Els amants deu ser el poema més conegut i celebrat del Llibre de meravelles d’Estellés, i, segurament, de tota la seua poesia. Hi ha contribuït la interpretació que en van fer Ovidi Montllor i Toti Soler, així com el missatge directe i vitalista del poema, contrapunt a la crònica del temps amarg de la postguerra. Encara que l’amor i el sexe són uns dels motius més insistits del Llibre de meravelles, Els amants té la particularitat, que comparteix amb També, un altre poema d’aquesta obra, de presentar una experiència de l’amor i del sexe lliure i plena enfront de l’«amor trist, l’amor brut, esgarrat» que «brutalment s’imposava sobre fam i cauteles» (Per exemple) i que és el que hi predomina.
El vers amb què s’obre Els amants és tan directe com efectiu: «No hi havia a València dos amants com nosaltres», una afirmació categòrica i hiperbòlica, intrigant, que s’imposa per la seua concreció. «No hi havia» fa referència a un moment en el temps; «a València», a un lloc; «dos amants com nosaltres», a una parella concreta. El primer vers subratlla, per tant, el caràcter únic, irrepetible d’aquest amor, cosa que justifica l’afirmació hiperbòlica del vers, reforçada amb solemnitat per l’ús de l’alexandrí bimembre (vers de dotze síl·labes format per dos hemistiquis de sis, amb cesura després del primer), el vers culte i literari per excel·lència:
No/ hi ha/vi/a a/ Va/lèn/cia dos/ a/mants/ com/ nos/al/tres.
1 2 3 4 5 6 1 2 3 4 5 6
