia que la mania d’escriure —la diabòlica mania d’escriure, que en deia Pla— sol anar acompanyada d’una ignorància monstruosa. Si el nostre coneixement de les coses fos tan ampli com les ganes que tenim d’escriure, deia, tot aquest coneixement ens proporcionaria idees i comparacions. Abans de posar-se a escriure, caldria saber-ho tot. Assenyalava també que els llibres d’on es deriven literatures senceres, com ara els d’Homer i Rabelais —«la grande fontaine des lettres françaises»— són enciclopèdies de la seua època.

Flaubert recordava en aquesta mateixa carta un precepte curiós de Ronsard: era convenient que els poetes tinguessen coneixement de les arts i els oficis —ferrers, orfebres, fusters— per extreure’n metàfores, com una manera d’aconseguir una llengua rica i variada. Tot seguit, Flaubert sintetitzava aquest ideal estilístic amb una imatge que s’ha citat sovint: «cal que les frases s’agiten en un llibre com les fulles en un bosc, totes diferents en la seua semblança». Cada frase ha de ser única. Al mateix temps, cada una ha d’estar connectada amb les altres, mitjançant un patró —semàntic, fònic, rítmic— que les relliga, les agita com un vent i les empenta cap endavant.

Quins llibres es poden considerar enciclopèdies de la seua època, a més dels que esmentava Flaubert? Em ve al cap de seguida, és clar, la Divina Comèdia. O el Llibre de meravelles de Ramon Llull, que es pot considerar una enciclopèdia novel·lada. La Bíblia o la Comèdia humana de Balzac no són enciclopèdies: són biblioteques. No és el mateix. Novel·les com l’Ulisses o Anna Karènina tenen un alè enciclopèdic, però al costat de la Divina Comèdia o de l’Odissea el món que representen sembla bastant reduït o parcial. La Recherche de Proust? Josep Iborra la considerava una enciclopèdia de l’experiència estètica. Hi ha, és clar, els llibres que són enciclopèdies, organitzades orgànicament —el Llibre de meravelles de Llull n’és un exemple— o seguint l’ordre arbitrari de l’alfabet. Abans de l’Enciclopèdia de Diderot i D’Alembert, n’hi ha d’altres, de caràcter més particular, com ara la Història natural de Plini el Vell, la Histoire naturelle de Buffon i, sobretot, el Dictionnaire historique et critique de Pierre Bayle.

Flaubert va escriure algunes de les seues novel·les amb la tècnica sistemàtica del diccionari enciclopèdic, cosa que va requerir la lectura i l’estudi previ de molts volums. Per a Bouvard et Pécuchet, una mena d’enciclopèdia de la bêtise, Flaubert va llegir i anotar més de mil cinc-cents llibres sobre les temàtiques més diverses. Per a Salambó, més d’un centenar sobre diferents aspectes de la civilització púnica.

La confecció d’una enciclopèdia comporta una redacció laboriosa a partir d’un pla previ. La inspiració del moment i l’impuls imaginatiu, per tant, hi tenen un paper secundari. En una carta a l’escriptor Ernest Feydeau, de novembre de 1857, li recomanava de deixar reposar un conte que aquest li havia enviat i refer-lo més endavant. Com que el conte que havia parit aquell Feydeau devia ser un desastre, Flaubert li advertia que els llibres no es fan com els infants, sinó com les piràmides, amb un disseny premeditat, col·locant grans blocs un damunt l’altre, a força de múscul, de temps i de suor. A més, li feia saber que el resultat final no serveix de res: es queda al desert. Però dominant-lo prodigiosament, això sí. Per a acabar-ho d’arreglar, els xacals s’hi pixen i els burgesos s’enfilen al capdamunt. Etcètera. Els llibres es fan com les piràmides. Si més no, així va redactar Flaubert la majoria de les seues novel·les.

«La defensa i la il·lustració de la llengua francesa», de Joachim Du Bellay, o la constitució d’una literatura moderna

La defensa i il·lustració de la llengua francesa, de Joachim Du Bellay, publicada el 1549, és un llibre clau en la història cultural d’Europa. Encara que es tracta en part d’un plagi —Du Bellay va copiar alguns capítols del Dialogo delle lingue de Sperone Speroni— té el valor d’expressar uns llocs comuns d’un cert discurs del Renaixement, com ara la relació entre la cultura i el poder, la transformació dels vulgars en llengües nacionals o la constitució d’una literatura moderna. L’editorial Afers l’ha publicada fa poc en català, precedida d’una extensa introducció a cura d’Anne-Marie Chabrolle-Cerretini i Narcís Iglésias. Aquest últim signa també la traducció, excel·lent, que reprodueix amb fluïdesa el període llarg, llatinitzant, que fa servir Du Bellay. Tots sabem que s’ha d’escriure amb frases curtes i que més val no jugar a fer el Proust. Però de tant en tant dóna gust de llegir una prosa que respira amb tanta amplitud, tan ordenada i harmònica.

Els debats entorn de les llengües vulgars no eren nous. Remuntaven en últim terme als plantejaments de Dante. Però la Defensa va representar una ruptura amb aquesta història. Du Bellay va escriure la seua legitimació del francès en francès, i no pas en llatí. Inaugurava una nova era de lluita oberta, de competència entre la llengua del rei de França, la llengua doblement sagrada de Roma i el molt literari toscà. La Defensa era també un manifest literari, que va establir els principis de la poesia francesa moderna, tal com es va configurar entorn dels poetes de La Pléiade.

L’argument principal que feia servir Du Bellay per a promoure el francès enfront del llatí és que no hi ha cap llengua que siga intrínsecament superior a una altra o més apta per al cultiu de le lletres i del coneixement. La preeminència del llatí és una conseqüència del seu ús, no de la seua natura, perquè «les llengües no neixen d’elles mateixes a manera d’herbes, arrels i arbres, sinó que tota la seua força neix en el món del voler i de l’arbitri dels humans». És cert, però, que la igualtat potencial de cada una de les llengües no desmenteix la desigualtat actual, «però això no s’ha d’atribuir a la natura venturosa de les dites llengües, sinó sols a l’art i enginy dels homes». Si la llengua francesa «no és tan abundant i rica com la grega o llatina, no s’ha d’imputar a un defecte seu, com si per ella mateixa només pogués ser sempre pobra i estèril, sinó que s’ha d’atribuir a la ignorància dels nostres avantpassats». També el grec i el llatí van ser vulgars en els seus inicis. Només el seu cultiu els va convertir en llengües literàries.

El meu cul us contempla

Flaubert desconfiava dels elogis envers la seua obra literària. Parlen bé de mi… què dec haver fet mal? En tot elogi, hi veia un malentès o altre, i això, en el millor dels casos. Considerava una humiliació les lloances proferides pels mediocres o pels cretins, per molt bona intenció que tinguessen. Per contra, la seua vanitat s’inflava davant els atacs. Una vegada va escriure a un amic que hi ha xiulets més dolços per a l’orgull que els bravos. I una altra, que es pot calcular el valor d’un home segons el nombre dels seus enemics i la importància d’una obra segons el mal que en diuen. Quan es va assabentar, arran de la publicació de Madame Bovary, que el capellà d’un poble havia prohibit als seus feligresos la lectura de la novel·la, se’n va alegrar d’allò més. He estat atacat pel govern, pels capellans i pels diaris, afirmava exultant. Concloïa que el triomf consisteix a ser atacat per tots. Si més no, Madame Bovary es va vendre en bona part gràcies al procés judicial que li van incoar.

Estava convençut que la majoria dels seus contemporanis no eren més que una colla d’imbècils i de canalles. Per això sostenia que «le seul moyen de vivre en paix, c’est de se placer tout d’un bond au-dessus de l’humanité entière». Ell mateix es comparava sovint a un ós. A més, podia viure com un ós, reclòs a Croisset, refent sense descans una frase que se li resistia. Tenia unes rendes. Unes rendes modestes, cert, però positives i puntuals.

Per la mateixa regla de tres, desconfiava d'allò que se'n diu la glòria literària. Al seu amic, l’escriptor Maxime Du Camp, que a diferència de Flaubert va gaudir d’un ampli reconeixement en vida, i que l’animava a obrir-se pas en el món de les lletres, li va dir que els llorers que s’aconseguien a París estaven una mica coberts de merda. Supose que Du Camp va pensar de seguida en la faula d’Isop: quan la guineu no pot abastar els raïms, diu que són verds. Avui només recordem Du Camp perquè va ser amic de Flaubert. Si des de l’eternitat ens dóna una ullada, el pobre no se’n sabrà avenir, les mans al cap.

Com en tantes altres coses, Flaubert es va creure obligat a instruir Louise Colet. En una de les moltes cartes que li va escriure li remarcava que només hem d’enfadar-nos de les bestieses i els insults que el proïsme ens infligeix a la cara. Feu-me a l’esquena totes les ganyotes que voldreu, deia: el meu cul us contempla.

El meu cul us contempla! No hi ha dubte que el menyspreu li aguditzava l’eloqüència.

La lectura és un abisme

El 6 de juny de 1853, en una de les cartes que va escriure a Louise Colet mentre estava immers en la redacció de Madame Bovary, Flaubert li deia que li agradaria tenir més temps per a llegir. De seguida, però, hi afegia: «Mais la lecture est un gouffre; on n’en sort pas». Un gouffre, un abisme, del qual no es pot eixir, Flaubert no es referia a la lectura d’un llibre concret, que ens pot absorbir i enganxar de tal manera que no podem fer res més fins que l’acabem, sinó al fet que llegir un llibre porta a llegir-ne un altre o uns altres, i aquests uns altres encara. Un llibre, si és digne d’aquest nom, ens incita a llegir uns altres autors, a aprofundir el que acabem de llegir amb la lectura d’uns altres llibres. Com més llegim, la llista de lectures pendents es fa més llarga.

Per a la majoria de la població, és clar, la frase de Flaubert sobre la lectura que ens atrapa com si ens haguéssen precipitat en un abisme, com una activitat cada vegada més absorbent, deu resultar poc menys que incomprensible, o l’exageració típica d’un neuròtic. Alguns, en particular els escriptors analfabets, s’afanyaran a treure’n conclusions precipitades: no cal llegir, o només cal fer-ho en dosis homeopàtiques.

Per a un escriptor, no sempre és fàcil de trobar un equilibri entre lectura i escriptura. Pla i Fuster, sotmesos a l’esclavatge dels articles que havien de fabricar cada setmana per a viure, no sempre podien llegir tant com haurien volgut. Ni escriure els llibres que haurien volgut. Flaubert vivia d’unes rendes que li permetien ser escriptor amb més comoditat.

Tornant a la carta adreçada a Louise Colet, que també era escriptora. Flaubert li recomanava de llegir cada dia «quelque chose de bon», com una manera de contrarestar la seua tendència a guiar-se pel sentiment personal, cosa que ell trobava nefasta. Li remarcava que la lectura dels grans mestres produeix uns efectes que s’infiltren a poc a poc. El talent, com la vida, es transmet per infusió. Cal viure dins un medi noble i assimilar l’esprit de société dels mestres. Flaubert li contava que al llarg de la seua vida s’havia atipat de La Bruyère, dels contes de Voltaire —havia llegit el Candide més de vint vegades— i de Montaigne. No li agradaven ni li interessaven els autors de la seua època. Contra els primaris que prefereixen no llegir massa, perquè hi veuen una amenaça per a la seua «originalitat», objectava que ningú no és original en el sentit estricte del mot. Era partidari de llegir a fons els autors que són ben diferents del nostre temperament literari, perquè així no els podrem copiar. La Bruyère, que és molt sec, li havia resultat més útil que no Bossuet, l’estil del qual s’ajustava millor a la seua tendència com a escriptor. Potser, el millor és llegir estils i autors molt diferents. Sempre que valguen la pena, és clar. O, simplement, llegir molt. Les poques lectures poden ser perilloses en més d’un sentit.

En una altra carta a la seua amiga, de 13 de març de 1854, Flaubert hi tornava. Li retreia que no li parlava mai de les seues lectures, i li aconsellava de llegir sense descans llibres d’història i els clàssics. Contra l’excusa habitual de la falta de temps per a justificar la poca o la nul·la lectura, assenyalava que llegir és més útil que escriure, perquè és amb el que els altres han escrit que nosaltres escrivim. A més, per a un escriptor llegir és una manera d’agafar el to, com un tònic que ens permet de posar-nos en marxa. Flaubert deia que se sentia més tibant, més ple, després de llegir Montaigne. En millors condicions, per tant, per a escriure.

Llegint la correspondència de Flaubert

Continue llegint la correspondència de Flaubert, combinant-la o alternant-la amb altres llibres. Lectura obsessiva, obsessionant. D’una carta a una altra, la tensió i l’interès no decauen mai. Amb prou feines n’hi ha unes poques que només tenen valor documental o un caràcter purament formulari. Fa dues setmanes que he acabat el segon volum de l’edició de La Pléiade. Me’n queden tres. Però abans de continuar endavant he de repassar-lo i prendre’n notes. I atendre alguns compromisos —altres llibres— que no poden esperar.

Jean Bruneau, editor d’aquesta correspondència en La Pléiade, assenyalava amb raó que és «l’une des plus belles de notre littérature» i la millor via d’accés per a comprendre l’obra i la personalitat de Flaubert. Poques vegades tenim l’oportunitat de contemplar amb tant de detall el procés de creació d’un escriptor des de dins, les seues lectures, la seua concepció de la literatura, la vida que feia cada dia… També, la sensació de penetrar en el seu cercle íntim: Maxime Du Camp, Louis Bouilhet, Louise Colet, George Sand, la neboda Caroline… Flaubert era d’una franquesa enorme a l’hora de jutjar la seua època i els seus contemporanis, el que escrivien els seus amics o la pròpia vida sexual. Sembla que Louise Colet va considerar de vegades que aquesta sinceritat no era més que brutalitat i insensibilitat.

Julen Barnes ha escrit que aquells a qui les novel·les de Flaubert semblen massa perfectes, o massa treballades, es deixen portar per l’estil directe, per l’exuberància, per la vivacitat, per la facultat d’argumentació i la intel·ligència desbocada de la seua correspondència. Gide deia que durant cinc anys la correspondència de Flaubert li havia reemplaçat la Bíblia com a llibre de capçalera, i que era el seu «réservoir d’énergie».

Les cartes adreçades a Louise Colet són les que contenen els passatges més significatius sobre la vida i l’art de Flaubert, abans de les síntesis més tardanes que es poden llegir en les que va adreçar a Georges Sand. S’havien conegut i iniciat una relació com a amants el 1846, però van trencar el 1848, poc abans que Flaubert emprengués el seu viatge a Orient amb Maxime Du Camp. A la tornada es van reconciliar al cap de poc. En les cartes de Flaubert a Louise durant els anys 1851-1854 —li n’escrivia dues a la setmana com a mínim i de vegades quatre— es pot resseguir pas a pas el procés d’elaboració de Madame Bovary. La correspondència entre tots dos es va aturar l'abril del 1854, a causa del seu trencament definitiu. Jean Bruneau es dolia que Flaubert no hagués tingut una amant tan intel·ligent i tan lleial quan va escriure les altres novel·les.

Les cartes de Louise a Flaubert no s’han conservat. Les va cremar la neboda Caroline, perquè li va semblar que contenien «massa horrors». No falla. La preocupació dels hereus literaris pel bon nom dels seus parents escriptors sol comportar efectes nefastos per a la literatura. Jean Bruneau ha compensat en la seua edició aquesta pèrdua amb apèndixs que reprodueixen diversos documents de Louise Colet, com ara fragments del seu diari o cartes seues a altres corresponsals en què al·ludia a Flaubert.

En l’assaig que va publicar el 1975 sobre Madame Bovary —La orgía perpetua (Flaubert y Madame Bovary)—, Mario Vargas Llosa hi va assenyalar que la correspondència amb Louise Colet «tiene un interés comparable al de las mejores novelas de F1aubert. Son, de un lado, cartas de una extraordinaria riqueza literaria y anecdótica: escritas a vuela pluma, contienen las opiniones políticas, artísticas y sociales de Flaubert, sus juicios y prejuicios sobre la gente que iba conociendo o recordando, los altibajos emocionales que el trabajo le producía. De otro, y es lo más importante, desarrollan su teoría de la novela, que se fue estructurando en esos años en función del libro que nacía, como resultado paulatino de la praxis creativa. Se trata de una historia mucho más fidedigna que la que podría constituir un diario de Madame Bovary, si Flaubert lo hubiera llevado, porque en estas cartas no existió la menor premeditación literaria, sino la espontaneidad y la libertad más totales. Flaubert no sólo ignoraba que esas cartas serían leídas por alguien más que su destinatario, sino, también, que en ellas hacía la historia de su novela y esbozaba la más revolucionaria teoría literaria de su siglo».

Stendhal també es queixava dels imbècils

No hi vaig caure mentre l’escrivia, però al cap de poc de publicar la nota de la setmana passada (Flaubert i els imbècils) sobre un motiu de la correspondència de Flaubert, vaig recordar que també Stendhal mostra una aversió insistida en moltes de les seues cartes envers els sots, mot que ve a significar el mateix que bêtes, aquesta mena de gent que excitava el ressentiment de l’autor de Madame Bovary. Sots, bêtes: estúpids, imbècils, babaus, ximples, burros…

De tota manera, encara que Stendhal malparla sovint dels sots en la seua Correspondència, no es mostra tan agressiu com Flaubert. Preferia dominar l’exasperació que li provocaven i adoptar determinades estratègies per a neutralitzar-los. En una de les cartes a Pauline, la seua germana, li escrivia que per a viure en societat és fonamental saber com tractar-los. Li recomanava, si volia tenir un mínim d’èxit en la vida, d’aprendre a complaure la vanitat dels sots. «C’est là tout», li deia, perquè la característica principal d’un sot és «l’extrema vanitat sobre les coses infinitament puerils».

De vegades, en lloc de parlar dels sots, dels estúpids, Stendhal concreta més i es refereix a les âmes basses, les ànimes baixes, els mediocres, la gent freda i avorrida. Convé portar compte amb ells, perquè, com advertia a la seua germana, «a la gent freda i mediocre li agrada fer mal a qui creuen que és feliç» i que l’home mediocre és sempre envejós. Aquesta regla, deia, no té excepcions.

Stendhal va declarar més d’una vegada que la seua principal ocupació era «la chase au bonheur», la cacera de la felicitat, i que la desgràcia més gran és portar una vida avorrida. Doncs bé, el pitjor dels burros i dels mediocres és que són d’un avorriment que tomba d’esquena i en aquest sentit són un obstacle per a la felicitat personal. A Flaubert, en canvi, la paraula felicitat no li deia res. En una carta del 1846 al seu amic Maxime Du Camp, li confessava que «he nascut amb poca fe en la felicitat. Des de ben jove he tingut un pressentiment complet de la vida. Era com una olor de cuina nauseabunda que s’escapa per un espirall. No fa falta haver-ne menjat per a saber que us farà vomitar». El mateix any, la seua amant, Louise Colet, li va preguntar per què es mostrava reticent a dir-li que l’estimaria per sempre, això que costa tan poc. Flaubert li va contestar que «no he vist mai un infant sense pensar que es farà vell, ni un bressol sense pensar en una tomba. La contemplació d’una dona nua em fa imaginar el seu esquelet». En fi, per a rematar la consternació de la pobra Louise, li reconeixia que per a ell l’amor no era el més important, i li retreia que «tu en fais un tambour pour régler les pas de l’existence». Era l’art, la literatura, el que ocupava el lloc primer per a Flaubert. Però li costava escriure. En una altra carta a Du Camp, es queixava que des de feia cinc dies no havia escrit una línia, perquè no sabia com resoldre una transició del text que tenia entre mans. «Ô Muse, que ton pucelage est dur!», s’exclamava. Les cartes, per contra, les escrivia amb una gran fluïdesa, amb un estil àgil i matisat. Alguns han arribat a insinuar, supose que per a fer-se els originals, que el valor literari de la seua correspondència és superior al de les seues novel·les. Jo també ho pense, però no ho diria mai en veu alta. Quede entre nosaltres.

No era el cas de Stendhal, que escrivia amb una facilitat insultant per als mortals. L’únic que el preocupava era ser clar i precís, i amè, i no fer frases ni caure en la retòrica i, per tant, en la mentida o la inexactitud. A penes corregia res, com Mozart. La cartoixa de Parma, aquesta obra mestra de la narrativa, ni tan sols la va escriure. La va dictar, mentre es passejava amunt i avall de la cambra. No se li va passar mai pel cap renunciar a viure per a «consagrar-se a l’art». El que més li agradava eren les converses plenes d’esprit, anar al teatre a sentir òpera i a admirar les esquenes de les italianes, visitar museus, esglésies, llacs i muntanyes. En els seus llibres la lucidesa i la intel·ligència van sempre acompanyades d’una vivacitat, d’un brio que no decau mai, que fa de Stendhal el Mozart de la literatura. Stendhal, Stendhal!

Flaubert i els imbècils

Una de les lectures importants que he començat aquesta tardor és la Correspondència de Flaubert. Dic que he començat, perquè es tracta d’una obra molt extensa, editada en cinc volums de La Pléiade, més de cinc mil pàgines, que vaig alternant amb altres llibres que reclamen els seus drets. De moment, he acabat el primer volum, que abraça el període de gener del 1830 a juny del 1851.

Un motiu que apareix ben aviat en aquestes pàgines és l’aversió de Flaubert per la bêtise: per la bestiesa, estupidesa, idiotesa, imbecil·litat… Flaubert estava convençut que li havia tocat viure en un temps especialment tocat de cretinisme, i que estava envoltat de cretins, de bêtes. Les seues novel·les presenten diverses personificacions d’aquesta característica humana. Les més conegudes són les del farmacèutic Homais, de Madame Bovary, i la parella Bouvard i Pécuchet, protagonistes de la novel·la homònima que va aparèixer pòstumament. A més, Flaubert es va entretenir recollint en un Dictionnaire des idées reçues —Diccionari de llocs comuns— alguns dels clixés que els estúpids repeteixen arribat el cas d’una manera automàtica, indefectible.

A Flaubert l’horroritzava tant l’època que li havia tocat viure que va triar-se com a patró sant Policarp, a qui s’atribueix la frase «Deú meu, Déu meu, en quin temps m’heu fet viure!». Sant Policarp va ser bisbe d’Esmirna en els temps del cristianisme primitiu i aquelles paraules semblen fer referència a les incomoditats i penúries que van patir els primers cristians, i supose que també al clima una mica delirant d’aquell primer cristianisme. Va morir màrtir en la foguera. El relat del seu martiri és el més antic que es conserva. De vegades, Flaubert signava les cartes com a Policarp, i durant els últims anys de la seua vida celebrava el sant del seu patró amb un banquet on convidava els amics. Hi havia disfresses, regals; menjaven i bevien com uns porcs. Es diu que Flaubert va dir que «Madame Bovary, c’est moi»; hauria pogut dir igualment: «Saint Polycarpe, c'est moi».

Llegint Valéry

Tal qual, de Paul Valéry, publicat per Adesiara l’any passat en traducció d’Antoni Clapés, deu ser un dels llibres a què he dedicat més temps aquests últims mesos, cosa que no és d’estranyar, ja que es tracta d’un recull de reflexions i aforismes de més de quatre-centes pàgines. Joan Fuster, en el pròleg amb què va encapçalar Consells, proverbis i insolències, advertia que els llibres d’aforismes «mai no podran ser “digeribles” a la manera que ho són una novel·la, un poema èpic, una monografia erudita o un tractat de teologia. Un paquet d’aforismes massa gruixut no admet una lectura seguida. Fatiga. Fatiga, probablement, per la seva mateixa dispersió intel·lectual, per la seva obertura sincopada, pel complement de meditació que pretén demanar…». Així i tot, no ho vaig poder evitar, i vaig llegir Tal qual d’una tirada. La mateixa dispersió i varietat d’aquest llibre m’impulsava a continuar endavant. I ara què dirà? Amb el llapis anava marcant el que més m’agradava i interessava, per tornar-hi després amb més calma.

Una vegada acabada la lectura, vaig deixar reposar el llibre una mica, només una mica, i al cap de poc hi vaig tornar, rellegint tots els passatges subratllats, fent al mateix temps una altra tria a partir d’aquesta primera. Llegia ara a petites dosis, tancava el llibre i intentava refer en la memòria el que havia llegit, com si m’hagués d’examinar. Així i tot, m’adonava que no l’acabava d’assimilar, que em costava «digerir-lo». Al final, l’única solució va ser «escriure»: prendre’n notes, copiar-ne alguns fragments, sintetitzar-ne alguns motius temàtics insistits, anotar-ne algunes referències, algunes pàgines concretes… Només aleshores vaig tenir la sensació que havia assimilat Tal qual, fins on això és possible. Així i tot, crec que és un llibre per tornar-hi de tant en tant, per rumiar-lo a fons, com si fos una mena de breviari o de llibre de capçalera.

Una madame Bovary austríaca

Lectura de La senyora Berta Garlan, d’Arthur Schnitzler, en la traducció d’Ernest Martínez Ferrando, apareguda el 1930 i reeditada el 1982, que es llegeix molt bé. Els crítics s’han referit sovint a aquesta novel·la ha com la Madame Bovary austríaca. El mateix Ernest Martínez Ferrando, en el pròleg —molt bo—, que va redactar per acompanyar-ne la traducció, la compara amb la novel·la de Flaubert de manera matisada i intel·ligent. En destaca, d’entrada, algunes diferències, com ara que en la novel·la de Schnitzler la descripció de la vida provinciana no constitueix un dels motius principals de l’obra, com en Madame Bovary, encara que aquest aspecte social també hi apareix, en contrast amb l’ambient de la gran ciutat, Viena en aquest cas. D’altra banda, el personatge principal, que dóna títol a la novel·la, no comet adulteri tècnicament, ja que és viuda. És clar que, d’acord amb les normes de la vida burgesa o petitburgesa de la ciutat on viu, Berta Garlan s’ha de mantenir fidel al record del marit mort o, si més no, tornar a casar-se. Tenir un amant ja és una altra cosa. 

En realitat, com destaca Martínez Ferrando en el pròleg, el tipus d’Emma Bovary d’aquesta novel·la cal cercar-lo en un personatge secundari, la senyora Rupius. Casada amb un home que s’ha quedat paralític, personatge patètic i torturat, la senyora Rupius viatja de tant en tant a Viena, cosa que fa malparlar la gent. La gent és malpensada, però l’encerta. Un dia, cap al final de la novel·la, de tornada d’una de les seues misterioses anades a Viena, la senyora Rupius emmalalteix sobtadament i mor, a causa d’un avortament clandestí. La seua agonia, sense arribar a la truculència de Flaubert, recorda de prop la d’Emma. Siga com siga, la protagonista de la novel·la de Schnitzler és Berta. El punt de vista narratiu de Schnitzler està focalitzat, gairebé exclusivament, en aquest personatge, del qual ressegueix amb una gran fluïdesa la subjectivitat, amb incursions constants en l’estil indirecte lliure. És un punt de vista narratiu més flexible i menys unilateral que la tècnica del monòleg interior que va fer servir en El tinent Gustl o La senyoreta Esle.

Oblidar i menysprear

A l’octubre de 1898, a França, enmig d’una gran tensió política i social, es va acceptar la revisió del judici que havia condemnat el capità Dreyfus. El segon consell de guerra va tenir lloc a l’any següent i va condemnar Dreyfus de nou, aquesta vegada a deu anys de presó amb «circumstàncies atenuants». Poc després, el president de la República, Émile Loubet, va indultar Alfred Dreyfus, que es trobava en un estat de salut lamentable a conseqüència del seu empresonament a l’illa del Diable. L’indult, però, no reconeixia la seua innocència. No serà fins al 1906, després de la victòria electoral dels radicals socialistes encapçalats per Jean Jaurès, que es van anul·lar els dos consells de guerra que havien condemnat Dreyfus, i que aquest va ser rehabilitat finalment i reintegrat a l’exèrcit.

Poc després que que el president Loubet signés l’indult, Zols va escriure una carta a l’esposa d’Alfred Dreyfus, que va ser publicada a L’Aurore. Zola es felicitava per l’alliberament de Dreyfus, però al mateix temps reconeixia que es tractava d’una «gràcia amarga», perquè s’havia obtingut pietat «quan el que s’hauria d’obtenir és justícia!» Els jutges, afirmava, havien decidit «colpejar de nou l’innocent per salvar els culpables a costa de refugiar-se en la hipocresia terrible amb aparença de misericòrdia». Així i tot, Zola aconsellava a l’esposa de Dreyfus: «cal oblidar, senyora, i sobretot menysprear». Li deia que era un procediment que a ell sempre li havia fet un gran servei: «ja fa quaranta anys que treballo, que resisteixo gràcies al menyspreu que sento pels insults que m’ha costat cadascuna de les meves obres». I afegia que es tractava d’una qüestió d’higiene, simplement. 

El consell de Zola m’ha fet pensar. És semblant en la forma, encara que molt diferent en el fons, a aquell que recomana perdonar, però no oblidar, cosa que no deixa de ser una contradicció. M’ha recordat de seguida el vers lapidari de l’Infern de Dante, que posa en boca de Virgili, expressant el seu menyspreu pels indiferents i els egoistes: «non ragionam di lor, ma guarda e passa!» Ara bé, es pot oblidar algú i al mateix temps menysprear-lo? Crec que sí. El menyspreu pot ser una de les cares de l’oblit. Algunes de les coses que oblidem són les que no tenen té valor per a nosaltres, el que no tenim en compte: el que menyspreem. Cal fer via, i per fer via cal desfer-se de destorbs. D’altra banda, el menyspreu és una alternativa a l’odi. I al perdó. Entre el perdó i l’odi, hi ha l’alternativa, més higiènica, del menyspreu. «Non ragionam di lor…» Del menyspreu, o, millor encara, de la indiferència.

Els perills de la democràcia parlamentària que va denunciar Émile Zola

Abans de llegir els articles d’Émile Zola sobre l’afer Dreyfus, que he ressenyat en una entrada anterior, pensava que devien ser un document, apassionant, d’un moment clau de la història d’Europa. I ho són. Però se m’ha fet inevitable llegir-los també com una radiografia que revela, més de cent anys després, alguns dels símptomes més pertorbadors de la realitat social i política del nostre país. Supose que a França deu ser una altra cosa, perquè allí els dreyfusistes van guanyar. La seua victòria va consolidar la república i els valors que representava, encara que l’enfrontament es reproduiria durant la segona guerra mundial, entre resistents i col·laboracionistes. Van tornar a guanyar els dreyfusistes, o els seus descendents. Charles Maurras, ideòleg de la dreta reaccionària francesa, notable escriptor, en ser condemnat per col·laboracionista després de la guerra, va exclamar: «és la venjança de Dreyfus!» Ell sabria per què ho deia.

Zola no es va limitar en els seus articles a fer el paper de l’indignat. Sabia detectar amb lucidesa el que realment comptava enmig de totes les passions, com ara alguns dels perills que amenaçaven la democràcia parlamentària. Sobretot, el que representava l’aliança de jutges, militars i policies, i de bona part de l’Església catòlica, amb els sectors polítics reaccionaris. A França, aquesta aliança va fracassar en els seus objectius. Però més tard, a Alemanya i a Itàlia, el nazisme i el feixisme no s’hi haurien imposat sense el suport de bona part dels membres de la judicatura i de la policia. 

Els anomenats eufemísticament poders fàctics, però, no tenen prou amb el control de la força i de la «legalitat». També, com una part fonamental del seu programa d’actuació, intenten manipular i excitar la població en una direcció determinada. En el cas de l’afer Dreyfus, va ser l’antisemitisme, que va embogir una bona part de l’opinió pública francesa. 

Zola va assenyalar que l’opinió pública es transforma en un monstre temible quan la maldat es combina amb l’estupidesa, congènita o adquirida. La raó no pot convèncer la multitud obcecada, ni la pot fer recapacitar, sinó que encara l’exaspera més. Amb jutges i policies del seu costat, per acció o omissió, els partidaris de les llibertats i drets democràtics tenen mala peça al teler. A més, els costa reaccionar davant l’agressivitat, i quan ho intenten ja és massa tard. Zola tenia una gran confiança en la veritat, estava convençut que a la curta o a la llarga s’imposaria, però més d’una vegada devia sentir-se sol, o molt poc acompanyat. Per això moltes de les seues invectives es dirigien als qui no deien res, sobretot els representants polítics del bàndol progressista. Per què callaven? El fet és que tenien les seues «raons». Zola va diagnosticar amb precisió que «el sufragi universal, que sembla tan just, tan lògic, té aquest defecte horrible que qualsevol elegit del poble, en el fons, no és res més que el candidat de demà, esclau del poble en el seu àvid afany per ser reelegit; de manera que, quan el poble es trastoca, en una d'aquestes crisis de les quals tenim un exemple, l'elegit està a mercè d'aquest boig, repeteix el que ell diu si no té el valor de pensar i reaccionar com un home lliure. I aquest és el dolorós espectacle al qual assistim des de fa tres anys: un Parlament que no sap com aprofitar el seu mandat per por de perdre'l, un govern que després d'haver permès que França caigui en mans dels reaccionaris, dels intoxicadors públics, tremola tota l'estona davant de la possibilitat que el derrotin, i fa les pitjors concessions als enemics del règim que representa pel simple afany de manar uns quants dies més».

Émile Zola va escriure aquestes paraules en un article que va aparèixer a L’Aurore el 29 de maig de 1900. Fa més d’un segle. Per a nosaltres, resulten dolorosament actuals, per massa patides i conegudes. I ens recorden que la lucidesa és una de les marques que identifica els grans escriptors.

La veritat en marxa: els articles de Zola sobre l’afer Dreyfus

L’anomenat afer Dreyfus, que va sacsejar la vida social i política de França entre finals del XIX i principis del XX, és un dels fets claus de la història de l’Europa moderna. Va actuar com a catalitzador de diversos fenòmens, alguns dels quals es prolongarien tràgicament al llarg de la primera meitat del XX, com ara l’aparició de l’antisemitisme modern, que, contra el que se sol pensar, té l’origen a França, i no a Alemanya. I també del sionisme. Va ser també la primera vegada que la premsa va tenir una incidència directa en els esdeveniments i que el mot intel·lectual es va utilitzar en el sentit modern del terme per designar el grup d’escriptors que van signar un manifest en favor del capità Dreyfus. 

Un dels protagonistes més destacats d’aquesta història, que al nostre país va tenir la seua rèplica en el cas Verdaguer, va ser el novel·lista Émile Zola. El 13 de gener de 1998 va publicar en la portada del diari L’Aurore, amb el títol de J’accuse…!, en forma de carta dirigida al president de la República, un article en què denunciava la condemna injusta de Dreyfus i acusava directament els seus principals responsables. L’Aurore va vendre aquell dia més de 300.000 exemplars. Aquest article, encara que va ser el que va tenir més repercussió, no va ser l’únic que va publicar Zola sobre aquest afer. Al llarg de tres anys, des del desembre del 1897 fins al desembre del 1900, en va escriure d’altres a mesura que es desenvolupaven els esdeveniments. Tots aquests textos, presentats cronològicament i introduïts pel seu autor, els podem llegir ara en català en el volum publicat per Angle Editorial amb el títol de Jo acuso! La veritat en marxa, en edició i traducció de Valèria Gaillard, que reprodueix l’edició francesa original preparada pel mateix Zola.

L’ordre sord de Diderot

En un assaig titulat Réflexions sur De l'Esprit, en què ressenyava una obra del filòsof francès Hélvetius apareguda el 1758, Diderot, encara que coincidia en molts dels punts defensats per l’autor, hi plantejava algunes objeccions. Bàsicament, criticava l’exposició marcadament metòdica, la forma explícita i sistemàtica, típica del tractat, que havia fet servir Hélvetius en el seu llibre. Per a Diderot, «l’aparell del mètode sembla la bastida que es deixaria subsistir després de construir l’edifici. És una cosa necessària per treballar, però no s’ha de veure una vegada que l’obra està acabada». I afirmava que un autor ha de seguir el gran art de Montaigne: ha d’entrar furtivament en l’ànima del lector, ha de guiar-se per l’esperit d’invenció, que s’agita i es mou d’una manera desordenada en la seua recerca, mentre que l’esperit de mètode organitza i ordena, perquè suposa que tot està trobat. Aquest era per a Diderot el defecte principal del llibre d’Helvétius. Per contra, si hagués tingut un ordre sord, hauria estat infinitament més agradable, i infinitament més perillós, com els Essais de Montaigne, on hi ha una coherència interna, de fons, que no es deixa identificar ni reduir a un esquema. El mot «sord», en el text de Diderot, evidentment, no té el sentit de privat del sentit de l’oïda o d’una persona que no vol escoltar res, sinó d’un so que arriba a l’orella d’una manera somorta, o d’una acció que es desenvolupa en secret o de manera poc visible.

Les reflexions de Diderot sobre el llibre d’Hélvetius constitueixen una reivindicació de la forma lliure de l’assaig —el gran art de Montaigne— contra l’exposició típica de l’acadèmia, la qual degenera fàcilment en un enfocament penosament escolar, com es pot comprovar en la majoria de les tesis doctorals. Diderot diu també que l‘esperit de l’assaig es caracteritza per un moviment de recerca. La interrogació és el que la posa en marxa i l’impulsa endavant, com en una investigació policíaca. La recerca, en deixar de banda l’esperit de sistema, proporciona troballes i descobriments inesperats. L’assassí no és el qui pensàvem. 

Els diners, els diners! Enriquiu-vos!

La nova editorial Quid Pro Quo Edicions ha publicat recentment Gobseck.L’usurer, una novel·la curta de Balzac —78 pàgines—, en traducció de Marta Marfany Simó. Hi apareixen alguns dels personatges d’altres novel·les de la Comèdia humana, com una de les filles de Goriot i l’advocat Derville. Aquest últim tenia un paper important en El coronel Chabert, una altra novel·la curta de Balzac, que he comentat en La literatura recordada. Pensava que Gobseck.L’usurer devia ser un retrat d’un personatge sòrdidament avar, una mica com L’escanyapobres de Narcís Oller. No és així, però. El que fa fruir Gobseck no és tant l’acumulació de diners com la posició privilegiada de l’ànima humana que li atorga el seu ofici d’usurer, de prestamista. 

Gobseck, amb un passat ple d’aventures i de vagabundeigs arreu del món, és una encarnació mefistofèlica del jueu errant. Sap de què parla, perquè ho ha vist tot. Ara, establert a París com a prestamista, contempla amb fredor i amb plaer alhora els mecanismes que agiten al seu entorn la comèdia humana. «Que no és la vida una màquina que els diners doten de moviment?», pregunta retòricament. Convençut que no es pot separar l'ànima dels sentits, ni l'esperit de la matèria, conclou que «l'or és l'espiritualisme de les vostres societats actuals». Gobseck ha aconseguit finalment la serenitat personal: «totes les passions humanes augmentades pel joc dels vostres interessos socials desfilen davant meu, que visc en la calma. D'altra banda, la vostra curiositat científica, una mena de lluita en la qual l'home sempre té desavantatge, jo la canvio per la penetració de totes les forces que fan moure la Humanitat. Ras i curt, posseeixo el món sense cansar-me, i el món no té la més petita influència en mi».

Proust sobre la lectura

El 1895, Proust havia abandonat la redacció de Jean Santeuil, una novel·la que no va reprendre mai. Començava així un període d’uns set anys que va constituir el tram final del seu període formatiu, abans d’iniciar À la recherche du temps perdu. Durant aquest temps l’activitat de Proust com a escriptor va consistir en la traducció al francès d’algunes de les obres de John Ruskin i en la redacció de diversos textos sobre aquest escriptor. Aquesta dedicació a l’obra de Ruskin representava tant una manifestació de l’admiració de Proust per l’escriptor anglès, com un intent d’escapar de la seua influència i de consolidar la pròpia personalitat literària.

Proust va acompanyar la seua traducció d’alguns textos de Ruskin de nombroses notes i d’un llarg pròleg. Algunes de les notes són molt extenses, com una mena d’assaigs en miniatura. Proust no s’hi limita a aclarir determinats passatges del text traduït, sinó que de vegades critica algunes de les apreciacions de Ruskin i les inverteix per demostrar-ne la inconsistència o les utilitza com un motiu per definir i precisar la seua posició moral i estètica. 

En l’extens pròleg que va redactar per a presentar la seua traducció, publicat sovint en volum solt amb el títol de Sobre la lectura, Proust va delimitar amb més profunditat la seua personalitat com a escriptor. La idea més insistida d’aquest assaig és que la lectura pot resultar perillosa si, en lloc de despertar i estimular l’activitat intel·lectual, tendeix a substituir-la. Per a Proust, la lectura juga un paper essencial i limitat alhora en la nostra vida espiritual. «La lectura —diu— es troba en el llindar de la nostra vida espiritual; ens hi pot introduir, però no la constitueix.» 

El que cal, per tant, «és una intervenció que, tot i venir de fora, es produeixi al fons de nosaltres mateixos, o sigui, l’impuls d’un altre esperit, però rebut en la solitud. Doncs bé, hem vist que aquesta és justament la definició de la lectura, i que només convé a la lectura. […] Però, en aquest cas també, la lectura tan sols actua com una incitació que no pot substituir, de cap manera, la nostra activitat personal; es conforma tornant-nos la manera de fer-la servir, com, en les afeccions nervioses que hem citat abans, el psicoterapeuta només torna al malalt la voluntat de fer servir el seu estómac, les seves cames, el seu cervell, encara intactes. […] Mentre la lectura sigui per nosaltres la iniciadora que amb les seves claus màgiques ens obre, al fons de nosaltres mateixos, la porta dels llocs on no hauríem sabut entrar, el seu paper és saludable. En canvi, es torna perillosa quan, en comptes de despertar-nos a la vida personal de l’esperit, tendeix a posar-se al seu lloc; quan ja no veiem la veritat com un ideal que només podem aconseguir amb el progrés íntim del nostre pensament i amb l’esforç del nostre cor, sinó com una cosa material, posada entre els fulls dels llibres com un llamí preparat pels altres i que només cal que ens prenguem la molèstia d’abastar dels prestatges de les biblioteques i després paladejar passivament amb un repòs total del cos i de l’esperit».

En aquest prefaci trobem in nuce molts dels temes i característiques estilístiques que retrobarem en À la recherche, com la conversió de la seua infantesa en un fresc intemporal de caràcter sagrat. O la utilització del llarg període construït a partir de la imbricació de diverses oracions de relatiu.

He llegit Freud mentre plovia

Els primers dies d’aquestes vacances de Pasqua em va pegar per llegir Freud. Concretament, El malestar en la civilització, El futur d’una il·lusió i Moisès i el monoteisme, tres llibres que Freud va escriure cap al final de la seua vida, segurament els de caràcter més divulgatiu i literari dins el conjunt de la seua obra. La lectura va coincidir amb uns dies de pluja persistent i pausada, que proporcionava una ambientació excel·lent. Fa molt de gust llegir quan plou. El cel tancat, gris i baix, la claror somorta que obligava a encendre la làmpara. Hi havia molt de silenci i només se sentia el glu-glu de l’aigua escolant-se per les canonades de desaigüe. Tot invitava a recollir-se i a concentrar-se: a llegir. L’últim dia de pluja, quan aquesta ja anava de retirada, vaig caminar més d’una hora pel terme. Les sèquies anaven plenes, a vessar, d’una aigua fangosa. Els camps estaven embassats. 

Freud, juntament amb Marx i Nietzsche, és un dels tres mestres del que s’ha anomenat l’era de la sospita. El crític nord-americà Lionel Trilling preferia dir-ne, amb més precisió, desemmascarament: «the unmasking principle». Tots tres coincidien, a pesar de les seues profundes diferències, en el rebuig programàtic de la concepció de la realitat establerta i institucionalitzada, que denunciaven com una falsedat, o una màscara. El principi del desemmascarament ha estat un tret característic de la vida intel·lectual d’Europa des del segle XVIII. Aquests tres intel·lectuals en van ser els principals exponents. Van ensenyar que res no era el que semblava i que la gran obra de l’intel·lecte era estripar la màscara. 

Quatre novel·les curtes per a la classe de literatura universal

Triar les lectures que s’han de treballar en classe és sempre una qüestió delicada. Per moltes raons. La principal és que a molts alumnes els costa llegir, i més encara si es tracta de textos literaris. Els alumnes ho confessen d’entrada, amb la sinceritat o amb la impudència que els caracteritza, fins i tot els que s’han matriculat en un curs de literatura universal, com m’ha passat en el grup que tinc enguany. Què fer? En primer lloc, reprimir la temptació d’assassinar-los in situ, sense més preàmbuls. Diguem-ne que no seria correcte. A més, quedaria un pèl excessiu. D’altra banda, em resistesc a rebaixar els plantejaments, encara que des que l’assignatura de literatura universal va passar de segon a primer curs de batxillerat, la davallada no té aturador. Cada curs és pitjor que l’anterior. L’únic que no canvia és que els alumnes continuen sent simpàtics i divertits. Sempre estan contents.

Em resistesc a rebaixar els plantejaments, doncs, però en la pràctica els rebaixe. Així i tot, només fins a un cert límit. Tinc principis! D’entrada, no faig cas d’algunes propostes deshonestes dels mateixos alumnes, com ara veure la pel·lícula en comptes de llegir la novel·la. Tampoc no faig cas de les queixes relatives a la dificultat: la literatura és la literatura. Res de succedanis, per molt fàcils que siguen. A la guerra com a la guerra. A nedar s’aprèn en l’aigua. Les concessions vénen per un altre costat. Ja no els faig llegir, com quan la literatura universal es donava en segon, una novel·la llarga com Madame Bovary. 

La mala memòria

«Tothom es queixa de la seva poca memòria i ningú no es queixa del seu poc judici.» Aquesta màxima de La Rochefoucauld sempre m’ha agradat, no sols per la seua concisió i precisió, sinó perquè respon a una observació social exacta. És la màxima d’un moralista, que té com a objectiu descriure el comportament real dels homes. No té res a veure amb tants aforismes concebuts com un exercici d’esprit a partir d’un joc purament verbal. Com tot bon aforisme, no acaba en ell mateix, i invita el lector a desenvolupar-lo en totes les seues implicacions. 

De seguida em ve al cap el cas de Montaigne. Al llarg dels Assaigs es queixa sovint de la seua mala memòria. El lector no hi pot deixar de veure una certa coqueteria intel·lectual, perquè Montaigne recorda amb gran precisió moltes citacions i diverses experiències de la seua vida. La coqueteria potser hi jugava una part, però la raó de fons era una altra. Quan Montaigne afirmava que era home de poca o nul·la memòria estava prenent unes precaucions defensives i, al mateix temps, indicant una característica fonamental del seu mètode de pensament, de la forma d’assajar els seus judicis.