Digues el trànsit: «Passatge», de Manel Rodríguez-Castelló

Fa poc més d’un any vaig comentar en aquest blog Farem un pensament (metaforismes i saials), de Manel Rodríguez-Castelló, que havia editat Lletra Impresa Edicions (vegeu Entre l’instant i el fragment). L’autor hi feia servir el terme saial per a referir-se a textos de denúncia i de reflexió cíviques, en les seues paraules «draps de neteja d’una realitat social sovint espúria i bruta, escàpola i complexa, punyent i contradictòria, i d’aclariment, com tota escriptura que vol posar una mica de llum enraonada en les coses», mentre que els metaforismes eren una mena d’aforismes o instàntanies que «intenten atrapar el pensament en fuga sota una fórmula verbal precisa», la matèria primera de l’obrador poètic, el germen o l’origen del poema: apunts en brut que només esperaven desenvolupar-se per a convertir-se en un poema.

Ara acaba de publicar Passatge en Edicions del Buc, un llibre de poesia que porta a la pràctica la poètica exposada en algunes de les proses de Farem un pensament, i que converteix en poemes alguns dels seus motius més insistits. A més, la definició que l’autor proposava del metaforisme —«la concreció de la naturalesa discontínua del pensament adaptat a les circumstàncies canviants»—, sintetitza un dels fils conductors de Passatge, que ja apareix indicat en el títol. Aquest mateix títol reapareix en un dels poemes clau, «Passatge», on llegim la tensió que incita molts dels versos d’aquest recull: «El món és a penes com el veus passant / entre el fulgor i l’ombra, / [ … ] L’ull cerca el que roman transformant-se, / el que transita entre mudances, / el que se’n va i torna per omplir les formes / de cercles i cicles d’oblit i memòria».

Digues si pots el trànsit, escriu Manuel Rodríguez-Castelló en un altre vers de Passatge. Molts dels seus poemes responen a la voluntat de projectar «l’ombra del que batega / per platges d’oblit / i boscos de memòria», de recollir «els escorrims d’una veu / que es mou per les venes / amb el seu batec sempre confús». Són versos que ressonen entre ells. Passatge adquireix un caràcter fortament unitari a partir d’una xarxa de mots i motius que es reprenen i varien d’un poema a un altre. Però la densitat dels símbols, el joc de relacions i de variacions que s’hi estableix, no cauen mai en una escriptura críptica, d’un verbalisme gratuït. D’altra banda, Rodríguez-Castelló construeix els seus versos a partir de la combinació de peus rítmics, i no en prosa penosament retallada. Això és una condició sine qua non de qualsevol vers, però resulta una sorpresa molt agradable, tenint en compte el que solem trobar en la poesia actual.

Sobre la literatura catalana actual al País Valencià (a propòsit d’uns articles)

Fa ja dues setmanes Josep Conill va publicar en Nosaltres La Veu un article, Literatura i impostura, en què exposava una crítica molt dura de la literatura catalana al País Valencià. El mateix dia i en el mateix lloc, Manel Rodríguez-Castelló en publicava un altre, La Fira (un afer personal), que coincidia en bona part amb algunes de les conclusions a què arribava Josep Conill en el seu.

Com era d’esperar, la reacció davant d’aquests articles ha estat el silenci. Ningú no s’ha sentit al·ludit directament, reacció humana ben comprensible. Ningú no ha sentit tampoc la necessitat de discutir amb els seus autors, d’objectar-los res, d’estirar algun punt de les seues observacions. Aquest mateix silenci, però, és un símptoma dels mals denunciats per Conill i Rodríguez-Castelló. Cal advertir que alguns dels problemes que posen en relleu no són privatius de la literatura catalana, i més encara de la produïda al País Valencià. Afecten a totes les literatures en major o menor grau. En el cas de la catalana prenen un caràcter més agut i són més visibles, perquè falla el que hauria de ser el seu públic natural.

Manel Rodríguez-Castelló detectava entre el gremi literari «una estranya barreja de victimisme i triomfalisme (que bons que som i que poc que ens lligen, que bé que editem i que poc que venem, quina política cultural més ben parida i quant que creix la burrera!)» i s’estranyava «que hi haja tants autors en un país tan empobrit com el nostre obligats a repartir-se un pastís tan escàs». En proporció, sembla que hi ha més autors que lectors. Potser arribarà el dia que el públic lector estarà format gairebé exclusivament per escriptors que es llegeixen entre ells. En la poesia això ja passa en bona part. Però fins i tot els autors fallen com a lectors. Alguns escriptors i aspirants a escriptor estan tan entusiasmats redactant obres mestres que no tenen temps ni de llegir el diari.

L’article de Josep Conill, Literatura i impostura, és molt dens i té el punt feble, que ell mateix reconeix, d’exposar un balanç de la literatura catalana al País Valencià de manera general, sense entrar en detalls. Sense dir noms, vaja, igual que Rodríguez-Castelló. Com a mínim, amb independència de la justícia del seu enfocament, s’ha de reconèixer que s’ha atrevit a encarar-se amb una realitat incòmoda i a plantejar en veu alta algunes qüestions que li poden fer perdre més d’una amistat o com vulgueu dir-ne.

De còmplices i de complicitats

Divendres passat Manuel Rodríguez-Castelló va publicar en Nosaltres la Veu un article amb el títol d’El còmplice, en què especulava sobre el sentit del títol i el subtítol del meu últim llibre, que té damunt la taula a l’espera de trobar algun moment per llegir-lo. Pel que fa al títol, de seguida hi ha detectat amb bon olfacte una pista a partir d’aquell aforisme de Fuster: «còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou», aforisme que de fet pareix citat en Els còmplices. De tota manera, la idea que els llibres ens formen, ens canvien i ens influeixen, i que en aquest sentit —fusterià— són els nostres còmplices, és un tòpic que intente matisar en el meu llibre. En el seu article, Rodríguez-Castelló aprofundeix també en les implicacions que té la complicitat en molts altres aspectes de la vida. L’article és molt bo. Podeu llegir-lo complet fent clic en l’enllaç anterior.

Més coses sobre aquest títol. Em va costar bastant de trobar-lo, com sempre. És el que se’m fa més difícil a l’hora d’escriure un llibre. Tots els que em passaven pel cap eren grisos i obvis, excessivament genèrics, o per contra resultaven críptics i poc suggestius. Al final se’m va ocórrer Els còmplices, acompanyat del subtítol Notes sobre l’ordre sord de la literatura, basant-me en uns passatges del llibre. La veritat és que d’entrada no em convencia gaire, però no en trobava d’altre. Amb el temps, diguem-ne que m’hi he habituat. Els còmplices, és clar! No podia ser d’una altra manera. Com no hi havia caigut primer de tot?

Com fa tothom quan alguna cosa li roda pel cap, vaig escriure «els còmplices» en el cercador de Google. Hi vaig comprovar que no havia estat gens original: hi havia més d’un llibre que es titulava així, i també se’n deia així alguna editorial i alguna llibreria. Això era d’esperar, però no em va fer desistir. No passava res. Ningú no té l’exclusiva dels títols, em vaig dir per consolar-me. Uns dies després, cercant una imatge per a la portada que suggerís complicitat, el cercador em va dur a la portada d’una novel·la de Simenon que no coneixia: Els còmplices (Les complices, en francès). Aquesta coincidència no em va deixar indiferent, com les altres. Em va fer gràcia, i em va alegrar. Per a mi, això representava un punt més per al «meu» títol. Vaig encomanar tot seguit la novel·la via Internet i me la vaig llegir només em va arribar. En el conjunt de l’obra de Simenon, Les complices és una novel·la de les anomenades «dures», molt bona. El seu títol al·ludeix a una relació de complicitat sorda, una mica enigmàtica, que em va recordar en més d’un punt L’home que mirava passar els trens, una de les novel·les de Simenon que més m’agraden. Per acabar, permeteu-me de fer constar un altre motiu per estar content del títol del meu llibre: si no l’hagués titulat Els còmplices, potser no hauria llegit mai Les complices de Simenon. És ben sabut que la lectura d’un llibre porta sovint a llegir-ne un altre. Per a mi, si més no en aquesta ocasió, l’escriptura ha fet el mateix paper, encara que només haja estat per una casualitat afortunada.

Entre l’instant i el fragment: metaforismes i saials de Manel Rodríguez-Castelló

Al costat de la seua producció poètica, amb més de deu llibres publicats fins ara, i d’incursions en la narrativa breu, en el teatre i en l’edició filològica, Manel Rodríguez-Castelló ha practicat amb regularitat i insistència el gènere de la columna d’opinió. Crec que ja porta publicats més de 1.400 articles, alguns dels quals han estat recopilats en forma de llibre. Fa temps, destacava en una nota d’aquest blog que l’etiqueta de «columna periodística» no descriu amb justícia aquests textos. Rodríguez-Castelló respecta l’extensió breu i les referències a l’actualitat de la columna, però ha fet de la necessitat virtut i ha reconvertit aquests límits estrets i estrictes en unes proses literàries, en una mena d’instantànies a partir d’algun fet de l’actualitat, d’algun viatge o d’alguna lectura, amb una deliberada voluntat d’estil.

Amb Farem un pensament (metaforismes i saials), que acaba de publicar Lletra Impresa Edicions, ha donat un altre pas de rosca, que l’ha obligat a inventar uns termes nous per caracteritzar el que porta entre mans: metaforismes i saials. Els metaforismes són aforismes, que l’autor ha rebatejat així per «subratllar-ne la vinculació directa amb un dels mecanismes bàsics de creació de sentit de l’art poètica». Són una mena d’instàntanies que «intenten atrapar el pensament en fuga sota una fórmula verbal precisa», la matèria primera de l’obrador poètic. Alguns d’aquests metaforismes, de fet, estan escrits en vers, com un apunt en brut que només espera desenvolupar-se per convertir-se en un poema: o en un altre poema. De vegades s’acosten a la forma del haikú per la seua concisió i suggestió. Reprenen alguns dels temes que Rodríguez-Castelló ha anat desplegant al llarg de la seua obra literària, com ara el pas i les cicatrius del temps, les perplexitats de la vida quotidiana, els laberints i passions de la creació poètica…

Una nota sobre dos articles censurats de Manel Rodríguez-Castelló

A hores d’ara ja ho deveu saber tots. El diari Levante ha decidit prescindir de la columna setmanal que Manel Rodríguez-Castelló hi mantenia des de feia setze anys. Els motius d’aquesta decisió o, més exactament, d’aquesta represàlia, els ha explicat el mateix Manel en el seu bloc. Tot va començar quan no li van voler publicar l’article Onoris causa, al·legant que era un tema personal. El tema «personal» era la denúncia, a partir de la pròpia experiència, de les pràctiques de les companyies de telecomunicació amb els clients. Davant la negativa de Levante, Manel va penjar l’article en el bloc i hi va afegir una nota breu en què explicava el que li havia passat. El següent que va escriure, La veu, el van rebutjar directament, fent-li saber que a partir d’ara no li acceptarien cap col·laboració a causa de la seua «deslleialtat» (per haver denunciat la censura d’Onoris causa). 

Un dinar al Carosel per presentar un llibre de Manel Rodríguez-Castelló

Divendres passat, l’editorial Germania va convidar un grup d’amics i amigues de Manel Rodríguez-Castelló a dinar en el restaurant Carosel (Taula de Canvis, 6, a tocar de la Llotja) per presentar l’últim llibre que acaba de publicar. En aquests temps que corren, que una editorial tinga una idea tan generosa i atractiva per presentar un llibre és francament encomiable. I allí ens vam trobar. Poc abans de començar el dinar, tant Manel com els responsables de l’editorial van dir-nos unes paraules molt breus i ens van regalar un exemplar de La pedra i el marge. Primera selecció 2000/2010 a cada un. 

Dos poemes de Manel Rodríguez-Castelló

Diumenge passat, de vesprada, abans de tornar a València, vaig fer clic en l’Envia de Gmail i vaig deixar anar un bufit d’alleujament. Acabava d’enviar l’última unitat d’un llibre de text de 4t d’ESO en què he col·laborat. Espere que ara tindré més temps per a altres coses, no tan mecàniques. 

La meua part d’aquesta última unitat estava dedicada a la literatura actual, terme certament confús i ambigu. En l’apartat de poesia, encara que n’hi ha molt per a triar, em vaig decantar com a text il·lustratiu per un poema de Manel Rodríguez-Castelló, que és un dels meus poetes preferits. Al final em vaig quedar amb el seu poema Del fang de l’oblit, del llibre Lletra per a un àlbum. Vaig estar dubtant entre aquest i Reinventes el passatge, un altre poema del mateix llibre. De fet, aquests dos poemes cal llegir-los en paral·lel. Són una expressió molt lúcida del joc confús entre memòria —oblit— i desig —insatisfacció— de què estan fetes les nostres vides personals. 

Del fang de l'oblit 

Escoltem el corrent incert dels mots 

abismant-se en silencis, 

des de dalt d'un pont veiem 

el riu del temps 

arrossegant cantals d'ecos i d'ombres, 

sentim la llum que declina 

per la finestra, 

lluny de totes les coses, 

pujats al ritme de l'onada 

davant l'espill mudable

de la mar i de les hores, 

i com aus de pas anem 

solcant l'ingràvid aire 

d'unes paraules. 

Ens van pastar 

del mateix fang de l'oblit 

que alçava la barraca 

i contra ell ens rebel·lem 

confusos sempre.