Quin és el campanar més bonic de València?

Joaquim Iborra ha publicat en Nosaltres la Veu un article comentant Ciutat de campanars, un llibre de Toni Sabater editat per Drassana ara fa cinc anys. A diferència de Noruega, de Rafa Lahuerta, aquest llibre de Sabater ha passat una mica desapercebut. O molt desapercebut. Cosa que, si bé es mira, és injusta. Noruega ha tingut tant d’èxit perquè, entre altres raons, presenta un retrat de la ciutat de València. Per la mateixa regla de tres, Ciutat de campanars, una guia personal de València organitzada en dotze capítols, cada un amb un recorregut per un barri de la ciutat al voltant d’algun dels campanars que han marcat l’espai i la vida de la gent, hauria d’haver trobat una recepció generosa entre el públic lector. Supose que quan els lectors de Noruega se n’assabenten, correran a llegir Ciutat de campanars. El llibre de Toni Sabater va acompanyat d’unes fotografies de Germán Caballero que retraten cada un dels dotze campanars.

Joaquim Iborra assenyala que ens calen llibres com aquest, com una manera de superar la indiferència que ens provoquem els espais per on circulem cada dia. La resta del seu article està dedicat a valorar quin, dels dotze campanars triats per Sabater és el més bell. No quin li agrada més, sinó quin és el millor. S’admeten apostes.

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Els campanars d’ahir.

Jo també he llegit «Noruega»

Sí, jo també. Acabada la lectura, no he pogut evitar de fer-me una pregunta: per què Noruega, la novel·la que Rafa Lahuerta ha publicat en Drassana, està tenint tant d’èxit? Vora quatre mil exemplars venuts en poc temps d’un llibre en català, al País Valencià, són molts exemplars. Quina mosca li ha picat a la gent? M’agradaria explicar-ho per la qualitat literària de la novel·la, però tots sabem que aquest factor no sol ser determinant. La difusió per mitjà de les xarxes socials hi ha pogut influir. Ara, totes les editorials recorren en l’actualitat a les xarxes socials per difondre els seus llibres. El boca-orella… El fenomen del boca-orella a l’hora d’explicar l’èxit de vendes d’un llibre és difícil d’analitzar. Intuïm que s’ha produït, sense poder anar més enllà. De sobte, la gent comença a parlar un llibre, se’l recomana, la bola es fa cada vegada més grossa… ¿Dónde va Vicente? Donde va la gente, és clar. Però per de vegades sí i de vegades no? L’atzar és un altre factor que no caldria descartar. Potser el més decisiu és que hi ha autors que en un moment determinat encerten la tecla: han escrit una obra capaç d’atreure l’interès d’un públic ampli. Hi ha obres, en canvi, que tot i la seua gran qualitat, no interessen a ningú, o a molt poca gent: només als happy few, que són més few que no happy.

Sembla que Rafa Lahuerta ha polsat una tecla que ha despertat l’atenció, fins i tot de gent que no llegeix habitualment en català. Ha corregut la veu que Noruega és una novel·la sobre la ciutat de València i això ha fet que molts lectors s’hi hagen sentit interessats i atrets. D’entrada, una novel·la que vol reflectir el caràcter d’una ciutat té l’atractiu de presentar situacions, ambients i personatges molt diversos. Si els lectors viuen o han viscut en aquesta ciutat, o la coneixen de prop, hi ha l’al·licient de contrastar la seua visió amb la de la novel·la. Hi ha un altre motiu, encara: en la pràctica és difícil fer-se una imatge clara i completa d’una ciutat com València, més enllà de les dades estadístiques, o periodístiques, fins i tot per a les persones que hi viuen de tota la vida. La ciutat és massa gran, té molts barris, hi ha gent molt diferent, i al final cada u viu en un cercle o altre, bastant reduït. És poca cosa, i voldríem saber-ne més, molt més, i tenir la sensació també d’haver-ho viscut. Una novel·la com Noruega ens pot oferir aquesta visió global i diversa d’una ciutat. Com a mínim, ens en pot donar la il·lusió.