Fa poc, s’ha publicat Teoria lul·liana de la comunicació, de Josep-Lluís Navarro Lluch, un llibre que és la primera mostra de molts anys de treball, de debat, de lectures i de reflexions sobre el llenguatge. Cal advertir que, a pesar del títol, no es tracta d’un estudi sobre Llull, un més a afegir a la ja copiosa bibliografia sobre el beat mallorquí, sinó d’un intent, enormement ambiciós, de construir una alternativa a l’estudi del llenguatge i de les llengües. Llull és només un dels referents principals, entre molts altres, en què es basa Josep-Lluís Navarro per donar forma a un projecte molt ampli, anomenat L'Edifici de les Llengües, del qual el present llibre és el primer volum. Teoria lul·liana de la comunicació està dedicat a introduir, argumentar i posar els fonaments d’una teoria i d’un pràctica que tenen l’origen en els seminaris organitzats a València durant la dècada dels 90 entorn de Lluís V. Aracil, continuats després del 2000 en altres localitats fins a l’extinció final, per motius que no és ara el moment ni el lloc d’exposar.
L’autor declara en les pàgines inicials que l’objectiu de L'Edifici de les Llengües és «revolucionar els estudis lingüístics i plantejar un nou paradigma per a les ciències del llenguatge, construir una teoria englobadora que supere els errors del passat i encaixe els encerts i decobertes de les diverses disciplines lingüístiques en una nova síntesi». Està convençut que la construcció d’aquest nou paradigma ha de partir de la saviesa de la gramàtica antiga, integrant-hi les descobertes actuals més significatives, de manera que permeta fer justícia a la complexitat del llenguatge i de la comunicació. Com Verdi, Josep-Lluís Navarro també podria exclamar: torniamo all’antico e sarà un progresso!
Abans d’edificar, cal aplanar el terreny. Una bona part del volum està destinat a atacar sense miraments la lingüística moderna. Navarro la considera una pseudociència que exagera l'aspecte estàtic o idealitzat del llenguatge, enfocant-lo com si fos una estructura abstracta i rígida, autònoma, desvinculada de les persones, del context i de les finalitats per a les quals s'usa, i no com una activitat humana. En la pràctica, diu, «ha esdevingut l'exemple més clar d’obscurantisme», oscil·lant entre la buidor més banal i la foscor més incomprensible. En lloc de lingüística utilitza el terme «llenguatgisme» per referir-se als errors i falses concepcions que predominen en l'estudi actual del llenguatge i de les llengües. El llenguatgisme és definit, sintèticament, com «la manera fragmentada i reduccionista d'enfocar el llenguatge que encara predomina en la nostra època».
