Regirant papers, recupere una nota que vaig escriure, ja fa temps, sobre Llengua i identitat, una selecció d’estudis de Joshua A. Fishman (1926-2015) publicada per Edicions Bromera. Considerat un dels fundadors de la sociolingüística, la seua influència es va fer notar de seguida al nostre país via Aracil. L’edició de Llengua i identitat va estar a cura de Xabier Erize, que, de comú acord amb l’autor, va seleccionar una sèrie d’estudis que ofereixen una panoràmica representativa dels principals temes que va tractar al llarg de la seua amplíssima bibliografia, com ara l’intent de delimitar els factors que provoquen el manteniment o el desplaçament d’una llengua, la relació entre llengua i identitat, el futur de les llengües més petites en un món cada vegada més internacionalitzat, així com les possibilitats i el sentit del manteniment de la identitat dels pobles davant l’impuls de la modernització i la globalització.
Fishman s’enfronta constantment en els seus escrits a una mena de sentit comú que apareix sovint en la literatura acadèmica sobre moviments socials i que es retroba amb poques diferències en les columnes d’opinió de molts mitjans de comunicació. Aquest sentit comú caracteritza, d’una manera displicent i irritada alhora, els moviments de normalització lingüística com a anacrònics i irracionals, responsables de conflictes civils i, fins i tot, de la disminució del producte nacional brut. En un dels estudis d’aquest volum Fishman examina les principals variables que intervenen en els conflictes arreu del món i demostra que, quan la diversitat lingüística es confronta amb tots els altres possibles elements de predicció del conflicte civil, és eclipsada per aquests completament. D’altra banda, destaca les conseqüències positives que es desprenen de la diversitat lingüística: «sempre m’ha semblat —escriu— que l’heterogeneïtat lingüística era un gran regal i un recurs potencialment molt valuós per a la vida nacional i internacional, que ofereix recompenses educatives, econòmiques, diplomàtiques i culturals per a aquells països que cultiven aquest recurs adoptant una política positiva envers ella».
